Camins amagats

En aquell precís moment va entrar Lluïsa, una dona de cabells rossos, ulls blaus, estatura mitjana i figura esvelta, es va aproximar a poc a poc, no podia aguantar-se les llàgrimes.

—Hola Guillem.—Va dir la dona que semblava que coneixia el Guillem.

—Lluïsa! Va cridar desesperat i va córrer fins a ella.

Els dos es van abraçar fortament i ell la va besar apassionadament.

—M’he perdut. Qui és?—Va dir el pirata.

—És la seva dona.—Va dir Bernat

—No! La vaig dur a aquest lloc i la vaig guarir.

—Bé! Guillem, què me’n dius? Acceptes quedar-te i governar aquest lloc, jo m’he d’anar al  meu temps i la teva dona no podrà sobreviure lluny d’aquest mineral blau que he portat del meu segle.

—Doncs està clar que sí. No tinc elecció.

—No em fio massa d’aquest pirata, però suposo que el podràs controlar.

—Pots comptar-hi! —Va dir Guillem

Tots varen sortir de l’edifici i van veure com Bernat s’allunyava, finalment es va aturar, va baixar lentament el cap i va desaparèixer. Així que el Guillem i la Lluïsa, serien els dos nous governants d’Orbon. Haurien de governar amb molta prudència i saviesa, perquè cap persona poguera trencar l’harmonia que hi havia en aquesta ciutat. L’ésser humà sempre intentarà conquerir i destruir qualsevol cosa que no pugui comprendre, per tant, la nostra parella haurà d’estar molt alerta perquè això mai passi. Per això és una altra història…

L’elevador va començar a pujar a una gran velocitat, estaven envoltats per la roca blava de la muntanya que no parava de brillar. Sembla que havien passat hores fins que l’elevador es va aturar.

— Bé! Seguiu-me.—Va afegir Kaleri

— Cap on anem ara? —va preguntar desconfiat Podentor.

—Ja us ho he dit. Anem al cim de la muntanya.

Kaleri va deixar la torxa en un indret de la paret i una altra porta es va obrir. En un primer moment la llum de l’exterior els va cegar. Poc després varen sortir i van veure un altre món. Una ciutat grandiosa que guardava un delicat equilibri entre la natura i el progrés. Els grans gratacels es fusionaven amb boscos i animals salvatges amb perfecta harmonia. Varen continuar el camí fins a l’edifici central de la ciutat, feta amb el mineral de la roca blava de la muntanya. Varen travessar una sala enorme fins arribar a un tro on hi havia un home molt alt, barba negra, cabell curt i ulls blaus.

—Benvinguts a Orbon!

—Qui ets? —Va preguntar en Guillem.

—Vinc d’un futur molt llunyà. Em dic Bernat i pel teu bé això és l’únic que sabràs de mi. Jo soc que ha construït aquesta ciutat.

—I què vols de nosaltres? Si es pot saber.

—Vull oferir-te dues coses. Primer lliurar-te una persona que vas perdre en el passsat i segon que siguis el nou governant d’aquesta ciutat.

—Què diu? S’ha tornat boig?

—Lluïsa! Ja pots entra

—No potser… —va dir bocabadat el Guillem

Varen arribar al peu d’una muntanya, Guillem va alçar la vista i no veia el final. Era una muntanya de roca blava, un material que no havia vist mai. Kaleri va ser el primer que va baixar, seguidament varen baixar la resta i els elefants van tornar per si mateixos a la profunditat del bosc.

—Aquest mineral blau ens dona tot el que necessitem, tractat d’una manera que sols nosaltres coneixem, podem obtindre menjar, aigua i fins i tot pot ajudat a guarir qualsevol malaltia.

—Podria guarir la pesta?—Va respondre Guillem

—Exacte. —Li va respondre el cabdill

El cabdill es va agenollar i va manipular alguna cosa al terra, en aquell moment es va dibuixar una porta en la roca, poc després es va començar a obrir molt a poc. Finalment varen entrar. Kaleri va agafar una torxa que els va il·luminar fins el què semblava un elevador, però no era l’únic, n’hi havia cinc. Varen fer servir els cinc atès que eren prou gent. El 50 del grup de Kaleri i els sis del grup d’en Guillem

—On ens porta aquest elevador?—Va preguntar en Guillem.

—Al teu destí.—Li va respondre somrient Kaleri. Aquest elevador ens durà al cim de la muntanya.

—Al cim? —Va preguntar l’Arnau. Però si és grandiosa.

—Per això. Més val que us poseu còmodes.