Camins amagats

La nit se’ls va tirar a sobre. Tots dormien però Guillem no podia, encara li feia mal el cor. Va començar a ploure, poc al principi, però a cada minut la pluja es feia més intensa. S’acostava una ombra per estribord, Guillem no podia veure de què es tractava. De sobte va sentir un soroll sord que va fer un forat en la nau, molts esclaus van morir.

Els estaven atacant i no sabien de qui es tractava.

—Hem d’abandonar la nau.—Va cridar Podentor.

—L’Anna encara no està bé.—Va dir l’Arnau

—O abandonem la nau o morirem! Tu mateix!

Podentor és el primer que es va llançar a l’aigua. Es va sentir un altre tret que va encetar allà on es trobava Nanfiler. Va desaparèixer. La nau començava a inundar-se. Ràpidament van abandonar la nau. Varen sentir un altre soroll fent que la nau s’afonés en les profunditats de la mar.

La mar els va portar a una illa deserta que estava deshabitada, estaven exhaustos, es van endinsar dins d’un bosc a veure si trobaven alguna cosa per beure i menjar. Certament varen trobar una font, varen trobar un indret on l’aigua sortia de les roques amb abundància. Varen sentir un soroll, algú s’hi acostava…

Guillem va soltar  totes les cordes que feia que la nau quedés nugat al mol, la galera començava a allunyar-se del moll, Guillem i Arnau hi eren dins, els 20 esclaus també hi eren als rems i començaven a fer la seva feina, la nau començava a agafar velocitat. Els guàrdies els perseguien amb molta determinació però els nostres amics eren més ràpids.

Un a un varen començar a saltar dins de la nau. Primer va saltar Podentor, el va seguir Nanfiler, Joan, Agnès i el petit Guillem. Justament quan anava a saltar Anna, un guàrdia va agafar un ganivet i li va llançar amb tanta mala sort que li va travessar la cama dreta. Tot i així va aconseguir pujar a la nau. Arnau li va treure, la va guarir. La ferida no era molt greu, això sí, li feia falta molt de repòs.

El vent bufava al seu favor, de seguida van abandonar el port a molta velocitat. L’Anna dormia, estava sana i estalvia. Feia molt bon temps, el sol s’alçava orgullós omplint-los d’energia renovada i d’esperança. Podentor era l’únic que estava intranquil, no li agradava que la mar estiguera en tanta calma. No era natural.

Es va fixar com Guillem es posava la mar en el cor i l’expressió del seu rostre va canviar. Una expressió de dolor tant forta que es va tindre que recolzar en la barana de la nau.

—Què tens Guillem?

—No ho sé, de sobte he sentit com una forta opressió en el cor i al mateix temps m’he recordat de la meva dona.

—La teva dona?

—Si va morir fa uns anys.

—Ho lamento.

—No és només això. Tinc la sensació que no continuaré en aquesta nau molt de temps, que el meu  viatge està a punt de finalitzar.

—Per què?

—Encara no ho sé. Podré confiar en tu si aquesta percepció es compleix? Faràs alguna mala jugada a la resta?

—No! Tot i que hauries de parlar amb la resta per si això succeís.

—Sí, ho faré més tard.

Varem emprendre la marxa, Primer anava Agnès i el seu fill, que muntaven el cavall de Guillem, les seguien Arnau i Anna que muntaven a Llum, seguidament anaven Joan, Podentor, Nanfiler i tancava el grup Guillem. Finalment varen arribar amb molts esforços al port de València. Tots estaven bocabadats amb la gran gentada que hi havia, l’olor salat de la mar, les presses d’uns i d’altres, tot estava sinistrament sincronitzat. Guillem va anar directament al moll per informar-se què havia de fer per comprar una galera.

L’únic que estava incòmode era Podentor, coneixia el port de València massa bé i no hi estava gens a gust. El port es començava a omplir de guàrdies reials. La galera era una nau de guerra, en una de les dues veles hi havia dibuixada la figura del bell rei en Jaume I, en l’altra vela, la senyera. Guillem va comprar 20 esclaus d’Àfrica, com a part de la tripulació de la nau.

Els posaria en els rems, com a part de la feina més dura, són els més indicats, estan de sobra acostumats. Un a un començaven a pujar els esclaus a la nau, Guillem va treure dues bosses plenes de monedes d’or per pagar-li al propietari de la galera i també l’import corresponent de la compra dels esclaus.

—tu! Ets dius Arnau? Vés i digues-li a Guillem que es doni presa  o no sortirem del moll. Estan venint massa guàrdies reals i no m’agrada gens.— Va dir Podentor.

—Ara hi vaig! Guillem he, d’afanyar-nos! Podentor té por que els guàrdies el reconeguin.

En aquest precís moment es va sentir un crit fort, un guardià estava estirat a terra sagnant, Podentor portava en la seva mà l’espada i estava tacada de sang. Els guàrdies es van llançar contra ells, Podentor i la resta varen començar a córrer en direcció la galera.

—Guillem! Hem de sortir ja!—Va dir Podentor amb el cor en un puny.