Camins amagats

• • Està bé et seguiré!- Va afegir Estel. L’ancià no va poder evitar que se li dibuixés en el seu llavis un lleu somriure.

• • Agafa una torxa i segueix-me. -Ordenà Goltac.

Estel va agafar una torxa i començà a caminar, en aquell instant l’ancià va donar tres cops a una paret i la porta de la cova es va començar a tancar fins que l’única llum que hi va quedar en la cova eren la de les dues torxes dels nostres peculiars amics.

Dues torxes i una immensa foscor…

Estel i Goltac continuaven caminant per l’interior de la cova, el camí era estret, el terra amb tanta humitat que calaven als ossos. L’ancià caminava precipitadament sense dir una sola paraula, mentrestant Estel s’adonava d’uns gravats i unes figures que hi havien dibuixades a la paret i que semblaven molt antigues.

• • No tenim temps per això, Estel! Afanaya’t! Ordenà Goltac.

• • Però… a On anem? Quan hi arribarem?

• • Fas massa preguntes, encara queda molt per arribar al nostre destí, més del que creus, haurem de dormir ras del terra.

• • Al terra? Està molt freda i hi ha molta humitat, no crec que hi pugui…

• • Has entrat en la cova oblidada! – Va cridar enfadat Goltac. No hi pots tornar enrere. Com més depressa hi vages, abans arribarem, no vull sentir cap queixa més!

Continuaren caminant en silenci, Estel no alçava la mirada del terra, i començava a em penedir-se d’haver entrat en la cova i fins i tot, es va començar a deprimir. De sobte l’ancià es va aturar.

• • Espera’m aquí i no et moguis. No facis res, no toquis res. Ordenà Goltac.

• • D’acord. Respongué lleugerament la jove.

L’ancià va desaparèixer completament. Estel li va esperar en silenci sense fer absolutament res, com el vell li va ordenar. Havia passat pràcticament una hora i Estel no s’havia mogut ni un mil·límetre. Aquesta cova era freda com el gel, i només de pensar a quina temperatura estaria el sòl, li feia tremolar el cos de dalt a baix. De sobte es va fer una llum, Estel va veure l’ombra de l’ancià que estava envoltada d’una llum vermella amb diverses espurnes que contínuament esclataven en mil colors més.

• • Acosta’t Estel, ara menjarem un poc i descansarem de tot el camí que hem recorregut.

El camí zigzaguejava a través del bosc fins que van aconseguir sortir  definitivament del camí. Estel va veure l’ancià al peu d’una muntanya, aquest mirava  Estel, esperant amb impaciència que ella arribés. Estel es va apropar i va veure una porta  adornada de fulles i branques.

• • El pas del temps esborra els records.- Va dir l’ancià pensatiu

L’ancià  va percebre que la jove dubtava d’aquest lloc i d’ell mateix.

• • Tens por,no et fies de mi, oi?- Preguntà l’ancià

• • Hauria de confiar en tu? No sé qui ets i no aconsegueixo obtindre cap resposta, si la teva pregunta és si em fio o no de tu, la resposta és ben clara, NO! no em fio!
  • Tens caràcter! Això està molt bé. Si no responc les teves preguntes és perquè tu les responguis sense cap ajuda per la meva part. Si vols saber si pots confiar-hi, tanca els ulls, ells t’enganyaran, concentra’t i fes servir la visió del teu cor.

L’ancià va fer tres cops a la porta, aquesta es va començar a obrir molt a poc a poc, es veia que la porta estava molt rovellada, havia passat molt de temps des de que ningú obrís  aquesta porta, la porta de la cova oblidada.

-Ah! Per cert , el meu nom és Goltac…

L’ancià va entrar en la cova, era molt fosca però en la paret hi havia dues torxes i l’ancià en va agafar una i començà a caminar. No havia donat més de dues passes, quan Estel hi va entrar amb el cor accelerat.

Un darrere  l’altre tots els animals que hi havia al voltant d’Estel es van allunyar i es van dirigir a les diverses fronteres d’aquell immens bosc.

• Ei! Aquell unicorn parlava! Va cridar Estel

• I és clar que parla! igual que tots els animals d’aquest bosc. Hauries de mostrar més respecte Estel! Aquest unicorn ha sigut qui ha guarit les teves ferides.

• M’ha guarit? Però com? Escolta? Com saps el meu nom? Preguntà exaltada Estel.

• Els unicorns són grans sanadors i al mateix temps vigilen el bosc i quant a la segona pregunta, val més que em segueixes.

L’ancià es va posar a caminar sense mirar si l’Estel la seguia, ella va dubtar uns segons però el va seguir, a fi d’ endevinar alguna notícia dels seus pares, però el que més l’intrigava era l’autentica personalitat d’aquell vell enigmàtic. L’ancià es va detindre en una filera d’arbres que impedien el pas, el camí estava tancat. Eren arbres immensos de fortes arrels i estaven tots ben junts sense cap possibilitat  que hi hagués un forat per a poder passar. Estel va sentir la seva respiració agressiva, no els hi agradava que vingueren a molestar-los.

• Si volies passar per aquí, he de dir-te que no podràs. Els arbres ho impedeixen.- Va dir Estel amb seguretat.

• Sí? De debò? Tens quinze anys i ja penses d’aquesta manera?

• Un moment! Com saps l’edat que tinc? Qui ets?

• Sé moltes coses de tu, Estel. Per cert, felicitats pel teu aniversari.- A continuació l’ancià va alçar una mà i va dir: – Lliures sou, el dia ha arribat, allibereu-vos i protegiu el vostre hàbitat encadenat.

Tots els arbres es varen inclinar  en sentir aquesta veu i un darrere  l’altre es van anar separant, primer les branques i posteriorment les arrels, es van allunyar del camí que s’anava descobrint, abans de marxar completament els arbres varen fer una reverència  a l’ancià i, seguidament la van fer a Estel.

Un vell camí de pedres s’allargava davant d’ells, un camí vell i destruït pel pas del temps.

• Bé. Comencem a passar.

Una vegada que l’ancià i Estel traspassaren el camí empedregat, els arbres el tornarian a tancar. Estel anava darrere l’ancià mirant bocabadada  les pedres erosionades pel pas d’incomptables anys.

• Si continues mirant el terra, cauràs!- Li va aconsellar el vell

• Què?- Va dir Estel alçant el cap. En aquell moment se li va enganxar el peu en una escletxa i va caure de genolls al terra.

• T’ho he dit.- Va dir el vell sense deixar de caminar i sense baixar la mirada.

• Odio aquest vell.- Digué Estel alçant-se ràpidament per no perdre l’ancià.

Una vegada superada la commoció inicial, Estel va començar a alçar-se molt a poc a poc, tenia les mans ensagnades, però això ja no li preocupava, va mirar el bosc i va créixer en el seu interior un anhel per a visitar el lloc que li havia estat vedat; els seus pares li tenien absolutament prohibit  arribar al cor del bosc, però ja no va fer cas d’aquesta prohibició i va endinsar-s’hi, volia conèixer el lloc exacte on la seva mare va teixir el seu vestit. Amb aquest pensament es va posar en marxa, les ferides de les mans no paraven de vessar sang.

Va estar tot el dia caminant, les forces l’abandonaven, havia traspassat les fronteres del bosc, el lloc prohibit, però no l’importava, només volia caminar fins  esgotar totes les seves energies, tenia els ulls ennuvolats fins que va caure al terra completament esgotada.

Estel es va despertar recolzada en un gran arbre, les seves ferides estaven guarides, però quina va ser la sorpresa en comprovar que es trobava envoltada d’animals que només feien  que vigilar-la; lleons, girafes, cavalls i unicorns vigilaven sigil·losament qualsevol moviment que pogués fer.

• Auxili, que algú m’ajudi. Va cridar Estel espantada.

• Per què demanes auxili?. Va preguntar una veu.

Estel va mirar per tot arreu però no hi va veure ningú, amb molta cura es va alçar molt a poc a poc, els animals no feien cap moviment però no deixaven de mirar-la. De sobte del no res va aparèixer un ancià de barba gris, els seus cabells li arribaven al maluc.

• Qui ets? Va preguntar Estel

• Per què demanes auxili? Va preguntar l’ancià per segona vegada

• M’he espantat al veure tants animals al meu voltant, va respondre dubtosa Estel.

• T’estaven protegint i t’han guarit les ferides de les mans. Quina ximpleria caure dormida en aquell camp de roses! Aquestes roses són especials, tenen un fort verí, si et punxen pots arribar a morir dessagnada!

• Hem de protegir les altres fronteres del regne. Va dir de sobte un dels unicorns.

• Mantingueu-me informat. Va ordenar l’ancià