Josep Arasa i Ferrer

QUESTIONS D?IDIOSINCRÀSIA

Deixa un comentari

Sempre són un espectacle els Tres Toms de Vilanova. Són el resultat de molt de temps de treball de moltes persones que al llarg de l’any es preparen,i preparen el bestiar i els carruatges per que es pugui realitzar.
Malgrat els anys transcorreguts, la meva personal afició, i l’assistència repetida a aquest esdeveniments, no deixa de sorprendrem que la gran majoria de cavalls muntats duguin genets o amazones vestits de “señorito” andalús, pocs de cowboy americà, algunes escoles o associacions amb txistera a l’anglesa i excepcionalment algun de normal. La totalitat de carreters van vestits a manera catalana del pagès de finals del XIX, o principis del XX.
És que no hi ha genets catalans, o és que hi ha una certa vergonya a vestir la barretina i el vestit de pana enfeixat, segons el tòpic del XIX?.
És que tots els andalusos que van a cavall son señoritos? Que no hi ha treballadors entre els andalusos a cavall?.
Els traginers i els mossos sempre es vesteixen tots i totes amb el mateix vestuari de treball. És que no hi ha amos, ni senyors entre les colles?.O es que el vestuari també reflecteix l’estructura social d’ambdós països?


Aquesta entrada s'ha publicat en Sense categoria el 17 de gener de 2008 per Josep Arasa

HEREU CORNUT I PAGANT EL BEURE

Deixa un comentari

Quan fa dos dies que el Ministeri de Defensa del Sr. Zapatero ha decidit instal·lar una unitat militar de muntanya a la caserna del Bruc, impossibilitant així tots els projectes de l’Ajuntament de Barcelona per traslladar-hi el Museu Militar de Montjuïc, el sr. Hereu ofereix el Castell a l’Aliança de Civilitzacions.

El batlle esta posant el carro davant dels bous. Segons el que es coneix, les activitats que cal desenvolupar al Castell han d’estar regides per un Consorci, no constituït, del que han de formar part Defensa, la Generalitat i l’Ajuntament. La utilització de l’espai dependrà de les decisions del Consorci i de la superfície útil resultant del trasllat del Museu Militar. Si el Museu Militar no es pot traslladar al lloc previst per voluntat exclusiva del propi govern de l’Estat, que està oferint l’Hereu? I perquè l’hi està oferint al mateix que crea el problema?.



La caserna del Bruc entrava dins els plans d’ampliació de la Universitat Politècnica, que amb l’augment desmesurat d’efectius militars -el darrer regal d’en ZP- caldrà revisar.
En el balanç que va fer fa uns dies l’alcalde Barcelona, va quedar clar que ell vol estar al costat de ZP, i en la seva llarga justificació, malgrat lamentar-se de les disbauxes ciutadanes dels darrers mesos, no va nomenar cap dels culpables.

Tampoc l’Aliança de Civilitzacions sembla un organisme gaire seriós, important ni durable com per permetre la seva estada al Castell. Amb motiu de l’Any Europeu del Diàleg Intercultural, Ahmad Badr El Hassoun, Gran Muftí de Síria i persona molt influïen en el món àrab, va fer un discurs al Ple del Parlament Europeu, en el que entre altres coses es va distanciar de la iniciativa d’en ZP tot dient que “Tots constituïm una única civilització, malgrat que les nostres cultures siguin diferents, m’agrada que es parli de cultures, no de civilitzacions…”. Tot seguit el Gran Muftí va afegir “la religió cedeix a la cultura els seus valors morals, però som nosaltres els que construïm la civilització”. El Gran Muftí, va demanar al Parlament Europeu mantenir una reunió a Damasc, capital cultural del món àrab.

Moltes de les activitats, dels objectius, i dels convidats de l’Aliança estan assumits o són coincidents amb els de l’Any Europeu del Diàleg Intercultural.

Aquesta entrada s'ha publicat en Sense categoria el 17 de gener de 2008 per Josep Arasa

DARRER REGAL DE ZAPATERO: MES MILITARS ESPANYOLS A CATALUNYA

Deixa un comentari

Segons informacions recollides pel Centre d’Estudis Estratègics, augmentarà en nombre de mil els militars de la caserna del Bruc de Barcelona. Silenciosament Zapatero ens deixa el seu darrer regalet.
La caserna del Bruc, coneguda per la seves dimensions (50.000 metres quadrats), el seu emplaçament privilegiat i per la gallina franquista existent a la façana, es prepara per acollir-los.
Actualment, a la caserna hi ha elements administratius i un batalló d’infanteria de reserva (300 persones). Amb els nous plans de l’exèrcit es situarà un batalló d’infanteria de muntanya, del qual ja s’han començat a rebre armes lleugeres, vehicles i altre material.
El Ministeri afirma que actualment l’aquarterament és una peça estratègica de l’exèrcit a la ciutat de Barcelona; malgrat que és difícil d’entendre la importància d’una unitat de muntanya al costat de la Mediterrània. L’augment de soldats (1.000) es la més gran realitzada a Catalunya des de que el servei militar va deixar de ser obligatori.
Segons el CEE, la decisió del govern de potenciar l’aquarterament pot suposar un nou element de fricció amb el govern de la ciutat, que havia proposat que el quarter del Bruc acollís les dependencies i el museu militar ubicats al castell de Montjuic, per facilitar-ne el total traspàs a les autoritats catalanes. La caserna esta ubicada en el denominat Portal del Coneixement que contemplava la resta de l’espai per l’ampliació de la Universitat Politècnica de Catalunya. 


Aquesta entrada s'ha publicat en Sense categoria el 15 de gener de 2008 per Josep Arasa

EL CAVALL CATALÀ I EL RAMADER PIRINENC

Deixa un comentari

Fa un parell d’anys el ruc català va esdevenir mascota nacional. Actualment Catalunya es el lloc de l’Estat on hi ha mes èquids.
Aquets dies de la mà de Sant Antoni del Porquet i de molts aficionats, els cavalls tornen a emplenar les nostres places i carrers. És una afició cada cop més estesa a la Catalunya rural.
La temporada dels Tres Toms que ha començat, i que acaba el mes d’abril a Anglesola, és una mostra de la voluntat desinteressada de molts grups de persones que arreu de Catalunya malden per salvar una tradició, una afició, o uns oficis desapareguts. Competiran en lluïment i habilitat per mostrar el seu amor pel cavall o pel passat. Carruatges, carregues, animals i guarniments necessiten una destresa que tan sols s’obté  amb els anys i la paciència.
Les colles que durant tot l’any recuperen l’art de carregar un carro, d’entrenar un animal, de fer nusos, d’enganxar entre vares o de mantenir viu un lèxic altrament perdut, mereixen el meu respecte i mes lleial admiració.Durant aquets dies veurem concursos d’arrossegament, hàbils carreters, enlluernadors carruatges, o simplement amazones o cavallers que per uns dies tornen el protagonisme als seus animals.


Vilanova i la Geltrú fa festa grossa durant tota la setmana, Ascó fa curses de matxos i de cavalls, la Fatarella curses de rucs, Balsareny puja al castell, etc. etc. Festes tradicionals peculiars i diferenciades que apleguen molts espectadors i participants, però que, malauradament no és troben a les guies promocionals de Catalunya.
Catalunya continua promocionant el seu sol, les seves platges, la seva cultura de museu, la seva capital, i actualment la seva cuina. Resta oblidada la nostra cultura popular tan diferenciada, excepte activitats molt puntuals. La República Francesa, mestra en la promoció turística, aprofita cada “fête du cheval” per crear un centre d’atracció, malgrat que les seves festes no tenen la riquesa cromàtica, ni tradicional, que tenen les nostres i habitualment són tan sols una desfilada hípica. 

A les comarques catalanes dels Pirineus, històricament, ha tingut importància la ramaderia equina, sector que actualment pateix una forta crisi. La manca de tradició en el consum de carn d’equí, el canvi d’usos, la degradació de les races i la manca de promoció es poden apuntar com alguna de les seves causes. La major part dels èquids criats son exportats.
A l’Arieja, en els Pirineus occitans, a partir dels mateixos cavalls –que en aquesta banda s’anomena hispa-bretó- tot preveient la mateixa crisi, el govern ha creat les estructures veterinàries pertinents i amb la col·laboració de les universitats han millorat l’espècie,  creant una de nova raça que anomenen “merens”. Una raça apte per l’equitació, forta, bonica, resistent i noble. El que permet als ramaders occitans diversificar les seves explotacions, ampliar el seu mercat, i incrementar els seus ingressos, i conseqüentment, quedar-se a viure al seu país.
Al llarg dels darrers anys, les poques alternatives que ha ofert la Generalitat als ramaders de cavalls pirinencs, ha estat la construcció de pistes d’esquí o la venda de les pastures per la construcció d’urbanitzacions de cap de setmana.

El futur es magre pels ramaders de cavalls catalans, ara per mantenir les seves granges actualitzades hauran de pagar els drets corresponents als seus veïns occitans.   

Aquesta entrada s'ha publicat en Sense categoria el 15 de gener de 2008 per Josep Arasa

LA SANITAT A CATALUNYA

Deixa un comentari

Des de fa mesos, a traves d’aquest bloc, exposo que les greus mancances que tenim en el nostre país no son tan sols degudes a la dependència i l’escàs  finançament del govern central, si no, també, a la manca de gestió del nostre govern.
Convençut que la única alternativa que tenim és la independència, hi ha moltes competències en que la Generalitat té la capacitat de gestió exclusiva que no funcionen.
Aquest cap de setmana, G.E.P, de 82 anys, va anar a veure una amiga a Barcelona, el dissabte es va trobar malament i va enfebrar, la van dur a l’Hospital Clínic de Barcelona quan eren les 9 del mati, va sortir a 2/4 de dues de la matinada sense que ningú li hagués ofert un got d’aigua.

dilluns, 14 de gener de 2008
>

Salut només ha contractat la meitat dels metges previstos en el pla d’hivern

Ha incorporat 187 facultatius per reforçar els serveis d’urgències, un 37% menys que l’any passat

LAIA BRUFAU. Barcelona
El Departament de Salut només ha pogut contractar 187 dels 350 metges que es consideraven necessaris fa només uns mesos, quan es va dissenyar el pla d’hivern per reforçar les urgències hospitalàries i els ambulatoris, i que s’ha hagut de tancar amb un 37% menys de professionals que l’any passat. La falta de facultatius disponibles en el mercat laboral ha tornat a ser la causa d’una tendència que s’ha reproduït en termes lleugerament inferiors en el cas de les infermeres, i que ajuda a explicar la situació de col·lapse que alguns centres sanitaris viuen des de fa dies. Per minimitzar la situació, que amenaça d’agreujar-se si es declara una epidèmia de grip, uns quants centres han ofert als seus professionals la possibilitat de doblar la jornada.


+ Imatge de l’estat de les urgències a l’hospital Josep Trueta de Girona. Foto: LLUÍS SERRAT

La falta de professionals s’ha fet més evident amb l’arribada de l’hivern, quan els centres noten un augment de la demanda. Fa mesos, i com cada any, el Departament de Salut va rebre les demandes dels centres sanitaris sobre els reforços que els feien falta. Finalment, però, no s’han pogut cobrir les expectatives. Així ho confirma el director del Pla Integral d’Urgències de Catalunya (PIUC), Josep Maria Argimon, amb unes dades que parlen soles: «La primera opció era contractar-ne 350, però al final el contingent és de 187 (140 per primària i 47 per hospitals)». Aquest nombre, comparat amb la de la temporada passada, quan es van incorporar 299 metges, posa de manifest les dificultats per trobar facultatius. Amb les infermeres les diferències no són tan exagerades d’un any per l’altre: 339 el 2006/2007 i 300 per a l’actual temporada d’hivern. Argimon reconeix que «és molt difícil contractar metges, perquè encara que ofereixis un contracte llarg no hi ha bossa de professionals en atur». Una solució que han trobat els responsables de l’Institut Català de la Salut (ICS) ha estat oferir als professionals que doblin la jornada. El gerent d’atenció primària de Barcelona ciutat, Josep Casajoana, diu que els ambulatoris s’han reorganitzat internament per fer front als pics de treball que hi haurà: «Ara no podem dir que els equips estiguin mancats de personal, el problema el tindrem si s’han de cobrir baixes inesperades.»

Diversos centres consultats per aquest diari no han volgut facilitar el nombre de metges i infermeres que en un primer moment havien demanat. És el cas del Consorci Sanitari del Maresme, que ha contractat quatre metges i set infermeres, i de l’hospital de Terrassa, reforçat amb 5 metges i 5 infermeres. Al Trueta de Girona i al Santa Caterina de Salt no han agafat més metges, encara que en el segon els responsables admeten que els aniria bé un reforç. Alguns CAP de Barcelona havien sol·licitat un metge més i no ha arribat. Per la seva banda, el director dels serveis territorials de Salut de Tarragona, Felip Infiesta, explica que a la zona hi havia prevista la incorporació de 10 metges. A més, ha demanat al personal que faci més hores. El grup Sagessa, que gestiona els hospitals de Reus i de Móra d’Ebre i diversos CAP, reconeix la gran dificultat per trobar pediatres. «Els busquem sota les pedres», diu el director mèdic Joan Galvany, però finalment han de recórrer a «incrementar les guàrdies dels pediatres» que tenen.

CANVI DE MODEL
La solució a aquest problema endèmic i de solució impossible a curt termini comporta, segons Argimon, fer un replantejament de l’organització de les urgències: «Ara només ens toca agrair l’esforç que fan els professionals». Els canvis s’han de produir en l’àmbit de la gestió, «no s’ha de pensar amb mentalitat de centre sinó territorialment».

Per als sindicats és necessari trobar com sigui més professionals ja que les plantilles actuals són insuficients i ampliar els serveis d’urgències. Griselda Martín, d’UGT, considera que «si els CAP s’han de fer càrrec de més tasques no n’hi ha prou amb ampliar els recursos tècnics sinó també tenir més personal». Per Martín, el PIUC només serveix per eixugar les mancances que hi ha durant tot l’any a causa les baixes de curta i mitjana durada dels professionals.

La fórmula més encertada per Sebastian Gallardo, membre de Metges de Catalunya (MC), seria adaptar el sistema a la nova realitat perquè considera que ara està obsolet i «els metges i els pacients estan suportant més del que poden». Creu que els usuaris també haurien de ser conscients d’utilitzar els recursos actuals de manera racional.

(Informació elaborada amb la col·laboració de Maria Altimira, Núria Astorch, Carles Aluju Ferrer, Emili Bella, Lluís Martínez i Núria Serret)

Aquesta entrada s'ha publicat en Sense categoria el 14 de gener de 2008 per Josep Arasa

GUANTÁNAMO

Deixa un comentari

Fa sis anys que Busch va inaugurar aquest magatzem de carn humana sense cap altre dret que la tortura.  Va crear aquest nova vergonya per a la humanitat.

Canal Solidario, a l’article adjunt, exposa les diferents campanyes internacionals endegades per pressionar el govern americà i obtindre el tancament, i allò que personalment podem fer.

Aida Sánchez/ Redacción (11/01/2008)
El 13 de noviembre de 2001, George Bush autorizó detener por tiempo indefinido a ciudadanos extranjeros sin que pudieran buscar amparo en los tribunales. Un mes y medio después un memorando del Departamento de Justicia negaba a los detenidos en Guantánamo la posibilidad de cuestionar la legalidad de su detención.

Esta semana se cumplen seis años del traslado de los primeros prisioneros desde Afganistán a la base norteamericana de Guantánamo. Las ONG no los han olvidado y en los últimos años se han sucedido las campañas y las iniciativas de denuncia y protesta.

Centenares de personas permanecen en la base rodeadas de un velo de secretismo en el que familiares y organizaciones de derechos humanos tienen prohibida la entrada, y el acceso de los abogados es limitado. Detenidos e investigadores oficiales han hablado de tortura y otros malos tratos, y por el momento, tal y como denuncian las ONG, ninguno de los detenidos ha tenido un juicio justo.

El mayor ataque a los derechos humanos

Esteban Beltrán, director de la sección española de Amnistía Internacional (AI), ha hablado de Guantánamo como “el mayor ataque que han sufrido los derechos humanos desde su declaración”. Y precisamente ha sido esta ONG una de las más activas en los últimos años y muchas de sus campañas a favor del cierre de la base estadounidense siguen activas. Cerca de 130.00 personas ya se han sumado a ellas.

Con el lema ‘¡Ayuda a cerrar Guantánamo!’, AI ha celebrado esta semana varios actos de protesta frente a la Embajada de Estados Unidos en diferentes ciudades del Estado español. La organización ha entregado también una petición firmada por más de 170 parlamentarios y parlamentarias españoles que solicitan al gobierno norteamericano el fin de las detenciones ilegales, en el marco de la “guerra contra el terror”, cuyo primer paso debe ser el cierre de Guantánamo. Esta iniciativa se ha sumado a otra propuesta internacional en la que la organización entregará más de 1.200 firmas de parlamentarios de todo el mundo con la misma petición.

Crear tu propio personaje y unirte a la flota que va a ciberinvadir Guantánamo, fue otra de las propuestas que, aprovechando las posibilidades de las nuevas tecnologías, pretendía lograr la participación activa de la sociedad.

La blogosfera también ha reflejado esta protesta mundial y en herramientas como Flickr nos hemos podido asomar a manifestaciones en Dinamarca, en Canadá, en Estados Unidos o en París.

Es posible encontrar más información, miradas y opiniones sobre Guantánamo en blogs, fotografías y vídeos.

Entidades como la Asociación Pro-Derechos Humanos de Andalucía (APDHA) también organiza actos de denuncia y lleva a cabo campañas de recogida de firmas en favor de los presos de Guantánamo Las cartas firmadas se dirigen al embajador de EE.UU. en España y al Ministerio de Asuntos Exteriores. En ellas se les exige que se respeten los derechos humanos de los presos.

La organización Human Rights Watch ha realizado anualmente informes en los que no ha cesado de exigir una respuesta firme a nivel internacional para investigar hasta las últimas consecuencias y enjuiciar a los responsables de la tortura y el maltrato en Guantánamo.

La Unión para la Defensa de las Libertades Civiles ha puesto en marcha campañas de presión a las autoridades estadounidenses exigiendo que se cumpla la legislación sobre Derechos Humanos en la base estadounidense de la bahía cubana. Organizan regularmente viajes de familiares y abogados a Washington para pedir al presidente norteamericano que ordene el traslado de los detenidos a sus países de origen.

Muchos otros movimientos y organizaciones de defensa de los Derechos Humanos, como Cruz Roja, la Federación Internacional de Derechos Humanos o el Movimiento por la Paz, el Desarme y la Libertad han pedido también a Estados Unidos que respete la Convención de Ginebra y respete los derechos humanos de los prisioneros.

¿Qué PueDo HaCer yo?

Amnistía cuenta con una campaña en Internet, con la que lleva recogidas más de 130.000 firmas, que exige al Presidente Bush el cierre de Guantánamo con un rotundo mensaje contra la tortura. Puedes unirte a esta campaña a través de su web.

Enlaces relacionados:

United States: Protect Rights of Teen at Guantánamo (Documento en inglés de Human Rights Watch).
Web de Human Rights Watch
Wen de Amnistía Internacional (AI)
Asociación Pro-Derechos Humanos de Andalucía (APDHA)
Unión para la Defensa de las Libertades Civiles
Cruz Roja
Federación Internacional de Derechos Humanos
Movimiento por la Paz, el Desarme y la Libertad

Lee otras noticias relacionadas con Guantánamo publicadas en Canal Solidario.

Canal Solidario-OneWorld 2008

Aquesta entrada s'ha publicat en Sense categoria el 12 de gener de 2008 per Josep Arasa

QUE FA AQUÍ ESQUERRA?

Deixa un comentari

Cada cop estic mes convençut que la desafecció PSOE –PSC es una pantomima que beneficia electoralment a ambdues parts.  Els uns amb la seva negativa no volen alterar el seus votants espanyolistes, i els altres disfressant-se de defensors dels interessos catalans pretenen mantenir el vot maragallià

.

Si a aquestes actituds afegim una certa desmemoria social que impedeix recordar eslògans tan famosos com aquell ”ningú farà més pels catalans”, o aquella altre frase “mai s’havien donat com ara, circumstancies tan propicies per Catalunya, amb el PSOE a Madrid i el PSC a Barcelona” obtindrem una pre-campanya talment favorable al PSC.
El que no entenc és que hi fa encara ERC en tota aquesta teatralització, que fa encara en el govern vist que no pot catalanitzar, ni orientar el PSOE/PSC. Esquerra és qui més hi perd, fins i tot Iniciativa esta capitalitzant millor el descontentament, tal com ho reflecteixen les enquestes electorals. 

Cansat i decebut deixo al marge la monumental obra de teatre de saló i defugint especulacions, pujo al carro pragmàtic dels que tan sols demanen que la seva administració ofereixi uns serveis eficients en la mesura del que és possible, una administració que faci fàcil el meu del meu dia a dia i que administrin bé els meus impostos; i en aquest pedregar també em sento decebut, el meu país no funciona.
Obnubilats pels problemes dels ferrocarrils cap a Barcelona i amb les culpabilitats externes, a voltes oblidem (o ens fan oblidar¡¡) que hi ha moltes competències exclusives del govern de la Generalitat. Sectors que en la majoria dels casos tampoc funcionen i mereixen la nostra queixa.
Que ningú ataqui els del carro dels emprenyats contra el nostre govern, per queixar-se, per reclamar un bon servei, com a usuaris o com a consumidors, ningú perd la catalanitat, ni el patriotisme. 
 
*L’atenció a la sanitat primària és la pròpia d’un país del tercer món. Les visites als especialistes poden endarrerir-se mesos i mesos. Les sales d’espera d’urgència semblen magatzems de malalts, on la gent fa cues d’hores i fins i tot de dies. Les ambulàncies serveixen de sales d’espera i la manca de llits es un mal endèmic.
*L’ensenyament va de Heròdes a Pilats amb els pobres resultats que darrerament hem llegit.
*No hi ha una política energètica definida. La producció d’energia eòlica està molt per sota de la que produeixen comunitats com Galícia o Castella-la Manxa.
*La política agrícola continua presidida pel talonari subvencionador sense directrius a mig i llarg termini.
*El transport públic de la Catalunya rural és escàs i en el millor dels casos funciona sense coordinació.

*Les presons estan masificades.

*És difícil que ens atenguin en català en un judici, i a la comarca,  durant l’any 2007 no han projectat cap pel·lícula en la nostra llengua. L’ús social del català està sota mínims.
*La burocràcia continua envaint la nostra administració i duplicant serveis.
*El turisme, el sector principal de la nostra economia, no té una política de promoció coordinada amb l’empresariat, i es continuen marginant les terres de l’interior de Catalunya. 

I plegats seguiriem llistant les deficiències greus que afecten diàriament a tota la ciutadania i són responsabilitat exclusiva de la Generalitat. Malgrat que és injustificable, el Govern podria invocar la quantitat de treball que esta realitzant en el camp legislatiu, però, a pesar de la importància que té per l’equilibri territorial del país, no ha sortit a la llum cap proposta concreta de nova divisió territorial, i conseqüentment tampoc una nova llei electoral,que, dit sigui de passada, CiU no va ser capaç de realitzar durant 23 anys. 

Si als entrebancs que ens posen els espanyols, afegim un govern de la Generalitat que des de fa molts anys no funciona, trobarem un país sense esperança abocat a una de les pitjors èpoques històriques. Estic convençut que en el futur els historiadors analitzaran l’etapa actual, que va començar amb els darrers governs de CiU i l’aparició dels Mas/Puig, com una de les més grises per Catalunya. Aquella etapa en que es va perdre la il·lusió de ser. 

Aquesta entrada s'ha publicat en Sense categoria el 11 de gener de 2008 per Josep Arasa

LA GRIP AVIÀRIA

Deixa un comentari

Les noticies son una mena de riu que apareixen i desapareixen impulsades per interessos de difícil comprensió. La grip aviaria és un d’aquest temes que pateixen les oscil·lacions de la “moda”. La malaltia no ha desaparegut i cada dia hi ha més infectats i morts arreu del món.  Malgrat tot, els científics no preveuen encara una pandèmia per l’any 2008.



Segons el Departament de Salut la grip aviària es una malaltia contagiosa causada per un virus que normalment afecta les aus i, menys habitualment, els porcs. Son virus que no solen passar d’una espècie animal a una altre, però, en rares ocasions poden creuar aquesta barrera d’espècie i infectar els humans.
La grip aviaria no és una malaltia nova entre les aus, es té constància de la seva existència a Itàlia des de fa més de cent anys. Els brots actuals de grip aviaria son d’alta patogenicitat. Van començar al sud-est asiàtic a mitjans del 2003 i són els brots més greus que s’han declarat mai, té una mortalitat que pot arribar al 100%, sovint en només 48 hores. Mai abans a la historia d’aquesta malaltia no s’havien trobat tants països afectats simultàniament i amb tantes aus mortes.
L’agent causal és el virus H5N1, molt tenaç. Existeix la possibilitat que passi als humans  i doni lloc a una malaltia greu, actualment mes del 50% dels humans afectats per la grip aviària han mort. Malgrat que el risc més greu serà la mutació del virus vers una forma encara més infecciosa que li permeti transmetre’s de persona a persona, el que podria donar lloc a la tan temuda pandèmia de la grip. Cada vint o trenta anys sol aparèixer una pandèmia de grip a nivell mundial. La més virulenta i recordada va ser la grip dels anys 1918-1919. 

De moment l’Organització Mundial de la Salut reconeix que s’han contagiat del virus de les aus 346 persones arreu del món,  d’elles 213 han mort.

Desembre de 2007 ha representat un increment dels casos d’infecció arreu del món. A Egipte una noia de 25 anys, originaria de Bany Suwef, moria desprès d’haver mantingut contacte amb aus infectades. Dels 39 casos d’infecció humana detectats a Egipte, 16 han mort.

El país més greument infectat és Indonèsia, on, fins ara, hi ha hagut 116 infectats, amb 94 morts. El virus ja s’ha propagat a la major part de províncies de l’arxipèlag. El dia de Nadal moria una jove de 24 anys de l’oest de Djakarta.

Al Pakistan 9 persones s’han infectat darrerament, un veterinari i els seus tres germans, dos d’ells van morir i els altres dos s’han pogut salvar.  

A Europa la grip aviaria esta produint greus perjudicis econòmics i ecològics.  Alemanya i Polònia són els estats més perjudicats. A la regió de Brandebourg (propera a Polònia) el mes de desembre s’ha descobert un tercer focus de la grip en una granja de la localitat de Blumenthal. Seguin les directrius de la Unió Europea s’han sacrificat totes les aus i s’ha creat un cordó sanitari de tres kilòmetres al voltant de la granja.

Polònia és el país més infectat d’Europa, encara que la malaltia no s’ha transmès als humans. Dies abans de Nadal sis noves granges s’han afegit a les infectades prèviament. A conseqüència d’això es calcula que s’han matat mes de mig milió d’ocells a la zona acordonada per tal d’impedir el contagi. 
Polònia va exportar 230.000 tones d’aus a l’Unió Europea l’any 2006, aquest nou brot ha representat un fort daltabaix per a la seva economia.  Rússia, Lituània, Ucraïna, Bielorússia s’han afegit a la prohibició, que ja havia realitzat l’Unió Europea, d’importació d’aus provinents de Polònia.

Segons el diari israelià Haarez, el virus H5N1 es va descobrir a les anàlisis fetes a 18 gallines d’un petit zoo d’una guarderia de Binyamina, al sud de Haifa (Israel). Cap de les persones que van estar en contacte amb les aus, ni els pares dels infants han estat contagiades. Segons el diari s’han sacrificat totes les aus en un radi de 3 kilòmetres i creat un cordo sanitari de 10 kmts. en el que s’impedeix el moviment de les aus. Israel ja havia patit un contagi l’any 2006 a nou granges. 

    

Aquesta entrada s'ha publicat en Sense categoria el 10 de gener de 2008 per Josep Arasa

LA SENTENCIA CATALÀ/VALENCIÀ

Deixa un comentari

A la publicació digital 20 minutos de València hi ha una cronica de J.L. Obrador amb el títol "Otra sentencia equipara valenciano y catalan en las oposiciones, y van 13" datada ahir dia 7/01/07. Posteriorment a l’article hi ha un bon grapat de comentaris -tots en castellà- que mereixen la lectura.

Otra sentencia equipara valenciano y catalán en las oposiciones, y ya van 13

  • La Justicia permite acreditar el dominio del valenciano con el título de Filología Catalana.
  • El Gobierno valenciano lleva un lustro sin aceptarlo para las oposiciones, y dice que no rectificará.

La Justicia ha vuelto a dar la razón, por 13ª vez consecutiva, a quienes defienden la validez del título de Filología Catalana para demostrar sus conocimientos de valenciano en las oposiciones.El último caso corresponde a una sentencia del pasado 10 de diciembre, en la que el Tribunal Superior de Justicia de la Comunitat (TSJCV) estima el recurso contra la orden que regula las oposiciones a maestros de primaria y secundaria.Los candidatos tenían que demostrar sus conocimientos de valenciano, pese a ser licenciadosEl problema con el que se encontraban algunos candidatos era que la Administración autonómica no consideraba válida la licenciatura en Filología Catalana que imparten las universidades de Valencia y Alicante. Así, tenían que hacer un examen para demostrar sus conocimientos o iniciar la batalla legal.Esta decisión supone la admisión de todos los opositores con el título de Filología Catalana y la anulación de las pruebas de valenciano que hicieron quienes lo tenían.«Esta orden es de 2006, pero tanto las universidades como otras organizaciones llevan recurriéndolas desde 2002, porque la Conselleria las publica todos los años igual», explica desde el sindicato Stepv Alfons Esteve.Además de las 13 sentencias, hay dos pronunciamientos similares del Tribunal Supremo y del Constitucional.Educación «desconoce» el falloLa secretaria autonómica de Educación, Concha Gómez, aseguró hoy que la Conselleria desconoce la sentencia, pero que «actuará como se ha venido haciendo en los últimos años». Así, seguirá sin admitir el título de Filología Catalana para las oposiciones futuras, ya que «la lengua oficial de la Comunitat es la lengua valenciana» y «la normativa tiene que acatar el estatuto».


 

 

Aquesta entrada s'ha publicat en Sense categoria el 8 de gener de 2008 per Josep Arasa

DESCOBERTA L?ESTRANYA APARICIÓ DE SANT MALAQUIAS A EN CAROD

Deixa un comentari

Quan ja tothom l’havia desheretat. Quan les bases del partit ja demanaven el seu cap i ell tan sols volia més cadira, va sorgir del fons de la llum blanca  una idea genial, grandiosa: “convocaré un referèndum d’autodeterminació l’any 2014”. Tot tornava a ser plàcid. Però no sempre havia estat així . Aquella nit era diferent, ho recordava bé. Era el principi d’un nou temps.



Fins ahir, la nit l’havia traït. Sempre les maleïdes nits. Les nits són difícils a Cambrils quan bufa el vent, la casa trontolla i s’alcen els teulats. L’esposa li havia fet apagar el llum tocades les 12, i amb la llanterna va rellegir la darrera pagina del dossier. Les primaveres a Cambrils son ventoses. 

Llegia molt darrerament. Al despatx de la plaça Sant Jaume no tenia gaire feina. Signar piles de papers allà on el president posava amb el llapis una creu. Darrerament tampoc trobava cap al·licient en la nova literatura, remenava obsessivament les prestatgeries de les llibreries i s’emocionava quan per fi apareixia alguna peça rara. Aprofitava les seves hores de despatx i els trajectes amb cotxe per llegir. Roncava amb un llibre als braços. El xofer l’havia de desvetllar al sortir de l’autopista; no volia que ningú el veies dormir dins el cotxe.
Ja feia un parell de setmanes que despertava amb un llibre esgrogueït sobre la falda: “El siglo XX y el fin del mundo” escrit per Don Rafael Pijoan doctor en Sagrada Teologia de la Catedral de Menorca, editat per l’Hormiga de Oro l’any 1932. Li agradava aquest llibre. Menorca i l’editorial barcelonina li recordaven el seu passat al PSAN, quan defensava la unitat dels PPCC. Ara tot havia canviat.
El llibre, amb el permís eclesiàstic,  preveia la fi del món l’any 1953. El càlcul catòlic es basava en les profecies de Sant Malaquias, en el Talmud,  en el Corneli de Làpide, en les profecies de la monja bretona Sor Nativitat i en les aparicions de la Verge a la Saleta que anunciaven l’arribada de l’Anticrist per l’any 1924, com és sabut, uns anys abans de la fi del món.
Estava content que no s’hagués acabat el món l’any 1953. Íntimament hi pensava cada cop que el President Montilla li consultava alguna cosa. Cada vegada que els periodistes li regalaven alguna portada.  
Ara, però, feia dies que no sortia gaire als diaris. Les bases li reclamaven acció, sinceritat, lluita i alguns, fins i tot, s’atrevien a demanar-li fidelitat al programa. Les nits ventoses son llargues a Cambrils.
Somiava i donava mil toms al llit. Es despertava suat, amb mal gust a la boca i la llengua tan pastosa com si tornes d’una calçotada. Enyorava el passat quan les coses eren diferents. Quan la placidesa del seu són el confonien amb un infant capaç de defensar la independència nacional, de criticar CiU per massa tous, i d’exigir la llengua catalana a totes les instàncies de l’estat. 

Reflexionava sobre tot això, mig endormiscat a la taula del seu despatx, quan la seva secretaria va entrar amb una pila de papers relligats. A la portada un segell que coneixia be “Document secret, molt personal pel vicepresident” a sota hi havia, amb el blau característic del bolígraf Bic punta fina, el gargot distintiu del President.
Traient la son de les orelles, i amb decidit posat d’eficiència, va deslligar el cordill. Passats els dos primers fulls en blanc va començar a llegir “Terratrèmols devastadors. Tsunamis i huracans mai vistos. Temperatures globals inaguantables. Guerra mundial. Des de sempre l’home ha volgut predir com acabarà tot. Ara Lawrence E. Joseph revela que l’any 2012 s’ha senyalat com el dia de la fi del món, tant per fonts antigues com per la ciència contemporània. La radiació del sol va augmentant i els científics calculen que arribarà al seu punt màxim l’any 2012. El sistema solar esta entrant en un núvol d’energia dins del centre de la galàxia que pot afectar al clima i l’atmosfera. El  gran volcà del parc Yellowstone comença a donar senyals de volgué entrar en activitat. Fins i tot el calendari maia indica el 21 de desembre de 2012 com el dia de la fi del món. Tot es combina al voltant d’aquesta data.”  El document acabava argumentant les coincidències amb la data final expressades a la cosmologia jueva, la vèdica hindú i la budista. Tot portava vers l’Apocalipsi 2012.
Aquesta part era la que més li va afectar. Si ho deien els seus amics budistes, això devia ser cert. Ells no diuen mai mentides. Li va tremolar el bigoti. Sempre li tremolava el bigoti en moments importants. Es va enfonsar, tot coincidia, el món s’acabaria, i ell ja no tenia ganes de fer rés. 

Tres trucs a la portar el van revifar de nou. Amatent, va agafar el seu bolígraf Bic, era la Montserrat. Tan de temps junts li permetien reconèixer el seu truc personal. L’eficàcia de la Montserrat era indiscutible. Com cada migdia, ara li entrava el darrer dossier de premsa. La Montserrat els hi preparava molt bé, molt endreçats com a ell li agradaven: segons la  grandària de la fotografia. Elsarticles amb les fotografies seves més grans al davant, desprès les més petites i per acabar aquells articles que parlaven d’ell sense fotografia. Era molt detallista la Montserrat.
Al obrir el tercer cos del dossier es va trobar amb la sorpresa d’un subratllat amb rosa. Amb aquell rosa fluorescent cridatencions. La seva mirada es va deturar com si es tractes d’una fotografia seva. Era un fragment d’el bloc d’un desconegut, un tal Arena . “…perquè, Josep-Lluís, ho hauries de començar a assumir: tu mai no seràs president de Catalunya. Els socialistes mai no et consideraran un dels seus, i nosaltres ja hem deixat de considerar-te un dels nostres”.
Va notar com tornava a tremolar-li el bigoti. Arraulit entre els coixins del sofà li havien descobert el seu desig més íntim: ser president de la Generalitat l’any 2014. Ell volia ser coronat de llorers, volia festejar els tres-cents anys de glòria amb Espanya, com a president del govern autònom. Tot s’enfonsava.
Aquella tarda no va dormir al sofà de Palau. Aquella nit tampoc va descansar al llit de Cambrils. El cap li donava mil tombs i s’emplenava de cabòries. Quan va agafar el càrrec, el President li havia fet jurar solemnement: silenci. Un pacte que no volia trencar. Però si el poble coneixia el seu secret, ell coneixia la gran veritat: “el món s’acabaria el 2012”.  

Era un dia difícil: les bases ignorants li reclamaven no se quin esperit, el seu somni vers la Presidència trontollava, Zapatero l’havia traït, els de CiU l’avançaven i els bascos publicitaven una proposta diferenciada. Tot el seu món anava a mal borràs. No es podia quedar endarrerit, però estava immobilitzat. Havia de trobar el desrolligador per mantenir el despatx i el xofer.  

Aquella nit es va despertar de sobte. Volia parlar-ne amb la dona i explicar-ho a la colla quan una llum enlluernadora inunda la seva cambra. Sant Malaquias se li va aparèixer amb barba blanca confirmant la nova teoria apocalíptica de l’any 2012, i justificant l’error de la seva data (1953) per les eines utilitzades en el càlcul. Una cançó celestial emplenava l’espai ”si el poble vol acció, referèndum li donarem; i quan arribi el 2012, el món acabarem”. El missatge li va retornar les ganes de viure. Al balcó de la veïna començaren a sonar les notes de l’Al·leluia.
“Convocaré un referèndum d’autodeterminació per l’any 2014”.  
L’endemà la seva cara tornava a ser portada dels diaris.  

P.S.- Malgrat el vent de Cambrils, Ell ja torna a dormir totes les nits. La Montserrat continua entrant tots els migdies amb el dossier de premsa del que, complint ordres, ja elimina prèviament totes les planes que no duguin la fotografia o parlin de promeses incomplertes. Des de aquell dia el retrat de Sant Malaquias presideix la capella lateral del Palau de la Generalitat. Al cotxe del vicepresident hi han posat vidres foscos i el xofer ja el pot despertar davant de casa.  Del referèndum ja no se’n parla, i els militants d’ERC continuen esperant un congrés o un miracle.  

Aquesta entrada s'ha publicat en Sense categoria el 7 de gener de 2008 per Josep Arasa

EL PENEDÈS, RESERVA ENERGÈTICA

Deixa un comentari

El Penedès, és una gran reserva energètica, i el Priorat, i la Terra Alta, i el Segrià, i…..

Les vinyes, més enllà de produir raïm i vi, produeixen subproductes, alguns desaprofitats energèticament en l’actualitat.

 

Per una banda de les restes del raïm premsat en queda la brisa, un residu sòlid i sec, constituït per la rapa, la pellofa, la polpa i el pinyol. S’obtenen alcohols, olis, adobs, etc.
L’altre són les vergues o sarments, branques velles del cep que es tallen en les podes de finals de tardor o hivern. Les vergues s’aprofitaven abans per escalfar les cases a les llars de foc, o com adob enterrades entre les passades de ceps. Aquestes tones de branques llenyoses, avui, resten abandonades al costat de les vinyes tot esperant una calçotada o les grans fogueres de tardor que els pagesos encenen i que donen als camps una imatge de fumeral.  El mateix passa amb totes les restes de poda dels camps fruiters. 

A Plougastel, a la Bretanya acaben d’inaugurar una gran central d’aigua calenta per a la calefacció que funciona amb restes d’una serradora (APROBIS). Funcionant permanentment te una potencia de 1.2MWh de calor per any. Aquesta calor esta distribuïda per les cases a traves de una xarxa de tubs d’una longitud de 1.9 kmts. amb  12 estacions de distribució. Quan no hi  ha restes de llenya, quan hi ha puntes de fred o avaria a la caldera de llenya, la central pot funcionar a gas.
Aquesta caldera assegura les necessitats anuals de 600 cases i consumeix 2.700 tones de fusta per any. La construcció de la central a estat realitzada i finançada per una empresa privada (Dalkia France) amb estreta col·laboració amb l’administració. L’empresa te una concessió per explotar la central durant 20 anys.  La xarxa de distribució és municipal.
La utilització de les restes de llenya permet un estalvi de 6000 MWh d’energia fòssil i una disminució de les emissions en CO2 de l’ordre de 1000T/any. El cost total dels treballs ha estat de 1.935.724 €. 

Europa esta buscant desesperadament recursos energètics que li permetin trencar la dependència energètica i l’estalvi de CO2. Localitats grans i xiques, nacions, regions o estats, posen imaginació per plantejar un nou futur mes ecològic i menys dependent. A Occitània els agricultors estan assajant fer anar els tractors amb restes de olis. A d’altres localitats inclús retorna el transport públic tibat per cavalls. Arreu la imaginació esta impulsant els científics.

Aquí, la pesada carrega burocràtica que arrossega la nostra administració, no permet alternatives noves o imaginatives, amb alguna excepció molt puntual..  Aquí tones de vergues, de fusta vella, de brancatge,  es desaprofiten cremant als marjals; tones de orins continuen emeten metà a les bases; els vehicles que funcionen amb etanol estan prohibits a casa nostra i demanen als pagesos que arranquin les vinyes (productores principals d’alcohol). 


Algú haurà d’explicar perquè estem desaprofitant tants recursos i continuem important tant de petroli. Potser la resposta la trobarem en la distancia: el Penedès, el Priorat, el Segrià queden molt lluny dels despatxos barcelonins, i a més a Barcelona no tenen vinyes als jardins. O potser perquè les petites centrals no són tan mediàtiques com les obres faraòniques?. O serà per pressions de les empreses, o per manca de formació dels nostres dirigents?  

  

Aquesta entrada s'ha publicat en Sense categoria el 4 de gener de 2008 per Josep Arasa

QUIN PERSONATGE¡¡¡.

Deixa un comentari

"Els mercaders dels aparadors han inundat el temple, i els feligresos de la despesa anem per la vida entusiasmats", deia l’Alfredo Abian a la Vanguardia i afegia encertadament “l’austeritat és pels porucs”. 

Gaire austera no ho deu ser na Mercedes Aroz, la senadora electa per Entesa Catalana del Progrés (PSC, ERC, ICV-EUiA) des de l’any 2000. La Mercedes va esdevenir la senadora més votada en la historia de la institució (1.602.225 vots la darrera legislatura).
Provenia de la Lliga Comunista Revolucionaria quan és va afiliar al PSOE i va co-fundar el PSC l’any 1978. És economista, nada a Saragossa l’any 1944, te dos fills i esta divorciada.

Ara, discrepa de la direcció del seu partit i “s’integra plenament a la religió catòlica” i “xoca frontal-ment” amb el matrimoni homosexual, la investigació amb cèl·lules mare o el laïcisme de l’Estat. No dimiteix del seu escó -tampoc ho va fer en el moment en que és van aprovar les lleis malgrat que es va demanar públicament l’any 2005-, tan sols afirma que no es tornarà a presentar a les eleccions.



Habituats com estem a les dicotomies: blanc – negra, bons – dolents, PSOE/PSC – PP, espanyolistes – catalanistes, la seva confrontació PSOE/PSC – catolicisme em sembla una contraposició fora de tota lògica i de temps.
Els arguments d’aquesta  antiga comunista els va exposar a Europa Press, en copio un parell com a mostra:
“He querido hacer pública mi conversión para subrayar la convicción de la Iglesia Católicade que el cristianismo tiene mucho que decir a los hombres y mujeres de nuestro tiempo, porque hay algo mas que la razón y la ciencia. Atraves de la fe cristiana se alcanza a comprender plenamente la propia identidad como ser humano y el sentido de vida” (de quin cristianisme esta parlant la senyora?)
“La libertad religiosa reclama el respeto y un reconocimiento positivo del hecho religioso, frente a un intento de imponer el laicismo por parte del Estado”, a la vegada diu que l’Estat ha de posar les bases per a facilitar “la educación religiosa en la escuela”. 

Si la societat civil davant d’aquestes barrabassades evolutives, ja fa anys demanava a crits la seva dimissió, perquè el PSC va callar i ara guarda un mutisme sospitós?. Perquè els altres socis de l’Entesa Catalana de Progrés no han denunciat el cas?. Perquè, en un moment tan delicat pressupostàriament pel país i donat el cas que el personatge es la portant-veu de Economia i Pressupostos, han callat ERC, i ICV? 
Amb amics com aquest no ens fan falta enemics. 

Aquesta entrada s'ha publicat en Sense categoria el 3 de gener de 2008 per Josep Arasa

GREU SEQUERA A LA XINA (increment del preu del pa i del pinso a Catalunya)

Deixa un comentari
Els efectes del canvi climàtic es fan sentir arreu del planeta. Actualment les grans regions humides del sud de la Xina pateixen la pitjor sequera dels últims decennis, amb la corresponen disminució de les produccions agrícoles i de l’aigua potable de milions de persones.
La demanda de cereals a la Xina condiciona el seu increment de preu i, conseqüenment, l’augment dels preus dels productes agrícoles i ramaders a casa nostra.

En declaracions al China Daily, Zhang Jiatuan -responsable del centre de control de inundacions i sequera- tan sols a la província de Jiangxi, 760.000 persones pateixen restriccions d’aigua potable. Els nens juguen tranquil-ament al llit sec del riu Gan, principal afluent del Poyang, que ha hagut de restringir el seu tràfic fluvial degut al baix nivell de les aigües. La província de Jiangxi produeix principalment arròs.

A la província de Hunan s’han vist obligats a alliberar més aigua de la gran pressa de les Tres Gorges, ja que més d’un milió de persones pateixen penúria d’aigua potable. El pas d’embarcacions també en pateix les conseqüencies amb embussos fluvials al riu Xiang.

Quasi 400.000 hectàrees de terres de conreu han estat afectades per la sequera l’any 2007, el que implica una pèrdua de 37,4 milions de tones de cereals, que cal afegir a les perdudes en els darrers anys.
Trenta milions de xinesos que viuen en zones rurals i més de vint milions d’habitants de les zones urbanes estan afectats per l’escasetat d’aigua potable.

Aquesta entrada s'ha publicat en Sense categoria el 2 de gener de 2008 per Josep Arasa

UNA TRISTA LEGISLATURA

Deixa un comentari

Resum de l’article de Vicens Sanchis, publicat al diari Avui el diumenge 23 de desembre.
Una anàlisi molt encertada dels darrers quatre anys amb en Rodriguez Zapatero.

  José Luis Rodríguez Zapatero, que va guanyar les eleccions fa quatre anys contra pronòstic i aparentment com a conseqüència d’uns fets dramàticament extraordinaris, no ha estat capaç de generar il·lusió. Espanya és un Estat de vot conservador en què el partit al govern ho té tot a favor per millorar resultats si administra la victòria amb un mínim de solvència. Zapatero no ho ha aconseguit. Tres mesos abans de les pròximes eleccions els sondejos sobre intenció de vot detecten un empat tècnic entre els dos grans partits. És cert que una cosa són les enquestes i una altra de ben diferent els resultats electorals, però, en tot cas, la tendència és poc discutible: el PSOE no ha aconseguit assegurar-se prou suport. El gran argument al qual apel·len els socialistes a tot arreu és que, amb Mariano Rajoy, "seria pitjor".José Luis Rodríguez Zapatero ha estat un president frívol, trampós, efectista i poc dotat. Només ha estat capaç de desplegar gestos de cara a la galeria més insubstancialment progressista. No ha pres cap decisió en àmbits determinants, com ara l’economia o la fiscalitat. I el seu govern ha estat dràsticament incapaç en molts altres fronts: la política exterior, l’agricultura, les infraestructures, el desenvolupament del model territorial, la política antiterrorista…José Luis Rodríguez Zapatero va obrir la legislatura amb tres grans objectius: suspendre la intervenció espanyola a l’Iraq, encarrilar una reforma autonòmica profunda a Catalunya i resoldre l’eterna qüestió basca. Només va complir el primer i va trigar deu dies a fer-ho. El nou Estatut d’Autonomia a Catalunya ha estat un desastre -que ha culminat amb la suspensió de les reunions bilaterals entre els dos governs- i, pel que fa al País Basc, ETA torna a matar i Zapatero ha acabat assumint el model de desplegament desmesurat de la repressió que va impulsar durant la segona legislatura José María Aznar. Quins projectes té Zapatero per a Catalunya i per a Euskadi si torna a guanyar? A més, la imatge del president espanyol ha quedat del tot desacreditada als ulls dels seus potencials socis catalans. Tant Esquerra com Convergència i Unió n’han sortit escaldats.Les probabilitats que té el PSOE de guanyar bé semblen ser mínimes. Els socialistes, a més, acaben la legislatura aprovant pressupostos amb el vot captiu del PNB, trànsfugues i canaris. En precari i sense credibilitat política real. Davant totes aquestes constatacions, a Catalunya hi ha qui torna a apel·lar a l’eterna dualitat. "Sí, sí -s’exclamen-, Zapatero no ha complert i el seu govern s’ha equivocat en moltes coses, però, quina és l’alternativa? Rajoy? Si no guanya el PSOE, guanyarà el PP". El dilema potser no és del tot fals però és trampós. Què vol dir això? Que cal resignar-se als errors, les incapacitats i el predomini socialista? Tant Convergència i Unió com Esquerra Republicana han de començar a interpretar la realitat d’una altra manera. Han de fer un esforç per trobar esquemes d’actuació diferents. Perquè l’alternativa real no és el PP, sinó el cansament i l’allunyament de la política d’àmplies capes de la població. Les més actives nacionalment, per cert. 

Aquesta entrada s'ha publicat en Sense categoria el 2 de gener de 2008 per Josep Arasa

PAKISTAN

Deixa un comentari

(Le Monde Diplomatique, IGNACIO RAMONET , Desembre 2007)

Les onades d’inestabilitat provocades per la "guerra contra el terrorisme internacional" al Pròxim i a l’Orient Mitjà, després dels atemptats de l’11S, no deixen de colpir nous països. El darrer el Pakistan.
Cinquanta mesos després de la presa de Bagdad, el panorama geopolític regional és desolador. A l’atzucac militar s’hi ha afegit una sèrie de desastres diplomàtics. Tampoc no ha disminuït el risc terrorista, contràriament a l’objectiu definit per Washington. Cap dels conflictes –Israel-Palestina, el Líban, Somàlia– no ha estat resolt. A l’Iraq, malgrat la presència d’aproximadament 165.000 militars nord-americans, les perspectives són també incertes. La vida diària civil continua sent un infern. Se succeeixen els atemptats mortals i a sobre hi ha aparegut un focus de tensió a la frontera entre el Kurdistan iraquià i Turquia, on s’hi podrien enfrontar dos aliats dels Estats Units.

Les intervencions nord-americanes, per a més paradoxes, han tingut com a efecte desfer l’Iran ("pitjor enemic dels Estats Units") de dos grans adversaris: el règim baasista a l’Iraq i el dels talibans a l’Afganistan. Rarament un rival haurà aportat així tants beneficis al seu enemic principal… Aquest fet ha permès que Teheran es concentri en el seu programa nuclear, tot alçant els pitjors temors. Els Estats Units i Israel amenacen ara amb bombardejar les instal·lacions atòmiques iranianes, la qual cosa afegiria més caos al gran caos regional i comportaria alces en els preus del petroli insuportables per a moltes economies.

A l’Afganistan les forces de l’OTAN estan a la defensiva. Amb més de quinze mil homes sobre el terreny, els Estats Units reclamen als seus aliats, entre ells França, l’enviament de tropes suplementàries. Per què els talibans han reprès la iniciativa, es multipliquen els atemptats-suïcides i s’explota la cultura de l’opi i la seva exportació. La reconstrucció es molt lenta i les institucions "democràtiques" es debiliten. Les províncies, controlades pels "senyors de la guerra", es distancien cada vegada més del govern de Kabul. "Si marxem”, admet un diplomàtic occidental, “Hamid Karzai [president de l’Afganistan] no passarà més de deu dies" (1).

És en aquest context geopolític tan inestable que un de les grans suports del president George W. Bush a la regió fa poc que ha cedit. La proclamació de l’Estat d’excepció per part de Pervez Musharraf a Islamabad, el passat 3 de novembre, és en efecte una greu declaració de la feblesa d’aquest, el qual ha encès la llum vermella a Washington.

El general Musharraf, autor del cop d’Estat el 1999, es va enrolar de seguida amb els Estats Units, a finals del 2001 i sota l’amenaça de veure el seu país sota un atac nuclear massiu, en la guerra contra el règim dels talibans i contra les bases afganeses d’Al Qaeda. El govern de Bush no va percebre cap contradicció en el fet d’unir-se a un dictador per tal "d’instaurar la democràcia" a l’Afganistan.

D’aquesta aliança, Musharraf n’ha obtingut un certificat de respectabilitat internacional, així com aproximadament 11.000 milions de dòlars per equipar el seu exèrcit i les seves forces amb repressió. El Pakistan, un país d’aproximadament 167 milions d’habitants, és l’únic Estat musulmà que té l’arma atòmica i la pot projectar a 2.500 quilòmetres gràcies als míssils de llarga distància. Aquests equipaments li confereixen una importància estratègica encara més gran que el situa dins de la "llar pertorbadora" del món i als límits de les crisis afganesa, iraniana i del Pròxim Orient.

La immensa por, a Washington i en d’altres cancelleries, és que els islamistes pakistanesos aliats dels talibans s’acabin apoderant de les regnes de l’Estat i controlin l’arma atòmica. Detestat pel poder judicial, el general Musharraf acaba d’emmordassar els principals mitjans de comunicació i s’ha guanyat els dos principals partits de l’oposició, el de Nawaz Sharif i el de Benazir Bhutto. La impopularitat que s’ha creat, malgrat les aparences, el fa la xarxa feble del sistema polític. L’objectiu de la diplomàcia nord-americana és el de treballar per a reemplaçar-lo en un futur proper. I no pas per Bhutto o Sharif, els quals, possiblement, serviran per a iniciar el canvi "democràtic". Sinó per un altre home fort, potser el general Ashfaq Kyani, conduït per les corretges nord-americanes.

Aquesta entrada s'ha publicat en Sense categoria el 28 de desembre de 2007 per Josep Arasa