Josep Arasa i Ferrer

ANY EUROPEU DEL DIÀLEG INTERCULTURAL

Deixa un comentari
L’any 2008 va ser proclamat pel Consell i el Parlament Europeu (decisió nº 1983/2006/CE) l’any del Diàleg Intercultural, per tal de contribuir a sensibilitzar els ciutadans sobre la importància del diàleg cultural en la seva vida quotidiana. Iniciativa inserida en el respecte dels drets fonamentals de l’UE.

Una proclamació ofegada per la propera escomesa electoral. Malgrat la necessitat que tenim a Catalunya de vertebració d’aquest diàleg, i de fer de la cultura catalana l’eix del debat, si badem ens oferiran estructurat un diàleg intercultural viciat en que la cultura espanyola en serà el centre vehiculador.

I mentre aquí seguirem debaten el model, i plegats reconeixerem la necessitat del diàleg intercultural, ens oferiran un grapat d’actes relacionals amb la cultura magrebina, magiar o gambiana a través del pont de la cultura espanyola.
I així entre discussions  arribarem a l’any 2009 havent perdut una nova possibilitat de projecció i afirmació.

Aquesta entrada s'ha publicat en Sense categoria el 25 de desembre de 2007 per Josep Arasa

EL SERVEI DE CORREUS A CATALUNYA i EL DESEQUILIBRI TERRITORIAL

Deixa un comentari

El servei de Correus a Catalunya és una rèmora tan anquilosada com la mateixa Renfe.És una organització burocratitzada i allunyada del ciutadà, estructurada com una administració governamental que no ha sabut adaptar-se a les noves necessitats de comunicació i a les noves tecnologies i serveis. Correos no ha creat una cultura empresarial d’acord amb la configuració territorial de l’Estat, ni a la propera liberalització del servei. Correos te una gestió centralitzada i actua com a monopoli. CorreOs no ha sigut traspassat a la Generalitat ni recordo que mai s’hagi reivindicat el seu traspàs.
A Catalunya, Correos de Espanya, ofereix un pèssim servei. Tan és així que ja ningú en fa esment, se l’ignora; les empreses es resignen i contracten serveis de distribució privats.


A les zones urbanes del nostre país és fàcilment constatable la degradació de les oficines de correus i el seu servei: per la imatge que ofereixen algunes d’elles on romanen amuntegades piles de paquets sense classificar o perquè estan gestionades per personal inestable i mal pagat. Paral·lelament ha existit, durant els darrers anys, un augment d’empreses privades de missatgeria "rendibles". 

A una localitat tan industrial com Santa Margarida i els Monjos (5.000 habitants), propera a Barcelona, la distribució tan sols es fa dos cops per setmana si hi ha sort. Quan el personal esta absent per malaltia o per vacances no hi ha suplents i no es fa la distribució. Periòdicament pateixen tongades de quinze, vint dies o fins i tot un mes, en que a l’oficina s’amunteguen les cartes sense que ningú les gestioni.  

Aquest és el servei de correus urbà, al interior de Catalunya les coses van molt pitjor. A moltes zones  rurals de Catalunya les oficines de correus han esdevingut magatzems de cartes, indrets on els usuaris es veuen obligats anar a recollir els seus objectes postals perquè ja no existeix la distribució porta a porta. 

Els serveis públics que tenen per marc una zona rural avui ja no són rendibles, i les empreses els abandonen, esdevenin un altre dels molts impostos suplementaris que estem obligats a pagar la gent que vivim a la Catalunya  rural. Un més dels dèficits que cal afegir a la llarga llista del nostre desequilibri territorial

Conscients de la manca de rendibilitat de Correus, patint dia a dia un agreujament del servei, i preveient-ne una total liberalització, la pregunta que ens fem -i a la que cap polític ens respon- és: com el nostre govern preveu solucionar aquest servei públic? crearà un Correus català?. Deixarà morir Correos? i aixì, a base de disminuir els serveis a les zones rurals  lograran que abandonem els nostres masos i pobles petits i anem creant zones urbanes que facilitin llurs campanyes electorals?.  O potser el que volen és mantenir una Catalunya a dues velocitats, una urbana amb serveis i una altre “reserva d’indígenes”, per gaudi i observació d’antropòlegs i turistes?. 

Esta clar que els nostres polítics i els mitjans de comunicació estan a Barcelona i a l’arc Mediterrani.  Esta clar que és més barat obtenir un vot a les zones urbanes que a qualsevol veïnat de les Garrigues (malgrat llei electoral vigent). Esta clar que els problemes de Correus ja no són d’interès a ciutat on tothom pot tenir ordinador, ADSL, i te accés a alguna empresa de missatgeria, però els que vivim a “pagès” també som país, i a més, tossudament hi volem continuar vivint.   

Aquesta entrada s'ha publicat en Sense categoria el 20 de desembre de 2007 per Josep Arasa

LA DONA ÉS UN ESSER MALALT (Muammar El-Gadhafi)

Deixa un comentari

Certament la visita del líder libi Gaddafi (Gadhafi segons les publicacions líbies) no ha despertat excessiu interès informatiu. Algunes planes sobre les seves excentricitats, bastants comentaris sobre els graaaans negocis que algunes empreses espanyoles faran a Líbia, i silenci sobre la quotidianitat social del seu país i la ideologia que el governa.
Muammar El-Gadhafi va pujar al poder l’any 1969 i va teixir una estructura “suí generis” dita Jamahiriya, és a dir el Poder pel Poble, una mena de socialisme basat en el que ell nomena la Tercera Teoria Universal, que explica al Llibre Verd, i que juntament amb l’Alcorà són la base estructural de l’organització política del país.



Líbia és un estat extens, tan gran com França, Alemanya i Holanda juntes, amb un 90% del seu territori desèrtic on hi viuen, tan sols, 5 milions d’habitants, amb una densitat de població de les mes baixes del món (3 habitants per km2). Des de l’any 1969, i gràcies al petroli del seu subsòl, ha esdevingut el país més ric d’Africà. Impressionats obres publiques han permès irrigar i conrear el desert, i en aquest moments esta obrin les seves fronteres al turisme i a les inversions internacionals.
Gadhafi, com tots els autòcrates cultiva el culte a la seva personalitat, la major part de les places estan presidides per un immens retrat seu. Llegir el seu ideari és una sorpresa que no ha merescut cap comentari en els mitjans de comunicació.  

Obert a l’atzar el seu Llibre Verd, transcric algunes idees “peculiars”, que per tal de no distorsionar copio directament de la edició castellana (1983) feta pel govern libi: 

A propòsit de la premsa i la llibertat d’expressió diu:

“No es democráticamente admisible que una persona física posea un medio de difusión o de información general”.
“La prensa democrática es aquella que publica un comité popular”
“Una persona física tiene el derecho de expresarse, solamente a si misma, pero no tiene el derecho democráticamente de expresarse más que a si mismo.”

Cada pàgina és un ensurt, el que no va impedir que Muammar fos rebut, amb tots els honors, pel rei Borbó i el govern d’Espanya.

Si no han perdut la paciència llegeixin el que escriu sobre les dones:

“la mujer tiene un medico para enfermedades de la mujer, ella menstrua cada mes mientras que el hombre no lo hace mensualmente porque es varón. Esta menstruación periódica, mensual es una hemorragia, o sea, que la mujer por ser hembra está expuesta de forma natural a esta enfermedad. Si la mujer no menstrua se embaraza, y si se embaraza, por la naturaleza misma del embarazo se halla enferma cerca de un año.….Y cuando da a luz o aborta se afectada por la enfermedad del puerperio, que es una enfermedad inherente a todo proceso de parto o aborto. El hombre no se queda embarazado y por lo tanto no es afectado por esas enfermedades de la mujer.“
"Existe una intervención voluntaria parcial contra el embarazo. Existe una intervención contra el amantamamiento, pero todas ellas son eslabones de una cadena de acciones contrarias a la vida natural, acciones que culminan con el asesinato”…
“La mujer que cree, incluso ella misma, que desempeña trabajos físicos por su propia voluntad, ha de saber que de hecho no es así, puesto que los realiza debido a la sociedad material y cruel que la ha colocado en circunstancias coercitivas. ….No es libre ante la afirmación que establece que el hombre y la mujer son iguales….“
"La igualdad en el trabajo sucio supone la deformación de su belleza, y una injusticia y una crueldad.”
“La mujer es solamente hembra.  Su condición de hembra supone que tiene una función natural y biológica distinta a la del hombre, que es macho.”
“…el macho ha venido desempeñando el papel de duro, de fuerte y rudo, sin coacción de ninguna especie. Más aun, el macho ha sido creado para la práctica de tales papeles….. Tal es la regla natural y tal el juicio justo. Todo aquello que se interponga a ésta es contrario a las normas de libertad y constituye una coacción.” 

Abusant una mica més de la seva amabilitat, copio quatre ratlles sobre el que opina de “Los Negros”:

“La raza negra se halla ahora en una situación extremadamente subdesarrollada. Sin embargo, este subdesarrollo actúa en favor de la supremacía numérica de esta raza, ya que  los niveles ínfimos en que viven los negros les salvaguardan de conocer los medios de limitación de natalidad y la regulación de esta. Sus atrasadas costumbres son la razón de la inexistencia de una limitación para los casamientos…..en un momento en que las demás razas disminuyen debido a la limitación de la natalidad y del matrimonio, así como a la constante ocupación en el trabajo continuo, contrariamente a los negros que solo ejercen la apatía en medio de un clima cálido permanente.” 

Si no fos que la contraportada del llibre adverteix “que al pensador Muammar El-Gadahfi le distingue el hecho de no ofrecer su pensamiento para la simple amenidad o la diversión. Nolo hace para los aficionados a los salones, donde el pensamiento se transforma en acertijos que divierten….” creuria que hem trobo llegint un còmic dolent.   En tot cas de lectura recomanable per dies aborrits i de mala llet.

Aquesta entrada s'ha publicat en Sense categoria el 19 de desembre de 2007 per Josep Arasa

L?EBRE, TERRA OBLIDADA

Deixa un comentari

Hi ha qui diu que l’Ebre va néixer com a recurs urbà a les sequeres. Diuen que quan Deu va fer el riu ja va preveure la manca de previsió dels polítics actuals. És molt previsor aquest Deu. Ell diu que iniciant un procés de discussió sempre es fa cultura. Però jo estic convençut que l’Ebre no va néixer per a ser oblidat, ni per esser centre de discussions.

Lo Riu és ric, amb vida pròpia, i amb gent que l’estima. Lo Riu te cultura, passat i, esperem, futur més enllà de la manca de previsió dels governs. El nom del riu sona cada cop que hi ha sequera, i ara ja fa temps que no plou. Els polítics desconeixen els cicles mediterranis, el canvi climàtic, la planificació més enllà del cicle electoral, no saben treure lo Cristo gros per demanar pluja, i la sequera els agafa desprevinguts i tornen a parlar del riu. 

Fa uns anys, en ple govern convergent, és va dragar el riu en un pla que volia recuperar la seva navegabilitat i potenciar tots els seus recursos turístics. Es van moure milions de tones de terra i pedra, es va netejar el riu; i malgratel moviment  del seu llit, malgrat el musclo zebra i les especies importades, el riu es va emplenar de boies de senyalització i embarcadors. Van començar a arribar forasters i, mica en mica, lo Riu va començar a esdevenir un eix de desenvolupament turístic.  

Al pantà de Riba-roja és van crear diferents empreses de lloguer de barques, les unes amb casa inclosa, d’altres més modestes dedicades a la pesca. A Miravet, Mora, Benifallet, Amposta, Tortosa o al Delta ja és poden llogar tot tipus d’embarcacions. Es van posar benzineres a Amposta, Tortosa, Mora la Nova, Mora d’Ebre i Xerta. Les botigues i els artesans dels pobles van començar a veure com s’incrementaven les visites. Però el riu no és estàtic i el seu llit necessita un manteniment constant. 

La Mediterrània és viva i va ploure, va ploure molt. I el riu és viu i es va moure. Va sortir de mare i amb la seva força es va endur les boies, va moure el llit i els vorals, i fins i tot es va endur algun embarcador. D’això ja fa mesos. Avui lo Riu ja no és navegable.

Les comportes de la resclosa de Xerta estan tancades per fora de temporada. Les boies han desaparegut i els sorrals s’han bellugat. Ningú talla els imponents boscos d’algues que impedeixen el correcte funcionament dels motors (excepte al pas de barca de Miravet), i als vorals esta apareixent la mosca negra; un insecte tan perillós com el mosquit tigre que no s’està combatent eficientment. 

Lo Riu turístic, lo Riu navegable s’està morint davant la passivitat del nostre govern. Prefereixo pensar que és una mort burocràtica transitòria i no un oblit amb motivació política.

Els llaüts no tornaran a baixar el gra aragonès, els llagoters no tornaran a cantar jotes tot pujant els camins de sirga, però la gent del Riu es tornaran a mobilitzar si aquest nou oblit  persisteix. Ni a  aquella terra, ni a cap altre de Catalunya, volem ser el pati de darrera de ningú.     

Aquesta entrada s'ha publicat en Sense categoria el 18 de desembre de 2007 per Josep Arasa

L’OCCITÀ I EL FUTUR

Deixa un comentari

La revista "Occitania, volèm viure al paìs" n.155, publica un article d’en Robèrt Martí titulat " L’ora de la dintrada", en el que reflexiona sobre l’esdevenidor de la llengua occitana.
A partir d’un passat rural, el seu abandó, la colonització turística, el retorn cap les àrees urbanes i l’ensenyament que rep avui la mainada de la seva llengua, conclou que el futur de la llengua occitana ha de ser urbà i internacional.

"Un còp èra lo mond èra redond e virava, seriá estat mai just de dire los mondes, que lo de l’ostal se mesclava gaire amb lo de l’escòla.
Los meus paures parents que jamai se parlèron francés, o faguèron lo jorn ont se maridèron e diguèron oui en pensant òc.

Dos mondes se costejavan, se mesclavan gaire e mai se, pichon a pichon, sens que nos en mainèssem, lo fraisse èra de mai en mai frêne.
Los prats, los camps perdèron lor nom, los que demorèron foguèron francizats. La vida faguèt que los joves se n’anèron ganhar las trempas endacòm mai, las escòlas tampèron e lo país, un jorn, foguèt a vendre… Ostal per ostal, de gîtes rurals en residéncias segondàrias en passant per chambres d’hôtes, tot foguèt cambavirat. La tèrra de mal trabalhar s’embartassiguèt, los bòsques e las castanhals foguèron abandonnats, aquí ont avián viscut cinc o sièis familhas, a propena se demorava un jove. Es alara que, de l’Euròpa del nòrd s’organizèron de "safaris immobiliaris" amb l’ajuda de companhiás aerianas bon mercat. Totes los ostals, arroinats o pas, totas las jaças, tot ço que semblava una bastissa, foguèt crompat, restaurat.

Uèi, es tornamai la dintrada, los meus felens fan d’occitan a l’escòla, lor chien tòrna èsser un can en passar la pòrta de la classa, coma se d’un còp lo mond s’era mes a virar dins l’autre sens. Mas nos cal pas tròp somiar, se volem ganhar la batalha de la reconquista, nos cal envasir lo mond actual de la tecnologia, de consòla de jòcs en MP3, tot se jòga aquí, la generacion occitana novèla serà pas mai rurala, saurà pas mai destriar un vernhe d’un fraisse, mas farà de musica urbana o de Slam en occitan. Se deman i a un avenidor per la nòstra lenga, pòt pas èsser qu’urban e internacional."

Aquesta entrada s'ha publicat en Sense categoria el 17 de desembre de 2007 per Josep Arasa

CARTA OBERTA A LA SRA. CHACÓN

Deixa un comentari

Sra. Chacón:
Felicitats per les seves noves personals. Matrimoni, embaràs i nominació la mateixa setmana són coincidències tan sols superables pel President de la República Francesa.
Sense ànim d’amargar el seu protagonisme mediàtic, que possiblement la durà fins la candidatura a la presidència de la Generalitat, tal i com ja es va preveure en aquest bloc (post del dia 7 de juliol de 2007), permeti’m que discrepi d’alguna de les seves apreciacions polítiques evidentment, (les matrimonials reconec que formen part de la seva esfera més personal i de les revistes del cor que ho publicaran).
La seva sensibilitat, li ha permès reconèixer l’existència del català emprenyat. Deixim que li recordi l’existència del català enganyat, subgènere que a cop de mentida ha anat omplin les llars de lo quotidià. De tots dos voldria parlar-ne.

Comencem a trobar exemplars de català enganyat fa uns tres-cents anys. Va ser una estranya epidèmia que lentament es va anar estenent pel país  i ha revifat en virulència en els darrers quatre anys, quan el PSOE-PSC ens va prometre –entre campanya electoral i campanya electoral– el retorn dels papers espoliats pel franquisme; l’aprovació de l’Estatut que sortís del Parlament; les plaques de matricula amb el distintiu nacional; la publicació de les balances fiscals; el català com a llegua europea;  i un llarg etcètera basat en aquella dita del “prometre no fa pobre”. Bona part de la població ja ha compres que a Espanya són molt rics de promeses i han regruixi’t l’exèrcit dels catalans enganyats. Host, possiblement no tan nombrosa com la del emprenyat, però molt més conseqüent. Oblidar-los és un atemptat a la igualtat de generes, impropi de la seva digna situació ministerial. M’imagino que és deu a l’emoció del moment.

El català emprenyat reconec que és una altre cosa, i amb això vostè te una part raó. Ara bé reduir-li l’emprenyada a un estat emocional circumstancial producte de dos problemes ferroviaris de ràpid oblit, em sembla, també, producte de la seva tendresa nadalenca i post matrimonial.
Sense ànim de fer-li una llista exhaustiva de motivacions, li recordaré que la carretera nacional 340 continua creant embussos en tot el seu recorregut per Catalunya  en especial a l’Aldea, a Vallirana o al port de l’Ordal; que la major de la població de Catalunya ha d’anar per autopistes de peatge per desplaçar-se en automòbil; que les nostres comarques no disposem de un transport públic eficient i coordinat; que la sanitat primària no funciona i que per fer-se visitar per un especialista has d’esperar mesos; l’ensenyament públic està a la cua d’Europa; correus és un servei inoperant i tant antiquat com la mateixa Renfe, en pobles de 5.000 habitants tan sols distribueix cartes dos cops per setmana si el carter no esta malalt o de vacances, en aquest cas no és distribueixen; que la xarxa elèctrica es un espectacle de risc; que inversions fetes pel anterior govern de la Generalitat estan deixant-se perdre sense manteniment, com la promoció i navegabilitat del Ebre; que estem patint totes les desavantatges de rebre milions de turistes sense que el seu govern hagi estat capaç d’incrementar la despesa per turista; que part del nostre territori esta sense cobertura de telèfons mòbils, ni d’ADSL i que qui en disposa paga preus molts superiors als europeus; que les seves polítiques han incrementat les diferencies socials i econòmiques i que mai la banca havia guanyat tants diners;  etc.

Veu sra. Chacón,  com tenim més motius els catalans per estar mooolt emprenyats.En tenim alguns més que els que vostè diu, encara que el seu lapsus són comprensibles pels motius abans esmentats, pel fet de viure a Madrid i darrerament estar tan enfeinada preparant la boda. Per recordar-los m’he permès aquesta lletra, que no voldria acabar sense desitjar-li molts èxits en la seva aventura matrimonial.

Atentament:
El Barrinaire 

PS.-Li pregaria que no bases la seva resposta amb el pobre argument de la desqualificació partidista. Els catalans enganyats i els emprenyats tenim moltes raons per existir.    

Aquesta entrada s'ha publicat en Sense categoria el 17 de desembre de 2007 per Josep Arasa

CRISIS DEL SECTOR RAMADER

Deixa un comentari
La ramaderia i l’agricultura són els dos sectors productius rurals, i com a tals no tenen cap ressò mediàtic. Els mitjans de comunicació i les grans masses de consumidors són urbans. 

Actualment, especialment la ramaderia pateix la seva enèsima crisis, originada per mil motius: per una política agrària i ramadera europea nefasta i basada únicament en les subvencions; per que no hi ha hagut una reestructuració profunda del sector; per una falta de qualificació dels productors i els empresaris, pel seu conservadorisme empresarial, pel preu dels cereals, etc.. La llista de justificacions és molt extensa, la realitat és que ja no podem viure al camp i encara menys del camp. El 80% de la població europea ja viu en el 20% del territori. Europa esta esdevenint una gran ciutat.

Quan una indústria tanca, és noticia. Quan un ramader no pot sobreviure i ha de vendre el bestiar, és una acció personal i anònima, tan sols noticiable si emprenyat treu el tractor i talla carreteres.

El futur no és pas afalagador, però per interès de la gent i els polítics de ciutat  el camp es mantindrà verd, amb boscos i baquetes de plàstic; es salvaran els masos per fer més allotjaments rurals; i, per gaudi dels urbans, es crearan unes reserves on els rurals amb boina serem contemplats com relíquies protegides d’un passat al que avui estan ofegant. La imatge te el futur assegurat, el que no està gaire clar és que la ramaderia, a casa nostra, el tingui.
Serveixi com a mostra la carta adjunta d’un bon amic veterinari del Maestrat, en la que comenta la situació actual a partir de la manifestació ramadera del dia 12 a València.

Hola,

La veritat es que esta ha segut una manifestació un poc a mitges, la manifestació protesta forta tenia que haver estat el dia 30 de novembre a Madrid, de tot l’Estat espanyol, però degut a que Extremadura, Andalusia i Castella-la Manxa van aconseguir bones prebendes, es va des-convocar dos dies abans.
Un dels principals problemes de la ramaderia avui es la pujada molt alta del preu dels cereals, dóna’t compte que l’ordi ha passat de estar entre 19 i 20 pts a 40-45 pts i els demés productes per l’estil. No és degut al bio-diesel, que a eixos preus tampoc és rendible, si no degut principalment al consum asiàtic i a la especulació de grans empreses a nivell mundial.
Els sectors com els conills o els porcs, a on s’ajunten preus de la carn molt baixos i l’alt preu del pinsos, estan perden molts diners.L’únic que actualment porta bon preu son els pollastres (la gran majoria ja integrats) i la llet de vaca (queden quatre gats) que està al voltant de 80 pts. Personalment és la crisi mes seriosa que he conegut del sector en línies generals.
Crec que molts sectors es tindran que posar les piles, per lo que a mi em correspon estic animant als meus ramaders joves d’oví a que es organitzen per a comercialitzar el seus corders amb una marca de qualitat. No és gens fàcil per que sempre han anat molt a la seva, però si no espavilen el futur es presenta negre. 
X.B. 

Aquesta entrada s'ha publicat en Sense categoria el 14 de desembre de 2007 per Josep Arasa

TRACTAT DE LISBOA

Deixa un comentari

Avui dia 13 es signa a Lisboa el Tractat Europeu (abans Constitució Europea). Per aquest motiu Monica Frassoni, co-presidenta del grup dels Verds-ALE del Parlament Europeu, respondrà en directe, entre les 5 i les 6 de la tarde, a totes les preguntes que els ciutadans d’Europa vulguem posar-l’hi, a l’adreça:
http://www.lastampa.it/forum/forum2.asp?IDforum=583

Aquesta entrada s'ha publicat en Sense categoria el 13 de desembre de 2007 per Josep Arasa

MAPN (Moviment per l?Alliberament dels Papa Noel)

Deixa un comentari

En nom propi i el de totes les persones defensores de les tradicions populars catalanes llenço aquesta crida per l’alliberament de tots els papasnoels que importats del nord o de la Xina envaeixen els nostres carrers.



Conscients del sacrifici a que la nostra societat consumista els obliga, exposats al fred i a les inclemències meteorològiques, penjants de balcons i terrats, emparrats a escales inestables, uniformats permanentment de vermell, sotmesos a vertígens i constipats; demano  a tota la gent de bons sentiments i millor gust, als indígenes i als sobrevinguts, als defensors del Tió i als defensors dels Reis, que comencin la guerra per l’alliberament dels papasnoels. Guerra que ha de retornar la imatge primigènia de les nostres façanes, superar l’uniformisme, i la integració dels sobrevinguts a les nostres tradicions. 
Revolució que cal vehicular mitjançant els escamots d’alliberament en el marc polític del MAPN. Serà aquesta una revolta organitzada i pacifica que ens obliga a recollir la totalitat de papasnoels escampats pel país.   

Però és voluntat d’aquest moviment retornar-los al seu origen, per això caldrà que vehiculem el seu alliberament a través de les oficines de Renfe més properes; per tal que aquesta empresa ferroviària eficient els reenvií a les terres del fred o al seu fabricant xinés. Invoco la misericòrdia de les host participants perquè abans de l’expulsió, duguin els papasnoels malalts als despatxos de la Consellera de  Sanitat per el seu guariment, recomanant que no ho facin en dia d’incendi.  

Llenço una crida a la solidaritat de tots els altres moviments que lluiten per l’alliberament d’altres follets, en especials aquells que ho fan per la llibertat dels nans, molins de vents i princeses de jardí condemnats a vida pètria en casa aparellada. A ells mi adreço amb el compromís que el MAPN exposarà clarament tots els comptes i basarà les seves accions en l’equilibri de costos. 

Amb el convenciment de que l’alliberament dels papasnoels és tan sols un esgraó en el camí de la nostra recuperació nacional, demano a tots els escamots iniciïn la seva tasca dinamitza-dora de les nostres tradicions nacionals i al  crit de “Per l’alliberament de tots els papasnoel”, afegeixin un “Visca el Tió” ben fort.
Que amb el seu exemple recuperin la capta infantil de Sant Nicolau, els regals del Tió, el seu foc i els rituals de fertilitat propis d’aquestes diades.. 

Aquesta entrada s'ha publicat en Sense categoria el 13 de desembre de 2007 per Josep Arasa

MAS & SARKOZY (Jornada Internacional de la Hipocresia Política)

Deixa un comentari

En el teatre de la política, cada cop l’escenari esta més lluny dels espectadors. Un dia la platea es buidarà. Els actors es quedaran tot sols.
CiU acaba de fer un numeret al Senado de difícil interpretació escènica i d’impossible digestió. Han votat en contra dels pressupostos de l’Estat per l’any 2008, convençuts que s’aprovaran al Parlamento. Amb aquest gest han obtingut el seu moment de glòria nacionalista, i amb l’argument que el Ministerio de la Vivienda envaeix competències de la Generalitat (possiblement sigui cert) han evidenciat les febleses d’ERC i del PSC. Demà veurem quin és el pacte que realitzaran per demostrar el contrari en el Parlamento.


Fa quatre dies, seguin aquest joc, van tibar la corda amb exigències de finançament pel nou estatut en el Parlament de Catalunya; tothom recorda la fotografia final, pactant restretament en Mas i en Zapatero a Madrid un Estatut ple de rebaixes.

Davant la malaltia que els afecta tinc els meus dubtes, no sé si aquesta infermetat que transforma els polítics en irreductibles hipòcrites, neix al nostre país i s’exporta, o ha vingut amb algun carregament foraster.

En Nicolas Sarkozy –cap de la República veïna- esta mostrant els mateixos símptomes que en Mas. El 13 de novembre d’enguany pronunciava al Parlament Europeu, reunit a Estrasbourg una aferrissada defensa dels Drets Humans, amb frases tan altisonants com “…els països que han renunciat a la defensa dels Drets Humans en benefici dels contractes comercials, no han obtingut els contractes, i han perdut en el terreny dels valors”…
Des de el dia en que va pronunciar aquestes paraules ha:
1)      anat a la Xina, país on la pena de mort i el partit únic són vigents, per a signar nombrosos contractes comercials.
2)      estat l’únic cap d’Estat occidental que ha felicitat “chaleuresement” en Putin –autòcrata violent i cínic- per la seva victòria electoral, en un escrutini on tots els observadors internacionals varen coincidir que no s’havien respectat les mínimes garanties democràtiques. La República Francesa i Rússia mantenen estrets lligams comercials.
3)      rebut amb gran pompa al dictador Kadhafi, el mateix dia en que occident ha festejat el Dia internacional dels drets Humans. Kadhafi és un gran client d’armament i tecnologia nuclear francesa. 

Certament, si el sr Sarkozy tan sols coneix els valors borsaris, el sr. Mas els valors mediàtics i d’altres polítics també tenen la mateixa síndrome, ha arribat el moment de demanar als organismes internacionals que proclamin el DIA DE LA HIPOCRESIA POLÍTICA. Per commemorar-lo penjarem llaços de color arrel de campanar a tots els ajuntaments. 

Aquesta entrada s'ha publicat en Sense categoria el 11 de desembre de 2007 per Josep Arasa

MIL CRETINS

Deixa un comentari
L’Engracia es va morir. Mai va saber que la mort entra per la finestra.
Vivia en el millor magatzem de vells del país. La mare administració la cuidava. L’administració, a partir de la maduresa ens nomena persones grans, avis, tercera edat. La hipocresia també entra per la finestra. L’administració ofereix bons llits, metges, millors curadores, assistents, bons àpats i mooolts papers. L’administració no ofereix amor.

L’Engracia va morir sola. L’Engracia va morir esperant, en un banc raconer d’un passadís molt polit. Havia arribat amb maleta de cartró els anys 60. Va parir un grapat de fills i avui tenia un grapat de nets. Les seves mans estaven plenes de durícies i els seus silencis eren fruit del treball. L’Engracia coneixia vagues i manifestacions. Feia anys, la memòria ja ho havia oblidat, deixà les oliveres i el fred als dits. Les ungles les tenia esbocades de collir olives. L’Engracia odiava més les olives que les oliveres. L’Engracia no va tornar mai més a ser andalusa. Mostrava els seus dits deformes per l’artrosi i destrossats pels telers com a medalla d’autenticitat catalana.
L’Engracia va morir sola amb el carnet de patiment. Pronunciava paraules incompresibles i barrejava records i somnis. L’Engracia era bona dona. Oblidada com tants, es queixava poc. Ahir va anar al metge, no li va trobar cap malaltia important, avui l’han trobada morta. Vivia en un luxós magatzem, ningú ferà per ella cap reclamació mèdica. Ningú demanarà una autòpsia, ni buscarà un perquè. Ningú mossega la ma que li dona de menjar.
Avui han enterrat l’Engracia. Quatre infermeres, dues assistents, la directora del centre i el metge acompanyaven les seves despulles. Els seus familiars han arribat amb l’ultima oració.De les filles una no ha vingut i l’altre ha demanat si tenia algun diner a l’habitació. El testament l’obren d’aquí a un mes a ca el notari de Montblanc. Per aquell dia fills i nets ja han apuntat a l’agenda que cal ser puntuals i anar llustrosos.
L’Engracia va morir sola mirant un no se que en un banc que entre tots havíem posat a la seva disposició. Fills i nets no em volen tornar la part que jo he pagat.     
Aquesta entrada s'ha publicat en Sense categoria el 10 de desembre de 2007 per Josep Arasa

JOAN FERRAN

Deixa un comentari
L’article d’en Joan Ferran i el seu desig de treurecostres nacionalistes, està encenen la sang de molts dels que veiem, dia a dia, com els mitjans de comunicació de la Generalitat prenen un deriva espanyolista. I que millor que en aquest moments en que hi ha queixes, que defensar-se atacant?.
En Joan Ferran el que està fent és la feina bruta del psoereligió. Entre el PSC i el PSOE administren la majoria de pressupostos de l’Estat i, juguen amb la majoria dels mitjans de comunicació. Qualsevol esquerda és per a ells un delicte. A en Chavez li passa el mateix.
En Ferran no fa res més que defensar-se i justificar les queixes de tots els mitjans de comunicació espanyols -seriosos i no- que es lamenten de que la premsa a Catalunya no segueixi -tan- el joc espanyolista-centralista que marquen des de Madrid. La queixa generalitzada i la sorpresa anecdòtica mal païda és produeix el diumenge quan els diaris de Barcelona obren amb la manifestació i no amb l’atemtat d’ETA. Els arguments exposats són els de sempre, que a Catalunya ens mirem sempre el melic, que perdem modernitat i que no superem el "provincialisme".

Més li valdria a en Ferran buscar algú que parles positivament del President Montilla, que buscar espanyolistes i atià manipulacions entre els professionals de les emissores de la Corporació catalana.  

Les circumstancies actuals tenen la virtut de situar a cada persona al seu lloc. En Bono al Parlamento, i en Ferran a l’ala més reaccionaria del PSC.

 

Aquesta entrada s'ha publicat en Sense categoria el 5 de desembre de 2007 per Josep Arasa

LA CONFERÈNCIA DE BALÍ SOBRE EL CANVI CLIMÀTIC

Deixa un comentari

Les Nacions Unides permeten a tots els ciutadans que ho desitgin seguir els treballs de la conferència en directe:
www.un.org/webcast/unfccc/

Quelques chiffres
sur le réchauffement climatique

La température moyenne sur terre a augmenté de 0.6 degré Celsius depuis la fin des années 1800. On s’attend à ce qu’elle continue d’augmenter de 1.4 à 5.8 degrés Celsius d’ici à l’an 2100 – ce qui constitue un rapide et profond changement. Même si la prédiction minimale venait à se produire, elle serait supérieure à toute autre tendance sur 100 ans au cours des 10 000 dernières années. Les principales raisons de cette montée de température sont un siècle et demi d’industrialisation avec: la combustion de quantités de plus en plus élevées de pétrole, d’essence et de charbon, la coupe des forêts ainsi que certaines méthodes agricoles.

Ces activités ont augmenté les quantités de "gaz à effet de serre" dans l’atmosphère, en particulier le dioxyde de carbone, le méthane et l’oxyde nitreux. Ces gaz sont essentiels à la vie sur terre; ils empêchent une partie de la chaleur solaire de retourner dans l’espace et, sans eux la terre serait un endroit froid et aride. Mais en quantités toujours croissantes, ces gaz sont en train de pousser la température globale à des sommets artificiellement élevés qui altèrent le climat. Les années 1990 passent pour avoir été les plus chaudes du dernier millénaire avec l’année 1998 étant l’année la plus chaude.

Le niveau de la mer a augmenté de 10 à 20 cm au cours du 20ème siècle et une hausse supplémentaire de 9 à 88 cm est prévue d’ici l’an 2100. (Des températures plus élevées causent  l’expansion du volume des océans et, la fonte des glaciers et des calottes glaciaires ajoute encore plus d’eau.) Si le sommet de cette échelle est atteint, la mer pourrait déborder dans des zones côtières fortement peuplées de pays tels que le Bangladesh, causant ainsi la disparition de nations entières (tel que l’Etat-île des Maldives), polluant l’eau fraîche de milliards de personnes et poussant à des migrations massives.

Dans la plupart des régions tropicales et sub-tropicales, les productions agricoles sont prévues de chuter — et dans les régions tempérées, aussi, si les températures augmentent de plus de quelques degrés Celsius. Est également prévu un assèchement des zones intérieures continentales, telles que l’Asie centrale, l’Afrique sahélienne et les Grandes Plaines des États-Unis. Ces changements pourraient causer, au minimum, des perturbations dans l’usage des sols et les ressources alimentaires. Et la portée de maladies telles que le paludisme pourrait s’étendre.

Aquesta entrada s'ha publicat en Sense categoria el 4 de desembre de 2007 per Josep Arasa

TV3 LA NOSTRA

Deixa un comentari

TV3, és la nostra i única televisió que tenim a Catalunya. Però el galdós paper que va tenir en les informacions de la manifestació del 1D la fa tan assimilable i aigualida com els sindicats, que amb arguments diversos també van prendre partit.
A aquesta deriva informativa, que fa temps que arrossega TV3, cal afegir-hi el desconeixement, per desig exprés o per ignorància, de la realitat "nacional/regional" europea i la irresponsabilitat en les seves funcions d’aparador del nostre país.

Si volem que ens respectin, hem de respectar. Dic això per que aquest dies el President Montilla ha assistit a les reunions de l’Euroregió que s’han celebrat a Tolosa del Llenguadoc. Presentadors i cronistes han situat reiteradament l’indret de celebració a França. Occitània ha estat una paraula silenciada en totes les cròniques.
És cert que Occitània estava representada per diferents consells regionals, peró Tolosa és la capital d’aquesta nació veïna. Si volem trencar la dicotomia Barcelona/Espanya i que els demes respectin la nostra realitat nacional, hem de ser respectuosos amb les altres nacions.

Aquesta entrada s'ha publicat en Sense categoria el 4 de desembre de 2007 per Josep Arasa

BARCELONA ERA UNA FESTA

Deixa un comentari

del bloc Els dies i les dones, de David Figueres

…Entre els valents de la primera fila: Josep Maria Terricabras, Jordi Porta, Sebastià Alzamora, Vicent Sanchís, Núria Feliu entre d’altres.

Ens hem obert pas seguint l’estela d’una banda de grallers cofats amb barretines. Comencen a tocar. Terricabras fuma amb nerviosisme. Falta poc perquè toquin les cinc i comenci tot el sarau. Toquen les gralles. Són molts els congregats per veure qui és que dóna la cara al començament. Terricabras fa que balla per esbandir tantes ullades que li vénen al damunt. El so dels instruments dóna el tret de sortida. Comencem a avançar. Són molts els qui s’ho queden mirant i no s’afegeixen a la mani, de moment. 

Comencem a baixar Via Laietana avall. Som just davant la "columna" d’Òmnium Cultural. Primers càntics. "Independència, independència, independència". També "Maleni no, Pantoja sí". Qui diu que no ens ho podem passar bé? L’amplada de Via Laietana esponja tot l’embotiment de Fontanella i del principi de Plaça Catalunya. A mesura que la comitiva baixa, es va afegint gent i més gent. Hi ha senyeres posades com a capa, hi ha estelades posades com a capa. Hi ha emprenyament mostrat de la manera més civilitzada posat com a capa. Hi ha nens amb cotxets, hi ha pares, hi ha mares, hi ha avis, àvies, tiets, cosins…

A les riberes del gentam, n’hi ha que només s’ho miren. Un nen pregunta si tiraran caramels. L’espectacle dels qui n’estem farts, s’ho val. L’espectacle de la solidaritat per reinvertar, per reblar el calu d’allò que fa més de mil anys que som i que volem ser i que sabem ser. Es torna a cridar "Independència". Serà un clam seguit. La gent ho coreja. "Què caram Rosalia, si diuen Independència, nosaltres Independència". Toca ara recuperar un transport ferriovari digne. Però també Independència, Indepèndencia, Independència, què carai! 

Escridassades davant la comissaria. Parelles de quaranta i cinquanta anys es miren murris alçant la veu contra el poder. Les finestres estan tancades. En un altre temps s’hi obligava a admetre mentides. Foren altres temps de dictadura i altres temps de democràcia també. Som massa gent aquesta tarda com per cometre cap estupidesa. Som molts més contra la desídia d’un Estat que tant els fot quina sort ens atrapi. Som molts més, som tots, cridant que les coses poden i han de tenir un altre color.

Es torna a cridar davant la seu de CCOO. Quin paper tan galdós els dels sindicats! És que els treballadors no tenen dret a poder anar als seus llocs de treballs en unes condicions que no s’assemblin als dels porcs o als xais embotits dins d’autobusos? On han estat tot aquest temps d’esvorancs i esbufecs? Fent hores sindicals? Mirant què en podien treure de tot plegat?

Recta final. Al fons, es veuen els llums de l’escenari que acollirà els darrers parlaments. Hem anat de Catalunya a França. De què ens serveix un tren que ha d’anar més de pressa fins a Madrid? Les metàfores, en temps de combat, encara que sigui diligent, controlat i cívic, sempre són la millor manera de lluitar contra la realitat. Fem un riu a la mateixa estació. Descansem en encabat a les escales. Veiem la corrua de gent com avança, com crida, com s’abraça a alguna cosa tangible que és la solidaritat, la fraternitat de més catalans que els han tocat allò que no sona. De més catalans que n’estan tips de parar l’altra galta.

Cridem, cridem, cridem per fer-nos sentir. Som una nació. Ja n’hi ha prou. No hem sortit de sota una col. No fa dos dies que tenim sentit de pervivència. Cridem, cridem, cridem, perquè és l’únic privilegi que es dona als qui duen grillons, encara que siguin invisibles. Cridem i ho fem ben fort, perquè ens hi va el futur, perquè ens hi va el present. No pas per nosaltres, sinó per tots els qui avui han demanat de ser pujats a coll-i-be. Per tots els qui dormien plàcidament com qui sent ploure, als cotexts,però una pluja d’estels on cadascun, porta escrits els desitjos de més llibertat, de més sobirania, de més nació.

Avui, a Barcelona, els carrers eren propietat de la Gent. Hi ho escric amb majúscula perquè  majúscules eren les paraules de confiança en el demà. Perquè majúscul ha estat el grau de participació. Perquè majúscul ha estat el grau de tolerància. Cap incident, cap accident, cap esfondrament. Hem treballat amb compte. Els torns s’han succeït sense cap sorpresa. Totes les mesures de seguretat s’han acomplert. Bastim rails de temps i de futur. Bastim les llavors d’una llibertat plena, sense peatges ni entrebancs fútils. Som catalans i volem ser-ho sempre i molt. Barcelona era llum i color, vermell i groc. Barcelona era constància heretada per aconseguir allò que no ens deixen tenir. Barcelona tornava a ser un baluard contra l’opressió. Barcelona era una festa!

Aquesta entrada s'ha publicat en Sense categoria el 2 de desembre de 2007 per Josep Arasa