LA TONETA TINDRÀ MÒBIL

Deixa un comentari

La Toneta no ho te clar. La Toneta no sap si anar a Barcelona amb una cassola o amb una pancarta el dia 20 de febrer. Però ella esta decidida, diu que si ara visques a Barcelona, i tant que hi aniria. Que ja sap que ni amb la cassola, ni amb la pancarta tampoc tindrà autobús per anar al mercat els dimarts, però que això que els hi ha fet als barcelonins la Madalena amb el tren, no té nom.
La Toneta diu que part de la culpa també és dels d’aquí, que són uns cagats, que sempre van abaixant el cap. A la Toneta li ha dit el seu nebot de Barcelona, que avui mateix, la de Salut havia visitat les obres del hospital d’un poble (el comarcal del Baix Llobregat) agafada del bracet d’un ministre de Madrid.

Malgrat ser tan rondinaire la Toneta és bona dona i en el fons està contenta. Ha sentit a la radio que a dins de quatre dies ja podrà parlar per telèfon amb el nebot de Barcelona des de el llit, i que cap altre família marxarà del poble. La radio deia que al poble de la Toneta l’any 2010 ja tindran cobertura de mòbil.
La Generalitat ha signat un acord amb Moviestar, Orange i Vodafone per que 520 nuclis de població de Catalunya puguin disposar de cobertura abans de la fi del decenni. Posteriorment, i amb una data sense precisar, la cobertura dels telèfons mòbils arribarà a la resta del territori.
La Toneta ja sap que les companyies cobren molt cara cada trucada, però és que quan puguin tenir telèfon mòbil al poble, el pubill de cals Frares i l’hereu de cal Xuriguera podran fer vacances, podran disposar d’internet a la granja; podran anar a dormir més tranquils perquè estaran connectats a un servei d’alarmes. La Compañia Telefónica Nacional de España ja fa molts anys que no instal·la cap telèfon fix als pobles. La Toneta en el fons està contenta.
La Toneta veu la televisió i ha vist meravellada els darrers aparells que s’han  presentat a la ciutat. Bonics, de coloraines i plens de botonets, que tant serveixen per passejar per la Rambla com per anar pel metro. Ella no en vol tants de botonets, voldria tenir tan sols telèfon, perquè la darrera vegada que va anar al metge ja li va dir que perdia una mica la memòria, i que quan és pogués li posarien un penjoll per avisar si li passava alguna cosa, com als avis de la ciutat. La Toneta té una mica de por.
Però la Toneta és de poble i no pot tenir ni penjoll, ni mòbil fins a l’any 2010.


Aquesta entrada s'ha publicat en Sense categoria el 12 de febrer de 2008 per Josep Arasa

COL·LECCIONISTA DE CÀRRECS

Deixa un comentari

El proper dijous 14 de febrer la Comissió del Transport i Turisme del Parlament Europeu organitza a Brussel·les una taula rodona amb el títol  Mobilitat Urbana, un model universal?. Política de l’Unió Europea i possibilitats tecnològiques”.
En el transcurs del debat, representants de diferents ciutats europees parlaran sobre la subsidiarietat, el finançament, la logística, el control, el desenvolupament tecnològic dels transports urbans públics. Estan convidats polítics i tècnics de Liverpool, Gaz (Àustria), Varsòvia, Copenhaguen i Barcelona.
Ha cridat la meva atenció el representant barceloní, el Il·lustríssim Francesc Narváez i Pazos, un socialista que ja es va presentar a les eleccions municipals de l’any 1991.
La seva experiència en fer-se fonedís davant els diferents problemes que a tingut el transport públic a Barcelona els darrers anys, no el qualifiquen gaire com a gestor, però si com a polític professional de la més vella escola.



Avui dilluns és d’imaginar al guapo d’en Nárvaez  atrafegat i preparant el discurs, buscant entre els seus papers les grandeses i els encerts del transport públic a la ciutat, cercant paraules buides i poc compromeses del llenguatge políticament correcte, i preguntant a la secretària a propòsit de quin càrrec l’han convidat

Perquè en Narváez és a l’Ajuntament de Barcelona:

  • Membre de la Comissió d’Urbanisme, Infraestructures i Habitatge
  • Vicepresident de la Comissió de Sostenibilitat, Serveis Urbans i Medi Ambient
  • Membre i portaveu de la Comissió de Seguretat i Mobilitat
  • Regidor Ponent de Serveis Urbans i Manteniment
  • Membre de la Comissió de Govern
  • Membre del Comitè de Govern
  • Regidor del Districte de Sant Martí
  • Vicepresident del Institut Municipal de Persones amb Disminució
  • Membre del Institut Municipal d’Urbanisme
  • Conseller de Barcelona de Serveis Municipals, S.A.
  • Conseller de Barcelona Gestió Urbanística (BAGURSA)

Està vinculat al Comitè Organitzador de la Fira de Barcelona, al Consorci organitzador del Fòrum i com a tal participa a les seves juntes d’accionistes, i és President del Institut Metropolità del Taxi.

A partir d’aquesta relació es pot constatar la definició del polític professional i de la utilització que fan els partits dels càrrecs públic com a formula d’enriquiment i fins i tot de finançament.

Malgrat els meus intents no he pogut saber quan cobra aquest senyor per cada una de les reunions a les que va. Imports que cal afegir a la seva important nòmina, a les dietes, a les depeses de representació, al complement de càrrec, etc., etc.. etc.


Pobre Narváez, viure amb aquestes contradiccions. Ell, que està sempre preocupat perquè el cotxe oficial el dugui a l’hora a les seves múltiples reunions; ell dijous ha de parlar de transport públic. Ell, que és d’esquerres i ara s’haurà de treure la corbata per anar als mítings, no sigui cas que algun obrer envejós li digui que gasta massa en vestuari.

Pobre Narváez, el dia 10 de març serà el primer a anar al carrer Nicaragua i lamentar-se públicament per la incomprensible dèria que tenen aquests catalans amb l’abstenció.
  

Aquesta entrada s'ha publicat en Sense categoria el 11 de febrer de 2008 per Josep Arasa

AMB BIPARTIT O AMB TRIPARTIT, CENTRALISME BARCELONI

Deixa un comentari

La lluita per la descentralització esdevé quixotesca, però mantinc encara l’esperança de que, algun dia, tots els pobles, tots les habitants del meu país seran tractats iguals per l’administració. Que, algun dia, gaudirem dels mateixos drets i els mateixos serveis. Que la igualtat no vindrà donada –tan sols- per la identitat contributiva. Que l’equilibri territorial serà alguna cosa més que una frase electoral.

A Catalunya, que des de fa tants anys hem patit el centralisme madrileny, que hem ridiculitzat, entre d’altres moltes coses,  que Madrid sigui la seu del Ministeri de Marina, no hauríem de repetir els mateixos esquemes administratius espanyols.
Argumenten els jacobinistes que la centralització administrativa, rebaixa els costos de gestió i facilita el control polític.
Descentralitzar és dotar dels mateixos serveis a tots els territoris del país. Descentralitzar és, fins i tot, una discriminació positiva vers els territoris més desfavorits.

A Catalunya els gests per superar la dinàmica centralitzadora son tímids i contradictoris.

Tres exemples:

  • Facin un joc bastant senzill, relacionin les comarques del Principat que no tenen cap bloc a la llista de “blocs per territoris” de Vilaweb (Baixa Cerdanya, Solsonés, Noguera, Segarra, Terra Alta, Vall d’Aran, Alta Ribagorça). Superposin el resultant al mapa de les comarques que tenen greus  deficiències en la connexió a Internet o que actualment l’estan reben a traves de la xarxa Iberbanda. Sorprenentment coincideixen els dos mapes.
  • Fa uns dies, el govern es va desplaçar fins a Tortosa amb els seus cotxes oficials, per mantenir-hi una reunió, com exponent de la seva voluntat descentralitzadora. L’endemà el conseller Nadal presentava públicament la torre de l’aeroport d’Alguaire “a Barcelona!”.
  • El dia 15 de gener el govern de la Generalitat va adonar-se que la producció vitivinícola barcelonina era escassa, i va traslladar les oficines barcelonines de INCAVI a Vilafranca del Penedès (Plaça Àgora 2). La il·lusió va durar menys d’un constipat. Aquest dimecres, 6 de febrer, el conseller d’Agricultura, Alimentació i Acció Rural, Joaquim Llena, es va reunir amb el consell assessor de INCAVI, la reunió es va haver de fer a la seu barcelonina de la conselleria. La distancia entre Vilafranca i Barcelona era més curta que la existent entre Barcelona i Vilafranca.

        

Aquesta entrada s'ha publicat en Sense categoria el 7 de febrer de 2008 per Josep Arasa

LA LLENGUA OCCITANA PATRIMONI MUNDIAL DE LA HUMANITAT

Deixa un comentari

L’any 2008 ha estat proclamat pel Parlament i el Consell d’Europa com l’Any Europeu del Diàleg Intercultural; aprofitant l’avinentesa la Chambra d’Òc, associació cultural que treballa a les valls occitanes de l’Estat Italià, engega una campanya a fi de que la llengua occitana sigui declarada Patrimoni Mundial de la Humanitat per l’UNESCO
Chambra d’Òc demana als Organismes oficials, les Institucions públiques, a les Associacions i a totes les persones que s’adhereixin a la crida.

L’occità és una llengua parlada a quatre estats per 13 milions de persones. Es parla a 31 departaments de l’estat francès sense cap reconeixement oficial, a Mònaco, a 12 valls del Piemont, a un tros petit de la Ligúria, al poble de La Gàrdia a Calàbria i a la Vall d’Aran.

Per tal de mobilitzar, sensibilitzar la població en el projecte i establir un veritable diàleg intercultural, han convocat una Marxa a peu que travessarà tota Occitània des de el Piemont fins la Vall d’Aran. Durant 70 dies, entre el 30 d’agost i el 7 de novembre, feran els 1.300 kilòmetres que separen els dos extrems del país.
Amb aquesta iniciativa, la Chambre d’Òc, vol dinamitzar l’occità en tots els estaments i territoris, i cridar l’atenció de les autoritats perquè la diversitat lingüística d’Europa sigui, veritablement, reconeguda i valorada com una riquesa cultural. 

Les adhesions es poden enviar a:
Chambra d’Òc
Chamin Arnaud Danièl 18
12020 Roccabruna/CN

chambradoc@chambradoc.it


Aquesta entrada s'ha publicat en Sense categoria el 6 de febrer de 2008 per Josep Arasa

PRESERVATIUS A BRASIL

Deixa un comentari

A Brasil tot és gran. A Brasil tot es magnifíca. A Brasil les dones són les més boniques i els homes són els més atractius. A Brasil, per Carnaval, tot és sensualitat, luxúria i ritme.
Des de el proppassat divendres, fins demà dimecres de Cendra, el govern repartirà gratuïtament, amb l’oposició de l’església catòlica, 19,5 milions de preservatius.

Río de Janeiro haurà rebut, durant aquesta setmana, 700.000 turistes delerosos de contemplar, el que els carioques anomenen “l’espectacle més gran de la terra”, les desfilades al “sambodromo” de les 12 escoles de samba.

La festa va començar amb greus problemes socials i de seguretat. El govern de Lula da Silva va destituir tota la cúpula de la Policia Militar, cos responsable de l’ordre, per haver permès que els seus subordinats es manifestessin demanant un augment salarial. En solidaritat amb els expulsats, quasi mig centenar de coronels i tinents coronels, van demanar ser rellevats dels seus llocs de comandament.
Malgrat tot, el govern va assegurar que 7.900 policies s’encarregarien de l’ordre a la ciutat. A Río això tampoc és cap garantia d’ordre, degut als elevats índexs de criminalitat i als sovintejats enfrontaments entre la policia i els delinqüents.
Per tal d’evitar un increment dels accidents automobilístics han prohibit la venda de begudes alcohòliques a les carreteres.

Però a Brasil tot canvia per Carnaval. A Brasil s’estableix una treva per Carnaval. A Brasil aquests dies el que importa és guanyar, és ser els millors, els més ben guarnits, els més atractius. 

Dijous torna la gana a les faveles i els trets a la ciutat; fins el proper Carnaval, o el Campionat del Món de futbol de l’any 2014 o els Jocs Olímpics del 2016.
 


Aquesta entrada s'ha publicat en Sense categoria el 5 de febrer de 2008 per Josep Arasa

TEMPS DE DEUTES

Deixa un comentari

En Pedro Solbes pot ser un gran economista.
El sistema no té d’altre manera de fer funcionar l’economia que incentivant el consum, però, de tant de consumir el matxo s’ha esverat, i abocats al consum desmesurat qui atura el carro?
Cada diumenge els estadis de futbol s’omplen, a les pistes d’esquí no hi cap ningú, els restaurants estan plens i els productes alimentaris augmenten de preu, mentre els salaris ho fan tan sols un 3% amb l’argument del control inflacionari.
En Pedro Solbes pot ser un gran economista, però no para de parlar de moderació salarial com el gran remei de tots els mals, mentre els anuncis no deixen de bombardejar-nos amb noves despeses.


Europa Press oferia ahir una noticia que, no per esperada, es menys astoradora. Segons l’Asociación Nacional de Establecimientos Financieros de Credito (Asnef-Equifax) la morositat a l’Estat a augmentat l’any 2007, en respecte l’any 2006, un 29.5 %.
Asnef-Equifax considera morós aquell particular o empresa, nacional o estrangera, que té deutes per no pagar els préstecs una vegada transcorreguts tres mesos des de el seu venciment.
Cada habitant de l’Estat deu una mitjana de 3.484 euros (2007).

El deute total de particulars va arribar als 7.300 milions de euros i el de les empreses va superar els 300.000, el que fa un total de 10.658 milions de euros, el més alt des de l’any 2002.
A més s’està creant una malfiança generalitzada, Asnef-Equifax explica, que el nombre de consultes al registre de morosos durant l’any 2007 va ser de 724 milions, un 76% més que les efectuades durant l’any 2006.


No entenc de prospectives, però amb una crisi de la construcció, amb un augment de l’atur i de la morositat, essent l’Estat el país europeu on hi ha més contractes temporals, quin em pot dibuixar el futur?
En Pedro Solbes pot ser un gran economista, però, té resposta per aquells que no arriben a finals de mes, els que estan a l’atur, o els que ja han entrat a la llista de morosos? Com mantindrà la felicitat electoral promesa?


Aquesta entrada s'ha publicat en Sense categoria el 4 de febrer de 2008 per Josep Arasa

CONTAMINACIONS AL MERCAT DELS MONJOS (Penedès)

Deixa un comentari

Santa Margarida i els Monjos és un municipi penedesenc ric, de nom llarg, bastant lleig i amb mercat dominical. 

Santa Margarida i els Monjos és industrial i està governat, des de les primeres eleccions, pel mateix alcalde del PSC/PSOE. El seu nucli principal, els Monjos, va créixer en el segle XIX amb l’empenta d’unes fàbriques de ciment, i, malgrat els anys transcorreguts, una gestió municipal poc eficaç encara el manté amb tots els defectes estètics del seu origen.
 El consistori, fa uns anys, va rebre la sol·licitud d’una empresa per fer un mercat als Monjos. L’ajuntament va, més o menys, organitzar l’aparcament de cotxes en uns camps de rostoll i l’idea ha estat sortosament un èxit. Milers de persones emplenen cada diumenge el poble, que complementa l’oferta del mercadal amb l’obertura matinal dels seus comerços.
 .  



Una passejada pel poble i el seu garbuix de parades m’han permès constatar algunes contaminacions:

  • La poca atenció que és té pels artesans o els productors comarcals, que són escassos i sense cap distintiu especial i, suposo, sense cap bonificació contributiva. Com a molts mercats, la majoria de venedors, ho són de productes tèxtils d’importació.
  • No hi ha cap control lingüístic dels rètols. No he trobat cap lloc de venda amb els cartells informatius escrits en català. Sobre els organismes municipals, i en especial sobre la regidoria de cultura, cau la responsabilitat del tema.
  • Continuen existint les parades de productes alimentaris com les que es van fer tan famoses, fa uns anys, per la venda fraudulenta de “l’oli de colza”. Es mostren productes carnis sense cap protecció i a l’abast tàctil, fora dels taulells frigorífics. Punts de venda que demanen a crits la intervenció dels espantamosques i l’autoritat sanitària.
  • No he vist que cap venedor posi disposició dels seus clients bosses de roba, o de material re-utilitzable. Ni cap espai municipal informant de la greu contaminació que produeixen les de plàstic convencionals i de la poca utilitat que els hi donem –la vida mitjana d’una bossa és de 12 minuts-, tampoc he vist ningú de l’ajuntament repartint bosses promocionals tèxtils. Convençut que les solucions als greus problemes mediambientals no podran ser ni taumatúrgiques, ni globals; les localitats petites i riques com els Monjos haurien de ser un exemple de bon fer ecològic i de les solucions imaginatives, tal hi com succeeix a tants altres mercats nacionals o europeus.

 

Esta clar que els diumenges els de l’ajuntament dels Monjos no treballen, i que la pròpia dinàmica administrativa –en aquest cas rutinària i envellida- impedeix actuacions descontaminants, dinàmiques i innovadores

Aquesta entrada s'ha publicat en Sense categoria el 3 de febrer de 2008 per Josep Arasa

TORNA LA “CONFERENCIA EPISCOPAL”

Deixa un comentari

Malgrat no ser catòlic i no considerar-me espanyol, sento vergonya aliena per les declaracions electorals dels bisbes de la "Conferencia EpiscopalEspañola", que tot defensant l’amor al proïsme, neguen la possibilitat de diàleg amb els que no són com ells.
Sense valorar les actuacions d’ETA, com poden els representants de l’església dir disbarats que deuen fer enrogir al mateix Crist?.

Ells, que sempre s’han considerat per damunt del bé i del mal, salvadors de pàtries i amics de tots els governants, defensors de dictadors i dels dèspotes rics. Ells, que han beneit milers de canons de tots els exercits, que s’han agenollat davant de tots els governants indistintament de la forma que hagin obtingut el poder. Ells, que encara no han demanat perdó pel suport a la dictadura franquista. Ells, avui pontifiquen en contra del diàleg.

Ells, que reben del govern quantitats milionàries d’ajuts, que tenen un tracte econòmic preferent. Ells, que són incapaços de mantenir-se econòmicament i a qui tots hem d’aportar una part dels nostres impostos, a més de la donació voluntària de la declaració de renda. Aquesta gent fan tan sols costat a la confrontació, contradient l’evangeli de l’amor que sermonegen, i davant el poruc silenci de l’església catalana.

Quina és la raó per la que el govern d’Espanya els hi dona un tracte diferenciat de les altres organitzacions religioses?. Perquè el govern no diu quan rep globalment l’església catòlica?. Quins són els seus  poders bancaris? Quan paguen per les seves declaracions de patrimoni? Quines són les societats que controlen? Quants diners treuen anyalment de l’Estat en destinació al Vaticà o a d’altres paradisos fiscals? Serà, potser, la por a perdre tants privilegis la que els hi fa prendre partit?.

Amb de tot això, no m’estranya que els sectors catòlics progressistes  -si és que ni han- esperin l’arribada d’un nou Martí Luter, que propugni entre d’altres, una relació directa entre l’home i Deu, sense la mediació de l’església.


Aquesta entrada s'ha publicat en Sense categoria el 1 de febrer de 2008 per Josep Arasa

FOC A L?ARBOÇ !!!!

Deixa un comentari

El mes de juny aquest crit farà dos-cents anys. Un crit, gairebé un clam, que es manté viu a tot el Penedès, identifica els arbocencs i s’escampa arreu on van les seves colles del ball de Diables.
Els dies 9 i 10 de juny de 1808 les tropes franceses del general Chabran cremaren i saquejaren la vila penedesenca.
El general francès tornava de Tarragona(1) quan topà amb la resistència armada que li oferia el sometent penedesenc al Vendrell. Vençuda la capital del Baix Penedès, el general avança cap a Martorell.
Passat el Gornal, i quan eren tres quarts de quatre, els arbocencs ja veiéren les cuirasses de l’exèrcit gavatx. Al poble s’havien refugiat uns mil dos-cents sometents fugitius del Vendrell i uns tres-cents suïssos (2), que juntament amb la població local plantaren cara al exercit napoleònic. A quarts de cinc l’Arboç ja estava rodejat.
Chabran ordenà entrar-hi a sac. Els francesos cremaren cases, violaren dones, robaren, malmeteren les collites i provocaren que més de la meitat de la població fugis de la localitat. L’exèrcit napoleònic abandonà l’Arboç amb direcció a Vilafranca, deixant enrere seixanta-quatre arbocencs i uns tres-cents francesos morts. Per aquesta gesta l’Arboç rebé l’any 1816 el títol de “Heroica Vila”, i per escarni del despòtic general el poble dona el nom de Chabran al seu gegant. 


A la sortida dels Monjos es va retrobar el sometent penedesenc, i juntament amb reforços vinguts d’Igualada i una colobrina de Barcelona, tornaren a plantar cara al francès. Chabran els feu recular fins a la pujada de Sant Salvador a l’entrada de Vilafranca. 
No va ser aquesta la primera volta que l’Arboç patia la destrucció de les flames: l’any 1464 les host del Rei Pere, conestable de Portugal, van destruir la vila on s’havien refugiat els partidaris de Joan II. Ni en seria aquesta la darrera, ja que l’any 1836, a la primera guerra carlina, les forces del pretendent assaltaren la vila vencent l’oposició de la milícia local.
Si el crit de “Foc a l’Arboç” mante viva en la memòria el patiment dels arbocencs durant la guerra del francès, les paraules del costumista Joan Pons i Massaveu (1850-1918) el descriuen apassionadament i amb gran riquesa de llenguatge en el seu relat “En ton de la Pipa (jornades de l’Arboç)” dels “Episodis populars catalans”, aplegats dins A matedegolla (1889), i reeditats per edicions 62 l’any 1974 a cura d’Oriol Pi de Cabanyes.

(1)”Tarragona en la guerra de la Independencia” Eguaguirre 1863
     “El setge de Tarragona a la guerra napoleònica”, Barcelona , Dalmau, 1965

(2)”Les tropes suïsses a Catalunya durant la guerra “de la Independència”” Antoni Carner, Barcelona , Dalmau, 1976 

Aquesta entrada s'ha publicat en HISTÒRIES DEL PENEDÈS el 31 de gener de 2008 per Josep Arasa

TVC INTERNACIONAL

Deixa un comentari

En aquesta lluita gairebé clandestina, que portem els no barcelonins per l’equilibri territorial del nostre país, cada dia s’obren nous fronts.
El concepte equilibri territorial es com aquells rius que desapareixen de la superfície periòdicament malgrat hom sap que existeixen. L’equilibri territorial és un concepte d’aparició cíclica que, malgrat que cada cop els polítics utilitzen menys, quan ho fan és tan sols en èpoques electorals.

Televisió de Catalunya disposa d’un canal internacionalque via satèl·lit es difon arreu del món. És la més important imatge pública per a la internacionalització del nostre país. Sense voler fer referència a la poca utilització que en fan; ni en si ofereix una visió catalanocentrica del món; ni si realment esta fent una funció promocional de Catalunya; ni si els seus horaris son els més adequats per l’audiència internacional a qui va dirigida; el que cal constatar és que tan sols ofereix una visió barcelonina del país.

A les dues (hora catalana) els diferents centres comarcals de TV3 desconnecten dels estudis centrals per oferir els Telenotícies Comarques, amb edicions diferenciades per Tarragona, Lleida, Barcelona o Girona.

Al canal internacional de TV3 tan sols s’emet el Telenotícies corresponent a Barcelona.
Barcelona es sense cap dubte la ciutat més coneguda de Catalunya, i seguirà així durant molts anys, però la resta del país també existeix i paga la part impositiva corresponent al dèficit de TV3. 

És important per tota Catalunya la seva difusió informativa, però també es important que els occitans, els parisencs, els suecs o els catalans de Suïssa o d’Amèrica puguin conèixer tot el territori.
Els no barcelonins també som país, i hi volem continuar vivint

.

 

Aquesta entrada s'ha publicat en Sense categoria el 29 de gener de 2008 per Josep Arasa

L?ESPECTADOR 222.543

Deixa un comentari

Flagel·lin-me els lletraferits. Fuetegin-me els primmirats. He fet una hora de cua per esdevenir l?espectador 222.543 de l?exposició dels quadres de Sorolla que es fa a València.
L?exposició esta subvencionada per una entitat bancària valenciana i mostra els 14 quadres immensos que va fer el pintor valencià per a decorar les sales de la Hispanic Societyof America i que mai havien eixit del seu emplaçament original.
Joaquim Sorollava ser un pintor nascut a València a finals del segle XIX i que malgrat que la major part de la seva obra -com la seva vida- estan fora de la ciutat té un gran predicament entre els seus paisans, tal i com o demostren les xifres d?espectadors.
La mostra permet contemplar amb espaiositat els quadres, de temàtica costumista espanyola, on el luminisme i el impressionisme és barregen. Els jocs de llums i ombres, la contrastada lluminositat i els d?intensos colors mediterranis de l’obra, augmenten la seva grandesa entre els murs blau fosc de sales molt ben enllumenades.

Quan l?art esdevé únicament espectacle, l?obra és per ella mateixa i tot és simplement imatge. Tal i com diu el historiador Andreu Mayayo ?una imatge no explica res, en el millor dels casos enlluerna, sedueix o repugna?. Cap referència biogràfica, estilística o històrica acompanyen l?obra de Joaquim Sorolla. Cap pannell explicatiu descriu qui era, o que va fer l?artista. L?únic protagonista és l?obra exposada i la fundació que la va finançar, com si tot sorgís per generació espontània en un magatzem de quadres d?un museu del segle XIX, amb bon disseny.
Talment com si la historia del pintor fos una acte vergonyant pels bons costums de l?entitat promotora, o haguessin d’amagar als visitants que el museu del valencià Sorolla tingui la seva seu a Madrid, on hi ha la majoria de l’obra. 


Aquesta entrada s'ha publicat en Sense categoria el 28 de gener de 2008 per Josep Arasa

CENTARLISME INFORMATIU BARCELONI

Deixa un comentari

No descobreixo rés, ho lamento i pateixo. El centralisme barceloní afecta tots els mitjans. A 2/4 de 9 del matí, avui TV3 estava oferint el Transit, mostrant totes les cues per entrar a Barcelona.
Al mateix moment a Tarragona centenars de coxes patíem -igual que ahir- els embussos d’entrada a la ciutat. Per TV3 no érem motiu informatiu.

El territori nobarceloní necessita un assassinat, un accident greu o la teleporqueria per ser noticiable.  

El centralisme es una malaltia que cada dia és més estesa per raons de formació dels professionals i econòmiques de les empreses. Quan en parlo al metge del meu poble, no sap quina pastilla receptar.

Aquesta entrada s'ha publicat en Sense categoria el 25 de gener de 2008 per Josep Arasa

EL GOVERN A TORTOSA, POLITICA DE LLUENTONS

Deixa un comentari

Fa un parell de dies el govern de la Generalitat en ple, en un gest d’imatge descentralitzadora, és va reunir a Tortosa amb escàs èxit a la premsa. Els diaris s’editen a Barcelona i pels periodistes les comarques estan molt lluny. És un camí per el que no han previst altra aturador que la Catalunya ciutat…. i a mi que m’agrada tant viure al meu poble¡¡¡



Tot esperant aquest futur conseller darrera conseller van arribar a la ciutat del Ebre amb els seus lluents cotxes oficials, amb els seus xofers particulars, els mossos corresponents, i amb una imatge de prepotència individualista que contradiu els principis ecològics sermonejats. Fins i tot un luxós autocar comunitari hagués preservat la seva imatge de defensors del medi ambient i de l’economia nacional d’estalvi.

Malgrat formen part de partits d’esquerres ja no els imaginem a dalt d’un transport públic com els polítics d’altres països, o viatjant amb un tren convencional ple de pintades com la majoria dels mortals catalans. Ja cap votant els veu comprovant l’estat de degradació en que es troben les estacions i fent el trajecte amb la bufeta plena i sense poder orinar. Ells, amb la justificació de la puntualitat, van utilitzar el cotxe oficial, i tenien raó, a ells no els hi pot passar com a la majoria de treballadors i treballadores, ells no poden fer tard a la feina.
Els nostres pobres polítics, tan abnegats i esforçats, amb tots els gests que fan -fins i tot van a Tortosa- i el poble cada dia els veu més lluny, i cada cop augmenta més l’abstenció; incomprensible!!!. 

Si el desplaçament va ser una mostra de la disfressa de lluentons en que es vesteix actualment aquest govern per Carnaval, la conferència de premsa posterior i els anuncis del vicepresident, van ser una mostra de la politicateatre i del mal funcionament de l’administració.
Un mal de la Catalunya moderna es el desequilibri territorial. Desequilibri, que segons aquest govern, té tan sols un culpable i poques solucions. Contra aquesta malaltia s’han rebut moltes promeses electorals i una reunió a Tortosa.
En Carod va informar, cofoi, que ja tenia el remei: a quatre comarques s’avançaven dos anys els terminis de realització de les obres programades, i silenci!!. Cap iniciativa nova, cap projecte modern i imaginatiu va sortir de la reunió descentralitzada.

A Tortosa tan sols es va escoltar el reconeixement explícit que l’administració funcionava malament i que s’adonaven que actualment podien fer allò que, altrament, estava programat per d’aquí a dos anys. I jo que soc de poble, em pregunto: si ho poden fer ara perquè ho van programar per més tard?.

Amb aquesta decisió –tan transcendent segons ells- quan es convoquin les properes eleccions nacionals, els nostres polítics, amb els seus cotxes oficials, podran anar a inaugurar-les amb el lluïment que s’escau.


L’endemà del gest tortosí, el Govern –el conseller Nadal en particular– presentava a Barcelona el projecte de la nova torre de l’aeroport d’Alguaire. Els aires de descentralització havien durat 24 hores. Un projecte vital pel desenvolupament de les comarques d’interior no es va poder presentar a Lleida.

Aquesta entrada s'ha publicat en Sense categoria el 24 de gener de 2008 per Josep Arasa

LA CRISI GLOBALITZADA?

Deixa un comentari

El passat és massa potent per deixar-se eliminar per una quimera egocèntrica contemporània (Eudald Carbonell) 

Hi ha una crisi borsària i el món tremola. Hi ha una crisi borsària i llegeixo que he d’estalviar. He d’estalviar i reduir despeses (més?) perquè tot continuï funcionant. Hi ha una crisi borsària i els rics ploren perquè seran menys rics i els seus bancs guanyaran menys diners. Ara em diuen que això que dic no és correcte, que no està de moda parlar de classes socials.
Però la majoria del jovent ja no es pot estrènyer més el cinturó. La majoria dels avis ja no es poden estrènyer més la jubilació.
I ara diuen que d’això en diuen globalització, que el problema bancari dels EEUU  repercuteix en el meu cinturó. 

I ara diuen que a la terra és produeix menjar per 12.000 milions de persones i que tan sols som 6.645 milions, dels que 800 milions pateixen gana (1.700 milions de persones pateixen obesitat i diabetis). Que hi ha 180 milions de nens amb baix pes, que unes 25.000 persones moren diàriament de gana, que 1.310 milions de persones no tenen accés a l’aigua potable. I que de totes aquestes dades no en diuen globalització.
 


Ara ja se que aquesta globalització, és tan sols allò que produeix beneficis als rics o els neguiteja. Que aquesta globalització és allò que afecta alguns usuaris dels EEUU que ja han gastat des de principis d’any més de 300 milions de dòlars en perfums  i tan poc en solidaritat.


Aquesta entrada s'ha publicat en Sense categoria el 22 de gener de 2008 per Josep Arasa