EL CAVALL CATALÀ I EL RAMADER PIRINENC
Deixa un comentari
Fa un parell d’anys el ruc català va esdevenir mascota nacional. Actualment Catalunya es el lloc de l’Estat on hi ha mes èquids.
Aquets dies de la mà de Sant Antoni del Porquet i de molts aficionats, els cavalls tornen a emplenar les nostres places i carrers. És una afició cada cop més estesa a la Catalunya rural.
La temporada dels Tres Toms que ha començat, i que acaba el mes d’abril a Anglesola, és una mostra de la voluntat desinteressada de molts grups de persones que arreu de Catalunya malden per salvar una tradició, una afició, o uns oficis desapareguts. Competiran en lluïment i habilitat per mostrar el seu amor pel cavall o pel passat. Carruatges, carregues, animals i guarniments necessiten una destresa que tan sols s’obté amb els anys i la paciència.
Les colles que durant tot l’any recuperen l’art de carregar un carro, d’entrenar un animal, de fer nusos, d’enganxar entre vares o de mantenir viu un lèxic altrament perdut, mereixen el meu respecte i mes lleial admiració.Durant aquets dies veurem concursos d’arrossegament, hàbils carreters, enlluernadors carruatges, o simplement amazones o cavallers que per uns dies tornen el protagonisme als seus animals.
Aquets dies de la mà de Sant Antoni del Porquet i de molts aficionats, els cavalls tornen a emplenar les nostres places i carrers. És una afició cada cop més estesa a la Catalunya rural.
La temporada dels Tres Toms que ha començat, i que acaba el mes d’abril a Anglesola, és una mostra de la voluntat desinteressada de molts grups de persones que arreu de Catalunya malden per salvar una tradició, una afició, o uns oficis desapareguts. Competiran en lluïment i habilitat per mostrar el seu amor pel cavall o pel passat. Carruatges, carregues, animals i guarniments necessiten una destresa que tan sols s’obté amb els anys i la paciència.
Les colles que durant tot l’any recuperen l’art de carregar un carro, d’entrenar un animal, de fer nusos, d’enganxar entre vares o de mantenir viu un lèxic altrament perdut, mereixen el meu respecte i mes lleial admiració.Durant aquets dies veurem concursos d’arrossegament, hàbils carreters, enlluernadors carruatges, o simplement amazones o cavallers que per uns dies tornen el protagonisme als seus animals.
Vilanova i la Geltrú fa festa grossa durant tota la setmana, Ascó fa curses de matxos i de cavalls, la Fatarella curses de rucs, Balsareny puja al castell, etc. etc. Festes tradicionals peculiars i diferenciades que apleguen molts espectadors i participants, però que, malauradament no és troben a les guies promocionals de Catalunya.
Catalunya continua promocionant el seu sol, les seves platges, la seva cultura de museu, la seva capital, i actualment la seva cuina. Resta oblidada la nostra cultura popular tan diferenciada, excepte activitats molt puntuals. La República Francesa, mestra en la promoció turística, aprofita cada “fête du cheval” per crear un centre d’atracció, malgrat que les seves festes no tenen la riquesa cromàtica, ni tradicional, que tenen les nostres i habitualment són tan sols una desfilada hípica.
A les comarques catalanes dels Pirineus, històricament, ha tingut importància la ramaderia equina, sector que actualment pateix una forta crisi. La manca de tradició en el consum de carn d’equí, el canvi d’usos, la degradació de les races i la manca de promoció es poden apuntar com alguna de les seves causes. La major part dels èquids criats son exportats.
A l’Arieja, en els Pirineus occitans, a partir dels mateixos cavalls –que en aquesta banda s’anomena hispa-bretó- tot preveient la mateixa crisi, el govern ha creat les estructures veterinàries pertinents i amb la col·laboració de les universitats han millorat l’espècie, creant una de nova raça que anomenen “merens”. Una raça apte per l’equitació, forta, bonica, resistent i noble. El que permet als ramaders occitans diversificar les seves explotacions, ampliar el seu mercat, i incrementar els seus ingressos, i conseqüentment, quedar-se a viure al seu país.
Al llarg dels darrers anys, les poques alternatives que ha ofert la Generalitat als ramaders de cavalls pirinencs, ha estat la construcció de pistes d’esquí o la venda de les pastures per la construcció d’urbanitzacions de cap de setmana.
El futur es magre pels ramaders de cavalls catalans, ara per mantenir les seves granges actualitzades hauran de pagar els drets corresponents als seus veïns occitans.
Catalunya continua promocionant el seu sol, les seves platges, la seva cultura de museu, la seva capital, i actualment la seva cuina. Resta oblidada la nostra cultura popular tan diferenciada, excepte activitats molt puntuals. La República Francesa, mestra en la promoció turística, aprofita cada “fête du cheval” per crear un centre d’atracció, malgrat que les seves festes no tenen la riquesa cromàtica, ni tradicional, que tenen les nostres i habitualment són tan sols una desfilada hípica.
A les comarques catalanes dels Pirineus, històricament, ha tingut importància la ramaderia equina, sector que actualment pateix una forta crisi. La manca de tradició en el consum de carn d’equí, el canvi d’usos, la degradació de les races i la manca de promoció es poden apuntar com alguna de les seves causes. La major part dels èquids criats son exportats.
A l’Arieja, en els Pirineus occitans, a partir dels mateixos cavalls –que en aquesta banda s’anomena hispa-bretó- tot preveient la mateixa crisi, el govern ha creat les estructures veterinàries pertinents i amb la col·laboració de les universitats han millorat l’espècie, creant una de nova raça que anomenen “merens”. Una raça apte per l’equitació, forta, bonica, resistent i noble. El que permet als ramaders occitans diversificar les seves explotacions, ampliar el seu mercat, i incrementar els seus ingressos, i conseqüentment, quedar-se a viure al seu país.
Al llarg dels darrers anys, les poques alternatives que ha ofert la Generalitat als ramaders de cavalls pirinencs, ha estat la construcció de pistes d’esquí o la venda de les pastures per la construcció d’urbanitzacions de cap de setmana.
El futur es magre pels ramaders de cavalls catalans, ara per mantenir les seves granges actualitzades hauran de pagar els drets corresponents als seus veïns occitans.
Comparteix això:
Aquesta entrada s'ha publicat en Sense categoria el 15 de gener de 2008 per Josep Arasa