QUE FA AQUÍ ESQUERRA?
Deixa un comentari
Cada cop estic mes convençut que la desafecció PSOE –PSC es una pantomima que beneficia electoralment a ambdues parts. Els uns amb la seva negativa no volen alterar el seus votants espanyolistes, i els altres disfressant-se de defensors dels interessos catalans pretenen mantenir el vot maragallià
.
Si a aquestes actituds afegim una certa desmemoria social que impedeix recordar eslògans tan famosos com aquell ”ningú farà més pels catalans”, o aquella altre frase “mai s’havien donat com ara, circumstancies tan propicies per Catalunya, amb el PSOE a Madrid i el PSC a Barcelona” obtindrem una pre-campanya talment favorable al PSC.
El que no entenc és que hi fa encara ERC en tota aquesta teatralització, que fa encara en el govern vist que no pot catalanitzar, ni orientar el PSOE/PSC. Esquerra és qui més hi perd, fins i tot Iniciativa esta capitalitzant millor el descontentament, tal com ho reflecteixen les enquestes electorals.
Cansat i decebut deixo al marge la monumental obra de teatre de saló i defugint especulacions, pujo al carro pragmàtic dels que tan sols demanen que la seva administració ofereixi uns serveis eficients en la mesura del que és possible, una administració que faci fàcil el meu del meu dia a dia i que administrin bé els meus impostos; i en aquest pedregar també em sento decebut, el meu país no funciona.
Obnubilats pels problemes dels ferrocarrils cap a Barcelona i amb les culpabilitats externes, a voltes oblidem (o ens fan oblidar¡¡) que hi ha moltes competències exclusives del govern de la Generalitat. Sectors que en la majoria dels casos tampoc funcionen i mereixen la nostra queixa.
Que ningú ataqui els del carro dels emprenyats contra el nostre govern, per queixar-se, per reclamar un bon servei, com a usuaris o com a consumidors, ningú perd la catalanitat, ni el patriotisme.
*L’atenció a la sanitat primària és la pròpia d’un país del tercer món. Les visites als especialistes poden endarrerir-se mesos i mesos. Les sales d’espera d’urgència semblen magatzems de malalts, on la gent fa cues d’hores i fins i tot de dies. Les ambulàncies serveixen de sales d’espera i la manca de llits es un mal endèmic.
*L’ensenyament va de Heròdes a Pilats amb els pobres resultats que darrerament hem llegit.
*No hi ha una política energètica definida. La producció d’energia eòlica està molt per sota de la que produeixen comunitats com Galícia o Castella-la Manxa.
*La política agrícola continua presidida pel talonari subvencionador sense directrius a mig i llarg termini.
*El transport públic de la Catalunya rural és escàs i en el millor dels casos funciona sense coordinació.
El que no entenc és que hi fa encara ERC en tota aquesta teatralització, que fa encara en el govern vist que no pot catalanitzar, ni orientar el PSOE/PSC. Esquerra és qui més hi perd, fins i tot Iniciativa esta capitalitzant millor el descontentament, tal com ho reflecteixen les enquestes electorals.
Cansat i decebut deixo al marge la monumental obra de teatre de saló i defugint especulacions, pujo al carro pragmàtic dels que tan sols demanen que la seva administració ofereixi uns serveis eficients en la mesura del que és possible, una administració que faci fàcil el meu del meu dia a dia i que administrin bé els meus impostos; i en aquest pedregar també em sento decebut, el meu país no funciona.
Obnubilats pels problemes dels ferrocarrils cap a Barcelona i amb les culpabilitats externes, a voltes oblidem (o ens fan oblidar¡¡) que hi ha moltes competències exclusives del govern de la Generalitat. Sectors que en la majoria dels casos tampoc funcionen i mereixen la nostra queixa.
Que ningú ataqui els del carro dels emprenyats contra el nostre govern, per queixar-se, per reclamar un bon servei, com a usuaris o com a consumidors, ningú perd la catalanitat, ni el patriotisme.
*L’atenció a la sanitat primària és la pròpia d’un país del tercer món. Les visites als especialistes poden endarrerir-se mesos i mesos. Les sales d’espera d’urgència semblen magatzems de malalts, on la gent fa cues d’hores i fins i tot de dies. Les ambulàncies serveixen de sales d’espera i la manca de llits es un mal endèmic.
*L’ensenyament va de Heròdes a Pilats amb els pobres resultats que darrerament hem llegit.
*No hi ha una política energètica definida. La producció d’energia eòlica està molt per sota de la que produeixen comunitats com Galícia o Castella-la Manxa.
*La política agrícola continua presidida pel talonari subvencionador sense directrius a mig i llarg termini.
*El transport públic de la Catalunya rural és escàs i en el millor dels casos funciona sense coordinació.
*Les presons estan masificades.
*És difícil que ens atenguin en català en un judici, i a la comarca, durant l’any 2007 no han projectat cap pel·lícula en la nostra llengua. L’ús social del català està sota mínims.
*La burocràcia continua envaint la nostra administració i duplicant serveis.
*El turisme, el sector principal de la nostra economia, no té una política de promoció coordinada amb l’empresariat, i es continuen marginant les terres de l’interior de Catalunya.
I plegats seguiriem llistant les deficiències greus que afecten diàriament a tota la ciutadania i són responsabilitat exclusiva de la Generalitat. Malgrat que és injustificable, el Govern podria invocar la quantitat de treball que esta realitzant en el camp legislatiu, però, a pesar de la importància que té per l’equilibri territorial del país, no ha sortit a la llum cap proposta concreta de nova divisió territorial, i conseqüentment tampoc una nova llei electoral,que, dit sigui de passada, CiU no va ser capaç de realitzar durant 23 anys.
Si als entrebancs que ens posen els espanyols, afegim un govern de la Generalitat que des de fa molts anys no funciona, trobarem un país sense esperança abocat a una de les pitjors èpoques històriques. Estic convençut que en el futur els historiadors analitzaran l’etapa actual, que va començar amb els darrers governs de CiU i l’aparició dels Mas/Puig, com una de les més grises per Catalunya. Aquella etapa en que es va perdre la il·lusió de ser.
*La burocràcia continua envaint la nostra administració i duplicant serveis.
*El turisme, el sector principal de la nostra economia, no té una política de promoció coordinada amb l’empresariat, i es continuen marginant les terres de l’interior de Catalunya.
I plegats seguiriem llistant les deficiències greus que afecten diàriament a tota la ciutadania i són responsabilitat exclusiva de la Generalitat. Malgrat que és injustificable, el Govern podria invocar la quantitat de treball que esta realitzant en el camp legislatiu, però, a pesar de la importància que té per l’equilibri territorial del país, no ha sortit a la llum cap proposta concreta de nova divisió territorial, i conseqüentment tampoc una nova llei electoral,que, dit sigui de passada, CiU no va ser capaç de realitzar durant 23 anys.
Si als entrebancs que ens posen els espanyols, afegim un govern de la Generalitat que des de fa molts anys no funciona, trobarem un país sense esperança abocat a una de les pitjors èpoques històriques. Estic convençut que en el futur els historiadors analitzaran l’etapa actual, que va començar amb els darrers governs de CiU i l’aparició dels Mas/Puig, com una de les més grises per Catalunya. Aquella etapa en que es va perdre la il·lusió de ser.
Comparteix això:
Aquesta entrada s'ha publicat en Sense categoria el 11 de gener de 2008 per Josep Arasa
Noi si estàs deprimit el millor que pots fer és quedar-te a casona i no mirar d’encomanar-ho als que lluitem per un país millor amb força i tenacitat, i si cal mala llet i si cal dient prou.
No deixa de ser un recurs facilet aquest de l’autolamentació i el fatalisme sense remei. Les batalles sols es perden quan s’abandona. I res més repulsiu que un país de perdedors imbuïts de moral de derrota. A qui sedueix això?
Ànims que després d’això sols poden venir millors temps i millors oportunitats. Ja ho veuràs 😉