Ara que ja estem a la setmana de la disbauxa algunes persones m’han preguntat com cal anomenar la festa, Carnaval o Carnestoltes? totes dues paraules són correctes, designen la setmana de divertiments i d’excessos previs al Dimecres de Cendra, inici de la Quaresma. El Carnaval-Carnestoltes és una celebració pertanyent al culte i calendari lunar. (Ni Quaresma sense pluja, ni Carnestoltes sense lluna). Per aquest motiu, és una festa mòbil que se celebra set setmanes després de la primera lluna plena passat el solstici d’hivern (Nadal). El Carnaval troba els seus orígens en les antigues celebracions dionisíaques gregues i en les festes romanes de Saturnalia i Lupercalia que es celebraven el mes de febrer. La cristianització del calendari rural va comportar que el Carnaval oferís un lapsus de permissivitat amb mascarades d’arrel pagana, acompanyades d’un enorme consum de carn, especialment de porc, i l’accés a l’imminent Quaresma, plena de repressions dels instints i de severa formalitat litúrgica.
Des de l’antigor les festes del Carnaval eren un canvi de rols, els esclaus feien d’amos, els rics feien de pobres, els homes es vestien de dones, es menjava carn abundosament, la disbauxa i la gatzara omplien tots els racons. És per això que les festes de Carnaval han estat prohibides o manipulades moltes vegades al llarg de la història. Els qui manen sempre han tingut por de les llibertats de paraula i obra que caracteritzen el període carnestoltesc. Les festes de Carnaval tenen poc a veure amb les uniformades cavalcades que, a ritme de música estrident, s’han posat de moda a alguns pobles. Sortosament a Solsona, a Vilanova i la Geltrú, a Torelló, a Sallent, a Godall i a tants altres indrets mantenen viu l’esperit tradicional del Carnaval.
Les festes de Carnaval comencen el Dijous Gras, Dijous Llarder, amb truites de botifarra i coques de llardons. El Divendres de Carnaval és el dia de l’arribada del rei del Carnaval o del Carnestoltes, que és el rei dels poca-soltes, personatge arrauxat i burleta que ens convida a gaudir de la vida de manera desenfrenada i a capgirar-la, encara que sigui per uns dies amb el seu sermó satíric.
Segons recull en Pere Sadurní i Vallés a Retalls de Folklore Penedesenc, a Torrelles (1926), el divendres, dos homes es disfressaven de parella (l’esparriot i la mandenguera), i acompanyats de les gralles, del Carnestoltes, i del jovent -amb mocadors vermells- anaven per les masies a fer ballar les mestresses.
El Dissabte de Carnaval hi havia balls de mascares arreu. Disfresses estrafolàries sense gaires pretensions esteticistes que a Santa Margarida i els Monjos és van recuperar l’any 1953 malgrat la prohibició franquista. Tot i així aquell any encara van haver de fer constar al programa que els balls i festa eren tan sols per a socis casats, condició que no va ser respectada pels organitzadors i, tal com era tradicional, van entrar a la sala casats i solters, grans, joves, adolescents i infants, disfressats o endiumenjats..
El diumenge, desfilada de les comparses i més balls. A Sant Sadurní, a la mitja part del ball, penjaven d’una corda un indiot. Muntats dalt de burros, i amb un garrot, el jovent tractava arrancar-li el cap a cops. Qui ho aconseguia ho celebrava amb un àpat d’indiot l’endemà (1875). Arreu, el dilluns seguia la ballaruga.
El dimarts a Pacs és ballava (1880) el “Ball de sant Baluard”, un “dansot” o ball parlat en el que es representava uns homes que portaven el blat al molí amb uns burros, aleshores es presentaven uns lladres i els robaven els burros. Els pagesos, empipats, imploraven a sant Baluard que els tornessin els burros. Al final, apareixia el sant i els pagesos li socarrimaven les barbes, la qual cosa el feia enfadar tant que els empaitava, a ells i a tot el poble; moment en que començava la carrera pels carrers i la disbauxa general. A Terrassola i Lavit (1930), als afores del poble, feien una parella de palla amb vestits estrambòtics, els anaven a buscar amb un carro guarnit i, amb les gralles, començaven una rua fins el ball.
El mati del Dimecres de Cendra, a Torrelles (1926) anaven a “robar cols”. Amb les cols, bacallà esqueixat i sardines es cuinaven el dinar. A la tarda, per acomiadar el Carnestoltes, a tots els pobles es feien fontades amb la cerimònia popular de l’enterrament de la sardina. A els Monjos (Santa Margarida i els Monjos) s’anava a enterrar la sardina a la Font de la Masiana.
El fet d’enterrar la sardina també té certes connotacions carnals, perquè era el darrer dia que es permetien pràctiques sexuals abans d’entrar en l’abstinència religiosa de la Quaresma. Era el moment de fer la lectura del testament del Rei del Carnaval, que a Pacs legitimaven davant d’un notari “molt trempat”. I amb el sepeli s’encetava l’abstinència, perquè si el pare fa sempre Carnestoltes, els fills hauran de fer Quaresma.
15
13
El Sol és llum, la llum és vida. La nit és foscor, la foscor és la mort. El Sol és el centre de les nostres creences, des de l’antigor l’home ha adorat el Sol. Les esglésies cristianes sempre es feien mirant a llevant, a la sortida del Sol.
El mes desembre hi ha el dia amb menys il·luminació diürna, amb menys Sol i amb les nits més llargues. Aquest mes el Sol fa vaga i, els nostres avant-passats, el substituïen pel foc lluminós, igual que succeeix amb el solstici d’estiu (Sant Joan) on les fogueres esdevenen centre de les celebracions. La llum solar era enyorada i mitificada. Tretze dies abans de Nadal es celebra Santa Llúcia, la patrona dels invidents, un personatge a qui martiritzen traient-li els ulls, deixant-la en la foscor i, malgrat tot, continua veient.
La cuina era, sense cap dubte, una de les parts més importants de la casa. Era presidida pel setial del foc. El foc, font de llum, era considerat l’element purificador i protector de les nostres llars, de les terres de conreu i fins i tot del bestiar. El setial del foc era l’altar on la família reunida al seu entorn li rendia culte. Era el lloc de pregaria, on la família recordava els seus avantpassats alhora que donava gràcies pels bons fruits recollits de la terra. Era l’indret de contes i de llargues converses mirant les flames.
Durant el solstici d’hivern hi havia la creença que fent un bon foc ajudaven a fer renéixer el Sol. Amb aquesta finalitat es posaven una gran soca-tió-tronc al setial del foc. Soca-tió-tronc que dona els seus fruits la nit de Nadal. Posteriorment el tronc havia de cremar durant tretze dies seguits (fins a Sant Ramon). Passats aquets dies el Sol començava a brillar amb més força. Perquè el tronc-tió donés més virtut al Sol calia tallar-lo, d’un any per l’altre, durant la lluna vella del mes de novembre, i deixar-lo assecar a l’ombra, que no hi toques ni el sol, ni la pluja. Si el tió cremava més de tretze dies volia dir que el sol brillaria amb més intensitat. Una vegada s’havia cremat les seves cendres s’escampaven pel camp per tenir collites abundoses i, s’utilitzaven dins les cases com a pols de protecció contra el llamp, les cuques, etc..
El Tió (també dit tronc de Nadal, soca, xoca) és un dels elements de la mitologia catalana i una tradició molt arrelada a Catalunya, Occitània (on es diu en occità cachafuòc o soc de Nadal), Aragó (on es diu en aragonès tronca, toza o tizón de Nadal/Navidat), i Andorra. El Tió és un ritual d’origen rural, significa l’abundància, un tronc vell i sec regala de les seves entranyes llaminadures i llepolies. Amb el temps i la desaparició del foc a terra de les llars, també han desaparegut el costum de cremar-lo després de la “cagada” i els rituals amb les cendres. Fer “cagar el Tió” té el mateix origen que l’arbre de Nadal tan popular als països anglosaxons. És l’auguri del renaixement de la natura després de l’estació hivernal.
Normalment el 6 de desembre, dia de Sant Nicolau i inici del cicle nadalenc, el Tió ja es tapa amb una manta perquè no tingui fred i s’alimenta diàriament fins la nit de Nadal quan es fa “cagar”. Al tió li agraden les mateixes coses que als animals de peu rodó (excepte la palla), fruita, verdura, serradures i ous, i tot se li ofrena cru. També se li dona aigua. En realitat, hi ha múltiples tradicions locals que a vegades prefereixen uns aliments o uns altres.
Per fer-lo “cagar”, generalment s’envia la mainada a resar o a cantar nadales a un altre espai de la casa. Tot seguit se’l colpeja per torns o tots plegats al ritme d’una cançó o el verb oportú, dels quals existeixen múltiples variants. Aquest procediment es repeteix fins que el tió no “caga” més o bé fins que caga algun objecte que així ho indica, com una arengada ben salada, carbó, un all o una ceba, o bé es pixa a terra.
Tradicionalment, el Tió mai no cagava objectes grossos sinó llaminadures, figuretes de pessebre i alguna joguina senzilla per als més petits, així com coses de menjar i beure per als àpats de Nadal i Sant Esteve, com torrons, xampany, figues seques, mandarines, etc.
Hi ha moltes versions de la cançó per fer cagar el tió. Amb lleugeres modificacions, la més popular al Penedès és: “Caga tió / avellanes, avellanes, / caga tió, / avellanes i torró. / No caguis arengades / que són massa salades / caga torrons / que són més bons. / Si no vols cagar, / garrotada, garrotada./ Si no vols cagar / garrotada hi haurà.”.
Que el Tió us cagui moltes coses, que el Sol de Nadal us allunyi de la foscor.
“Que Santa Llúcia et conservi la vista!” és una expressió popular que es diu quan algú no troba una cosa que té davant del nas. Llúcia de Siracusa (283?-304?), coneguda com a Santa Llúcia, va ser una jove màrtir cristiana que és venerada com a santa per les Esglésies catòlica i ortodoxa. La seva festivitat se celebra el 13 de desembre, la nit més llarga de l’any segons el primer calendari julià.
Segons la creença popular, el pare de Llúcia hauria mort quan ella era una nena. Llúcia havia decidit consagrar la vida a Déu i fer un vot de virginitat però la seva mare, Eutíquia, la va prometre amb un home pagà. Per convèncer a la seva mare que l’alliberés del compromís, Llúcia la va portar a resar a la tomba de Santa Àgata per demanar-li que curés la disenteria que Eutíquia feia quatre anys que patia. La malaltia es va curar i la seva mare va accedir a cancel·lar el prometatge i repartir el dot entre els pobres.
Però, el seu pretendent va denunciar-la com a cristiana a un tribunal romà, i va ser sotmesa a un judici en el qual s’intentà que abandonés la fe cristiana i adorés els déus pagans. Davant la negativa de Llúcia, va ser sotmesa a diverses tortures incloent-hi l’extracció dels ulls (tot i que segons la llegenda va continuar veient-hi) fins que finalment va ser decapitada.
Llúcia és la santa patrona dels cecs, dels oculistes, dels malalts de la vista, i d’un bon reguitzell d’oficis que només es poden exercir amb bona vista. Tradicionalment, eren totes les treballadores i treballadors de l’art de l’agulla, sastres, modistes, puntaires, brodadores, que el dia de la santa feien festa…, però, actualment encara se n’hi han afegit més: escriptors, fotògrafs, dissenyadors gràfics i informàtics que també necessiten la protecció de la santa.
A Barcelona és costum, la diada de la santa, de passar a demanar protecció contra els mals d’ull a la capella que té dedicada dins la Catedral. A l’Arboç (Baix Penedès) se celebra, des de temps medievals, una fira que fins a mitjan segle XX havia tingut un caire bàsicament agrícola i ramader. El dia abans de la fira, per Santa Margarida i els Monjos, passaven llargues i espectaculars corrues de cavallaries d’arreu de Catalunya que anaven a la fira arbocenca. Era el punt de trobada dels veïns i veïnes del Penedès.
La festa de Santa Llúcia està molt arrelada arreu de Catalunya, també ho era a Santa Margarida i els Monjos, on les colles de nenes sortien a cantar per les cases i, igual que succeïa amb els nois el dia de Sant Nicolau, la gent donava a les “llucietes” alguna estrena per la seva cançó:
“Santa Llúcia la bisbal, / tretze dies, tretze dies; / Santa Llúcia la bisbal, / tretze dies d’aquí a Nadal. / De Nadal a Sant Ramon, / tretze dies, tretze dies; / de Nadal a Sant Ramon, / tretze dies i tots rodons. / Pasqual toca el timbal, / que son festes d’alegria; / Pasqual toca el timbal, que són festes de Nadal.”
Explicava la meva besàvia – Antonia Salines Saloni de Cal Salines-, que quan era petita si la mestressa de la casa no feia cas de la capta, avalotaven la casa i cridaven la següent cançó repetides vegades tan fort com podien: “Caritat no n’heu dat / panses i figues, / panses i figues. / Caritat no n’heu donat, / panses i figues i codonyat”.
A Santa Margarida i els Monjos entre ensenyants vinguts de fora i un ajuntament socialista, que no ha tingut en consideració la cultura popular del municipi, excepte la sorgida a partir de quan ells van accedir al consistori, aquesta festa també s’ha perdut. A la Quadra, l’estable de Mas Catarro, l’espai municipal que defineixen com “una instal·lació per a la conservació i la difusió del patrimoni local i de la cultura popular” no hi ha cap referència a les cantades de Santa Llúcia o a les de de Sant Nicolau. Ignorància o intencionalitat?.
Al Penedès de les maldats de la fil·loxera se n’ha parlat força. La grip de 1918 tan sols la recorden alguns avis. La grip d’aquell any – coneguda com la grip espanyola- va ser molt esfereïdora. Encara no s’havien descobert els antibiòtics i va ser una pandèmia viral molt severa, va causar la mort d’entre 50 a 100 milions de persones a tot el món.
Els primers casos, van aparèixer al Tibet el 1917. El 4 de març de 1918 la malaltia es va detectar a Fort Riley (Kansas, Estats Units). Eren els anys de la Gran Guerra (Primera Guerra Mundial) i la malaltia es va propagar per les mobilitzacions militars.
La grip va arribar a Europa pel port francès de Brest, una de las principals entrades dels soldats nord-americans. Els aliats li van dir la grip espanyola perquè la pandèmia rebia més atenció a la premsa de l’estat que a la resta d’Europa. Al no participar els exercits espanyols a la Gran Guerra no es censuraven els informes sobre la malaltia i les seves conseqüències. La resta de països que lluitaven, tement desmoralitzar la població, no publicaven els informes sobre les víctimes. Així, als ulls del món, Espanya semblava que fos l’epicentre del virus.
Amb un índex de contagi del 50% la malaltia es va estendre arreu del món en poques setmanes. La grip espanyola es considerada la pandèmia més devastadora de la història de la humanitat, va superar en nombre de morts a la pesta negra, i va produir més estralls en sis mesos que la Gran Guerra en quatre anys. El lloc del món més castigat va ser l’Índia amb 15 milions de defuncions. Al sud d’USA pobles sencers van desaparèixer. El 2,5% de la població mundial va morir i un 20% va patir la grip.
Diferents països europeus i americans van entrar en un estat d’histèria col·lectiva, en alguns es va implantar el toc de queda, a d’altres es detenien els ciutadans que sortien pels carrers sense la preceptiva mascareta de protecció respiratòria. La manca de personal en els llocs de treball va comportar que milers d’empreses i serveis bàsics com l’electricitat, l’aigua, o els telèfons, fossin interromputs.
El municipi de Santa Margarida i els Monjos, mai havia sigut gaire saludable degut als tolls i les bases que hi havia a l’entorn del riu Foix, que feien de les “febres” una malaltia endèmica de la zona, fins i tot els capellans demanaven canvi de destí al poc temps de la seva arribada.
Els darrers anys de la dècada dels 10 (segleXX) són molt crítics pels 1.500 habitants que llavors tenia el municipi. Les males collites de gra d’aresta que seguiren a la fil·loxera, van provocar escassedat de blat i que quedes poca farina, situació a la qual cal afegir la greu epidèmia de grip mundial. Per totes aquestes raons es crearà al municipi una Junta de Subsistències formada per Joan Guasch de la Ràpita, en Pere Rubió de Cal Rubió i en Josep Torrents d’Els Monjos.
Segons Ramon Arnabat “la grip era la causant de més del 6% del total de morts durant els període 1890-1940. La grip “espanyola” de l’any 1918, provoca al nostre municipi dotze defuncions, tres al març-abril i nou el setembre-octubre. Aquestes dotze defuncions signifiquen el 37% del total de morts d’aquest any, una taxa de mortalitat més alta que la dels anys de la guerra de 1936-1939”. La grip tingué tanta incidència en la mortalitat al nostra municipi, perquè agafà els cossos amb greus deficiències alimentaries.
El doctor Marià Samaranch metge que anava per les masies visitant malalts dalt d’una mula blanca, que va ser el pare de qui fou doctor i alcalde Vicens Samaranch i Fina, escrivia “recordaran las autoridades que los segundos semestres de 1918 y 19 hubo las terribles epidèmies de gripe que invadieron toda España, tan intenses y graves, que no se permitió abrir las universidades hasta enero. Yo les asistia a todos, y suerte que tuve que me auxiliara mi hijo, estudiante del ultimo curso en 1918 y medico ya en 1919, que de no ser asi, no habria podido atender a tanto enfermo como havia en un país tan diseminado como este”. Aquestes paraules les adreçava al consistori reclamant un augment de sou, afegint que la seva gestió sanitària havia tingut un cost diari de 20 pessetes, molt superior als diners que la Casa de la Vila pagava. L’Ajuntament no va escoltar la seva demanda i li denega la sol·licitud.
A l’estat espanyol la grip va afectar uns 8 milions de persones, i es calculen al voltant de 300.000 morts, tot i que les xifres oficials van reduir les víctimes a “només” 147.114.
A Santa Margarida i els Monjos “La gent no sortia de casa ni per comprar”, “als malalts els hi posaven sangoneres al costat per curar les febres”, “els malalts duraven molt poc temps”(Maria Bertomeu1896-1964), … Amb el temps i els milions de morts la pandèmia va desaparèixer.
Cal reconèixer que abans el Xató era un plat d’estiu i que actualment ja no hi ha data per gaudir-ne. Faci fred o calor, el Xató i les xatonades van aparellades a les eternes discutides del seu origen, que si el primer es va fer a Sitges, que si ja ho feien els pescadors de Vilanova, que si els del Vendrell, que va néixer a Vilafranca,……etc, etc. A la propera xatonada ens caldrà introduir un nou indret de naixement.
El vilafranquí Ramon Marrugat en el seu llibre “Narracions llegendàries del Penedès” entra en el debat del Xató, malgrat que tampoc en treu l’entrellat. Fa esment del origen sitgetà de la salsa, relacionant-la amb en Rusiñol -com no podia ser altrament- i amb l’expressió francesa “Ça c’est un chateau!!” (això és un castell) dita pel seu amic Ramon Canudas quan va provar la salsa. La pronunciació francesa i la comparació amb un castell van plaure tan a l’artista que va batejar aquella salsa amb el nom de “xató”.
Oriol Pi de Cabanyes no està d’acord amb l’origen francès del mot i considera que la salsa es descendent de la paraula “deixetar”. “Deixetar és dissoldre una substancia solida fins a fer-la liquida. Per fer la salsa del xató s’han de “deixetar” o desfer en un morter uns quants ingredients”.
Tornant al lloc de naixement del plat i la salsa, l’olerdolec Pere Sadurní a “Retalls de Folklore” reconeix que el Xató té el seu origen a Vilanova. En Xavier Garcia Soler a “Vida marinera” precisa que “és una menja típica vilanovina del dijous gras”. Del mateix parer també és l’escriptor i activista cultural, Bienve Moya.
El gran folklorista Joan Amades reconeix que era un plat d’estiu, però que “a la fonda vilafranquina de Cal Vicens també el servien a l’hivern”.
L’historiador de Sant Sadurní Carles Querol reivindica el protagonisme de tota la comarca, tot introduint-li una nova partida de naixement. Escriu “Eren famoses les xatonades de l’Abadal a Santa Margarida i els Monjos, sempre ben arrelades a la tradició pagesa, molt abans que aquest plat agafés anomenada a l’espai mariner de Sitges, Vilanova i la Geltrú o al Vendrell”.
Tal com explica en Joan Rovira a “El riu de Foix”, el molí fariner de l’Abadal, també conegut com a molí de la Malamort, ja està documentat l‘any 1350, està situat al costat del riu Foix i proper a l’antic Convent, ara anomenat castell de Penyafort. El nom d’Abadal està associat amb l’abat o abadia de Santes Creus.
Amb l’exclaustració de l’ordre del Cister al 1835, el moli va passar a ser de Can Guineu de Sant Sadurní. L’enginy va funcionar fins a les darreries del segle XIX. Paulatinament les estances i els mecanismes del moli es van reconvertir per altres menesters. L’Abadal per la bellesa i qualitat de les aigües era un indret idíl·lic, molt preuat per fer fontades, i es així com es va reconvertir en un establiment on es donava de menjar a la gent de la comarca que hi anava a passar el dia. La bassa que mantenia l’aigua per fer girar les moles es va conservar fins l’any 1940, quan es va omplir de terra i es va plantar una vinya
El Xató, doncs, és un plat que ja es menjava al Moli de l’Abadal abans que a Sitges, Vilanova, el Vendrell o Vilafranca?. Si és així, la qual cosa no puc posar en dubte per l’autoritat de l’historiador que ho constata, a la llista de mèrits històrics de Santa Margarida i els Monjos cal afegir-hi la paternitat del Xató.