Josep Arasa i Ferrer

Al santuari parisenc tinc tres altars per tres dones de gran talent desaparegudes de l’actualitat, Edith Piaf, Gala Éluard Dalí i Sarah Bernhardt. M’agradaria poder guardar més personatges d’aquells que han passat vida i mort a contracorrent, però de moment no tinc gaire lloc.

EDITH PIAF   

La cantant Edith Piaf no passava dels set pams però tenia una veu que enamorava un estadi. He de reconèixer que soc dels que he fet cua per veure la seva tomba al cementiri de  Père-Lachaise i he visitat el museu que porta el seu nom.

Édith Piaf, més coneguda com la Môme, era el nom artístic d’Édith Giovanna Gassion. Tot i l’existència de nombroses biografies, gran part de la vida d’Édith Piaf està envoltada de misteri. El seu pare, Louis, era contorsionista i per celebrar el naixement de la filla s’emborratxà, deixa la seva mare Anita, cantant ambulant, que afrontes el part tota sola. La dona surt als carrers pels seus propis mitjans, però no arriba a l’hospital i Édith neix sota un fanal. Édith és educada per la seva àvia en un bordell, la qual en comptes de llet l’alimentava amb vi, amb l’excusa que així s’eliminaven els microbis.

Debuta el 1935 cantant al carrer cançons populars. El març de 1937, Édith debuta en el gènere de music-hall i es converteix immediatament en una estrella de la cançó francesa, adorada pel públic i difosa per la ràdio. A la primavera de 1944 es presenta en el Moulin Rouge, on el jove cantant Yves Montand forma part important de l’espectacle. Es produeix un enamorament sobtat entre els dos artistes, i Édith Piaf, ja cèlebre i devoradora d’homes, es proposa iniciar el seu nou amant en els trucs de l’ofici i de la vida d’artista. Durant la guerra, Édith Piaf cantava en els clubs on ajudava els presoners a escapar. Després de la guerra, el 1945, escriu la lletra de La Vie en rose, la seva cançó més cèlebre, que interpreta a la Comédie-Française.

Coincideixen totes les biografies que Piaf va tenir una vida sentimental convulsa. El 1948, mentre està en una gira triomfal per Nova York, viu la història d’amor més gran de la seva vida amb un boxejador francès Marcel Cerdan, que mor en un accident d’avió quan anava a retrobar-se amb ella. Abatuda pel sofriment, Édith Piaf pren, per calmar el seu dolor, fortes dosis de morfina de la qual esdevindrà drogodependent. Cantarà el seu gran èxit Hymne à l’amour i la cançó Mon Dieu a la seva memòria. A banda de l’esmentat, són diverses les històries d’amor d’Édith Piaf. Els més coneguts foren amb  Jacques Pills, Marlon Brando, Yves Montand, Charles Aznavour, Théo Sarapo, Georges Moustaki, etc, etc.

L’any 1963  mor Edith Piaf a l’edat de 47 anys, a causa d’una hemorràgia interna per aneurisma, d’una insuficiència hepàtica -fruit dels excessos-, de la morfina i del patiment de tota la seva vida. Marlene Dietrich va dir “L’única paraula que podria substituir la paraula París és la paraula Piaf”.

 

GALA ÉLUARD DALÍ 

Gala Éluard Dalí va ser una artista i model russa nascuda l’any 1894. És la mussa del surrealisme i del moviment dada. Va ser una dona misteriosa i amb una gran intuïció, que es va relacionar amb molts artistes i intel·lectuals,  és una de les úniques dones convidades a les primeres sessions del surrealisme a casa d’André Breton. És mundialment coneguda per ser la musa de Salvador Dalí i protagonista d’algunes de les seves pintures, així com una font d’inspiració per a molts altres.

El 1912 se li detecta tuberculosi i fou ingressada durant dos anys a un sanatori de Davos, és allà on conegué al seu primer marit, el poeta francès Eugène Grindel (conegut com a Paul Éluard) gràcies a la passió que tots dos sentien per la lectura. Junts, van confeccionar l’àlbum Poèmes de jeunese amb manuscrits, un dibuix a llapis i una fotografia de Gala. A finals de 1916 Gala s’estableix a París, on vivia amb els sogres mentre ell era al front durant la Gran Guerra. Es casen el 1917 a París i, un any després, fruit d’aquesta unió nasqué l’única filla de Gala, Cécile.

Entre 1922 i 1924, té una relació oberta amb Max Ernst, que la va pintar en diverses ocasions. Sempre va tenir una conducta sexual liberal. És coneguda la seva amistat amb els poetes René Char, René Crevel,  Louis Aragon i amb alguns jovencells.

L’any 1929 Paul Éluard i ella viatgen a Cadaqués amb René Magritte, Luis Buñuel i d’altres amics per conèixer a Salvador Dalí. Malgrat que Dalí era deu anys més jove que ella, Gala s’hi enamora i comença  una relació que acabarà aquell mateix any amb el divorci del matrimoni.

A causa de la guerra civil espanyola, Gala i Dalí, van haver-se d’exiliar durant vuit anys als Estats Units d’Amèrica. Quan en tornaren, el pare de Dalí ja accepta la relació del seu fill amb una dona separada, russa, francòfona i molt més gran que ell. Gala i Dalí es  casen l’any 1932 a Paris i al santuari dels Àngels (Gironès) l’any 1958. El matrimoni no va ser una basa d’oli. Dalí va comprar-li el castell de Púbol perquè hi anés quan ella volgués, ella el va agrair però va exigir-li que ell només hi podria entrar quan ella li ho permetria.

Gala va tenir nombroses relacions extramatrimonials, a les quals Dali, el voyeur, mai es va oposar. Gala va ser una mecenes per a joves artistes com a William Rothlein i, en els darrers anys, feia regals cars als que s’associaven amb ella, com al cantant de rock Jeff Fenholt -qui va triomfar a Broadway amb el musical «Jesucrist Superstar»- a qui va regalar pintures de Dalí i un “ranxo” d’un milió de dòlars a Long Island. Gala va morir a Portlligat la matinada del 10 de juny de 1982 i està enterrada al castell de Púbol.

 

SARAH BERNHARDT

Si Edith Piaf és la gran diva de la cançó francesa. Gala Éluard Dalí és la musa del surrealisme. Sarah Bernhardt, la divina Sarah, ha estat considerada l’actriu més important del segle XIX, i la més famosa de la història.

Sarah Bernhardt, nascuda el 1844, ha fet molts mèrits per estar al meu santuari. Sarah Bernhardt és la primera actriu en representar papers masculins i femenins. Per acostumar-se a la idea de la mort, aficionada com era als temes fúnebres, dormia en un taüt que tenia a casa, dins el qual es deixava fotografiar fent-se la morta. Entre les ciutats que va visitar en les gires teatrals per arreu del món, va venir a Barcelona, els pastissers de la ciutat la van voler honorar creant el conegut pastís “Sara” a base de bescuit farcit de mantega i embolcallat d’ametlla laminada.

Sarah va ser la gran musa del cartellisme Art Nouveau francès, especialment del pintor i cartellista Alphonse Mucha, els treballs del qual van ser un punt de referència. Mucha d’origen txec, no sols fa els cartells anunciant les obres de teatre de la Bernhardt sinó que també li dissenya vestuari, joies i la decoració del Théâtre de la Renaissance.

Hi ha dues realitats de les quals Sarah Bernhardt no parla a la seva biografia, que la seva família materna era holandesa de religió jueva, i que la seva mare i la seva tia eren prostitutes de luxe. De la seva mare diu “Ma mère adorait voyager” i per això Sarah es va criar amb una dida bretona.

“C’est loin, la Bretagne, même à notre époque de vélocité. C’etait alors le bout du monde. Hereusement, ma nourrice était, paraît-il, une brave femme….elle aimait comme aiment les gens pauvres: quand ils ont le temps”. (És lluny la Bretanya, inclús ara a la nostra època de velocitat. Llavors era la fi del món. Sortosament la meva dida era, sembla ser, un dona ferma…. estimava com ho fan la gent pobre: quan tenen temps.). Del seu pare, a qui no coneix, diu que està, no sap perquè, a Xina. Sarah va tenir diferents germanes, totes de pares diferents.

Durant la seva etapa bretona pateix un accident que molts anys després li implicaria greus problemes de salut; cau per una finestra i es trencà el genoll dret. Encara que, aparentment sana sense problemes, el genoll va quedar afectat per sempre més i, molt més endavant, a causa d’una important inflamació i dolor al mateix genoll, li amputen la cama dreta.

Després de l’accident, la seva mare la porta amb ella a París, on roman dos anys. A punt de complir set anys, ingressa a un internat per a senyoretes on està dos anys. El 1853, la seva mare l’ingressa a un col·legi conventual. En aquest col·legi, participa en la seva primera obra teatral, és  batejada catòlica i fa la primera comunió. Sembla que l’ambient místic del col·legi li fa plantejar fer-se monja, sortosament no ho va fer.

Als 15 anys, després d’abandonar l’escola de monges, sa mare intenta introduir-la dins el món “galant” perquè es pogués guanyar la vida com a prostituta de luxe. Però Sarah, influida per la seva educació conventual, es nega repetidament a dedicar-se a aquestes activitats. La seva mare tenia un saló a París on es reunien els seus clients; entre ells, hi assistia el germanastre de Napoleó III, el duc de Morny. Morny aconsella a Sarah que s’apunti al Conservatoire de Musique et declamation. El 1859, gràcies als contactes del duc, Sarah hi accedeix sense dificultat, el que representa l’inici de la seva carrera teatral.

Als vint anys coneix un dels grans amors de la seva vida, Charles-Joseph Lamoral, príncep de Ligne i inicia una apassionada relació amb ell, fins que es va quedar embarassada i el príncep l’abandona. En aquell moment  recupera l’ofici de cortesana de la seva mare, feina que no va deixar fins que la seva carrera teatral es consolida i pot mantenir-se només amb el treball que li reporta el teatre.

L’estil d’actuació de Bernhardt es basava en la naturalitat. Detestava profundament les velles normes del teatre francès, en què els actors feien una declamació histriònica acompanyada de gestos exagerats. Bernhardt es va especialitzar a representar les obres en vers de Jean Racine, tals com Iphigénie, Phédre o Andromaque. Va destacar especialment, entre moltes altres, en La Dame aux Camélias d’Alexandre Dumas (fill), L’Aiglon d’Edmond Rostand , Macbeth de Shakespeare, Jeanne D’Arc de Jules Barbier, Ruy Blas de Victor Hugo. Va inspirar, en part, a Marcel Proust  per al personatge de l’actriu «Berma» en A la recerca del temps perdut.

Bernhardt té, com les altres dues dones del meu santuari, una agitada vida sentimental, en la qual destaquen noms com Gustave Doré, Victor Hugo, Jean Mounet-Sully, Jean Richepin, Philippe Garnier, Gabriele D’Annunzio; Eduard, príncep de Gal·les,… entre d’altres. Es va casar una sola vegada, amb un oficial grec anomenat Jacques Aristidis Damala, addicte a la morfina.

Va provar sort també en el nounat cinema. El 1900, va filmar Le Duel d’Hamlet. A part de la seva professió d’actriu, es va interessar per l’escultura i la pintura, i arribà a exposar al Saló de París diverses vegades entre els anys 1874 i 1896. Va rebre diversos premis i mencions honorífiques en ambdues disciplines.

El febrer del 1915 l’hi amputen la cama. Una vegada recuperada de l’amputació i ja en plena Gran Guerra, l’actriu decideix fer una gira per les trinxeres franceses actuant per animar les tropes. Organitzà diverses gires amb la seva companyia i recorre tota França actuant sense la cama.

El 23 de març de 1923 moria en braços del seu fill. El seu enterrament esdevé multitudinari i unes 150.000 persones van a acomiadar-la. El seu cos és inhumat al cementiri parisenc de Père-Lachaise.