BEURE AMB PORRÓ FA TROBAR EL VI MILLOR
Deixa un comentari“Menystingut, el porró ha sobreviscut a modes, tendències, novetats. Fidel al principi de beure de gust i amb mesura, encara és viu per testimoniar que, mentre hi hagi colles, cultura de terròs o de mar, és un dels dipositaris més escaients per al vi, el qual és la nostra cultura, com el veure sortir el sol o com obrir la finestra del cel a la lluna. El porró… forma part del patrimoni de l’alegria de viure, del dia a dia, de la festa, dels àpats sota el garrofer, a la taula del jardinet de la torreta o a la cuina de casa,…”
Amb aquest text, el vilanoví Joan Cullell –més conegut com Pere Tàpies- signava la introducció a la reedició del llibre que Joan Amades va dedicar al Porró (El Mèdol 2003).
Durant el segle XVIII la vinya va ocupar les terres penedesenques destinades als conreus tradicionals, paral·lelament el porró va agafar un lloc preferent a les llars. A cap mas faltava un càntir d’aigua fresca al baluard, ni un porró de vi sobre la taula.
No és possible determinar l’origen del porró. Etimològicament l’Amades el relaciona amb l’all porro, malgrat que reconeix que en els seus inicis l’estri es deia tassa i era de fang.
El món dels porrons es ampli i abraça els dos sexes. Els porrons tenen el broc gros corbat, les porrones el tenen dret i solen ser més grosses. Ambdós poden ser carlins o lliberals, depenen de si raja poc o molt pel broc petit o galet. Els guerxos són els que ragen desviats.
El porró tenia una capacitat aproximada d’un litre, el que tenia un buc de la meitat de la capacitat era conegut com mitgeta, i en el que hi cabia una quarta part era el petricó, cigaló o roquill.
La part inferior còncava dels porrons es diu montjuïc. Els porrons de taverna tenien un montjuïc molt gros que donava l’aparença de molta més cabuda de la que contenia. Un montjuïc gros aprima el cèrcol que és la part del porró que toca a terra. La part superior del broc gros s’anomena corona o plat quan és pla, i anell quan forma un bordó. Si té alguna forma és diu barret i tricorni quan té tres puntes.
El porró de sega o garber tenia interiorment una paret vertical que separava el buc en dos dipòsits, en un es posava l’aigua i a l’altre el vi, quan es bevia sortien barrejats els dos líquids. Al Museu del Vi de Vilafranca tenien exposats porrons de dos i de tres galets. Expliquen que a cal Rossell de la Costa (Santa Margarida i els Monjos) tenien un porró un amb un galet de quatre pams que, els dies de festa grossa, servia al padrí per oferir un traguet de vi dolç a la mainada sense aixecar-se de la cadira.
Per beure amb porró, ultra l’habilitat, també cal respectar un convencionalisme: és signe de grolleria i malastrugança deixar-lo amb el galet senyalant algun comensal.
Porro o porrona, garber o casolà, carlí o lliberal, l’estri ha esdevingut un signe d’identitat del país: “Qui el porró no sap alçar, no és bon català”. Aquest senyal d’identitat el tenia molt clar el govern franquista, entrats els anys 40 del segle passat el governador civil de Lleida va multar a la Fonda Jaumet de Torà (La Segarra) per servir el vi amb porrons. Però malgrat el que diguin alguns espanyols i molts feixistes “No hi ha res millor, que un trago amb el porró”