Vies de resolució de les emissions de TV3 a València: conflicte i internacionalització
La nació catalana ha respost a la defensiva a les envestides del nacionalisme espanyol. Fins que no ha apostat per la independència. Tot i així, encara arrosseguem molts dels vicis de les estratègies reactives. En el cas de TV3 a València, aquestes s’han posat en funcionament de forma paradigmàtica.
Héctor López Bofill, doctor en dret constitucional i professor de la UPF, ho exposa i analitza en un lúcid article a l’Avui. Com ens té acostumats, les seves anàlisis li serveixen de trampolí per dissenyar un ampli i detallat seguit d’estratègies de futur. López Bofill és una intel.ligència al servei de l’acció. Qui s’atreveix a afirmar que no hi ha estratègia en l’independentisme emergent està demostrant ignorància o un greu error en la tria de les seves lectures.
Badades per aprendre’n. Tres.
Primera. Actitud mel·líflua del conseller Tresserras anant a “negociar” amb un subjecte com Paco Camps, amb el pedigree anticatalà que tots ja li coneixíem. No calen més paraules.
Segona. Recórrer al legislador espanyol. La reacció d’aquest a les més de 600000 firmes de la iniciativa popular va posar de relleu el nivell d’insensibilitat democràtica dels diputats espanyols, especialment si aquesta veu democràtica parla català. Indiferència, desdeny, menyspreu. Estratègia equivocada per perillosíssima, la nostra: autoritzàvem el legislador espanyol a trepitjar les nostres competències en mitjans de comunicació.
Tercera badada. Acceptar la imposició de les multes. Recollir diners per a pagar-les era acceptar-les. Les sancions injustes havien d’haver desencadenat una campanya de desobediència civil. La llei ha de ser desmitificada d’una vegada, la llei s’ha de sotmetre als principis democràtics o s’ha de desobeir. Hitller i Franco també feien emmudir en nom de la llei. Els bons de 10 € que Òmnium i ACPV emetien s’havien d’haver invertit a contractar uns bons serveis jurídics capaços d’elevar la causa a òrgans com el Tribunal Europeu de Drets Humans.
Nova estratègia
Les vies de resolució passen per la internacionalització del conflicte. Cal parlar el llenguatge dels drets i apostar per la via jurídica.
Es tracta d’un conflicte. Conflicte que crea permanentment la nació espanyola. No són pas meres desavinvences ni contraposició d’interessos legítims. Cal situar la nostra construcció nacional en el seu escenari natural: xoc de dues nacions.
En conseqüència, la resolució només pot venir de l’arbitratge jurídic d’entitats supraestatals. La seva resolució s’ha d’ encarrilar per fórmules basades en el respecte de les llibertats fonamentals i democràtiques. Aquesta via encara està per encetar i és urgent posar-nos-hi.
Premisses mentals
El substrat psicològic que hem d’abonar per poder emprendre aquest nou camí implica dues premisses. Primera: els catalans hem d’admetre aquesta situació de conflicte. Per violent que ens resulti, hem d’admetre que hi ha un xoc, que hi ha una actitud hostil i nacionalment agressiva per part dels espanyols. Admesa aquesta situació conflictiva, acceptarem descartar la negociació com a eina prioritària. Segona. Admetre que tenim recursos per fer-hi front. Creure’ns–ho. Deixo les darreres paraules d’aquest apunt a l’autor. “És curiós que s’acabi de publicar un llibre signat per Rafael Moya Jover titulat ‘España se rompe por el Este. La cuenta atrás. De la mentira, a la nación catalana. Del Estatut, a los Països Catalans’ en el qual l’autor ja dóna per descomptada la independència del Principat de Catalunya (en un camí que, d’altra banda, continuen confirmant els estudis sociològics publicats la setmana passada) i vaticina l’expansió del gest rupturista aValència i a Mallorca atiada des del futur Estat Català. Com es pot comprovar, des d’Espanya creuen més en les possibilitats del catalanisme que nosaltres mateixos.”