CAMINS D'INDEPENDÈNCIA

Narcís Llauger i Dalmau

Un bombó enverinat

Només hi ha un motiu pel que m?interessa el discurs del rei: pel que té de focs artificials capaç d?entabanar a més de quatre compatriotes distrets.

No hi ha res més cruel i que ens encengui més que sentir dir al director de l? empresa, que no para de fer-nos la guitza, que l?empresa és com una família i que la convivència ens enriqueix a tots. Doncs, aquesta és la sensació que he sentit quan el rei ha acabat el discurs així: ?Una llengua, el català, que en diàleg i convivència permanent, sincera i enriquidora amb el castellà, és un element sense el qual no és possible comprendre la cultura d?aquesta terra.?

Pel que veim i vivim cada dia, el català no està en diàleg ni en convivència amb el castellà. De cap de les maneres. Afirmar-ho és negar i donar per bo l?assetjament constant que suporta en tots els territoris de l?estat espanyol on es parla. No es pot acceptar. Negar-ho és voler-nos enganyar. I dir-ne convivència és ofensiu.

Una convivència enriquidora, la del català amb el castellà, afirma el rei. D?entrada, aquesta convivència ha estat obligada en molts moments de la història i actualment encara té molt i molt d?imposició. Sembla que tal convivència ens enriqueix. Saber llengües sí que enriqueix, però conviure-hi, què voleu! Per què tal enriquiment, els espanyols no el consideren pas necessari per a la seva llengua? Ah, nosaltres, sí. A nosaltres ens cal el castellà perquè el català acabi enriquint-se. Ells, amb el castellà en tenen prou. Imaginem-nos que li diem als alemanys que els cal conviure “permanentment” (així ho ha expressat el rei!) amb gent de parla anglesa perquè això els enriqueix.  S?ofendrien, clar! A nosaltres, en canvi, ens cal un complement enriquidor, el castellà.

Tenim tot el dret a preguntar-nos: si tan enriquidora és la convivència del català amb el castellà perquè no s?obliga també als nens espanyols a parlar i a estudiar el català? La resposta és clara, les al·lusions a la convivència i a l?enriquiment només són fórmules endolcidores per fer-nos empassar la imposició del castellà, per obligar-nos a acceptar que el català és secundari i que, per tant, el que ells demanen al català no obliga al castellà. Ells poden exigir-nos en nom de l?enriquiment el que nosaltres no els podem exigir a ells. Per exemple, el rei es pot permetre aquí fer mig discurs en català, que no pas tot; en canvi, a Madrid amb un  ?gràcies? creu que ens hem de conformar.

Un altre control de qualitat a aplicar a tot el que ens arriba d’Espanya és fixar-nos tant o més en el que ha callat com en el que ha dit. En mig de tants qualificatius i lloances, el rei s?ha oblidat de fer a la nostra llengua el reconeixement que més li cal -i que més dol als espanyols: el català és la llengua pròpia de Catalunya. Ens ho ha escatimat a consciència perquè sap perfectament el que diu l’estatut. 

El senyor rei pot dir el que vulgui. Nosaltres aviat no hi haurem de parar la més mínima atenció, el seu estat ja no serà el nostre. Però fins que aquest moment no arribi, compte. El rei està fent el que ha de fer: procurar no perdre una altra possessió -que ja se li van escapar moltes els segles anteriors. Si uns fan de poli dolent amb les amenaces, ell assumeix el paper de poli bo amb els elogis. Atents, però, amb aquests elogis, que tot i semblar un bombó, són un Borbó i enverinat!

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

  1. Aquest rei no ens ha de fer perdre el temps. Ha estat molt pesat voler escoltar la ràdio i comentaris i no han parat de parlar d’aquest rei. Nosaltres no el volem, ni ens pertoca. A la República de Catalunya no hi ha lloc per reis. Els bombons ens agraden republicans, fets pel poble i si pot ser de cacau de la millor qualitat.
    Salut ! 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.