CAMINS D'INDEPENDÈNCIA

El pasdoble del president Mas

Se sol acusar a CiU d’ambigüitat. Jo no en sé veure. L’ambigüitat desapareix quan a més d’escoltar la lletra del discurs, en fixem en la música, vull dir en el context, en el to, tot el que acompanya la frase titular. Ajusteu l’equalitzador i sentireu perfectament la música que el president posa a les seves paraules. Mala música. El president va als concerts de Lluís Llach, però no és aquesta la música que posa a la lletra dels seus discursos. Escolteu si no, el de la Diada. “La visió uniformista i excloent d’Espanya afecta negativament tots els catalans. I això enforteix el catalanisme, del signe ideològic que sigui.” Aparentment, ambigüitat. Només aparenment. Quan diu que ens “afecta negativament”, preguntem-nos com de negativament.

Potser vol dir que l’actitud espanyola ens fereix, que ens empipa, que ens irrita. O potser una altra cosa: que cada cop se’ns aferma més la convicció que amb l’Estat espanyol no hi tenim res a pelar i que aquesta unió és un mal negoci, tant en allò cultural, com en allò identitari o econòmic, i un negoci que s’ha d’acabar ben aviat.

Aquesta última lectura assenyalaria una reacció molt positiva per als catalans i d’entrada no s’entén que el president la qualifiqui de quelcom negatiu. Si com diu a continuació “això enforteix el catalanisme”, com pot ser negatiu per als catalans? Contradicció? Ambigüitat permanent de CiU? A més, a què ve aquest toc d’alerta a l’Estat? Perquè és un avís en tota regla, com molt bé diu el titular de l’AVUI.  Un avís a l’estil Montilla, cal reblar-ho. És que el nostre president ha d’alertar que el catalanisme s’enforteixi? Sembla incomprensible, oi?  Per a mi, no. Ambigüitat en la lletra, però claredat en la música. Música de pasdoble, espanyola.

La música fa així. En to menor, molt menor, CiU implora un cop més que Espanya ens deixi ser espanyols. Si us plau, no ens feriu tan agudament, no irriteu la massa votant, que ens veurem obligats a trencar i això no ho volem. Ens espanta, la veritat. No era pas aquest el nostre projecte, no ho ha sigut mai, malgrat el que digui en Jordi Pujol, ell que ara ja s’ho mira de lluny. Doneu-nos una mica de peixet, no colleu tant si us plau, que puguem mantenir en el catalanet el gust per Espanya, que li puguem dir que no s’hi està tan malament, que simplement amb una més de pedagogia ens entendran, i sí, veieu ara ja aflueixen una mica, aguanteu a Espanya, no ens demaneu cap aventura massa arriscada que hi podríeu prendre mal. Ostres quanta feinada si persistiu en demanar l’adéu a Espanya. No ens ho demaneu, que no ens vam pas posar en el catalanisme per això, per arribar taaaaaannn lluny. Espanyols, doneu-nos alguna engruneta més, algun peixet més que ens permeti contenir el personal catalanesc. No ens l’ irriteu tant que no sabríem com manegar-nos-hi en això de fer la independència, potser hauríem de deixar la feina a algú altre que s’hi veiés més en cor… i no, no podem deixar la poltrona ni la menjadora. Compte, amics espanyols, que el que feu afecta negativament els catalans i això referma el seu catalanisme cap a terrenys que no són els nostres. És pel vostre bé, senyors espanyols, i el nostre: els autonomistes hi perdríem el peix i el cove.

Aquest
dimarts, a Madrid, tornem-hi. La lletra canta una cosa, la música n’entona una
altra. La lletra:   Catalunya té un ‘projecte propi’ i farà ‘el seu propi
camí’ perquè Catalunya ‘vol forjar el seu propi futur’,  Per què? Perquè som una nació, un país? Per
ser el que som, amb cultura i història pròpia? Perquè les nostres institucions
van ser arrabassades per la força de les armes? Això és el que seria d’esperar
d’un “nacionalista”, oi? Doncs, no. Escoltem la música. Els motius adduïts pel
president són uns altres: la sentència del Tribunal Constitucional sobre
l’Estatut i la reforma ‘exprés’ de la Constitució que són un ‘escac i mat’ a
l’esperit constituent de què va participar el catalanisme fa 30 anys. “Nosaltres
no plantejarem aquestes qüestions en termes de queixa, ni de lament, ni de
greuge, però tampoc hi renunciarem”. La música torna a ser pidolaire. No
renunciarem a tornar a tenir veu en l’Espanya del consens i de la Transició. Torna
a implorar un lloc a Espanya. Aquesta música no lliga amb la lletra que canta
un projecte i un camí propis. Música i lletra no concorden. L’ànima de la cançó,
però, és la música. La música no enganya i revela les intencions de fons.
Espanya la coneix molt bé i no fa cas de la lletra. Aquí encara hi ha massa
gent que només es fixa en les paraules.