CAMINS D'INDEPENDÈNCIA

“Ara és l’hora del debat de les idees, no és l’hora de debatre noms ni persones.“

És la cançó hipòcrita que sona a ERC i que també repeteixen els conspiradors del PSC.


Les idees promouen a qui les presenta. No són desinteressades ni òrfenes. Un vestit bonic per promocionar a candidat al qui les declama. Pregunteu-li a Iceta per què va llançar un decàleg d’idees sinó per a proposar-se ell mateix com a líder del PSC. Pregunteu-li a Ridao si no era ell el que s’estava proposant com a president quan convocava la premsa per resumir-los les idees de la seva complicada proclama ideològica. Debat ideològic? Una publicitat com un altra per promocionar un candidat.

I com que tothom sap el pa que s’hi dóna, és el nom d’una persona el que finalment s’ha destacat: Oriol Junqueras. Un cop la persona ha rebut el consens, no li ha calgut el ropatge ideològic. Sols el nom, cap recital d’idees. Pel que fa als del socialisme, deixaran l’esquizofrènia de la dualitat d’ànimes tan bon punt aparegui l’escollit.

Amen. Hipocresia “missa est”. 

Ja no sé si la nostra classe política, sobre tot la que va amb l’etiqueta d’esquerra, és intel.lectualment disminuïda o funcionàriament incompetent. En el mateix Parlament el senyor Boada, diputat per IC-V, acaba de solidaritzar-se amb els “indignats”. Queda bonic, oi? Potser es pensa que caurà simpàtic als que campen per les places. Es deu imaginar el papi col.legui dels fills entremaliats que avui li volien impedir el pas al Parlament. Ell, tan progre, els entén, tanmateix.  

Però el diputat Boada, amb unes manifestacions de comprensió tan genèriques, només ha quedat com un paternalista desincronitzat amb els que l’han escridassat. Aquesta gent vol un canvi, no paraules, vol compromisos concrets, no solidaritats buides.


Indignats 

Fora dels diputats de SI que porten temps amb mocions i propostes en la mateixa línia dels acampats, els altres encara han entès menys que el diputat Boada. La gran majoria ni ho han intentat. Refugiats en els vots rebuts, desdenyen qualsevol petició de canvi. Democràcia real? El president Mas no deixa de repetir que ja hi ha canals per on vehicular les demandes socials.  Curt de memòria, no vol recordar que, encara no fa uns mesos, la mesa del Parlament va vetar la petició d’un bon grup de diputats per debatre la independència de Catalunya. Curt de memòria perquè no fa ni un any la mesa també va impedir que prosperés una Iniciativa Legislativa Popular avalada per centenars de milers de firmes sobre el mateix tema. Senyor Mas, els canals estan embussats i no serveixen, cal fer-ne de nous. La gent està indignada amb tota la raó del món. Si compleix amb el seu deure d’escoltar-los, sabrà que demanen entre altres coses una nova llei electoral que faci més creïble la democràcia. Els indignats no són els únics perquè una agrupació de gent prestigiosa de la societat catalana ja va demanar no fa gaire un sistema electoral de llistes obertes. La gent té tota la raó d’estar indignada i ocupar les places.

Indignats i irritats

És més, ara ja està irritada. No comparteixo que vulguin bloquejar el debat parlamentari, però els entenc. Tanta supèrbia per part de les dues grans forces parlamentàries i tanta insensibilitat cap als motius de la indignació no fan sinó irritar els ànims. Senyor Mas, deixi d’exclamar-se davant de les càmeres de TV3. Senyors diputats, deixin d’escudar-se en els valors de la democràcia; que vostès l’han convertit en un nyap. Deixin d’esgrimir l’existència d’uns canals de participació, perquè quan la gent els ha volgut emprar, vostès han corregut a taponar-los amb la malvolença més antidemocràtica. No s’estranyin que ara també la gent s’excedeixi i posi en perill una activitat parlamentària que vostès han devaluat a consciència. Afirmo amb rotunditat  que la concentració davant del Parlament ha traspassat una línia infranquejable, perquè pot abocar al feixisme, però vostès, senyors diputats en són els primers responsables.

Els ocupants de les places han alçat un crit. Per alguna cosa serà, oi? Doncs, aquesta pregunta tan simple, els nostres diputats no se l’han feta. Enrocats en la seva torre del Parlament, no s’han dignat ni fer atenció al clam de la gent. Per això ni s’han donat per al·ludits quan la plaça els ha exigit democràcia real i que demanin responsabilitats als grups financers per la crisi, o que mantinguin els mínims de benestar social… Han respost fent-se els sorts. Desdeny i menyspreu. De cap polític no ha sortit una paraula de disculpa, ni una voluntat d’esmena, ni una contrició que besllumés alguna voluntat de canvi. Una sordesa que ha acabat sent provocadora i que ha irritat els indignats. La irritació pot portar males conseqüències i els polítics que s’han tapat les orelles i l’enteniment en seran responsables.

Indignats, irritats i desarrelats

 A Catalunya, a més, hi ha el fenomen dels desarrelats. Venir a aquesta terra i trobar-se amb una cultura pròpia sense que ningú te n’hagués advertit abans, provoca un xoc. Especialment si véns convençut de la grandesa d’Espanya. Aleshores, o t’hi incorpores o et deixes endur  per la llei del menor esforç i t’hi resisteixes. Però amb mala consciència, amb malestar de fons, amb sentiment d’anar a la contra. Et sents força inadaptat i n’incorpores les maneres. D’aquí que a Catalunya la FAI va tenir el seu terreny més abonat. Per això, el lerrouxisme triomfava amb eslògans  com “elevemos la monjas a la dignidad de madres”. En castellà, evidentment. De l’hostilitat contra la cultura d’acollida a l’hostilitat social general. Estripada de la forta, ressentiment reconcentrat. Odi contra qualsevol persona amb un nivell econòmic ni que sigui una mica superior (“Treballes pels interessos de la burgesia”).  Avui dia en diem antisistema. N’hi ha, i n’hi havia, per tot arreu, però aquí més que enlloc i amb virulència afegida. Desarrelats. L’exemple recent el tenim en les vicissituds rocambolesques per les que va passar el dret d’autodeterminació en l’acampada de la plaça Catalunya. Indignats, irritats i desarrelats.

Només calia veure les maneres dels de la plaça del Sol de Madrid i les maneres d’algunes faccions infiltrades a la plaça Catalunya. Diferència abismal. I qui vulgui entendre, ho entendrà. Això no vol dir que la llengua sigui el diferenciador principal, entre altres raons perquè els fenòmens socials són contagiosos i encomanen l’ambient social general. No cal dir que alguns autòctons s’apunten indiscriminadament a la “solidaritat fraternal”.  I així ens ha anat avui davant del Parlament. Indignats, irritatat i desarrelats. 

Jo sé d’un partit …

indignat amb les condicions hipotecàries que la gent amb
dificultats econòmiques ha de suportar. Tan indignat que ha presentat
una “Proposició de Llei de dació en pagament de l’habitatge personal o
familiar hipotecat amb alliberament del deute pendent garantit amb hipoteca”. Va
ser el 2 de març. I ha estat l’únic partit a fer-ho.

Jo sé d’un partit indignat amb la partitocràcia imperant
en aquest nyap de democràcia espanyola. Tan indignat que ha implantat una
regeneració democràtica interna: les decisions es prenen des de la base, les
llistes de candidats s’escullen en primàries, l’ordre en les llistes correspon
al nombre de vots obtingut i, innovació revolucionària, el sentit del vot dels
seus parlamentaris es decideix per votació entre els adherits, via internet.

Jo sé d’un partit indignat amb les càrregues dels Mossos contra els acampats. Tan indignat que ha demanat una comissió parlamentària d’investigació dels fets a Barcelona i Lleida. La indignació l’ha portat a demanar la dimissió del conseller d’Interior, Felip Puig.

Jo sé d’un partit indignat amb la subordinació dels polítics als poders econòmics. Tan indignat que ha demanat que es retiri la subvenció a Endesa de 6 milions d’euros ja que Endesa és la responsable del dèficit d’infraestructures elèctriques a Catalunya.

Jo sé d’un partit indignat amb els privilegis que s’atorguen els polítics a ells mateixos començant per l’autoassignació del sou. Tan indignat que ha demanat que els diputats, ells i els seus companys d’escó, es redueixin el sou de forma considerable. Els altres grups polítics han desestimat la moció per “poc oportuna”.

Jo sé d’un partit indignat perquè no s’escolta la gent del carrer, la majoria de la gent. Tan indignat que ha demanat que la veu del gairebé un milió de persones que va votar a les consultes sobre la independència tingui una plasmació en alguna resolució del Parlament.

Jo sé d’un partit que ha fet seva la indignació dels catalans pels 300 anys d’ocupació espanyola. Tanta indignació l’ha portat a presentar una Proposició de Llei de Declaració d’Independència de Catalunya.

El periodista de l’AVUI intenta recollir les opinions més sentides entre els indignats de la Plaça Catalunya.

“No hem de crear cap partit polític, però sí que podem fer coses com recollir firmes per canviar lleis, tot i que la legislació actual no permet canviar les lleis orgàniques”, lamenta Xavi Cervera. “Els partits estan patint una crisi de representativitat” –intervé Francesc Silva–; “hauríem de treballar en assemblees en barris i pobles, fora del sistema normal”. Per Àlex Benito, la clau és acostar-se a organitzacions minoritàriesi “parlar amb els sindicats com la CNT i la CGT”.

La desconfiança respecte dels partits polítics és descomunal. I cap als sindicats.Cap a totes les organitzacions que estructuren el sistema democràtic vigent. En tot cas, accepten organitza­cions petites que són menys sospitoses d’estar supeditades a grans interessos i de ser usades pels seus dirigents com a instrument de privilegis personals. Sindicats i polítcs s’ho han ben guanyat.

Jo sé, però, d’un partit polític que en molts aspectes ja ha estat treballant en la línia dels indignats. Ho ha fet sempre des que es va constituir. Com? Proposant lleis al Parlament, que és la manera com ara per ara poden anar canviant les coses. Hi ha un partit que actua diferent, perquè sap que una altra política és possible i necessària. 

Els indignats demanen que canviï l’estructura de partits. Volen la total participació del personal en les decisions internes, volen que la participació dels militants substitueixi l’actual dictadura de les cúpules. Doncs hi ha un partit que

• pren totes les decisions en assemblea, per la base,
• elabora les llistes electorals en la seva totalitat, i no només el cap de llista, per votació de primàries,
• posa a votació de les bases el sentit del vot dels seus parlamentaris al Parlament. Per mitjà d’internet. Aquí en teniu l’enllaç. 

Els indignats volen frenar la dictadura del bancs i de tot el sistema financer. Conscients que s’ha de començar pel més urgent proposen canviar la llei hipotecària. Doncs hi ha un partit, l’únic, que

• va presentar al Parlament una “Proposició de Llei de dació en pagament de l’habitatge personal o familiar hipotecat amb alliberament del deute pendent garantit amb hipoteca”. Va ser el 2 de març. Podeu llegir-ne els termes aquí. El dia 23 es va debatre al Parlament i es va rebutjar la proposta per part de CiU i PSC.

Els indignats volen que el Parlament escolti la veu del carrer. Només un partit, el mateix sempre,

• ha demanat en una moció que els diputats recullin la veu de les consultes populars sobre la independència.

Els indignats demanem la supressió dels privilegis dels polítics. Doncs jo sé d’un partit que

• ha demanat als altres grups de reduir una part substancial del seu sou. Podeu llegir els diferents conceptes de la retribució dels diputats i l’estalvi de 5 milions que s’obtindria amb la proposta de SI. “La Mesa entén, que en el moment present, no és oportú considerar la proposta.” La Mesa està integrada per CiU, PSC-PSOE i PP.

Els indignats no demanen representació política. Però els agradarà saber que hi ha un partit que els fa costat i

• ha demanat una comissió d’investigació per esclarir els desallotjament del passat dia 27 a Barcelona i a Lleida
• així com la destitució del conseller Felip Puig.

Aquest partit està sobre tot indignat pel domini polític i econòmic d’Espanya sobre la nació catalana. Tan indignat que

• ha presentat una Proposició de Llei de Declaració d’Independència per a Catalunya.

El moviment popular que ocupa les nostres places està debatent per trobar fórmules de poder alternatives als de la democràcia dita representativa. És un camí llarg. No tant, però, si es valoren les petites passes que es van fent en aquesta direcció. Si es vol ser pràctic, cal recolzar l’activitat dels partits polítics que actuen en la direcció de la regeneració democràtica. He emprat el plural conscient que, en això, les Candidatures d’Unitat Popular hi són des de fa temps. Però he volgut posar l’accent en Solidaritat Catalana per la Independència perquè, encara que a simple vista sembli un partit com els altres, actua de forma ben diferent. El poc temps que portem a l’arena i el poc interès dels mitjans per informar de les formacions independentistes (tant que es vanten de la seva professionalitat abans de cada bloc electoral!), han fet que la seva activitat sigui poc coneguda. Amics, sapigueu que hi ha partits que treballen fent una altra política. I també un altre Estat. Perquè són partits que també porten al damunt la indignació de 300 anys d’ocupació espanyola. Una altra política és possible i un altre Estat necessari, l’Estat català. 

Els acampats no volen convertir el
moviment d’indignació en un partit polític. Ecs!

Fan bé: el moviment és necessari. És
un vehicle d’expressió ciutadana directe i diàfan, més que la representació
política. És també una eina d’activisme necessari enfront de la passivitat en què
ens volen instal.lar els polítics i de la seva voluntat de monopolitzar l’acció política.
Els moviments ciutadans són la millor garantia per evitar que les decisions
dels polítics estiguin mediatitzats pels interessos dels poderosos, sobre
tot pels del poder econòmic.

Però…

Només la política concretarà els desitjos del moviment en lleis, i
només les lleis faran realitat les seves demandes.

Seran només uns polítics els qui podran portar a terme les reivindicacions d’un
moviment popular. Ens agradi o no. Per això, la indignació inicial ha de convertir-se
en aquesta exigència:

Volem polítics que canviïn la política i … l’Estat.

Volem democràcia real i l’Estat
català. 

en solidaritat

amb Acció Cultural

El passat 17 de febrer, Acció Cultural del País Valencià (ACPV) es va veure obligada a cessar les emissions de TV3 al País Valencià, després de 26 anys. Durant aquest temps, TV3 havia esdevingut una oferta televisiva normalitzada al País Valencià, on s’ha distingit per la seua qualitat i pel fet de ser una de les poques ofertes audiovisuals en català. 

Malgrat això, el president Francisco Camps va decidir, ara fa quatre anys, obrir una sèrie d’expedients administratius contra l’entitat responsable d’aquestes emissions, Acció Cultural, cosa que s’ha traduït en una llarga persecució política i econòmica. El passat mes d’octubre, l’entitat ja va haver de pagar126.943,90 euros per satisfer una primera multa, i ara s’enfronta a dues multes més que sumen vora 800.000 euros (dels quals ja n’ha pagat 130.000), una quantitat absolutament desproporcionada per a una associació cultural sense ànim de lucre la continuïtat de la qual pot posar en perill.

Durant aquests quatre anys, Acció Cultural ha fet patent l’amplíssim suport a TV3 al País Valencià, fins a arribar a l’èxit de la manifestació del passat 16 d’abril a València. En aquest sentit, cal també recordar les 651.650 signatures recollides per la Iniciativa Legislativa Popular (ILP) “Televisió sense Fronteres” per legalitzar la recepció de totes les televisions en català en el conjunt del domini lingüístic, i que ara podria entrar a tràmit parlamentari al Congrés espanyol.

Tant el projecte de llei impulsat per la ILP com el recurs que Acció Cultural ha presentat davant el Tribunal Suprem poden acabar donant la raó a l’entitat en aquest conflicte artificial; però, de moment, Acció Cultural ha de pagar les multes que encara té pendents si no vol patir l’embargament dels seus comptes corrents i béns mobles i immobles. Davant aquesta greu situació, el nostre deure és col·laborar a fer front col·lectivament a una multa que en realitat és contra tots els que creiem en la pluralitat informativa i la llibertat d’expressió. Per això, avui, diferents mitjans publiquem aquesta crida pública perquè feu una donació solidària a Acció Cultural (www.acpv.cat): així com junts vam aconseguir les 651.650 signatures per a la ILP, junts hem de reunir els diners necessaris per garantir la continuïtat d’Acció Cultural.

Clica sobre la imatge per pagar la multa que ens han fotut
  

Victòria
per majoria absoluta del Partit Nacionalista Escocès.  L’èxit d’un partit independentista a
qualsevol punt d’Europa és una empenta a favor de la nostra plena sobirania. Gràcies
a ells, es posa d’actualitat la reivindicació de tots els pobles sense estat, no
ens fa sentir sols i palesa la versemblança de la consecució de la
independència.

El
SNP ha obtingut el 45% dels vots que fan 69 escons. Quatre per sobre de la
majoria absoluta. Una fita extraordinària perquè el sistema electoral, 60% per circumscripcions i 40% proporcional, està pensat
per evitar majories absolutes.

N’hem
d’aprendre . Tots els analistes coincideixen en assenyalar com a claus  d’aquesta victòria el carisma de Salmond i la
seva obra de govern la passada legislatura.

Malgrat que les enquestes donen un 35% de partidaris de la independència, el nombre de vots ha estat molt superior. Els escocesos han vist en Salmond l’únic líder capaç de negociar amb Londres i defensar els interessos d’Escòcia en aquest moment de fortes retallades pressupostàries. Fins i tot s’han posat al seu costat els principals empresaris i personatges tan poc independentistes com Rupert Murdoch  que l’ha recolzat des de la portada del seu The Scotish Sun.

I també carisma. I amb el carisma, coratge per dir les coses pel seu nom. El seu principal contrincant, el líder del partit socialista, esperava que Salmond s’encongiria si l’obligava a fer explícites les seves intencions independentistes.  Ni es va amagar ni es va encongir: “Our policy is to have a referendum. Even if you had an absolute SNP majority in the Parliament – which I’m not saying we will – it’s for the people of Scotland to decide. It’s a once-in-a-generation question. The Scottish electorate should have the final say in constitutional affairs, not politicians.” La nostra política és tenir un referèndum. És el poble d’Escòcia qui ha de decidir, no els polítics.  

Alguns anomenats independentistes de casa nostra han excel·lit a fer tot el contrari. Esquerra va entrar al govern declarant que volia demostrar que els independentistes sabien governar.  Fracàs del tripartit, si més no als ulls de la gent: van demostrar que no sabien governar. I el carisma dels seus dirigents? Ells mateixos es van encarregar de dilapidar-lo. D’entrada per voler amagar la marca, la identitat, sigui per vergonya, per desídia o per tacticisme estúpid. Només entrar a les conselleries, l’independentisme va desaparèixer de les seves actuacions per no incomodar els socis de govern, els socialistes. Estupidesa tàctica la que ven els seus ideals per gaudir d’una llesca de poder! La mateixa paraula independència no es va veure ni sentir en cap declaració pública.  Un frau en tota regla envers els seus votants.  La reacció d’aquests  va ser prou lúcida.

Solidaritat ha pres el relleu des de la coherència i la valentia. Li cal temps i recursos. Però dintre de les seves possibilitats s’hi ha posat des del primer moment. Tan bon punt van ocupar els seus escons, els de SI van complir la seva principal promesa electoral i van presentar una proposició de llei per la declaració unilateral d’independència. La darrera proposta de Solidaritat segueix pel mateix camí. Ha instat les altres forces polítiques a demanar la legalització de Bildu; hi van votar a favor SI, ERC, ICV i CiU, els altres en contra també el PSC. Solidaritat ha enfilat amb encert el camí que ampliarà la base social a favor de la independència, treballar des de la coherència independentista.

Quan a l’octubre del 2007 vam veure com el Tribunal Suprem del Paquistan posava en qüestió la netedat de les eleccions que havien de ratificar al general Pervez Musharraf en el càrrec de president, vaig sentir alegria per aquell país i ràbia ( no pas vergonya) per la baixesa democràtica del país que ens té sotmesos. A l’Espanya que ens mana, una independència tal del poder judicial és impensable.

Era més que evident que Bildu no se’n sortiria. Ni amb l’historial d’Eusko Alkartasuna ni amb una declaració explícita contra la violència, com havien demanat reiterades vegades el mateix govern espanyol i els seus tribunals. Res a fer. A l’independentisme se l’ha d’ofegar com sigui i amb l’excusa que sigui. Qualsevol dia la trobaran per a nosaltres.Per ara encara no els fem por. Però Laporta ja ha hagut de fer una sortida cap a un paper secundari…

Sota un sol que no perdonava,
estava escoltant voluntariosament els discursos dels sindicalistes tarragonins. Era l’obligat final de la mani d’una centena de treballadors, allà al final de la Rambla als peus de Roger de Llúria.  Els de primera fila hi posàvem voluntat per escoltar unes paraules previsibles. La resta, sense escrúpols, mantenia tertúlia alegre i cridanera amb els seus acompanyants. Prou feien d’aguantar el recital d’eslògans inconcrets, impersonals i paralitzants. I aguantàvem,tots.

I llavors va aparèixer l’àngel solidari, el company que es delia per fer acte de presència militant però que la feina li ho impedia. Un cambrer dels restaurants de la zona es va acostar als manifestants amb una safata plena de gotets amb un gelat de iogurt. Perquè us refresqueu, diu.  Un gest tan senzill com extraordinari per al que no trobo paraules. Només demano que el senyor Boi Ruiz demostri una mil·lèsima de la sensibilitat i de la humanitat del personal d’aquest restaurant. 

Hospital Verge de la Cinta
– Tancament de 35 llits
– Tancament de 2 dels 5 quiròfans
– 60 treballadors eventuals menys

Hospital de Bellvitge
– Tancament de 48 llits
– 400 treballadors eventuals menys

Hospital Clínic
– Tancament d’entre 50 i 100 llits
– Tancament d’Urgències del c. València

Hospital del Mar i l’Esperança 
– Tancament d’Urgències Hospital de l’Esperança 

Hospital de Mataró 
– Tancament de 42 llits
– Tancament de 3 llits de l’UCI

Hospital Joan XXIII 
– Tancament de 48 llits
– 240 treballadors eventuals menys

 Hospital Arnau de Vilanova 
– 50% quiròfans tancats per Setmana Santa i estiu
– Consultes externes tancades per Setmana Santa i 50% a l’estiu

Hospital Josep Trueta 
– 11% menys d’activitat fins a l’octubre
– 1/3 treballadors eventuals menys

Hospital de l’Esperança de Gràcia 
– Tancament del servei d’Urgències
 – Tancament de la planta de Llarga Estada,
– Supressió de 20 llits de convalescència,
– Tancament de tots els quiròfans de la tarda i potser també llits de traumatologia.

Primer. Les retallades en sanitat no han d’anar per aquí, no han d’anar a res que afecti la salut dels catalans. Cal retallar en fàrmacs, apostant més pels genèrics, encara que això faci enfadar als empresaris farmacèutics. A ells se’ls han de retallar beneficis, no pas a nosaltres, la salut.
Segon. Si cal retallar per fer front al deute contragut, cal dir en tot moment que aquest deute és un deute obligat, derivat del robatori dels nostres recursos. Devem, no per haver gastat massa, sinó perquè Espanya ens ha pispat els calers que necessitem i que produïm. És un deute imposat per unes lleis espanyoles que ens roben i escanyen. De fet són els espanyols els que ens deuen a nosaltres el que ens estan robant.
Com poden dir que retallem metges i infermeres i mestres si Andalusia té més del doble de funcionaris que nosaltres i Extremadura tres vegades més? 

Aquest ha de ser el discurs de Mas i els seus consellers. I també el discurs dels sindicats.

LES ROSES RECORDADES  – Salvador Espriu – 

de Sant Jordi, la vella 
claror d’abril ? Plovia
a poc a poc. Nosaltres, 
amb gran tedi, darrera 
la finestra, miràvem, 
potser malalts, la vida 
del carrer. Aleshores 
ella venia, sempre 
olorosa, benigna, 
amb les flors, i tancava 
fora, lluny, la sofrença 
del pobre drac, i deia 
molt suament els nostres 

Els politòlegs Marc Guinjoan i Jordi Muñoz analitzen l’alta participació del 10A en un article per a directe!cat

Hi ha un consens molt generalitzat entre els sectors sobiranistes en acceptar que la consulta sobre la independència celebrada el diumenge passat a Barcelona ha estat un gran èxit de participació. Barcelona s’erigia com la gran prova de foc d’unes consultes que havien mostrat una certa tendència a la desmobilització en els darrers temps, i els esforços bolcats per BarcelonaDecideix i per les seves organitzacions a nivell de districte han permès obtenir uns resultats que ni en la més agosarada de les previsions s’havien apuntat.

En articles anteriors (a la revista EINES i a l’Informe sobre l’estat de la democràcia de Catalunya 2010) ja havíem explicat que la participació en les diferents consultes sobre la independència venia fortament determinada per la mida de la població. En municipis petits les campanyes voluntàries, basades  en el contacte directe i el porta a porta, poden ser més efectives. En canvi, en els municipis grans les campanyes de comunicació es fan molt més complicades. Però no només això: la mida del municipi és ben sabut que recull, almenys parcialment, la composició del perfil sociològic de l’electorat català.

De fet, tal i com ens mostra la gràfica, existeix una clara associació entre la mida del municipi i la participació en les consultes. Cada punt és un dels municipis que han celebrat consulta, i hi veiem com els municipis més grans han recollit, en termes generals, menys vots a les consultes sobre la independència. La línia indica la tendència de manera clara. En canvi, hi ha alguns punts que s’allunyen força de la línia, i entre ells hi destaca Barcelona, ubicada molt per sobre del que hauríem pogut esperar atenent a la seva població. 

Què ha passat a Barcelona? Què ha permès que la participació s’allunyi tant, per la banda alta, de la tendència esperada? A falta de més dades que ens puguin permetre analitzar amb més profunditat el per què del bon resultat de la consulta de Barcelona, podem apuntar a tres factors que semblen haver sigut determinants per aquest èxit.

En primer lloc, l’organització per districtes ha permès que la difusió de la informació sobre la consulta s’hagi fet des de la base. Cadascun dels 10 districtes de Barcelona s’organitzava autònomament amb la seva pròpia comissió, i malgrat que des de Ciutat s’enviaven ordres i sobretot recursos als districtes amb un perfil més complicat, les campanyes i la preparació de la cita del 10 d’abril s’han fet des dels districtes. 

En segon lloc, l’experiència acumulada ha permès aprendre del passat. Això s’ha manifestat, especialment, en la recollida de vot anticipat. A mesura que s’han anat desenvolupant les respectives onades de consultes el percentatge de vot anticipat ha anat augmentat molt dràsticament, fins el punt en què en la darrera gran onada del 20 de juny del 2010, més del 50% dels vots obtinguts van provenir de la recollida de vot anticipat. En aquest sentit, Barcelona Decideix va decidir des del primer moment que la millor manera de promocionar la consulta era mitjançant la pròpia recollida de vot anticipat.

I finalment, la major presència en els mitjans de comunicació ha estat clau per donar a conèixer la consulta. Malgrat els grans esforços realitzats per les diferents comissions a nivell de districte per promocionar la consulta, el fet de no comptar amb el suport dels principals grups de comunicació va fer de la difusió una tasca molt complicada. Aquesta tendència però es va començar a invertir en el darrer mes, i va tenir el seu punt àlgid amb el vot de l’expresident Jordi Pujol i del President Artur Mas. Paral·lelament, el simple fet de tractar-se d’un esdeveniment que mobilitzava a tanta gent a la capital del país va donar una rellevància a la notícia més enllà del color polític de les idees que s’estaven defensant.

Finalment, el treball fet per milers de voluntaris durant un llarg any de feina ha tingut la seva recompensa. I és que així sí.

Majoria independentista
 

El 34% dels catalans votaria sí a la independència,

el 30% votaria no,

el 23% no sap o no contesta,

el 9% s’abstindria i

el 3% votaria en blanc

Aquesta és la pregunta que la Fundació Audiències de la Comunciació i la Cultura  (Fundacc) ha  fet a través del Baròmetre dela Comunicació i la Cultura a 5.084 persones majors de 18 anys durant els mesosde gener i febrer de 2011. Els resultats en la nota de premsa els podeu llegir aquí(pdf).

El Baròmetre dela Comunicació i la Cultura, un dels òrgans més potents del país permesurar audiències i tendències en la població. Les exploracions del Baròmetrede la CiC són fins a 5 vegades més fiables que els habituals de diaris com ElPeriódico o La Vanguardia. Queda confirmat una vegada més que unamajoria de catalans està a favor de l’Estat propi i de trencar políticament ambEspanya.

Dues consideracions. Primera, si el Govern de la Generalitat s’inclinéspel sí segurament decantaria cap a la independència a la majoria d’indecisos.Segona, després d’una campanya de referèndum és probable que alguns dels queara votarien no es passessin al sí. Quina és la raó de les mevesconsideracions? Que avui dia encara en amplis sectors del cinturons de lesgrans ciutats hi ha un gran desconeixement del robatori espanyol dels  recursos catalans i de les conseqüènciesnegatives que els comporta.

Enhorabona a
tots!

Enhorabona, catalans, enhorabona a tots. Sobre tot als voluntaris, però és que gairebé tots hem estat voluntaris. Primer, els més de debò que els altres, els que s’han organitzat per muntar aquest espectacle democràtic inèdit i enginyós de les consultes independentistes.

Després, a les mares que han preparat el pis i un bon berenar perquè les seves filles i els altres voluntaris es reunissin a casa seva, als pares que els han acompanyat en cotxe a les reunions de la Coordinadora Nacional, al germà que ha prestat el seu equip de megafonia, a l’amo d’un local buit que els voluntaris organitzats han fet servir de seu per a les reunions, als que han comprat samarreta i bons per posar-hi el seu granet… a tants i tants catalans que no consten a les llistes de voluntaris i que s’hi han sumat de moltes maneres. És que em sembla que tots hem estat voluntaris. És el triomf de tota la societat catalana. Enhorabona, tots! 

Enhorabona per haver fet realitat la utopia. Per haver-la desmuntat. Quants opinadors havien mig pronosticat el fracàs a la ràdio? Quants tertulians havien traspuat la por al ridícul? I vosaltres, voluntaris tots, els heu ensorrat la seva predicció i ens heu retornat la confiança en nosaltres mateixos. Potser aquests opinadors entendran que la seva feina no és sembrar el dubte sinó donar confiança, mostrar camins, ensenyar a vèncer obstacles i alimentar la moral de la gent emprenedora i voluntariosa.

Enhorabona per haver obtingut més vots per a la independència que Hereu per aconseguir l’alcaldia (182.216 vots) o que la suma de CiU i ERC (208.808 vots). I, com ja s’ha repetit, per haver superat el costós referèndum oficial sobre la Diagonal de Barcelona.

Enhorabona per haver triturat les enquestes: som molts més del que elles diuen i del que volen els que les fan. Sobre tot tenint en compte que en moltes poblacions petites, que és on els resultats proindependència són més acusats, no s’ha realitzat la consulta i que a alguns llocs com Tarragona la organització va ser molt precària.

Enhorabona per haver endegat la mobilització més gran que cap altra causa ha aconseguit.

Enhorabona per haver normalitzat el debat sobre la independència de Catalunya, per haver desacomplexat a la gent que se’n proclama i haver imposat la obligació d’escoltar-la als que fins ara es feien els ofesos només de sentir la paraula. Avui la independència no només està normalitzada, és el centre del debat.

Enhorabona per haver aconseguit que els diaris del món parlessin de la nostra causa i es fessin ressò de la gesta.

Enhorabona per haver estat els creadors d’una fórmula única d’autoafirmació col.lectiva.

Enhorabona per haver demostrat que som un poble solidari i amb un sentit patriòtic envejable. I haver desmuntat tendencioses conclusions “d’eminents”sociòlegs (sort que estan en excedència!) que ens etiqueten d’ individualistes malgrat les constants mostres d’esperit col.lectiu: marató de TV3, voluntariat, donació d’òrgans del que som líders mundials, etc.

I ara al
Parlament

Voleu de debò la independència? Anem-hi de debò, anem al Parlament. La independència és un afer polític i només l’aconseguirem quan s’hi posin els polítics. El Parlament debatrà dimecres per primera vegada a la seva història la Llei de Declaració Unilateral de Independència. Aquí en teniu el text, és breu i el llegireu en un parell de minuts. Per primera vegada, una formació política es va constituir fa uns mesos amb aquest propòsit i en va fer promesa electoral. En conseqüència, la primera cosa que ha fet un cop ocupades les butaques del Parlament ha estat presentar-ne la llei pertinent. Aquesta llei és la raó de ser dels que treballen a Solidaritat per la Independència. No és un moviment estratègic sinó la seva voluntat des del primer dia.

No s’hi val d’ inventar-se excuses. Alguns tenen tanta por a una sorpresa similar a la de les consultes que no deixaran llibertat de vot als seus diputats. La independència, per a CiU, els ve gran, no se l’han imaginada mai, la veuen llunyana en el seu imaginari i no sabrien gestionar-la. Prefereixen pensar que la resta de la població està tan poc preparada com ells. He dit per a CiU? M’he equivocat, volia dir per a la seva cúpula. Aquestes quatre persones esporuguides per la feina que se’ls giraria que no deixen llibertat de vot als seus diputats. El senyor Duran, més que esporugit, és un pocavegonya.

Però la independència no és tan complicada. Tot és posar-s’hi, com amb les consultes. Fem-ho i s’esfumaran els fantasmes.

No val que els polítics ara, sorpresos per aquests resultats, confessin que la societat civil va per davant de la política, no val que ho confessin i després no hi acomodin el pas.

Tampoc valdria que nosaltres ara convertíssim les consultes en un joc o una diversió de foc de camp. Que això seria si quan va de debò, ens arronséssim; si ara no féssim el pas d’exigir els polítics que traduïssin en llei o en referèndum oficial la voluntat d’independència. No ha estat un joc. Ens ho hem cregut, era la nostra voluntat, i ara demanem a CiU i ICV que apostin per la independència o, si més no, que deixin llibertat de vot als seus diputats

A més de Barcelona també celebren consulta aquest diumenge Bellprat,  l Bruc, Calaf, Calonge de Segarra, Castellfollit de Riubregós, Pujalt, SantPere Sallavinera, Santa Margarida de Montubi (Anoia); el Perelló (Baix Ebre); Prades (Baix Camp); Gavà, Sant Climent de Llobregat, Viladecans (BaixLlobregat); Sant Julià de Ramis (Gironès); Bellmunt d’Urgell (Noguera); Blanes(Selva); la Pobla de Montornès (Tarragonès); Rellinars (Vallès Occidental); Campins, Fogars de Montclús, Montseny (Vallès Oriental). El dia abans ho farà Vallgorguina (Vallès Oriental).



Fins ara, 616.528 persones ja han participat en la consulta sobre la independència. Un 92,63% dels vots (571.114) han estat pel ‘sí’, un 4,89%(30.148) pel ‘no’, un 2,08% (12.849) pels blancs i un 0,39% (2.417) pels nuls. La mitjana de participació és del 18,32%. 

No votis from Barcelona Decideix on Vimeo.