CAMINS D'INDEPENDÈNCIA

Ja no sé si la nostra classe política, sobre tot la que va amb l’etiqueta d’esquerra, és intel.lectualment disminuïda o funcionàriament incompetent. En el mateix Parlament el senyor Boada, diputat per IC-V, acaba de solidaritzar-se amb els “indignats”. Queda bonic, oi? Potser es pensa que caurà simpàtic als que campen per les places. Es deu imaginar el papi col.legui dels fills entremaliats que avui li volien impedir el pas al Parlament. Ell, tan progre, els entén, tanmateix.  

Però el diputat Boada, amb unes manifestacions de comprensió tan genèriques, només ha quedat com un paternalista desincronitzat amb els que l’han escridassat. Aquesta gent vol un canvi, no paraules, vol compromisos concrets, no solidaritats buides.


Indignats 

Fora dels diputats de SI que porten temps amb mocions i propostes en la mateixa línia dels acampats, els altres encara han entès menys que el diputat Boada. La gran majoria ni ho han intentat. Refugiats en els vots rebuts, desdenyen qualsevol petició de canvi. Democràcia real? El president Mas no deixa de repetir que ja hi ha canals per on vehicular les demandes socials.  Curt de memòria, no vol recordar que, encara no fa uns mesos, la mesa del Parlament va vetar la petició d’un bon grup de diputats per debatre la independència de Catalunya. Curt de memòria perquè no fa ni un any la mesa també va impedir que prosperés una Iniciativa Legislativa Popular avalada per centenars de milers de firmes sobre el mateix tema. Senyor Mas, els canals estan embussats i no serveixen, cal fer-ne de nous. La gent està indignada amb tota la raó del món. Si compleix amb el seu deure d’escoltar-los, sabrà que demanen entre altres coses una nova llei electoral que faci més creïble la democràcia. Els indignats no són els únics perquè una agrupació de gent prestigiosa de la societat catalana ja va demanar no fa gaire un sistema electoral de llistes obertes. La gent té tota la raó d’estar indignada i ocupar les places.

Indignats i irritats

És més, ara ja està irritada. No comparteixo que vulguin bloquejar el debat parlamentari, però els entenc. Tanta supèrbia per part de les dues grans forces parlamentàries i tanta insensibilitat cap als motius de la indignació no fan sinó irritar els ànims. Senyor Mas, deixi d’exclamar-se davant de les càmeres de TV3. Senyors diputats, deixin d’escudar-se en els valors de la democràcia; que vostès l’han convertit en un nyap. Deixin d’esgrimir l’existència d’uns canals de participació, perquè quan la gent els ha volgut emprar, vostès han corregut a taponar-los amb la malvolença més antidemocràtica. No s’estranyin que ara també la gent s’excedeixi i posi en perill una activitat parlamentària que vostès han devaluat a consciència. Afirmo amb rotunditat  que la concentració davant del Parlament ha traspassat una línia infranquejable, perquè pot abocar al feixisme, però vostès, senyors diputats en són els primers responsables.

Els ocupants de les places han alçat un crit. Per alguna cosa serà, oi? Doncs, aquesta pregunta tan simple, els nostres diputats no se l’han feta. Enrocats en la seva torre del Parlament, no s’han dignat ni fer atenció al clam de la gent. Per això ni s’han donat per al·ludits quan la plaça els ha exigit democràcia real i que demanin responsabilitats als grups financers per la crisi, o que mantinguin els mínims de benestar social… Han respost fent-se els sorts. Desdeny i menyspreu. De cap polític no ha sortit una paraula de disculpa, ni una voluntat d’esmena, ni una contrició que besllumés alguna voluntat de canvi. Una sordesa que ha acabat sent provocadora i que ha irritat els indignats. La irritació pot portar males conseqüències i els polítics que s’han tapat les orelles i l’enteniment en seran responsables.

Indignats, irritats i desarrelats

 A Catalunya, a més, hi ha el fenomen dels desarrelats. Venir a aquesta terra i trobar-se amb una cultura pròpia sense que ningú te n’hagués advertit abans, provoca un xoc. Especialment si véns convençut de la grandesa d’Espanya. Aleshores, o t’hi incorpores o et deixes endur  per la llei del menor esforç i t’hi resisteixes. Però amb mala consciència, amb malestar de fons, amb sentiment d’anar a la contra. Et sents força inadaptat i n’incorpores les maneres. D’aquí que a Catalunya la FAI va tenir el seu terreny més abonat. Per això, el lerrouxisme triomfava amb eslògans  com “elevemos la monjas a la dignidad de madres”. En castellà, evidentment. De l’hostilitat contra la cultura d’acollida a l’hostilitat social general. Estripada de la forta, ressentiment reconcentrat. Odi contra qualsevol persona amb un nivell econòmic ni que sigui una mica superior (“Treballes pels interessos de la burgesia”).  Avui dia en diem antisistema. N’hi ha, i n’hi havia, per tot arreu, però aquí més que enlloc i amb virulència afegida. Desarrelats. L’exemple recent el tenim en les vicissituds rocambolesques per les que va passar el dret d’autodeterminació en l’acampada de la plaça Catalunya. Indignats, irritats i desarrelats.

Només calia veure les maneres dels de la plaça del Sol de Madrid i les maneres d’algunes faccions infiltrades a la plaça Catalunya. Diferència abismal. I qui vulgui entendre, ho entendrà. Això no vol dir que la llengua sigui el diferenciador principal, entre altres raons perquè els fenòmens socials són contagiosos i encomanen l’ambient social general. No cal dir que alguns autòctons s’apunten indiscriminadament a la “solidaritat fraternal”.  I així ens ha anat avui davant del Parlament. Indignats, irritatat i desarrelats.