CAMINS D'INDEPENDÈNCIA

La setmana passada vaig fer la meva visita habitual a la botiga de fruita i verdures del meu barri. Just al costat de la porta d’entrada, la mestressa estava col·locant unes peces a les seves paneres mentre conversava amb una clienta que estava a l’altra punta pagant a caixa. Per tant, el volum de veu era alt i la conversa es podia seguir per tothom.
– ¿Cuándo te vas a ir?
– Pues no sé. Ahora resulta que no hay vuelos desde Barcelona.
L’accent de la dona era llatinoamericà i vaig entendre que volia visitar la seva terra; per tant, els vols havien de ser cap a l’altra banda de l’Atlàntic. 
– ¿Ah, no?
– Resulta que tenemos que ir a Madrid a coger el vuelo. Para todo hay que ir a Madrid. Y Yo no quiero ir a Madrid! Aquí no tenemos nada. Aquí no nos dan nada. 

I tornem-hi! La dona anava pujant el to i la irritació.
  – Hasta que no nos hagamos con la independencia, esto no lo arreglaremos. 

Òndia! Comprendreu que em vaig quedar glaçat. No m’ho acabava de creure. Sentir un desig d’independència en llengua castellana i per part d’una nouvinguda em superava. Si us dic que se’m va posar la pell de gallina, segur que em creureu. És que encara ara, quan ho explico, em sento lleugerament trasbalsat.

Va arribar el meu moment de pagar i li pregunto al marit de la mestressa, que atenia la caixa, qui era aquella dona que ho tenia tot tan clar malgrat no ser nascuda aquí. I em diu: És cubana.

Estem envaïts

En el  meu barri, el de Sant Pere i Sant Pau de Tarragona, hi ha molt nouvingut espanyol i, és clar, també els fills d’aquests ja nascuts aquí. La seva adscripció catalana és variada i cal conèixer la gent personalment per fer-se’n una idea exacta i fugir dels tòpics.

També hi viuen molts tarragonins que ja fa uns anys van abandonar les velles cases del barri antic de la ciutat per venir a viure en espais més amplis, assolellats i nous. Tot fent carrer en les passades eleccions del 28-N me’n vaig trobar molts. Aquests catalans, de certa edat, es veien amb cor d’abocar-me una confidència que els sortia de l’ànima:
      –  Estem envaïts!
Jo els volia vendre la idea de la independència i ells, entre adolorits i derrotats, em contestaven:
–  Estem envaïts. Que no ho veu? Vostè creu que podem fer alguna cosa? Això de la independència, vol dir que ho veurem mai? Estem envaïts!
Així se’m van esplaiar més de quatre persones, totes elles grans. Han vist com se’ls ha canviat el seu hàbitat de tota la vida. Els sons que han acompanyat la seva infància i joventut, un dia i de sobte, van ser uns altres, vinguts de fora. No només la llengua, també les formes de saludar-se, més impactants (¿Qué pasa?!), el to de la conversa, més punyent, potser degut a l’extracció social. L’allau humà estrany i forà els va sepultar de cop, o així ho van percebre, i es van sentir envaïts. El cop va ser tan brutal que els va impedir adonar-se de la voluntat integradora de molts nouvinguts.

Paper i Sucre

Aquest és el rètol del quiosc que s’acaba d’obrir a prop de casa. Estic parlant del mateix barri on la gent gran catalana se sent envaïda. Paper i Sucre, així en català. Doncs, els que ho regenten són nascuts a Puerto Llano. I la mestressa em parla mig català mig castellà; el fill, en un català normal i és mosso d’esquadra. 
Integració. No invasió. Esperança: potser un dia votaran la independència