Un diumenge a Iparralde
Cap de setmana amb la meua major al País Basc. Tots dos teníem molt interès en veure de prop la rebuda de l’esquerra abertzale a Arnaldo Otegi així que vam agafar un avió dissabte de bon matí per passar el cap de setmana. Dissabte a Donosti i diumenge a Iparralde, on ella no havia estat encara.
Dissabte vam quedar amb una bona colla d’amics bascos i catalans i abans d’anar a Anoeta vam fer l’obligada ronda de poteo i un dinar més que remarcable, al qual vam juntar-nos periodistes de diversos mitjans, VilaWeb, Berria, Euskal Telebista i la Jornada de Mèxic. I després tots junts, sota la pluja, cap a Anoeta. Del que hi vaig veure ja en vaig fer crònica així que si la voleu llegir la trobareu ací.
Diumenge amb una parella amiga catalana vam agafar el cotxe i vam decidir passar el dia a Iparralde, al nord del País Basc. L’avió de tornada el teníem tard i l’aeroport donostiarra està a tocar de la muga així que era un trajecte molt apropiat.
Al matí vam anar a Sant Joan, San Juan de Luz o Donibane Loitzune, segons la llengua. Vam passejar per la part vella amb calma, recordant el seu passat corsari i ens vam acostar al port. Sant Joan és una població molt cuidada, on la gent és conscient de que cal conservar el que té. Sempre m’ha cridat l’atenció que hi ha moltes cases del segle XVII dempeus i amb els anys en que van ser construïdes marcat sobre la porta. Cases que tenen aquella arquitectura particular basca, impossible de confondre. Al nord la llengua no és una frontera tan clara com comença a ser-ho al sud però el paisatge i les cases marquen el país. Assimilar una terra tan contundent en la seua expressió pública com aquesta no és senzill ni per a l’estat francès.
Jo feia un bon grapat d’anys que no anava a Iparralde i he de confessar que em va sorprendre la presència pública del basc, molt més forta institucionalment parlant que la presència del català al nord del nostre país. Tota la retolació pública és bilingüe i en la privada déu-n-hi do la quantitat de detalls que estan també en la llengua dels bascos. Pel carrer, això sí, el francès era l’única llengua que escoltàvem.
Vam dir en un restaurant de la platja d’amples finestres que ens va permetre gaudir de l’espectacle de la pluja al Cantàbric. Mentre dinàvem va eixir un sol potent, van aparèixer els núvols baixos fins a desdibuixar les cases de davant, va ploure de gust i va tornar la calma. La meteorologia en aquesta part del món té una diversitat certament colossal.
Després de dinar ens vam allargar fins a Biarritz, que ja és tot un altre món, evidentment. El turisme i la història ja han desdibuixat molt la petjada basca en aquesta part del país. Però encara que se’ns aparega com un pèl decadent la veritat és que la ciutat mereix encara un passeig ran de mar. Veure xocar les onades contra les parets del passeig és un espectacle difícil d’explicar. Davant l’illeta que hi ha al mig de la platja vaig passar una bona estona intentar entendre els moviments de les ones, que en aquell punt es creuen entre elles de forma violenta, creant un ball difícil de seguir i més difícil encara d’endevinar cap on et portarà.
De tornada cap a Donosti vam decidir agafar la carretera local i no l’autopista i vaig quedar fascinat pels arbres que ací encara l’acompanyen. Al nostre país, supose que per la por als accidents, ja no queden grans arbres delimitant la carretera. Ignore com de perillosos poden arribar a ser però certifique que conduir entre grans plataners, plantats solemnement a banda i banda de la calçada és un plaer visual enorme. El món es veu diferent, amb una calma reposada que relaxa el cap.