Mails per a Hipàtia

El tren fa centenars de quilòmetres a la nit finlandesa. És quasi perfecte. Ample, amb lliteres molt còmodes, bany i fins i tot una dutxa més que brillantment resolta en termes de disseny. Em sorprèn com va de fi, el trac-trac de la via és inaudible mentre devora quilòmetres de boscos i trens parats a la via amb fusta tallada -encara la segona gran exportació finlandesa. Llisc amb una llumeneta de costat encesa mentre al defora es va fent de dia tant a poc a poc com d’hora. A l’Arktikum he comprat tots els llibres que he trobat sobre els sami, el darrer poble nòmada indígena europeu. Arribem a Helsinki ja de dia ple i me n’adone que el preu del bitllet és la meitat del que em costa l’euromed València – Barcelona…

Visita de cortesia al senyor Pare Nöel a casa seua a Rovaniemi. Parla català. De fet fa parlar català. I parla qualsevol cosa. Parla en alemany amb uns i al cap de dos minuts es passa a l’anglès (supose que perquè el seu alemany no dóna per a més). A davant meu passa una parella catalana que parla espanyol. Els pregunta d’on venen i quan diuen que de Barcelona es passa automàticament al català provocant que ells ho facen també. Un spot magnífic: Santa Claus parla català! a què esperes tu?

“Només cal que somrigues”. Ho va dir amb calma mentre jo mirava a dreta i esquerra preocupat. En cosa de segons una vintena de gossos huskies corrien com embogits cap al bosc mentre jo, quet com un estaquirot, em preguntava què caram feia a finals de l’agost perdut en un bosc de Lapònia, quilòmetres al nord del Cercle Polar Àrtic, a casa d’un corredor de trineus. La veritat és que vaig pensar poc perquè de sobte els gossos es van girar cap a nosaltres, des de la voreta del bosc, i van arrencar a córrer cap allà on érem. “Només cal que somrigues” era la consigna i jo provava i provava de somriure mentre tota aquella manada se’m venia al damunt. Per a la meua sorpresa van passar de llarg. Als huskies tant els hi fa els humans. Ells només volen córrer en grup tan ràpid com siga possible i passen pel teu costat si saps estar-te quet, com a molt et xafen una mica el peu despreocupats com van en mirar-te. Al cap de cinc minuts m’havia acostumat a viure enmig d’aquell tronar de potes (quines cames tan fortes que tenen!) i el llarg passeig pel sorprenent bosc lapó va esdevenir un matí de joia i calma per a recordar eternament.

He estat uns dies a Londres, participant en el congrés organitzat pel Centre d’Estudis Catalans de la Queen Mary University sobre el català i internet. Tot i que no he pogut ser a totes les ponències les que he escoltat m’han interessat molt. Em va resultar especialment interessant escoltar dues ponències de Llum Bracho i Anna Montesinos sobre el comportament dels valencians a internet que em van reforçar la sospita que tinc que els blaveros tal i com els enteníem abans (és a dir catalanoparlants que negaven la unitat del català) ja han desaparegut. Però ara hi ha un nou blaverisme institucional diferent però igual de perillós, basat no tant en negar la unitat de l’idioma com en la denominació del mateix. Mirant i regirant dades dels usos lingüístics de la Universitat Politècnica de València i en general dels usos de topònims les dues investigadores arribaven a conclusions molt interessants.

Ahir a la nit, a més, ho vam completar tot això amb un amè i concorregut sopar on vaig retrobar el meu vell amic Josep Sort entre altres i del qual vam acabar anant-nos-en a les quinientas.

I evidentment he aprofitat Londres. Un parell de passeigs, les botigues de referència, els llibres a les llibreries per a passar l’agost -he tornat ben carregat- i un cert ambient estrany en l’aire ja que avui era l’aniversari dels atemptats del metro però a la ciutat coincidien, a més, el Tour de França, Wimbledon i la Fórmula 1. Un autèntic maldecap policíac, supose.

La relació de la gent amb les llengües de vegades és curiosa. Sóc a Maastricht per la reunió anual de l’European Journalism Center. Aquesta és una ciutat holandesa amb passat francòfon del qual s’enorgulleix. Aquesta vegada dorc en un hotel que es diu L’Empereur i resulta divertit veure que tots els salons, bars i coses així tenen nom en francès. Per a uns neerlandesos independents com els d’ací el francès és fins i tot una atracció. En canvi just abans d’arribar a Maastricht hi ha Els Furons, un poble belga de zona de parla neerlandesa famós perquè el seu alcalde José Happart es nega a acceptar que sap parla neerlandès tot i que quan era jove va aprovar la carrera de lingüista -precisament estudiant neerlandès. Ara, però, políticament ha esdevingut un símbol francòfon i nega fins i tot saber la llengua que va estudiar.
Entre els Furons i Maastricht no deu haver ni vint quilòmetres. En canvi en el primer lloc el francès és un objecte de batalla i una guerra oberta en territori neerlandès mentre que al segon el francès és un atractiu. Perquè? En una banda (encara) no són independents i en l’altra ja ho són.
Vol dir això que quan ho siguem nosaltres hi haurà pobles nostres que faran del castellà un atractiu turístic? No m’estranyaria, la veritat, a la vista del que es veu ací.

He hagut de tornar via París ja que no hi havia bitllets en el vol directe de Delta de Nova York a Barcelona. Amb una certa curiositat. Diuen que París és el hub en expansió més gran d’Europa i com que darrerament tothom parla d’això del hub he pensat que estaria bé gaudir-ne. Però, de fet, l’he patit.
Hom suposa que un hub és un aeroport al qual arribes en un vol transatlàntic i que et redistribueix immediatament a un vol europeu. A la terminal de Nova York demane la tarja d’embarcament cap a Barcelona des de París i constate que hi ha menys d’una hora entre que aterre i em torne a enlairar. Correcte.
El problema ha estat en arribar a París. L’avió no ha s’ha aturat en un finger i ens han fet baixar en autobusos -increïble. Aleshores hem estat vint minuts rodant per les pistes fins arribar a una terminal que no era la que jo necessitava. Hem passat frontera i he seguit cap a connexions. He quedat desconcertat en veure que em feien eixir al carrer en comptes de connectar-me per dins. Desconcertat perquè això significava que després de correr com un boig per a arribar a la meua terminal havia de tornar a passar el control de policia, que és pessadíssim. La cua era immensa i jo perdia l’avió així que he preguntat al policia si podia fer alguna cosa i m’ha dit “cola’t”. Marededéu! Cola’t? Se m’han enfadat, amb raó, en la cua però efectivament m’he colat perquè no podia fer res més. I amb la llengua fora he arribat a la meua porta d’embarcament quan ja tancaven les de l’avió, l’últim.
Si el hub de Barcelona ha de ser aquest desastre potse que ni comencen a fer-lo… Quin estrés!

Fa anys que faig servir un argument, mig en broma, que emprenya molt els nacionalistes espanyols. És el de dir que l’espanyol és una llengua americana que la parlen uns pocs a Europa. Avui m’ha passat davant la cara això, en viu i en directe.

Ha passat en acabar la conferència que he vingut a fer aquest matí ací a Washington. En les jornades hi ha unes tres-centes persones de tot el món, entre les quals alguns espanyols. Un d’ells se m’ha acostat al final, quan parlava amb gent que volia saber més del que acabava d’explicar i m’ha criticat en un to massa sever que m’hagués expressat en anglès (ell pensava que ho hauria d’haver fet en espanyol) i que hagués parlat d’una iniciativa en català “en un congrés que és obert i cosmopolita” (!??). En el rotgle, que s’ha quedat molt aturat en veure el to tot i que no han entès el que deia aquest bon home, hi havia una periodista japonesa, crec que m’ha dit, o coreana. M’ha preguntat què passava i, més o menys, li he explicat. I aleshores ha preguntat amb tota la innocència del món “ah! però a Europa també es parla espanyol?”. Sort que el millanastray ja havia marxat!

Ser a l’altra banda de l’Atlàntic et deixa un marge de perspectiva interessant. T’alces i el país ja fa hores que discuteix. Veig, per això, que la proposta d’Esquerra no sembla anar més enllà i que fins i tot és motiu de recels a Convergència i en altres cercles.

He de dir, però, que veig un punt d’acord i és que subscric el que diu Convergència en el sentit que aquesta és una proposta que cal presentar al Parlament de Catalunya, així que espere que Esquerra ho farà. I crec que des de la societat civil ens hi hem de pronunciar amb claredat a favor de l’autodeterminació com a programa immediat i a l’abast.

Tinc l’hotel a Washington a quatre passes de la Casa Blanca, així que en haver sopat faig un passeig fins allà. L’oratge és quasi estiuenc en aquesta ciutat sempre tant xafogosa i tot i que en diumenge no hi ha ningú al carrer baixe fins el parc Lafayette i m’hi estic una estona mirant l’indret on es decideix el futur i el present de tanta gent

La Casa Blanca està tan sola i iluminada com sempre. Després de l’11S van tallar el trànsit de vehicles per l’avinguda de Pensilvània. Reconec que és lògic i que la situació anterior no era massa sensata però la manca de vehicles ensopeix encara més l’ambient i et permet encara més pensar, envoltat de tant silenci.

Tot just abans d’eixir de l’hotel m’he connectat a VilaWeb i he vist la proposta feta per Esquerra a Convergència per a formar un govern sobiranista si el Constitucional espanyol tomba l’estatut. Hem viscut tantes desilusions els darrers mesos i anys que no vull creure-m’ho abans d’hora. Espere que els uns i els altres siguen sensats i treballen de debó aquesta idea. Que no siga una manera de fer la punyeta a l’altre i que pel contrari servisca per a bastir ponts. Si fos així i realment els dos partits pogueren parlar de debó sobre aquesta possibilitat aleshores tots hauríem d’ajudar al màxim per a concretar un referèndum d’autodeterminació, la sola convocatòria del qual ja seria una colossal victòria.

Tot això ho he pensat assegut al davant de la Casa Blanca, amb el cap volant a tota pressa. I he pensat, precisament ací, que qualsevol cosa és factible en el món de la política si hi ha voluntat, decisió i força. Pocs indrets com aquest ho demostren al món.

He cridat a casa per a dir bona nit amb l’Skype i la meua filla menuda ha tingut una gran idea. Com que feien el concert de Llach ha enfocat la webcam cap a la televisió i per un parell de cançons elles eren al sofa de casa i jo a l’habitació de l’hotel ací a Nova York mirant el mateix programa…

I mentrestant el PP vol prohibir TV3 al País Valencià!

Ahir a la nit, al Baryshnikov Center de Nova York, Lou Reed es va acostar al micro de forma desganada. I amb un fil de veu va començar a recitar Estellés:

“Now I’d like to write a nice poem
and talks about certain things you still can find that are nice
in my opinion or acording to the neighbour next door.
I want to be nice, today I want to say nice things…”

I el públic va riure. Em vaig no sé si sorprendre o indignar. Van riure obertament. I jo vaig tardar uns segons a adonar-me’n que reien perquè ells “llegien” Lou Reed més que no Estellés. Els arribava primer la veu i la imatge del recitador que no l’intimitat del poeta.

Però el poema va seguir i conforme anava avançant, conforme anava creixent, les rises anaven callant. Lou Reed va alçar lleugerament els muscles en un gest de cansanci, potser de desesperació, mentre llegia:

“How can I know? But know is night
and frankly it’s no time to go out searching
for nice things, gentle things, nice things
precisely.”

Aquell gest tan simple va semblar que desfeia del tot l’equívoc. “Les nits que van fent la nit” no és un poema senzill ni costumista. Més aviat sembla un cop de puny desesperat a la panxa i els cops de puny no deixen riure.

Quan el poema va acabar el silenci va ser espés i molt especial. Estellés havia superat Lou Reed i el públic de Manhattan havia descobert, imagine que sorprés, la grandesa del poeta de Burjassot.

Confrontat al silenci final, estrany, com un silenci culpable de la rialla fàcil de l’inici, em vaig sentir orgullós i feliç. I molt agraït a Lou Reed, que s’havia deixat dur per l’Estellés, amb les ulleres alçades i les mans enganxades al cinturó, amb una desgana aparentada que no sabria dir si era real o teatre.

De sobtes notes com una pèrdua del cap. No saps ben bé com has anat a parar allà a terra. Mires de copsar al teu voltant alguna pista, alguna raó: els papers escampats, les ulleres fora de lloc. Però la punxada al turmell és tan indiscutible que no hi ha cap més explicació necessària. L’agafes amb les dues mans cercant alguna explicació: baixaves tranquil, relaxat, aquelles escales i ara estàs en terra envoltat de gent que et mira intentant endevinar com de gros és el teu dolor. Tu saps que és immens i mires d’estirar-te a terra i respirar. Notes aquella fredor que precedeix el desmai i et venen al cap les paraules de Tarradellas: “tot excepte fer el ridicul…”. Així que tragues saliva, respires tant a fons com pots i avalues la situació. T’has trencat el turmell. Ja et pots preparar, doncs. La metgessa, tan amable com concreta, t’ho diu sense deixar espai a la negociació: sis setmanes. Caram. I el pitjor de tot és que no entens què va passar en aquella escala digna d’un palau austro-hongarès. Si tu només baixaves tranquil·lament…

Mitja hora amb la ministra de justícia romanesa Monica Luisa Macovei. Aquesta dona és aclamada a Brussel·les i temuda i odiada a Bucarest. Potser per això no se n’amaga ni un minut. Comença a parlar i ho fa explicant que acaba de portar a judici dos companys ministres seus per corrupció. Puc imaginar la reunió. Parla amb consciència de que és gairebé impossible resoldre de forma raonable una situació de corrupció i malfuncionament que té arrels molt profundes. Macovei proposa un sistema judicial per a Romania digne d’un país escandinau. En definitiva es dedica a tirar del carro amb una força colossal.

La classe política romanesa en un primer moment es va pensar que Europa era així i ara tot sembla indicar que ha entès que no és així i que la majoria de països no apliquen ni de bon tros mesures tan ben pensades i contundents com les que proposa la ministra.
Per cert que els dos polítics que m’han semblat més interessants aquests dies són dues dones: les ministres de justícia i d’afers europeus. Fortes, dignes, preparades, joves i clarament europees i europeistes. I amb una curiositat difícil de veure en cadacuns dels currículums que t’ofereixen quan arribes. En el de la segona posa “experiència política: cap” i en el de la primera “estat civil: no està casada i té un fill”. Bé.

Diumenge a la nit un ambaixador occidental descrivia la situació a Romania afirmant que hi ha “una capa fina” de funcionaris i allò que els anglosaxons en diuen “civil servants” realment capacitats, que saben el que han de fer i com ho han de fer i que són, de fet, equiparables als seus col·legues de la vella Europa. No és un retret això, més aviat una constatació. El primer de gener aquest país i Bulgària entraran a la Unió Europea i això representarà el canvi més gran que poden imaginar. Entre altres coses perquè els plouran literalment del cel milers de milions d’euros en fons de cohesió que hauran d’aprendre a usar i gastar d’acord amb els estrictes criteris de la Unió.

En les diverses trobades que he tingut avui he constatat fins a quin punt la visió de l’ambaixador era certa. He parlat, hem parlat un grup reduït de periodistes de fet, una estona per exemple amb l’alcalde en funcions de la ciutat, amb un important funcionari de la policia romanesa i amb la ministra d’afers europeus Anca Daniela Boagiu. Aquesta darrera, molt jove, clarament no desentonaria en cap reunió a Brussel·les. Els altres causarien impacte i no obligatòriament positiu. Escoltar justificar els maltractaments policíacs en base a la curiosa idea que les casernes són de fabricació soviètica i estan fetes de forma que incita a la violència no és allò que en diríem agradable. Ni és cap argument massa elaborat.
En qualsevol cas tinc la impressió que el país està més llest que no preparat per a entrar a la Unió però no crec que represente un problema important això. Hem après fins i tot per experiència pròpia que l’expansió de la Unió és un procés lent però segur i no tinc molts motius per a pensar que ací vaja a ser diferent, malgrat com és de fina la capa dels homologables.

Per cert no neva. Jo esperava neu i la veritat és que he vist tothom més aviat trist per la manca de neu, que en els anys anteriors ara ja colgava la ciutat. Fred en fa, d’una forma substancial. I la ciutat es mou amb aquell estil confús tan característic de les velles capitals comunistes. Només que ara el contrast és superior. Al costat dels mega-edificis de l’era Ceaucescu, dels quals el Parlament bat el rècord, comencen a apareixer edicificis de cristall i metall i sobretot rètols comercials per tot i de tot. És un clar reflex també del país en transició que és Romania.

Al migdia ens han portat a dinar al Club Roggero di Lauria, un club tradicional de la societat benestant palermitana, on ens hem trobat de nou amb alguns dels vells periodistes sicilians. Sempre m’ha semblat que els vells periodistes italians són entre els més interessants del món. Com a mínim són dels més interessants entre els periodistes que he conegut jo en la meua vida i els d’avui no m’han decebut. Els més grans d’entre ells havien començat la seua vida professional en els anys cinquanta i han passat dècades seguint la complicada vida política i social de l’illa. El club porta el nom de Roger de Llúria tot i que la majoria dels seus components sembla que ignoren qui va ser. Un d’ells havia vist un monument que sembla que hi ha a Tarragona i havia deduït que era la mateixa persona. La resta ignorància total.

Després he pogut passejar una estona pel centre de Palerm, col·lapsat de gent. Fa un temps extraordinari, amb 17 graus a les nou de la nit -malgrat que som en ple desembre. I hi ha milers de persones, literalment, al carrer. Comprant, voltant, xerrant. He vist una vetlla pel dret a morir. A Itàlia hi ha una forta discussió sobre això arran un malalt que ha demanat que el deixen morir. Els manifestants, al davant de l’enorme palau de l’Òpera, es mostraven solidaris amb ell i encenien espelmes xicotetes al voltant d’una mena d’arbre de Nadal.

Fa la impressió que aquesta és una ciutat molt lluitadora. Que intenta treure’s del damunt l’estigma de la màfia i la pobresa. Que cerca la manera de canviar l’ambient i que no es resigna. Això clarament és el primer pas. Però té molta feina a fer. Calen moltes inversions, molts diners, per a salvar les desigualtats ben evidents que hi ha i per a crear una trama social més equilibrada. I la lluita contra la màfia és molt difícil i complicada. Per a alguna gent amb la qual he parlat aquests dies si avui la màfia no assassina és perquè no li cal ja que controla el poder. En qualsevol cas qui no controla el territori sembla que és l’estat i aquesta és la raó darrera que explica la potència del fet mafiós. Simplement l’estat no pot assegurar que és més fort que la màfia i per tant no pot oferir als ciutadans les condicions mínimes per oposar-s’hi sense obligar-los a ser herois.

Demà marxe cap a Bucarest. Tot el dia en l’avió via Roma. I em perdré el Barça. Ves.

(Sembla que ahir algú va interpretar malament el meu comentari sobre el significat de la paraula Màfia. Quan vaig dir que volia dir bellesa en sicilià en absolut vaig voler dir res més que expressar fins a quin punt és una qüestió molt més complicada i plena de significats del que pensem habitualment. No és normal, simplement.)