Mails per a Hipàtia

Dia llarg de converses i reunions amb periodistes de diversos llocs però especialment sicilians. Membres de l’Ordine m’han explicat les grans dificultats del periodisme sicilià: la fuga de cervells i, com sempre, la màfia. En realitat les dues coses van relacionades. Molts directors de diaris italians són sicilians i ací ho atribueixen al fet que a l’illa “mai no hi ha titulars petits, tot són històries grosses”. Que normalment afecten fins i tot la integritat física dels periodistes que després troben que les amenaces o els problemes a Roma o Milà són cosa de riure, comparat amb el que es viu a Palerm. Per això ens han recordat que les darreres dècades vuit periodistes importants han estat assassinats per la màfia.

I sembla que no hi ha manera de desfer el nus. La màfia no és només una associació de delinqüents i això la fa especialment forta. Segurament perquè l’illa ha estat sempre invadida els sicilians han confiat històricament en una mena d’estat sicilià invisible, que seria la màfia. El problema arriba quan la màfia històrica es transforma al contacte amb la màfia nordamericana i comença el tràfic d’armes, les drogues i la violència extrema, amb cotxes bomba dels anys setanta i vuitanta. Però per a entendre fins a quin punt la visió que tenim fora de la màfia és simplista hi ha prou amb explicar que en sicilià dir-li mafiosa a una xicona vol dir dir-li guapa. Màfia literalment significa bellesa. No és un detall menor.

Part de la trobada l’hem fet al parlament sicilià, que en diuen l’Assemblea. És un palau enorme i extraordinari on hi ha des d’una porta púnica, bastida uns segles abans de crist fins a la darrera modernitat. Tot encavalcant-se una cosa damunt l’altra. Hem vist per exemple una capella amb mosaics bizantins en grec que curiosament estava plena d’escuts amb les quatre barres. He expressat la meua sorpresa per això i m’han explicat que era habitual modificar coses velles afegint-ne de noves. És a dir que algú va fer espai entre els sants bizantins per a posar uns quants rombs quatribarrats, inequivocament nostres.

Lamentablement la gent no té la menor idea d’això. La persona que ens acompanyava insistia una vegada i una altra que allò eren símbols espanyols. Jo li he explicat que no. Que eren símbols catalans però ells mai no esmenten aquesta paraula ni tan sols “aragonesos” que encara seria acceptable. Per a ells tot és espanyol: quan van ser de la Corona d’Aragó i quan van pertanyer a la corona espanyola. Lamentablement per a ells no hi ha cap diferència. No sé si alguna associació treballa les relacions amb Sicília al nostre país però hi ha una autèntica feinada a explicar i recuperar el contacte. Curiosament l’institut Cervantes a Palerm és a la Chiesa di Santa Eulalia dei Catalani.

Arribe a Palerm amb la nit ja manant sobre la ciutat. L’aeroport porta els noms de Falcone i Borsellino, els dos jutges assassinats per la màfia, un d’ells precisament en la carretera que porta a la ciutat. En passar per davant del monument que recorda la bomba contra Falcone pregunte al taxista si és allí efectivament i em diu que no recorda aquell atemptat. Jo el recorde perfectament perquè va rebentar completament la carretera. Entenc que ell no en vol parlar. Deixem-ho correr…

Vinc per una trobada de periodistes i porte un regal per un dels organitzadors, el meu amic Giuseppe. És una traducció de la Crònica de Ramon Muntaner. Muntaner, de fet, va escriure una part de la crònica ací a Sicília, on ell arriba amb la Casa Reial de Barcelona i on serveix sobretot al rei Frederic. Ací és que la Companyia Catalana pren cos i des d’ací comença l’expedició a l’Orient que la portarà fins a Constantinoble i que Muntaner narra d’aquella manera tan rica i descriptiva.

Resulta curiós en aquest sentit, i és un signe més de la nostra feblesa, que oblidem amb tanta facilitat un passat comú i uns interessos com els que ens uniren a Sicília o els que ens podrien unir avui si els mapes dels estats no foren tan omnipresents i marcats a foc en el nostre cervell.

Només puc dir que hem anat a sopar al barri del port i m’he sentit com si estiguera al Cabanyal o a la Barceloneta. Les cares, les olors, la gestualitat, la manera de menjar, el menjar mateix. Avui no m’ha donat temps de fer res més. Demà començaré d’alguna manera també una expedició a l’Orient ja que des de Sicília diumenge m’embarcaré a Bucarest, en aquestes naus modernes que en diem avió. No és la Romania de la que parla Muntaner en la crònica però no deixa de ser un altra Romania també i una excusa més, per si calia, a l’hora d’anar-me’n al llit llegint unes pàgines de Muntaner.

Ahir vaig participar en la segona jornada del projecte Euskal Herria 2.0 a Sant Sebastià. Es tracta d’unes jornades de debat on pràcticament tota la internet basca euskaldun ha debatut què ha de fer per a encara el futur. S’hi van plantejar temes molt interessants que abraçaven un ventall molt notable de causes diferents. Moltes familiars a nosaltres com el programari lliure, la web socialitzada o la qüestió dels dominis. Lògicament la nostra experiència amb el .cat va provocar molt interés.

Em va quedar una sensació molt agradable. Euskal Herria és un país molt organitzat i disposat a provar coses, sempre. Però tinc la impressió que ara -no sé si per les expectatives que crea la situació política- bull i de quina manera. Hi flotava molta voluntat d’innovar, de treure’s del damunt dinàmiques velles i enquilosades.

Alhora, però, són molt durs amb ells mateixos. Jo crec que massa. La capacitat de diàleg que vaig veure ahir era molt més que destacable però tothom reclamava més i més i criticava amb duresa el que definien com excés de capelletes. Jo els deia que tingueren més confiança en ells mateixos. Espere que l’assumisquen aquesta confiança perquè el projecte és molt interessant.

Notes marginals:

bat) Victòria absoluta dels macs en la sala! Feia anys que no veia tantes pomes juntes.

bi) Totes les jornades van ser absolutament en euskera. A part de la meua xerrada vaig participar en una taula rodona amb els auriculars posats per a la traducció. Em feia por, però, que quan em preguntaven coses a mi es passaren a l’espanyol i em va alegrar molt veure que no va ser així. Em preguntaven en euskera, que ja em traduïen pels auriculars, i només una vegada vaig haver de demanar que em consideraren cordialment estranger i que no canviaren de llengua per a adreçar-se’m. (En la foto ja es veu que no estic massa acostumat als auriculars…)

iru) això del desplegament dels militars espanyols a Euskadi és bèstia. Per l’autopista vam veure columnes militars que semblaven qualsevol cosa excepte “amigues”.

lau) hi ha molta excitació amb el projecte de televisió TDT que agrupa Diario de Noticias (pròxim al PNB), Berria i Gara (pròxim a l’esquerra abertzale) amb Euskatel i l’Argiñano. Només que tots treballen conjuntament per a assegurar que hi haurà com a mínim un canal de televisió en èuscar a tot arreu ja és una novetat substancial.

A l’illa de Nantucket optem per anar a la platja teòricament més allunyada. Tot i que és a l’oest, en realitat és l’àrea menys poblada i esperem trobar una d’aquelles platges atlàntiques de Nova Anglaterra amb dunes, cases prop de la platja i zones de maresma. Quan arribem quedem fascinats en veure nadar ben a prop una foca.
L’Assumpció porta la samarreta del .cat i això facilita que se’ns acoste un home que s’està amb la seua família un poc més allà. Per a la nostra sorpresa parla català! Un català fonèticament rovellat pels anys però molt sòlid. Ens presentem. Resulta que és informàtic. Va ser un dels impulsors de la mítica xarxa Delphi i treballa des de fa vint anys com a informàtic a Boston.
Inevitablement parlem de la situació del mercat que ens és comú i Ricard, que és el seu nom, ens sorprèn explicant-nos la crisi que viu el sector. Diu que totes les grans empreses han optat per externalitzar a la Índia o a la Xina i que els d’ací s’estan quedant sense feina. La conseqüència de tot això és també que el nivell i la preparació de les empreses informàtiques pròpies minva. Fa uns dies ho xerràvem amb unes amigues de Barcelona i ara ho repetim prop de Boston. Saber que passa en els altres llocs, però, no em treu la preocupació per a res…

Torne a Hamilton onze anys després. Al 1995 Wayne em va convidar a participar en els treballs del Southam InfoLab, el laboratori sobre els usos d’internet que havia organitzat al Hamilton Spectator i va ser tota una experiència per a mi. Encara recorde l’impacte que em va provocar veure cartells amb la www quan el seu cotxe va enfilar per primer vegada Queen Street South, el carrer on anàvem a viure. Ací era impensable, simplement, veure un anunci on hi haguera una adreça web. I el debat que hi havia en aquell diari era a anys-llum del que es parlava ací i d’alguna manera del que es parla encara.
Deu anys després Wayne ha donat moltes voltes i l’Spectator, amb compravendes incloses, també. Però encara explica coses innovadores. Esmorzem mirant projectes web 2.0 en el seu portàtil. Fa temps que ha decidit treballar en temes que li agraden i seguir investigant, com sempre ha fet, cap a on ens porta tot això que ens està passant de forma tan accelerada des de fa una dècada. I continua defensant a capa i espasa que les catarates del Niagara, les bones, són les del costat canadenc i no dels costat dels Estats Units.
Per cert: al carrer les banderes canadenques onegen a mig pal. Per primer volta en cinquanta anys un soldat canadenc ha mort en combat, a l’Afganistan i és precisament un xicot d’Hamilton.

A Washington un taxista d’orígen iranià i llenguatge de barrija-barreja em dóna conversa sobre el Barça mentre em duu a Central Station. I afirma ser un defensor de Van Gaal, de qui diu que és un cavaller. És indiscutible que la distància fa tremolar en els sers humans la percepció de la realitat. No crec que cap europeu puga dir una frase semblant.

Sec a l’escala del monument a Lincoln el dia exacte que fa anys del discurs de Martin Luther King ací mateix. A quatre passes hi ha el monument en record als mort dels Vietnam i pense que deu haver pocs llocs del món on el millor i el pitjor d’un sol país es puga posar de relleu amb tant poca distància. Ací hi ha Lincoln i King imaginant un món nou, alliberador per als marginats, un somni de dignitat i fraternitat. I allà els noms de més de cinquanta mil soldats morts en una guerra absurda, en una agressió contrària al dret internacional que, a més, acaba amb una derrota estrident. Caminant menys de dos minuts dues cares dels Estats Units tan contraposades com reals.

Al Barnes & Noble d’Union Square busque un DVD de la CNN sobre l’11S que sé que existeix. Aquesta llibreria és segurament la més bona de Nova York i té en la primera planta una secció més que notable de DVD incloent-hi molts reportatges especials de televisions americanes. Em crida l’atenció que no hi ha quasi res sobre l’11 de setembre. Pregunte a l’encarregat i em diu que a la gent no li agrada. Que en van tenir però no es venien.
No sé si és cert. Només queden unes hores per a la cinquena commemoració dels atemptats i la veritat és que Nova York sembla que estiga mirant a una altra banda. Només una cintes en una església i els adhesius dels bojos i paranòics de sempre amb les seues teories fantasioses.
Hem passat per la zona zero en silenci. El buid més impressionant és el cel. Abans no es veia i ara ho omple tot. Des de qualsevol punt que camines, si recordes com era la ciutat abans, l’absència de les torres bessones és encara avui terriblement colpidora. Potser per això no es venen els DVD. No ho sé…

A Lancaster (Pensilvània), assegut amb un cafè a les mans, escolte sense alçar el cap el trot lleuger d’una tartana. I entenc immediatament com és que aquest és el símbol que defineix i presenta davant els altres els amish, aquest grup religiós d’orígen suís que rebutja els invents de la vida moderna que considera que fan mal a la família i a la seua vida col·lectiva. Els amish avui visten com fa cent anys, no usen l’electricitat i es traslladen arreu amb unes tartanes, els buggiys, que són part indestriable del paisatge de Lancaster i de les altres comarques on viuen. Fins i tot al cafè hi ha un tros de pàrquing reservat per a les tartanes, amb un senyal de trànsit que les dibuixa.
Puge en un buggy i em fan una amable volta per una granges xerrant amb el seu conductor. Constate com a cert que el ritme de la vida és diferent pujat en tartana, especialment quan abandonem la carretera per on transiten buggys i cotxes tots alhora i ens enfonsem en els camins de granja. No sé si ho fa el trot però parlen a poc a poc i pensen sempre primer el que diuen -igual és, però, que han de traduir de l’alemany antic que parlen entre ells…
Amb tot m’agrada descobrir que no són fanàtics proselitistes -l’Oriol li diu que és “catòlic romà” i la seua resposta és “em sembla bé, jo no crec tenir la raó segura…” Dit tot això no m’agradaria viure com un amish. I encara menys com una amish -sense cap mena de dret. És agradable de veure, impactant i mou a una certa reflexió però no és cap resposta. I igual no ho vol ser.

A Hyannis, la porta mateix de Cape Cod, hi ha una rotonda. Una de sola i ben notable. El terreny a partir d’ací s’estreny i només queda una carretera digna d’aquest nom fins arribar a Provincetown, la punta de la banya, ciutat rebel i heterodoxa.
En enfilar la rotonda la sorpresa és enorme. Un candidat republicà, un tal Bennett, se l’ha fet seua i carregat d’un cartell enorme que diu només Bennett i Senate (de l’estat de Massachusetts, però) ha convertit la rotonda en la peça central de la seua campanya a les primàries del dia 19. Va vestit de candidat, molt conscient del paper que està fent i saluda a tort i dret amb el polze alçat. Hi ha cotxes que piten quan passen pel seu costat i fins i tot algun crit. Ell, impassible, somriu. Ha estat tan divertit que hem fet un parell de voltes a la rotonda aposta. Només per veure’l somiar que arribarà algun dia a president dels Estats Units.

(Aclariment del 20 de Setembre: Bennett ha perdut les eleccions d’ahir…)

Ja sóc a casa. En un avió d’Estonian Air que tenia curiositat de veure. Em preguntava com és que fa quatre vols a la setmana entre els dos països. Tants estonians ens volen visitar? La resposta l’he tinguda només pujar a l’aparell. Hi havia estonians, sí. Però sobretot hi havia gent de diversos llocs (catalans, espanyols, alguns francesos i fins i tot alguna anglesa) que venien de Sant Petesburg. I algú que venia de Finlàndia, que és a tocar. Segons sembla aquest és el vol més barat a la zona i la gent aprofita per a desplaçar-se des d’ací bé a Finlàndia bé a Sant Petesburg.

En qualsevol cas una visita a Tallinn val la pena. La ciutat vella, Trompeaa, és fantàstica i mereix de llarg passar-hi el dia. En el balanç global del viatge una sensació agradosa: veure un país que sap el que vol i que ho fa possible. En 17 anys han canviat Estònia com un mitjó. He escrit “una sensació agradosa” però potser hauria d’haver escrit “una sensació agredolça”. Acabe de veure el debat sobre el referèndum de TV3 i em cau la cara de vergonya…

Si haguera de fer una caricatura diria que Tallinn és una ciutat envaïda pels escandinaus i dissenyada per Ikea. Si arreu el país el canvi és palpable ací ho és encara més. La ciutat vella manté el seu encant medieval però ara és, a més, un centre comercial insuperable. En canvi la resta de la ciutat creix i canvia d’allò més. Gratacels i més gratacels i vinga vidre i acer.

Canvien també les senyals de trànsit. És curiós: no en queda cap que indique la direcció de Moscou i en canvi hi ha que indiquen com arribar a Hèlsinki i Estocolm (per mar, òbviament però les senyals indiquen on hi ha els ferris). Només he vist una senyal que indicava Sant Petesburg, supose que perquè la proximitat és inevitable.

He pujat al castell a veure onejar la bandera sobre la torre de Pik Hermann. Els estonians diuen que la bandera que oneja en aquesta torre és la dels que manen a Estònia. Quan vaig ser en aquest país per primer vegada, el març del 89, la bandera estoniana acabava de substituir la soviètica dalt la torre i la gent venia a fotografiar-se amb ella, molts plorant a llàgrima viva en veure-la. M’ha emocionat tornar a aquest turó i no he pogut deixar de somriure pensant en una crònica que vaig començar exactament en el mateix lloc.
Tot està igual en la plaça. La torre, el que era l’edifici del Soviet Suprem i ara és el parlament estonià i la catedral ortodoxa dels russos. Amb una diferència: ara oneja la bandera estoniana també sobre el seu parlament. Aleshores onejava aquella estranya bandera de l’Estònia soviètica que avui no recorda ja ningú.

He tornat a entrar també a la catedral. És un xoc. Tot en rus, les dones amb el cap tapat, la gent resant i encenent dotzenes d’espelmes que creen una atmosfera molt peculiar. Una vegada hi vaig veure una missa i reconec que era espectacular des de la meua perspectiva d’ex-catòlic. Avui no he tingut sort. Hi havia molta gent però cap cerimònia.

Baixant de la torre m’he trobat una colla d’Hare Krisnas. És curiós perquè la segona o la tercera vegada que vaig ser ací, no ho recorde, ja em vaig trobar la mateixa colla -diria que eren els mateixos però bastant més grans. Aleshores vaig pensar que ja era mala sort que les primeres llibertats comportaren grups com aquests, però veig que són persistents.

El meu recorregut sentimental ha acabat al Viru, el meu vell hotel, que ara és en les mans d’una empresa escandinava. M’hi he estat una estona assegut als seus sillons, com havia fet altres vegades. Mirant les diferències òbvies. Per exemple abans els rellotges de darrere de la recepció marcaven l’hora de diverses parts de la Unió Soviètica. Ara ja no: Tallinn, Estocolm, Londres i Nova York. Al costat del Viru, un hotel mastodòntic sobre el qual i les seues anècdotes podria escriure un llibre sencer, ha nascut un centre comercial amb el mateix nom. Hi he fet un volt i he constatat un detall important. Les grans marques et respecten quan ets un estat, amb independència del nombre de gent que sigues.

La població total d’Estònia s’acosta al milió i mig de persones però els parlants de l’estonià just si arriben al milió. Ara bé totes les multinacionals que hi ha en aquest centre, de Zara a Nike, de FootLocker o Lladró (que no usa el valencià ni que el maten però no pagar de financiar els blaveros) ací tots parlen i fan propaganda només en estonià. Ni una ratlla en rus i quasi res altres llengües. El toc friki del centre el posava, per cert, un piano que toca sol, automàtic, i sembla ser que és la gran moda per ací…

Tallin té unes llibreries excel·lents i he passat una part de la vesprada triant i remenant. He trobat un bon grapat de llibres en anglès sobre temes estonians. M’ha cridat l’atenció un, que he comprat, i que explica amb fotos com es va produïr el procés d’independència. Hi ha un moment que em crida l’atenció de manera especial. Quan la majoria dels polítics estonians reclamaven prudència per a no fer descarrilar la perestroika, un petit grup d’independentistes va fer una declaració a Pilitsvere on va afirmar que “la independència d’Estònia no és un producte més derivat d’altres reformes. Ben al contrari: la independència és el principi a partir del qual la nació pot parlar de qualsevol reforma”.
Tres anys després eren independents.

A Tallin hi ha un monument als soldats soviètics que van alliberar la ciutat dels nazis al final de la segona guerra mundial. No és res de l’altre món però m’expliquen que està generant una enorme polèmica.

Per als estonians aquests soldats no són precisament els qui els van alliberar dels nazis sinó els qui van ocupar de nou Estònia. Quan l’exèrcit rus va abandonar el país, el 1994, es van retirar totes les falçs i martells i qualsevol record del passat. Excepte aquest monument. Ara els russos, que a Estònia són un terç de la població, o bona part d’ells hi porten flors.

Fa uns dies uns joves estonians s’hi van acostar amb una bandera i la van plantar allà al mig pintant els colors blau-negre-blanc en el monument de bronze i provocant amb això un seriós incident. Hi ha un debat enorme sobre si cal deixar aquest monument dempeus o no. Avui és dissabte i veig un grapat de russos envoltant el monument mentre una colla d’estonians s’ho mira de lluny. Un d’ells m’ha dit “això passa per no fer les coses quan toca. Si l’haguérem tret fa anys ningú no hauria protestat”. Quanta raó té…

He dormit en un hotelet molt tranquil a part vella, però ni així he pogut obviar la diversió jove. Hi ha colles que es passegen per tot arreu fins ben entrada la matinada, malgrat el fred que fa. I que ells no semblen sentir.

En alçar-me he esmorzat amb alguns empleats de l’hotel i els he comentat la bullanga. Diuen que és normal, que aquesta és una ciutat bàsicament universitària i això es nota en tot. Algú m’ha fet recordar una cosa que havia oblidat. Tartu era fins a la fi de la Unió Soviètica una ciutat prohibida de nit. Si eres estranger no podies dormir ací, en part per la por als sempre actius moviments nacionalistes (l’únic grup que va practicar la lluita armada contra la URSS estava ací i tenia el seu centre a Tartu) i en part perquè hi ha un aeroport militar que es veu que tenia molta activitat.

He fet la meua conferència, amb algun toc en estonià, que ha estat ben acceptat malgrat que no sé si s’entenia. En qualsevol cas aquesta gent ha recuperat la independència fa quatre dies i encara agraeixen qualsevol gest.

PD. Per cert: el Barça fa un paper impressionant. Entre els ajudants del congrés hi havia aquest xicot, Lari, que ho sap tot, tot, sobre el Barça. Molt més que jo. És un admirador declarat de l’equip, de Ronaldinho, de Laporta… sap qui és la dona d’Eto’o i com es diu el fill de Belleti o d’algun d’aquests, és al cap del carrer del fet que Oleguer no ha volgut anar a la selecció espanyola… una autèntica passada. Cal dir que quan he fet la foto ell anava només amb la samarreta i jo portava jersei, jaqueta i encara era mort de fred.