Roggero di Lauria
Al migdia ens han portat a dinar al Club Roggero di Lauria, un club tradicional de la societat benestant palermitana, on ens hem trobat de nou amb alguns dels vells periodistes sicilians. Sempre m’ha semblat que els vells periodistes italians són entre els més interessants del món. Com a mínim són dels més interessants entre els periodistes que he conegut jo en la meua vida i els d’avui no m’han decebut. Els més grans d’entre ells havien començat la seua vida professional en els anys cinquanta i han passat dècades seguint la complicada vida política i social de l’illa. El club porta el nom de Roger de Llúria tot i que la majoria dels seus components sembla que ignoren qui va ser. Un d’ells havia vist un monument que sembla que hi ha a Tarragona i havia deduït que era la mateixa persona. La resta ignorància total.
Després he pogut passejar una estona pel centre de Palerm, col·lapsat de gent. Fa un temps extraordinari, amb 17 graus a les nou de la nit -malgrat que som en ple desembre. I hi ha milers de persones, literalment, al carrer. Comprant, voltant, xerrant. He vist una vetlla pel dret a morir. A Itàlia hi ha una forta discussió sobre això arran un malalt que ha demanat que el deixen morir. Els manifestants, al davant de l’enorme palau de l’Òpera, es mostraven solidaris amb ell i encenien espelmes xicotetes al voltant d’una mena d’arbre de Nadal.
Fa la impressió que aquesta és una ciutat molt lluitadora. Que intenta treure’s del damunt l’estigma de la màfia i la pobresa. Que cerca la manera de canviar l’ambient i que no es resigna. Això clarament és el primer pas. Però té molta feina a fer. Calen moltes inversions, molts diners, per a salvar les desigualtats ben evidents que hi ha i per a crear una trama social més equilibrada. I la lluita contra la màfia és molt difícil i complicada. Per a alguna gent amb la qual he parlat aquests dies si avui la màfia no assassina és perquè no li cal ja que controla el poder. En qualsevol cas qui no controla el territori sembla que és l’estat i aquesta és la raó darrera que explica la potència del fet mafiós. Simplement l’estat no pot assegurar que és més fort que la màfia i per tant no pot oferir als ciutadans les condicions mínimes per oposar-s’hi sense obligar-los a ser herois.
Demà marxe cap a Bucarest. Tot el dia en l’avió via Roma. I em perdré el Barça. Ves.
(Sembla que ahir algú va interpretar malament el meu comentari sobre el significat de la paraula Màfia. Quan vaig dir que volia dir bellesa en sicilià en absolut vaig voler dir res més que expressar fins a quin punt és una qüestió molt més complicada i plena de significats del que pensem habitualment. No és normal, simplement.)
A mi també m’apassiona "l’epopeia" catalanoaragonesa a la Mediterrània medieval però no estic gens orgullós d’ella. M’interessa com em pot interessar la conquesta de Cortés o de Pizarro, pel fet de la gesta militar i del xoc de societats, però condemne enèrgicament totes dues. Llúries, Rocaforts, Entences, Montcada i els seus reis (els nostres) no eren més que un grup de cavallers sanguinaris interessats en la guerra i el botí. De la mateixa forma que no em sembla lloable el genocidi indígena a Amèrica no em semblen lloables les activitats assassines i terorífiques d’aquests personatges.
Diu Muntaner en un dels passatges de la seua crònica:
D’açò fo feta a avant tan
gran venjança per la companya, ab l’ajuda de Déu, que jamés tan gran venjança
no fo feta. E en aquest golf és aital miracle, que tots temps hi trobarets unes
tals planures de sang.I no crec, com deia Jaume Collell fa un segle, que es ballaren sardanes de confraternització al peu del Partenó:L’Orient acovardit, terror
d’aquexes terres,
los de musclám d’acer, cor de lleó,
basta ja de carnatge,
prou de guerres,
plantém aquí les barres d’Aragó.
Visca Aragó! tots enardit
responen,
visca Aragó! l’Acrópolis respon;
y’ls nacres y clarins alegres
sonen
y ab teyes s’ilumin’l Parthenon.
Y penjant les ascones sanguinoses
l’endemá aquells valents, lleugers de peus,
ab les dones del Ática amoroses
ballaven la sardana als Propileus
Una cosa és conèixer la nostra història i cultura comuna amb molts altres pobles de la Mediterrània, com l’altre dia comentaves en parlar de la forma de vida de Palerm, i una altra enorgullir-se dels nostres "militars" que han complit amb la seua funció de matar. Curiosament qui més mata, més lloat és.