Postals Nòrdiques (I)
Deixa un comentari“Només cal que somrigues”. Ho va dir amb calma mentre jo mirava a dreta i esquerra preocupat. En cosa de segons una vintena de gossos huskies corrien com embogits cap al bosc mentre jo, quet com un estaquirot, em preguntava què caram feia a finals de l’agost perdut en un bosc de Lapònia, quilòmetres al nord del Cercle Polar Àrtic, a casa d’un corredor de trineus. La veritat és que vaig pensar poc perquè de sobte els gossos es van girar cap a nosaltres, des de la voreta del bosc, i van arrencar a córrer cap allà on érem. “Només cal que somrigues” era la consigna i jo provava i provava de somriure mentre tota aquella manada se’m venia al damunt. Per a la meua sorpresa van passar de llarg. Als huskies tant els hi fa els humans. Ells només volen córrer en grup tan ràpid com siga possible i passen pel teu costat si saps estar-te quet, com a molt et xafen una mica el peu despreocupats com van en mirar-te. Al cap de cinc minuts m’havia acostumat a viure enmig d’aquell tronar de potes (quines cames tan fortes que tenen!) i el llarg passeig pel sorprenent bosc lapó va esdevenir un matí de joia i calma per a recordar eternament.