Mails per a Hipàtia

Diumenge a la nit un ambaixador occidental descrivia la situació a Romania afirmant que hi ha “una capa fina” de funcionaris i allò que els anglosaxons en diuen “civil servants” realment capacitats, que saben el que han de fer i com ho han de fer i que són, de fet, equiparables als seus col·legues de la vella Europa. No és un retret això, més aviat una constatació. El primer de gener aquest país i Bulgària entraran a la Unió Europea i això representarà el canvi més gran que poden imaginar. Entre altres coses perquè els plouran literalment del cel milers de milions d’euros en fons de cohesió que hauran d’aprendre a usar i gastar d’acord amb els estrictes criteris de la Unió.

En les diverses trobades que he tingut avui he constatat fins a quin punt la visió de l’ambaixador era certa. He parlat, hem parlat un grup reduït de periodistes de fet, una estona per exemple amb l’alcalde en funcions de la ciutat, amb un important funcionari de la policia romanesa i amb la ministra d’afers europeus Anca Daniela Boagiu. Aquesta darrera, molt jove, clarament no desentonaria en cap reunió a Brussel·les. Els altres causarien impacte i no obligatòriament positiu. Escoltar justificar els maltractaments policíacs en base a la curiosa idea que les casernes són de fabricació soviètica i estan fetes de forma que incita a la violència no és allò que en diríem agradable. Ni és cap argument massa elaborat.
En qualsevol cas tinc la impressió que el país està més llest que no preparat per a entrar a la Unió però no crec que represente un problema important això. Hem après fins i tot per experiència pròpia que l’expansió de la Unió és un procés lent però segur i no tinc molts motius per a pensar que ací vaja a ser diferent, malgrat com és de fina la capa dels homologables.

Per cert no neva. Jo esperava neu i la veritat és que he vist tothom més aviat trist per la manca de neu, que en els anys anteriors ara ja colgava la ciutat. Fred en fa, d’una forma substancial. I la ciutat es mou amb aquell estil confús tan característic de les velles capitals comunistes. Només que ara el contrast és superior. Al costat dels mega-edificis de l’era Ceaucescu, dels quals el Parlament bat el rècord, comencen a apareixer edicificis de cristall i metall i sobretot rètols comercials per tot i de tot. És un clar reflex també del país en transició que és Romania.