Generació...

Et deixo en herència el que em vares demanar, te la dono, ara en vida, allò que et va encisar, el símbol… 

Te les dono, on hi pots penjar;

records,
paraules pensades, no dites,
i desitjos.

T’en dono, no dues, com volies, sinó tres.
Una per cada, on hi pots penjar;

la memòria,
el present imperfecte,
i
el futur imaginat…

El què vares veure, el gest, la subtilitat, per preservar la intimitat de la cambra, allò que vares percebre com a pràctic, l’actitud, de com sóc.

I en demanar-m’ho, et vaig oferir, el meu temps, el meu espai, la meva geografia i la meva història per recórrer amb tu, compartir l’existència, si vols….
I Em vas dir; ets l’home que estimo.
I quan t’ho vaig dir, al moment, el que ara t’acabo d’escriure, no recordaves el què m’havies dit, com jo tampoc recordava, i m’ho vas dir tu, també, el que ara et dic…

No hi havia paraules, no hi havia temps, només instants, no efímers!

Tu volies l’objecte, les pinces, el símbol.

I s’ens ha concedit, allò tan preciós, que és el primer raig del planeta, l’estel que sempre il·lumina, el matí.