Aquest dimarts al Palau de Congressos de Catalunya el líder de CiU, Artur Mas, procedirà a l’esperada posada en escena del que es podria anomenar llençament de la refundació del catalanisme o, en termes arquitectònics i constructius, la primera formigonada dels fonaments de la Casa Gran del Catalanisme. Vaig confirmar assistència abans de la meva
El problema és que, amb Catalunya, Zapatero ha fet més de candidat que de president. No li ha tremolat el pols a l’hora de retirar les tropes d’Iraq, d’aprovar lleis de dependència, de matrimonis homosexuals, educació o universitària. També s’ha atrevit amb la memòria històrica, revifant allò de les dues Espanyes. Però, noi, amb la
El dia del comiat de Vicent Sanchis de la direcció de l’Avui [Els millors anys de la meva vida] el protagonista de les seccions de política a la premsa d’aquest diumenge és David Madí, amb l’avançament editorial del seu esperat llibre, Democràcia a sang freda. El Periódico: La campanya dels efectes especialsAvui: Democràcia a sang
La legislatura espanyola va arrencar marcada pels atemptats de l’11-M. El cercle es tanca, i el mandat també acabarà marcat pels fets d’aquell convuls trànsit de l’11 al 14-M. La mentida del PP, la implicació d’ETA que la sentència ha tombat, el fantasma d’Iraq en l’ombra aznarista i l’agitació ciutadana convertida en alta participació a
Esquerra Republicana de Catalunya entra al Palau de Congressos de Barcelona amb l’ai al cor per l’efecte Joan Carretero, i en surt havent reforçat l’efecte Uriel Bertran en detriment del líder de Reagrupament.cat [web]. El suport de la militància allà reunida a Esquerra Independentista [web i bloc] no s’entendria sense la condescendència de la cúpula
Pasqual Maragall ha anunciat aquest migdia que pateix alzheimer. L’anterior apunt en aquest bloc acabava així, volgudament críptic: "Però el més imprevisible està per venir. Potser avui. I no em refereixo a la conferència nacional d’ERC." El rumor sobre l’imminent anunci del President Maragall circulava ahir per les redaccions. Per responsabilitat i rigor no es
Les dones són les que manen. I la dona de Pasqual Maragall no n’és l’excepció. Diana Garrigosa va estripar el carnet del PSC quan el partit va triar José Montilla com a candidat a la Presidència de la Generalitat, finiquitant així el seu marit com a cap de cartell a Catalunya [L’esposa del President Maragall
Joan Ignasi Pla, a qui han fet dimitir de prisa per afavorir la renovació al PSPV, és el protagonista de la jornada. Renovació, renovació… és una manera agosarada de dir-ho. Joan Lerma presidirà la gestora dels socialistes valencians, la qual cosa és un retorn al passat, encara que sigui provisionalment. Pla i Piqué són els
Dino amb un amic que m’expressa el seu desconcert i decepció. Efectivament, diu, hi ha un país en moviment. El sobiranisme és més visible, influent i decisiu que mai. Comparteix l’opinió que aquest és un país on proliferen les plataformes [Catalunya, drag queen sobiranista]. Però la seva preocupació és sobre la classe política. Està aquesta
No acabo d’entendre l’autisme blocaire d’alguns polítics. Llegeixo aquest dard contra Ferran Falcó, i veig que no en diu res al seu bloc. De què serveix tenir un bloc si el dia que ets protagonista (volgudament o no) la teva pàgina personal apareix totalment aliena a l’actualitat? Un bloc és també compromís. I el bloc
"José Luis, no; yo me llamo Josep Lluís aquí y en la China", és la frase que ha quedat del programa de TVE Tengo una pregunta para usted. Cinc milions de persones (800.000 catalans) van seguir l’emissió, que va tenir la punta d’audiència quan Josep-Lluís Carod-Rovira va explicar què significa Espanya per a ell [vegeu
On són els papers dels catalans? A Salamanca. Què se n’ha fet de la nul·litat del judici a Companys? Res. De moment. [Zapatero no compleix la llei]
Catalunya té més plataformes que una festa drag queen. En té tantes que l’altre dia un llibreter em va prenguntar: "Escolta, a quina plataforma m’haig d’apuntar?" L’home havia entrat al web de Sobirania i Progrés [wiki], però encara no s’havia decidit a fer el pas d’adherir-s’hi. "La d’en Joel Joan deien que era seriosa", afegeix,
Dos discursos retraten els temps que corren. Afortunadament hem anat de menys a més. Hi ha país, doncs. I si no l’aguanten els polítics, ho fan els escriptors. El primer discurs és el del president de Fecsa-Endesa, Manuel Pizarro, el passat agost al Parlament, on es va rifar dialècticament els representants parlamentaris catalans després de
Espanya celebra la seva festa nacional amb un cap de l’oposició que es fa passar per president, cap de l’Estat o vés a saber què. Rajoy s’aferra als símbols i circula pel YouTube, a mode de No-DO. La qüestió és exitar el sentiment patriòtic i demostrar que el PP és més nacionalista que el PSOE.