Saül Gordillo www.saul.cat
Bloc sense fulls
El Periódico: La campanya dels efectes especials
Avui: Democràcia a sang freda
El Punt: El general Madí no fa presoners i A la política, com a la guerra
La Vanguardia: Las interioridades de David Madí
La
novetat editorial promet, i les informacions privilegiades i opinions de Madí es
preveuen interessants. Però pel que he pogut anar llegint en els
avançaments electorals hi manca qualsevol mena d’autocrítica. No la veig per enlloc.
I la pregunta és molt senzilla: ¿Si CiU ho fa tot tan bé, si Mas és tan bon candidat que deixa en ridícul els Montilla, Carod i Saura, com s’explica l’enquesta que La Vanguardia publica avui?
Aquí alguna cosa falla. Segons l’enquesta, CiU perdria avui dos escons al Parlament; el PSC en guanyaria dos; i
ERC fins i tot en pujaria un. El mapa polític català quedaria pràcticament
invariable. ¿Un retorn a l’oasi després de l’anunci de desaparició de l’oasi català?
Potser sí. ¿O potser un esgotament col·lectiu, un desànim que s’agreuja per la manca de lideratges forts? ¿Com s’explica tot el que escriu David Madí si finalment l’electorat no fa confiança al principal grup de
l’oposició (i de la cambra) malgrat aquesta insatisfacció?
Més enllà d’una certa deriva sobiranista en plena construcció de la casa comuna del catalanisme [Artur Mas: "Mi opción es la nación, no el Estado"], alguna cosa no encaixa. I no em refereixo a les divisions internes, que afecten tots els partits. ¿Què ha fet o fa malament CiU per no capitalitzar el descrèdit polític d’un govern il·legítim suposadament format només per mafiosos?
No espero trobar la resposta al llibre de David Madí, però prometo llegir-lo.
Apunts recents:
[Avui s’estrena el vídeo bloc d’Artur Mas]
[Artur Mas s’apropa als internautes amb un vídeo bloc]
Apunts relacionats:
[ConfidencialCAT]
[Tsunami blocaire d’esquerres contra ConfidencialCAT]
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Saül,
Madí és un dels tios més repelents de la política catalana, a l’alçada del meu ídol "Duran i Lleida". M’imagino el llibre, el qual no llegiré ja que no em causa el més mínim interès. De ben segur que l’ha escrit Salvador Sostres, aquell adinerat que amb la seua vida fàcil es permet insultar tothom a través de l’Avui, cosa que no he entès mai que li permeti el diari que jo compro. Sostres i Madí són l’exemple de nois mimats que tenen tots els drets perquè porten la butxaca plena. És increïble que puguin tenir poder. Jo que aposto per la unitat nacionalista, aquesta és impossible amb gentola d’aquesta mena remenant les cireres. Amb gentola com Madí, potser el tripartit (del qual jo sempre he estat en contra) no és tan dolent. És difícil trobar algun del PSOE (partit amb el qual no coincideixo en gairebé res) que tingui un perfil tan baix com aquest "pijo" barceloní, que amb la cartera plena pot desacreditar tothom.
salut,
emigdi
Eleccions catalanes. 2003 i, les mes recents, 2006.
A les comarques de l’Ebre.
Victòria esclatant, molt àmplia, de CDC, a totes les comarques de l’Ebre.
El poble no es tonto. Ets tu, el militant d’ERC, com t’enorgulleixes sempre.
Jo no milito enlloc.
Per cert, es va fer alguna acció irreparable contra l’Ebre, el segon mandat, amb majoria absoluta, del PP-Aznar? No. Doncs mira si va ser greu. Que no es va fer res.
Per que hi havia tràmits a fer, que no es van poder depassar.
Sempre es mes facil la demagògia. Vendre i comprar.
Però en eleccions, a les comarques de l’Ebre, majoria convergent.
Serà que ho han fet molt malament, ha, ha , ha, ha, ha.
Ser militant no hauria de comportar ser fanàtic hooligan. Ara, a ERC, defensar l’actual direcció és sinònim de fanatisme, es clar.
Saül,
en català no es posen els interrogants inicials a les preguntes…..
A la política….
com a la guerra.
Vaig llegir aquesta entrevista. Primer pensava que estava davant alguna exageració de titular, o allò que escolto a cops amb cinisme: és, noooomésss! "una manera de parlar".
Ja sé que estem acostumats a abusos verbals, i a altres martingales de discurs de cinc minuts, i després no ho he dit, i etc. Però no em va a portar d’entrada a aquests altres problemes, sinó a una cosa més senzilla.
La guerra és la negació de la política. Per molt que anem tant confosos que fins i tot no veiem diferència entre economia de guerra i model econòmic que fomenta les guerres. No sé a quina noció de política ens convida. Suposo que a la que ha anat imperant, a mi no m’interessa.