El bloc d'en Roc Fernàndez

L’edició d’enguany de la Fira del Llibre ha estat tot un èxit per als autors catalans. Ja tenim una colla d’escriptors catalans (Jaume Cabré, Quim Monzó, Maria Barbal, Albert Sànchez Piñol) que comencen a ser coneguts com a estrelles literàries.

Per l’amic i fill de l’autor, Martí Cabré [Bloc] m’assabento que Les veus del Pamano, de Jaume Cabré,
ha esdevingut l’èxit de la fira i ha esgotat la primera edició i ja està editant la segona edició. Fins i tot ha estat recomanat a la TV per l’exministre alemany Joschka Fischer. El Martí m’explica que els primeres dies de Frankfurt el seu pare ja ha rebut milers de bones crítiques de la premsa alemana i que contrasta amb la premsa espanyola que ni n’ha parlat. Una demostració que al final els autors bons suren, mentre que els mediàtics no passen ni els Pirineus.

El millor de tot plegat, és que la Fira de Frankfurt també ha demostrat que en català es pot anar arreu. Sobretot si t’hi volen rebre.Després de menystenir la
literatura catalana i d’atiar el foc de la crispació lingüística i que el govern de La Generalitat cedís portant a Frankfurt autors en castellà, el catalàn triomfa a Alamania o no tenen pejudicis pel català si no només es basen en si una obra és bona o dolenta.

Avui escoltava la tertúlia de Catalunya Ràdio on valoraven el discurs de Montilla al Debat de Política General. Tothom coincidia a dir que va ser gris i aborrit. I d’aquí s’ha derivat cap el desencís, la falta de lideratge i l’ensopiment que flota en la societat catalana aquests darrers temps. Un ensopiment que ve per la pèrdua de lideratge, perquè ja no tenim la sensació d’estar a davant i de ser els primers de la classe. (només cal veure el mapa compartiu que us adjunto)

Davant d’això el patriotisme social, el voler diluir el discurs identitari dient que no ens cal cremar res -en referència a la crema dels retrats dels Reis- i que hem de ser simpàtics a Espanya provoca més irritació i encara més ensopiment.

Que Montilla no és un estadista ho sap tothom a aquestes alçades. El problema de Montilla és que és només un gestor, i un gestor dolent. Una anècdota de diumenge crec que il·lustra el que vull dir a la perfecció.

Diumenge vaig ser a les Festes de la Mercè. Vam anar al Cercavila i sortint vam pujar pel carrer del Bisbe. Quan portavem un tros caminant direcció a la Pl. de la Catedral va passar en Montilla. Amb el cap abaixat i mirant el terra i dos guardeespatlles, un davant i l’altre darrera. Anava a agafar el cotxe a la Pl. de la Catedral perquè tot estava ple de gent. Vam seguir-lo amb la família. Doncs bé, en tot el tracjecte del carrer del Bisbe fins a la Pl.Catedral, ningú li va dir res!. Ningú el va parar, ningú es va voler fer una foto o fer li va fer un comentari. Us imagineu el mateix recorregut amb el President Pujol?.

Aquests dies entre l’apagada, i el segrest de la revista El Jueves per injúries contra la corona tinc la sensació de viure en un país tercemundista. Com a mínim aquestes coses que estan pensant fa adonar-se que potser algunes de les bases de la democràcia no estan prou assentades: la llibertat d’expressió, l’assumpció de responsabilitats… Ahir mateix vam tenir les compareixences dels Consellers Castells i Saura a Barcelona i Clos a Madrid, tots catalans, però a hores d’ara encara no sabem perquè 300.000 persones es poden quedar sense llum a Barcelona tres dies, ni sabem qui n’és el responsable. Impensable nord enllà.

Un altre fet que personalment considero greu i que em sobta que encara hi hagi gent que estigui a favor de la mesura és el segrest de la revista El Jueves.

La llibertat d’expressió no té límits només cal recordar les paraules de Bertolt Brecht:

Primer s’endugueren els negres,


Però a mi no em va importar, perquè jo no ho era.


Tot seguit s’endugueren als jueus,


Però a mi no em va importar, perquè jo no ho era.


Després varen detenir als capellans,


Però com que no sóc religiós, tampoc em va importar.


Finalment varen apressar a uns comunistes,


Però com que no sóc comunista, tampoc em va importar.


Ara se m’enduen a mi… però ja és massa tard.

Portem un any horrible en quant als serveis bàsics. Només fa un any estavem en plena crisi de l’Aeroport del Prat, fa tres o quatre mesos l’embolic de Rodalies i els milers d’afectats pels retards i ara l’apagada de Barcelona. Que més ha de passar?. Està clar que d’ençà la Crisi del Carmel, Barcelona i Catalunya va de caos en caos. La impossibilitat de gestionar els serveis bàsics per part dels omnipresents governs tripartit són més que un evidència.

Massa preocupats per fer inversions de cara a la galeria, a les lluites de poder, al maquivelisme pur, s’obliden que perquè les coses funcionin cal estar-hi a sobre. Abans ho podien justificar amb els famosos 23 anys de Pujol, ara ja fa massa temps que hi són per haver pogut resoldre alguna cosa i enlloc de fer-ho ho han empitjorat. Algú s’ha parta a pensar els perjudicis econòmis i d’imatge que provoquen qualsevol d’aquestes crisis en el país?. Algú s’ha parat a pensar el desànim que provoca això en la població?. Volíem ser entre els primers i ara tenim feina per encendre la llum de casa. I és que un país és com les persones, quan no va endavant és perquè va enrera.

Aquí teniu un dossier sobre l’apagada de Barcelona

Divendres vaig anar a la roda de premsa que vam fer a CiU per presentar una proposta que permeti l’arribada del TGV a la frontera francesa el 2009.

La solució passa per
instal·lar un tercer rail en el tram Castellbisbal-Mollet d’ample ibèric i en
el tram Girona-Vilamalla. A més a més, caldria construir
una plataforma de connexió de Vilamalla fins al tram d’ample internacional
Figueres-El Pertús. Tot això permetria la sortida des de Barcelona tant de
trens de mercaderies com de trens de viatgers fins a la frontera francesa amb
alta velocitat. Aquesta solució permetria superar provisionalment els esculls
pel centre de Barcelona i els de Girona que són els que actualment sembla que
endarrereixen els terminis de l’obra.Els costos d’aquesta
solució serien: El cost d’un
quilòmetre d’instal·lació d’un tercer rail és d’1,5 milions d’€ cada quilòmetre
(total: 75 milions d’€ pels 50 quilòmetres totals). A aquest fet s’hi afegeix
que a l’empresa concessionària del túnel de El Pertús, a partir del 2009,
caldrà pagar-li una indemnització anual de 60 milions d’€ anuals si no hi
passen trens i per tant aquesta proposta evitaria aquests cost.

Pels que encara considerem que el retard de 3 anys més en el TGV és inadmisible crec que pot ser una bona solució provisional. Esperem que els sectarisme habitual del tripartit accepti aquesta proposta que ve de l’oposició però que és pel bé del país. Un país al que ens porten prenent el pèl pel que fa a infraestructures de fa anys. Aviat farà 20 anys del TGV Madrid-Sevilla i no tenim encara connexió amb ample europeu amb Europa!

Avui un company de la feina, en Jordi, m’ha fet arribar un
vídeo de propaganda electoral del PP, concretament d’Esperanza Oña, candidata a l’alcaldia de Fuengirola. Els il·luminats que van fer el vídeo no són d’eixe món, o nosaltres estem fora dels cànos estètics espanyols. Peruqè almenys pel meu gust ha sortit una cosa autènticament casposa, castiza i amb olor de naftalina. Les imatges, s’alternen imatges de la candidata del PP amb gent ballant a ritme de merengue. Si tot això fos poc, apareixen personatges un de Darth Vader, un kamikaze, un gos vestit amb una camiseta del PP, pobra bestiola!. Aneu a la web del PP a Fuengirola i veureu el vídeo en qüestió. El millor de tot que la protagonista del vídeo ha guanyat per majoria absoluta !!!.

Cal llegir l’article d’avui de Martí Estruch al diari Vilaweb que podeu llegir aquí i titulat "A CiU, ni les engrunes". Va en la línia del que vaig escriure fa uns dies al Bloc titulat "Genocidi polític contra CiU".

Dissabte veurem com l’equisdistància és un concepte que només serveix en precampanya. Sort que la gent comença a adonar-se. Potser és legal, però no és moralment acceptable que la primera força política al Parlament, la primera força en nombre de regidors se la deixi de banda arreu. I ho és menys en unes eleccions com les municipals on vulguem o no la gent vota l’alcalde. Que vagin jugant que això passarà factura (encara més).

Com sempre els que intrepreten magistralment els motius són el de Polonia, només cal veure aquest vídeo:

Aquesta setmana em tingut la revelació estrella que l’AVE arribarà dos anys més tard del previst a Barcelona i a més o farà per sota (o sobre si la foten a terra) de la Sagrada Famíla. L’anunci arriba sospitosament una setmana després de les eleccions municipals i amb el silenci complaent de l’Ajuntament de Barcelona i el Govern de la Generalitat. Segons ells no ho han sabut fins ara, no com el castell de Montjuïc que si van saber fer "el traspàs" just en plena campanya municipal.

Per acabar-ho de rematar el diari del germà del conseller de Política Territorial i Obres Públiques i director de El Periódico, Rafel Nadal publicava, just l’endemà del fantàstic anunci, un reportage sobre totes les ciutats on hi passen trens per sota. No sé com era el NO-DO però podia ser gaire diferent a això?.

Aquests darrers dies estem davant d’un intent clar de genocidi polític contra CiU. Genocidi perpetrat pels socialistes que volen per Catalunya una lògica com l’estatal PP-PSOE. Però també estimulat per ERC, un partit que es fa dir independentista i que serveix de cavall de troya del PSC-PSOE arreu. Mai el PSC hauria esperat unes minyones tan fidels i eficaces.

Sicerament, no crec que el que CiU representa i ha respresentat a Catalunya es mereixi això. Ni crec que algú amb el més mínim sentit nacional pensi que això és el que convé al país. No crec tampoc que la gent que ha votat a CiU es mereixi això i vegi com en molts casos esdevé alcalde un persona que ha obtingut dos regidors per simple aritmètica. Sense tenir en compte la voluntat popular, sense tenir en compte que és millor pel municipi només per pura estratègia marcada desde Villaroel i Nicaragua.

El genocidi arriba a nivells brutals, com el cas de la Diputació de Girona on fins ara havíen governant junts CiU i ERC. I ERC ara pacta amb el PSC. O a Lleida on ERC tindrà la presidència de la Diputació amb tan sols 3 diputats. La fam de poder del PSC i ERC no té aturador!.

Tant ERC com el PSC estan pagant cara aquesta estratègia electoralment parlant, però ambdós amb menys vots que mai tenen més poder que mai. Una lògica que atempta contra els fonaments de la democràcia.

Després surt en Portabella a Barcelona fent el paripe del trencament del Tripartit per despitar mediàticament i segurament preparart des de Villaroel. I té la barra de dir que ERC respectarà la llista més votada, falta afegir si és socialista, és clar. Però el fet és que el Tripartit segueix sent una fórmula per acumular poder malgrat els pobres resultats.

Us adjunto la imatge de municipis on CiU ha guanyat les eleccions municipals, d’aquí uns dies veurem si ERC ha respectat això de llista més votada. Que us hi jugueu a que no?

Alguns ja feia temps que intuíem que el procés de pau a Euskadi anava pel pedregar. Primer de tot cal dir que el trencament de la treva el primer culpable és l’organització terrorista. Ara bé dit això també cal que ens preguntem perquè en alguns llocs els processos de pau funcionen i d’altres no. Sense tenir una vareta màgica si que voldria fer algunes consideracions. Crec que un procés de pau requereix moltes coses que segurament l’estat espanyol i la seva fràgil democràcia encara no té:

– Líders forts i amb coratge i que siguin capaços d’arriscar i arrosegar, no peixos bullits amb talante que van a cop d’enquesta demoscòpica i que esperen dir el que la gent vol sentir. Zapatero ha estat un gran frau, per a Catalunya amb l’Estatut, per Euskadi amb el procés de pau.

– Una autèntica divisió de poders. Només cal veure com va la justícia… Una democràcia forta es basa en aquest principi inventat a la revolució francesa!!. Els països que funcionen, com per exemple Gran Bretanya o els EUA, les decisions d’alguns àmbits, especialment el judicial, es prenen idependentment del poder polític. Per no parlar de la premsa i els mitjans de comunicació que fan de BOE del partit del govern o de l’oposició. A aquests països seria impensable que el germà d’un conseller sigui director d’un diari, per exemple.

– Sentit d’Estat per part del govern i de l’oposició. El PP que semblava anhelar més la fi de la treva per la oportunitat electoral i de desgast que lib represneta, que no pas la pau. Ha estat una actitud irresponsable que ha fet del terrorisme un cavall de batalla electoral.

– Capacitat d’arriscar: un procés de pau implica negociar, arriscar, prendre decisions impopulars però que acostin i crein un clima favorable a la pau. L’abolició de la llei de partits, l’acostament de presos d’ETA a Eukadi, permetre que l’esquerra abertzale s’hagués presentat a les eleccions translladant el que ara és cladestí a un pla polític i per tant de diàleg… són algunes solucions impopulars però potser hauríen creat un clima favorable a la pau. Blair a Anglaterra va ser capaç d’arriscar, fins i tot en contra dels interessos electorals del seu partit, però el resultat respecte a Eukadi és abismal.

– CiU no només ha aguantat, sinó que ha estat l’única formació que ha pujat en percentatge de vot en aquests eleccions municipals. En 30 comarques, CiU és la primera força, i en tres més, ha quedat empatada amb el PSC-PSOE. D’aquesta manera, s’han retallat distàncies amb els socialistes: mentre l’any 2003, la diferència entre els dos partits va ser de 9,61 punts, ara s’ha reduït a 7 punts.

– CiU continua sent la primera formació de Catalunya en nombre de regidors. En concret, en té 814 més que el PSC-PSOE (3.384, CiU; 2.570, el PSC-PSOE). En aquests moments, ja té assegurades 337 alcaldies, gràcies a les majories absolutes que ha obtingut.

– A Barcelona, Convergència i Unió ha fet un gran resultat, malgrat no haver pogut guanyar. És l’única força política que puja a la ciutat (quatre punts i tres regidors). Ha guanyat en un districte més que el 2003 (Gràcia s’afegeix a Sarrià-Sant Gervasi, les Corts i l’Eixample). Els socialistes perden 3,67 punts i un regidor; ERC, 4,01 punts i un regidor; ICV, 2,76 punts i un regidor, i el PP, 0,49 punts, però es manté en regidors.

– Cal destacar que en les poblacions mitjanes, Convergència i Unió ha obtingut uns grans resultats. Sobretot en llocs on s’ha fet un procés de renovació i de relleu generacional. Casos com Premià de Mar, Berga, Tortosa, Manresa, Vilafranca del Penedès, Figueres…

– En les grans ciutats, CiU ha millorat resultats respecte els anteriors comicis i ha trencat les majories del Partit Socialista: Badalona, Sabadell, Terrassa, Reus, Girona … Així, en els 50 municipis més importants de Catalunya, CiU ha obtingut 32 nous regidors.

– Cal destacar que en aquelles poblacions on durant aquests quatre anys hi ha hagut un govern tripartit, ara els tres partits que el conformen han patit una davallada. El cas més evident és Barcelona, però també a Martorell, Girona, Tortosa, Manresa, Reus, Vilassar de Mar, Cardedeu, Vilanova i la Geltrú …

– ERC ha començat a patir les conseqüències d’haver fet President de la Generalitat José Montilla, i de la seva aposta per sotmetre’s a la disciplina de PSOE i renunciar a desenvolupar una política nacional des del Govern. Molts ciutadans han decidit no donar suport a ERC aquest cop, cosa que els ha fet perdre bona part de la representació en molts municipis.

El gràfic que us afegeixo mostra la pèrdua relativa de vot comparant les municipals de 2003 i les de 2007 i la pèrdua relativa restant el lineal d’abstenció de cada circumscripció.

He trobat al YouTube aquest vídeo sobre el lema del socialistes d’aquestes eleccions. Aquests només volen canvi quan és pels altres, quan hi són ells volen estar-s’hi més temps que el PRI Mexicà…

Seguint amb les curiosistats electorals. Aquest cop n’he trobat una de bona, d’aquelles que desmenteix que la política sigui aborrida. El partit belga NEE
presenta una original campanya de cara a les eleccions al Senat: la
candidata Tania Derveaux promet fer una fel·lació als 40.000 primers
homes que s’apuntin en una llista que podeu trobar ací.

El
NEE pagarà el viatge de la Tania, que calcula que trigarà 500 dies a
voltar pel món, fent unes 80 fel·lacions diàries, de cinc minuts i amb
preservatiu. En el registre de la llista hi consten totes les
condicions per a l’acte, que podeu trobar ací. El
partit NEE es presenta com a partit de protesta dels ciutadans
allunyats de la política i pretén no ocupar els escons obtinguts.

A veure si els crítics destructius de Sant Feliu enlloc de webs n’aprenen!.

El debat de Localia TV i SER Barcelona va tenir un clar guanyador: Xavier Trias. Comprova-ho tu mateix. Els hereus no tenen lloc en una democràcia:

Recordo fa anys quan era a la JNC en un intercanvi internacional en que hi havia representats de joventuts polítiques d’altres països europeus. Un dels debats que va haver-hi va ser sobre seguretat. Allà me’n vaig adonar que en el fons els catalans, pel fet de no diposar d’Estat dels temes estratègics i de seguretat no en sabíem ni un borrall comparat amb els col·leges europeus. En canvi només cal veure les recents eleccions franceses per adonar-se que és un tema cabdal els propers anys.

Aquí en plena campanya s’ha aixecat una polseguera important per aquest tema. Però com passa sovint els discursos sobre seguretat d’uns i altres estan marcats pels tòpics. L’esquerra tronada catalana, segueix veient el debat de la seguretat com un tema de "dretes". La dreta rància del PP simplifica perillosament un tema que és d’una complexitat immensa. I la premsa no ajuda a pder fer-ne un debat serè. A qualsevol país del món si un diari publica el que ha publicat aquí La Vanguardia el dia 9 de maig (“Catalunya concentra el mayor foco de yihadistas”) i mig govern aniria de cul per presentar un pla de xoc i justificar totes les actuacions que s’haguéssin fet fins ara. Aquí com que de Conseller del ram tenim en Saura fa la reducció fàcil de dir que no s’ha de vincular immigració i seguretat. I tens raó, Saura, però quan mig món està preocupat pel terrosime internacional no seria important que aquí almenys ens ho prenguessim en serio?. Tant malament està vincular terrorisme amb immigració, com girar l’esquena a un problema d’abast mundial.

Catalunya ja ha estat lloc de pas de terroristes islàmics, fins i tot alguns dels que van protagonitzar els atemptats a les torres bessones de Nova York van ser a Salou. Hem tingut un atemptat a Madrid dramàtic i alguns es creuen tant ingenus que retiran les tropes d’Iraq ja està tot resolt. Però només cal viatjar pel món per adonar-se que aquest és un problema global i que l’únic lloc que es tracta frívolament per uns i altres és aquí.