El bloc d'en Roc Fernàndez

ERC va justificar l’acord del tripartit, el primer i el segon, dient que era una forma de pendre vots al PSC i evitar que esdevingués més PSOE. Sota aquesta errònia estratègia ERC, ha fet de cavall de troia del catalanisme que ha dut a un enfornatment fraticida entre els dos partits catalanistes, la fragmetació i desmovilizació del vot nacionalista i ha donat pedigrí catalanista a un PSC cada cop més PSOE.

Amb el Tripartit de Maragall potser hi havia la justificació del canvi pel canvi, però amb el Tripartit de Montilla, on ERC ha fet president de la Generalitat una persona d’estricta obediència espanyola la contradicció ha esdevingut absoluta.

Vull pensar que l’objectiu inicial d’ERC era bo i fins i tot lloable. Ingenu i pueril, però lloable. Des de CiU, potser perquè coneixem millor el PSC, ja sabíem que acostar-s’hi és cremar-se. Però els resultats de diumenge, són la constatació palpable del fracàs de la seva estratègia. Per la via d’intentar catalanitzar el PSC, l’únic que aconseguirant és “normalitzar” i “espanyolitzar” el mapa polític amb una dinàmica dreta-esquerra. Han volgut prioritzar l’eix esquerra-dreta sobre l’eix nacional. Però el 9 de març ha demostrat que per fer d’escolanets del PSC la gent ja els vota a ells. Per sacsejar el vot de la por al PP, és millor votar els altres, el PSOE.

Crec que ara toca fer autocrítica des del catalanisme. I corregir allò que hem fet malament plegats. Algú s’imagina que hauria passat amb una candidatura conjunta a Madrid d’ERC i CiU, per exemple, al Senat?. Estic convençut que un gest així hauria desfermat una il·lusió i mobilització entre el catalanisme capaç de frenar la dinàmica de la bipolarització i l’espanyolització.

L’aspecte més positiu dels resultats del 9 de març és que vulguem o no hi ha una abans i un després. I no tàctic, sión estratègic. Toca revisar l’estratègia del catalanisme polític i deixar de banda la guerra fratícia que ha dut a disminir en conjunt els escons dels partits d’obediència no estatal. Ja no toca aguantar enrrocats cadascú amb la seva posició. Toca revisar estratègies, tocar revivar el sentiment nacional. Toca deixar-se d’experiments amb gaseosa entre aquells que tenim Catalunya com a prioritat.

Espero que tots siguem prou generosos per veure-ho.

Sóc dels massoques que em vaig empassar els dos cara a cara entre Rajoy i Zapatero. La meva sensació dels dos és d’un pim, pam pum en que no hi hagut n una sola idea fresca per cap d eles dues parts. A més s’han embarrancat en els mateixos temes de sempre: ETA, el model lingüístic, el model territorial…

Molt preocupant i ofensives les paraules de Rajoy respecte Catalunya. Lo de la multeta de l’API de Vilanova va ser brutal, en aquell moment estava revisant el correu de 10 cartes: 9 en castellà d’empreses amb seu a Catalunya. Per no parlar de la trucada de l’altre dia de telefònica que vaig haver de fer una lliçó pedagògica a una persona sobre on trucava. I mentres els del PP ens expliquen lo amenaçat que està el castellà!. Que m’expliquin a on.

Però si l’atac del PP va ser patètic, la fredor i la inseguretat de Zapatero en respondre aquests atacs és quasi més perocupant que els atacs en si. Era com si estigués d’acord i només volgués esquivar l’embestida!!!. Qualsevol persona que visqui aquí ens hauria defensat millor!.

Aquest cara a cara ha posat de manifest que per uns i altres, Catalunya és municició i prou. El debat en si és una falta de respecte vers la pròpia realitat política de Catalunya on hi ha 5 partits i no dos. Però exeplifica perfectament la voluntat d’uns i altres per bipolaritzar i “normalitzar” el mapa polític a Catalunya, Euskadi i Gal·lícia on hi ha altres realitats.

Aquest cara a cara reafirma que tant el PSC, com el PP Català han enfocat les seves campanyes els uns contra els altres i espanyolitzant les eleccions.

Aquest cara a cara només té una virtut. Com és que es pot fer un cara a cara Zapareto-Rajoy a les eleccions a corts generals. I no un Mas-Montilla a les catalanes?.

♦

Avui una amiga m’ha fet arribat la següent notícia que crec que pot ser un del millors antídots per combatre la bipolarització asfixiant entre PP i PSOE. Segurament a més farà reflexionar a més d’un ingenu que encara pensa en el vot útil i no en qui el defensarà a ell.

La notícia diu:

Los españoles que no votan ni al PP ni al PSOE están más satisfechos sexualmente

Así se desprende de los resultados de una encuesta realizada por Sigma Dos

Los españoles que no votan ni al Partido Popular ni al Partido Socialista y los que se declaran agnósticos y no practicantes son los que más disfrutan de sus relaciones sexuales. Así se desprende de los resultados de una encuesta realizada por Sigma Dos, presentados en rueda de prensa por Miguel Ángel Cueto, presidente del X Congreso Español de Sexología que se celebrará en León el próximo mes de abril.

Según expusieron Cueto y Miren Larrazábal, presidenta del Comité Científico de este congreso, los hombres que votan a partidos distintos del PP y el PSOE obtienen mucho placer en las relaciones sexuales (42%), frente al 31% de los que votan al PSOE y un 29% de los que votan al PP. En las mujeres se iguala esa proporción: un 33% de las que votan al PP afirman obtener "mucho placer" en las relaciones sexuales, frente al 28% de las que se decantan por el PSOE. "Las mujeres no nos podemos ir a la izquierda para estar satisfechas", bromeó Larrazabal.

No sé si és un motiu prou de pes per esgrimir en un míting però…

Des d’aquest cap de setmana hi ha un nou estat independent a Europa, es tracta de Kosovo. El nucli fort d’Europa, França, Alemania i Gran Bretanya ja han reconegut aquest nou estat. El govern espanyol d’en Zapatero encara s’hi resisteix i abunden aquests dies les declaracions de dirigents socialistes i populars insistint en afirmar que no es pot comparar la situació de Kosovë i la seva independència amb les qüestions nacionals que es plantegen des de Catalunya o el País Basc. Les històries respectives, per sort, són molt diferents. Però si tenen raó llavors perquè els costa tant renoxèixer aquest nou estat?. Està clar que per l’Espanya del PSOE i del PP cada nou estat que apareix a Europa els posa més difícil negar-se a que catalans i bascos decidim per nosaltres mateixos. Per això tanta resistència.

Les ecoparides són les propostes que ens fan alguns per diferenciar-se en un govern mediocre i que tenen com a única finalitat toca el vora viu al personal. Un ecoparida ha estat la limitació a 80 Km/h imposada a l’àmbit metropolità. Diuen que per motius ecològics, però el problema ambiental és que un trajecte que habitualment fas en mitja hora, en hora punta n’hi estas entre una hora i quart. El motiu les caravanes, i els embussos diaris a que estem sotmesos els que baixem a treballar a Barcelona diariament.

Embussos no només als accesos de la ciutat, si no perquè per exemple a Sant Feliu disposem de la mateixa carretera de fa anys i el mateix transport públic. O fins i tot menys transport públic que abans, fa decades ja hi havia un trenet que en deien el calderí de Caldes a Mollet.

Aquests mateixos que ha fet la proposta dels 80 Km/h, idavant el fracàs de la mesura -la gent no és tonta encara que el tripartit s’ho pensi- es depengen amb la proposta d’estrenyer els carrils. El drama és que aquesta proposta a més d’ecoparida és perillosa. I té l’agreujant que surt del mateix director general de trànsit que té el trist rècord de que els morts del gener d’enguany siguin el doble dels de fa un any.

El RACC, una entitat amb solvència contrastada, s’ha oposat a les dues mesures i sobretot ha alertat de la perillositat d’alguna d’elles. Contrasta aqust interès en aplicar ecopardes, amb el opoc inetrès per resoldre i analitzar el punts negres de les carreteres que fa uns dies va publicar el mateix RACC. I on per exemple, el tram de Caldes a Moià figura entre un dels més perillosos. Però es clar resoldre embussos i resoldre punts negres no acontenta els que van en cotxe oficail i quatre que els aplaudeixen mentre els que els mantenim ens fem cua.

De viatge de noces vam decidir d’anar a Nova York i també a Québec. Com a nacionalista el Québec sempre m’ha tibat i molt. De tornada vam visitar Niàgara i una part de Canadà (Toronto i Otawa). El Canadà en aquella època era un país que ell sol tenia el 10% de la reserva d’aigua dolça del món. Allà l’aigua abunda i molt. D’entrada tenen els cinc grans llacs. Visitant l’Ajuntament de Toronto ens van explicar que el Canadà s’estava preparant per "exportar" aigua amb vaixells i que seria el petroli del futur.

Més tard viatjant vaig veure que al costat de l’autopista hi havia un camió llançant una pasta verda a les zones de terra, ens van explicar que aquella pasta fa una crosta i duu unes llavors que fan que a la sorra i aparegui verd i s’evita així emburtar l’aigua per l’arrosagament de la terra. De fet els rius allà eren blaus, ben blaus. Teníen l’aigua com un recurs a preservar, protegir i explotar.

Fa dos estius vaig ser a Holanda, un país fet a costa de treure aigua del sòl a través de Molins des del s. XVII. També una obra d’ingenieria hidraulica brutal. Tant brutal que han arribar a convertir un mar en un llac d’aigua dolça.

Mentre Holanda o el Canadà han fet tot això, obres d’ingenieria hidraulica en un o altre sentit aquí, un país mediterrani que sempre li ha mancat l’aigua per climatologia s’ha fet el contrari. Presoners de conceptes buits com "nova cultura de l’aigua" no ens hem preparat per la sequera ni pel futur. S’ha rebutjat el transvassament de l’Ebre, hi estic d’acord no pas perquè estigui en contra dels tranvassaments, si no perquè l’Ebre no és la solució.

Però els que rebutgen els transvasaments es dutxen cada dia amb aigua que procedeix de un o l’altre. D’un transvassament del Llobregat o del Ter o dels dos alhora. Fa més de cinc anys, CiU amb el llavors conseller de PTOP, Pere Macias va pantejar la necessitat de fer un transvassament de l’aigua del Roine. El Roine és un riu que només s’aprofita un 10% i per tant és una solució a llarg plaç. Tots els de la nova cultura de l’aigua, que ara ens assequen les fonts i Rius tirant dels pous com mai, es van estirar els cabells. Els mateixos que ara volen solucionar el tema amb una desaladora que s’alimentarà de la llum procedent de l’energia nuclear francesa. No podem comprar aigua i fer una canonada al Roine però podem fer el xorres amb una desaladora que funcionarà amb l’energia nuclear que ells mateixos tant rebutgen.

I el summun d’aquest hipocresia de progres de pa sucat amb oli és la proposta dels vaixells. No podíem fer un transvassament d’aigua amb canonada però en canvi si que hem d’anar a buscar aigua al Roine amb vaixell. Perquè la nova cultura de l’aigua a banda de servir per encartar als diaris dosificadors que fa anys que alguns tenim a casa, quan arriba la sequera no serveix per res i ens ha fet perdre cinc anys.

Ahir vam ser a Caldes de Montbui de Sant Antoni de nou. L’Aina anava en una carrossa. De fet em vaig trobar un munt de gent de Sant Feliu i alguna carrossa que va aprofitar per sortir també a Caldes. També n’hi havia de Bigues i altres pobles del volt.

Només us destaco una carrossa sobre l’AVE que es deia esperant l’AVE. Segur que la Magdalena Álvarez li agradaria molt!. De fet és mereixia un premi per l’enginy d’inclore un tema com aquesta amb una dosi d’humor i visualitzant alhora el desastre de la gestió d’infraestructures.

A molts, inclòs a mi, ens ha sobtat la distància que Barak Obama a tret a Hillary Clinton hipotèticament la més ben posicionada a les primàries democràtes en els primers caucus. Aquests dies s’han donat ja moltes explicacions com que és la presona que millor encarna el canvi als EUA, o que té un discurs més fresc i que genera il·lusió, quan parla i sobretot quan escriu. L’exemple més clar és el seu últim llibre "L’audàcia de l’esperança". Obama també és un dels que té millor organitzada a la seva xarxa a Internet que li permet un projecció viríca. Només fa uns mesos quan vam llançar el videobloc de l’Artur Mas va ser un dels referents necessaris al que vam haver de recórrer.

Avui però l’anàlisi va una mica de conya, o no. Després de veure aquest vídeo també començo a entendre perquè Obama va dels primer:

Alguns pensareu que és una conya, i ho és, però aquest vídeo l’han vist cinc milions de persones i va ser el més vist de You Tube de l’any passat.

Des del punt de vista econòmic el 2008 comença malament. D’una banda l’increment de l’atur en 5’2% al conjunt de l’Estat i Catalunya com una de les zones on ha crescut més l’atur. Aquesta mala notícia ve acompayada de la de la inflació, l’IPC inetranual arriba al 4’3%, principalment arrossegat per l’escalada de la benzina, però també d’aliments bàsics com la llet o el pa. O el recent anunci de l’empresa NISSAN d’acomiadar 450 treballadors, han fet d’aquesta entrada d’any la pitjor dels darerrs temps des del punt de vista econòmic.

Per si fora prou, amb algunes infrastructures no es compleix aquella dita d’any nou vida nova, i Rodalies segueix amb la tònica habitual. Els dos primers laborables de l’any, dues avaries i de nou caos.

Tot això, pronostica un any dolent des del punt de vista econòmic, que contrasta amb la Catalunya optimista que ens piten des de l’establisment socialista. Però si l’economia no tira, i al país segueixen sense funcionar elements bàsics com els trens, com podrem fer front asituació econòmica més complicada? I com pagarem les polítiques de promesa de xecs d’en Zapatero?.

També caldrà veure com acaben els sous, perquè si no s’equiparen els sous a la inflació, el que està clar és que hi haurà una reducció del consum que podria accentuar més la crisi. Vaja que potser ens toca començar a estrenyer el cinturó. I alhora demanar eficàcia, perquè una cosa és tirar els calés en època d’abundància i l’altra és fer-ho amb vaques magres.

Ja fa dies que aquest país ha deixat de competir per estar entre els primers per simplement estar. Només cal recordar l’apagada, la sitaució de l’hospital de Vall d’Hebron o de Can Ruti, tot el que ha passat amb Rodalies… són indicis que no només no anem endavant si no que el que hauria d’anar, simplement ha deixat d’anar.

Però com passa als països que no van, els que governen lluny de posar-hi i intentar resoldre els problemes quan es posen nerviosos busquen el control de l’opinió, el control de la informació. Que no s’expliqui el que passa, si no un miratge. Això en el fons també és anar endarrera. I això també és anar endarrera en qualitat democràtica, en la llibertat d’expressió, i en la divisió de poders. Però és una temptació que molts no saben defugir.

En un país democràticament sa, unes declarcions com les de Joan Ferran li haurien costat el cap. Però quan el cap de premsa del president de la Generalitat es permet amenaçar periodistes o enviar escrits subratllats amb allò que no ha agradat, les declaracions de Joan Ferran són simplement un graó més.

Als EUA els directors dels diaris es gauradien prou d’anar a dinar amb un polític. Aquí alguns mitjans del règim, com el Periódico o com la TV3 de la "crosta nacionalista" surten 750.000 persones al carrer i miren cap a un altre costat.
El PSC vol fer de Catalunya un feu mediàtic i electoral, així quan en Mas fa una conferència ells contraprogramen a través de TVE amb en Montilla a "una pregunta para usted", o quan en Maragall anuncia que deixa el PSC, ells filtren a través dels seus mitjans que té Alzeimer -amb una demostració d’una falta d’ètica i respecte que fa vomitar-. Aquest és el model de mitjans que vol el PSC, per això Joan Ferran parla d’"arrancar la crosta" amb una dialèctica propera a la dels seus admirats Chaves o Fidel Castro, on per desplegar una pancarta demanant democràcia et retenen i et foten fora del país.

Que bonic seria una Catalunya amb un sistema de mitjans com el de Cuba o el d’en Chaves oi Sr. Ferran?. Potser amb uns anyets més de fatxes pintats de progres com vostè ho aconsegueix, però hi perderem tots!.

Dissabte vaig ser un dels milers de catalans més que ens vam manifestar. Vaig baixar a dinar a Barcelona amb molts dels amics de sempre que aprofitant la convocatòria vam quedar per anar-hi plegats: el Jordi Vàzquez i la Cristina, el Martí Cabré i la Núria Masdéu, el David Gràcia. Vam arribar ala Plaça Catalunya a les cinc en punt, ens vam posar al bloc de Convergència on vaig poder veure gent d’arreu, com en les grans mobilitzacions. Vaig saludar a amics i comanys de la comarca, del Maresme, del Ripollès, d’Amposta… d’arreu. Dissabte hi havia gent d’arreu.

No ens vam començar a moure fins passades les sis, la riuada de gent era impressionant, el civisme i la capacitat de reivindicar d’una forma festiva i pacífica també.

Una vergonya el tractament dels mitjans afins "règim" i al PSC -és a dir quasi tots- en intentar silenciar un clam popular i etiquetar-lo. Un cop més l’amic i peridodista en majúscules Vicent Partal la clava anmb reflexions com: "aquesta fotografia, del PSC i el PP en l’un costat, i des d’Unió Democràtica a la CUP en l’altre, el canvi més transcendental que es deu haver plasmat aquest primer de desembre. Amb això és possible que hajam assistit al naixement d’un nou cicle polític al Principat. Durant anys el PSC havia aconseguit de trencar el discurs hegemònic de CiU a base de moure el debat sobre Catalunya o Espanya cap al terreny de qualsevol país normal, entre la dreta i l’esquerra, amb el matís afegit i extremadament útil que tota relació amb el PP era anatema. No hi ha dubte que la jugada li ha eixit rodona, però sembla que s’ha exhaurit en si mateixa".

Us afegeixo un video de la mani del bloc que encapçalava Convergència:

Ahir vaig ser a la conferència ‘El catalanisme, energia i esperança per a un país millor’ [pdf] d’Artur Mas
on va defensar una refundació del catalanisme que tingui com a eix el dret
a decidir. Mas va explicar el significat que dóna a
aquesta refundació del catalanisme: viure la nació en plenitud, apostar
per un país capdavanter, construir la Catalunya global i exercir el
dret de decidir sobre les qüestions pròpies, que uneixen els catalans.

Mas també va fer la proposta que si el Constitucional espanyol
retalla més l’estatut caldria sotmetre’l de nou a referèndum, i va proposar de formar un govern d’unitat, en cas
que el Constitucional tombés l’estatut català.

Artur Mas va demanar de repensar, d’actualitzar i de posar al dia el
catalanisme d’una manera oberta i integradora, no gens tancada ni
excloent; d’exercir el dret de decidir no pas en les qüestions que
divideixen els catalans, sinó en les que uneixen: l’estatut vigent, les
infrastructures i l’administració dels recursos econòmics propis.

Video resum de la conferència:

Avui són notícia les declaracions de la Ministra Magdalena Álvarez en un míting del PSOE i davant de Zapataro on encara va tenir la barra d’erigir-se com a salvapatries incompresa. Magdalena Álvarez va dir a Málaga, la seva ciutat, on per cert tindran Ave abans de finals d’any, que ella "antes patía que doblaa" en referència a les peticions de dimissió que li arriben des de Catalunya.

I en Zapatero, el del talant, el de "Si guanya Zapatero, guanya Catalunya" aplaudint-la. En un país normal, Zapatero en aquestes eleccions hauria de triar entre el graner de vots d’Andalusia o el de Catalunya. Perquè el que no pot ser és que a sobre del que està passant haguem d’aguantar la xuleria d’aquesta dona. Com a país hem de reflexionar profundament, ja que si després del que està passant els socialistes es poden permetre fer frases com la de la ministra vol dir que no se’ns té el més mínim respecte. Estic convençut que si en Zapatero véies perillar els diputats del PSC a Madrid, la Ministra ja hauria fet les maletes fa estona. I si aquest és l’únic llenguatge que entenen perquè no els hi donem?.

Una darrera consideració per la ministra. Sra. Álvarez, ni la gent li té mania, ni vostè és la pasionaria, és simplement una incompetent que ha trencat el principi de Peter -cadascú arriba fins a límit de la seva pròpia incompètencia-. Per una propera ocasió li suggereixo una frase que segurament la gent hauria entès millor "antes muerta que sin silla".

No sóc ni monàrquic, ni em sento identificat amb la corona espanyola. I aquest post no pretén ser una justificació de la corona, sino una justificació de la reacció d’una persona.

– A mi també m’encén la demagogia.
– A mi també em molesta aquella gent que sempre ha de dir la darrera paraula.
– A mi també m’irrita aquella gent que des de la ignorància saben de tot, en un món on costa molt d’esforç saber una mica d’alguna cosa.
– A mi també em fot a cent aquells que no deixer parlar i que no escolten.
– A mi també em desespera la gent que no es posa vermella mai i mai demana perdó.
– A mi també em fa pensa aquella gent que només viu de tòpics per definir les persones.

Tot això ho encarna en Chavez. Un dicatdor d’esquerres, però dictador. Una persona que de ben segur d’aquí uns anys en veurem els nefastos efectes. Fins i tot els que ara se’ls posen a la boca -entre ells Zapatero– en defugiran. Aquests tipus de gent que fa política no resolent els problemes de la gent sino creant-ne per distreure els problemes que ha de resoldre. Ara, també sabem que no cal anar a Sud américa per trobar-ne. D’aquest tipus de gent n’hi ha arreu.