El bloc d'en Roc Fernàndez

Barack Obama és finalment president dels EUA. Ha estat una llarga campanya d’ençà que el 2004 Obama feia el seu primer discurs a la convenció democràta que va proclamar Jonh Kerry, com explica Artur Mas [Videobloc] en el següent vídeo:

Obama és un candidat que alguns diuen que ha nascut de res, no és cert, no ha nascut de res és un candidat que ha nascut de la xarxa i de la capacitat d’aprofitar a fons les potencialitats que les noves tecnologies tenen per salvar la distància que tant sovint hi ha entre la gent i els polítics. Obama passarà a la història ja d’entrada per ser el primer president negre dels EUA, però el canvi profund que representa Obama és en la nova forma de fer política explotant a fons les tecnologies. Obama ha fet una campanya més que boca a boca, mur a mur del Facebook i amb una mobilitzacó increïble. Això combinat amb un talent impresionant alhora de comunicar i amb gadgets tant potents com el vídeo Yes We Can que al mes de gener ja va arribar al número 1 de You Tube, O el vídeo amb el lema HOPE. Obama és el canvi o el canvi comença amb Obama?.

També us recomano de seguir les cròniques que sobre la campanya americana han fet diferents convergents que per motius diversos han estat aquests dies seguint la campanya i que hem recollit en aquest bloc col·laboratiu, una iniciativa única. Entre els que hi han estat hi ha amics com en David Madí, l’Ima Mis, en Lluís Recoder [Bloc], en Carles Campuzano [Bloc] o la Marta Subirà. Espero que em duguin tot el que els hi he encarregat!.

Finalment aquí teniu també un bon recull d’articles sobre Obama de l’amic Antoni Gutérrez- Rubí [Bloc] que ha estudiat a fons el cas:

– 10 vídeos para una noche electoral (04.11.2008)
– Las lágrimas de Obama (04.11.2008)
– Obama: de la literatura la cómic (01.11.2008)
– Obama: el hombre de las camisas blancas (27.10.2008)
– Obama en las nubes (20.10.2008)
– ¿Obama o McCain? Las “otras” encuestas (19.10.2008)
– El presidente de la “generación Y” (12.10.2008)
– Sobre verdades y mentiras (08.10.2008)
– Con mano izquierda (01.10.2008)
– Michelle, ma belle (28.08.2008)
– Obama: consignas o discursos (27.08.2008)
– Las niñas de Obama (22.08.2008)
– La mujer es Obama (13.08.2008)
– Obama: el político moderno (14.07.2008)
– Obama ante el desafío decisivo (08.06.2008)
– El hombre que susurraba a los electores (24.05.08)
– Obama.org contra Clinton.com (14.04.08)
– Claves de la comunicación política de Obama (07.03.08)
– Cántala otra vez, Obama (12.02.08)
– La retórica de Obama (05.02.08)
– Una sola voz puede cambiar América (28.01.08)
– Go to Obama (14.07.07)
– La música de Obama (28.02.07)
– Obama no es Osama (02.02.07)

Ahir al vespre vaig tornar a veure l’excel·lent film de George Clonney, Good Night, and Good Luck un film que és un elogi a la independència dels mitjans de les pressions polítiques. El film es basa en l’enfrontament d’un periodista Edward R. Murrow al senador Joseph McCarthy en plena guerra freda i persecució de comunistes als EUA.

Suposo que el subsconscient em va portar a veure el film el mateix dia que un altre director de diari, aquest cop l’AVUI, anunciava que plega per discrepàncies amb la direcció, formada per Planeta i l’Institut Català de Finances, és a dir, la Generalitat.

No és el primer. En pocs mesos hem vist plegar en Antoni Bassas de Catalunya Ràdio amb un programa líder, en Jordi Basté temps abans, en Vicent Sanchís també a l’AVUI i ara en Xavier Bosch. Tots ells, periodistes de l’anomenada “crosta nacionalista”. D’ençà que el diputat McCarthyià, Joan Ferran va obrir la veda de l’etiquetatge, la substitució i l’eliminació de periodistes desafectes al règim, la puga és a l’odre del dia. I ho és amb la passivitat i complicitat d’ERC i malgrat la caiguda dels índexs d’audiència de la ràdio i TV públiques. Un exemple la substituta d’en Bassas que està enfosat el Matí de Catalunya Ràdio.

Vist això arribo a la conclusió que com Joseph McCarthy no importa el mètode mentre s’assoleixi l’objectiu. I si el sistema de mitjans públics catalans se’n va en orris millor mort que amb “crosta nacionalista”. Ja tenim el sistema dual PSOE-PP de mitjans espanyols que ens va de conya a Cataluya.  Molts cops es crítica la manca de coratge de la classe política i és cert, però també es flagrant la manca de coratge de la classe periodística que no sap posar límits a aquesta caçera de bruixes pròpia  de l’època de McCarthy. Quina enveja el periodista Edward R. Murrow de la pel·lícula Good Night, and Good Luck.

Us afegeixo un vídeo de conya sobre la crisi que em va fer arribar la Cristina Buj… al mal temps bona cara:

Acaba el Debat de Política General amb un cert put d’eufòria, una síndrome similar a la del 30 de setembre amb l’aprovació inicial de l’Estatut. Com aleshores les negociacions han estat fins a darrera hora. I un estira i arronsa sobre si posar o no xifres, sobre la terminologia de l’acord…  Com el 30 de setembre el que té de positiu -i amb això CiU en té un especial mèrit perquè està a l’oposició- és la capacitat dels partits catalans de fer un front comú. Lluny del que feien i haurien fet molts dels que ara ens reclamen unitat.

Ara tenim de nou una proposta catalana sobre el finançament, com al seu dia vam tenir una proposta catalana sobre l’Estatut i el marc jurídico-polític que volíem.

El perill com aleshores és que la negociació passa a Madrid, on com va passar amb l’Estatut ens poden fer una nova rebaixa. També hi ha un altre perill, que ara el responsable de dur a terme l’acord aprovat pel Parlament és el soci català del que ha d’afluixar la mosca. I no crec que el soci català vulgui deixar malament la casa matriu.

Així i tot avui és un dia per estar contents del fet que encara hi hagi capacitat d’entesa amb temes importants pel país.

Aquí pots seguir tot el que ha donat de sí el Debat de Política General al Parlament.

Ahir al vespre un grup d’amics i companys de lluita vam organitzar un sopar amb l’Àngel Colom a la Fonda Europa de Granollers.

Vam xerrar de forces coses, de la conveniència d’un gocvern nacionalista, de la necessària entesa entre CiU i ERC, de la immigració i els nous catalans, dels reptes que tenim com a país davant les nove sonaes migratories, de com podia afectar la crisi que estem vivint a la cohesió social del país, del Congrés de Convergència… Tot plegat i més en tres hores de bona conversa i bons amics.

Fa dies que volia escriure al bloc sobre el “culebrón” del finançament però il·lús de mi espereva que acabés. I no acaba, ni té vistes de fer fer-ho en breu. L’escenificació de la pressa de pèl ens la faran durar perquè tragar-nos un gripau tant gran costa i cal dilatar bé.

A Madrid en Solbes fent de poli malo, en Zapatero que no diu res, en Guerra fent de poli malo i treient l’etern debat entre “izquierda i derecha” per tapar el debat “catalans-espanyols”. A Catalunya un PSC descol·locat. Un conseller d’Economia que sembla el darrer catalanista de la Federació catalana del PSOE. En Montilla, del qual penso cada cop més que el seu gran actiu és aplicar Maquiavel a la perfecció, un dia dient que es quadrarà davant de Madrid i l’altre que el PSC votarà el pressupostos del PSOE.

No entenc com encara qhi ha gent que es fa dir intel·lactual i que és mínimament intel·ligent que no vegi que tot això és una ensarronada monumental. El PSC no votarà mai en contra del PSOE perquè és el mateix.
Els socialistes el que ens estan muntant és un circo fenomenal, un teatre perquè saben que tenen mala peça al teler i que només en sortiran amb una gran dosi d’intepretació. La cançó de l’enfadós.

Però al final ens treuran un acord de mínims. A Cataluya el PSC ens el vendrà com una gran millora. I a Madrid el PSOE el vendrà com un acte de fermesa de Zapatero davant les pretensions dels nacionalistes. I el front català? Pot haver-hi front català amb els socialistes que són el mateix aquí i allà?.
 

Dijous passat vam nar amb la Imma Mis i en Salvador Grifell a veure l’exposició sobre spots electorals que es fa fins al setembre al Palau de la Virreina i que duu per títol “Spots electorals. L’espectacle de la Democràcia”. Realment és una exposició que us recomano, hi ha spots electorals d’arreu del món i classificats per diferents tipus.

Allà vaig comprar-me el llibre de l’esposició que aprfotant les vacances estic llegint. Es tracta d’un diari de campanya de l’assessor i comunicòleg, Roberto Alfa. Alfa va morir aquest any assassinat a Guatemala durant un intent de robatori. Aquest llibre és un recull d’apunts inèdits de la seva darrera campanya, però  on narra de forma directa algunes de les seves experiències i reflexions. Us en afegeixo alguna mostra interessant on es veu l’estil directe i raig dels apunts:

– “Jo sempre he dit que hi ha un únic votant amb tres perfils: el profundament superficial (de dretes), el superficialment profund (d’esquerres) i els de centre, el partit independent segons”.

– “la gent vota per la seva identitat i pels seus valors, la qual cosa no coincideix necessàriament amb els seus interesos”.

– “la política es perceb com a positiva quan no causa problemes i com a negativa quan es fica amb la vida de la gent”

-“tot es basa a repetir l’slògan fins que quedi adherit a la pell del públic com un assecat”

Us recomano el llibre que a més inclou els 250 millors spots i també l’exposició.

Sóc dels que no m’agrada que guanyi Espanya, no per res, de fet em m’hauria de ser indiferent que guanyés Espanya o Alemania. Nosaltres, ahir no ens hi jugavem res. Almenys és el que jo penso. Em seria totalment indiferent si no fos per l’onada de nacionalisme espanyol que desfermen aquest tipus de celebracions: el toros, les banderes precontitucionals, alguns càntics que es podien sentir ahir en alguns carrers amb l’excusa de la victòria de la roja: “Barcelona coto nacional”, o “Carod os engaña esto és Espanya”. Les editorials d’alguns diaris que ja confonen el futbol amb un referèndum per l’autodeterminació. I el futbol d’entrada és futbol, és que la piloteta entri o no, i són 11 millonaris darrera una pilota.

No m’agrada que guanyi Espanya perquè es posa en marxa tota la brunete mediàtica per exaltar i també per silenciar, sino aquí us adjunto un comunicat que no podreu veure a cap telenotícies ni català, ni espanyol però que és real:

La Direcció General de Prevenció, Extinció d’Incendis i Salvaments informa que els Bombers de la Generalitat han realitzat aquesta passada matinada 91 actuacions per apagar incendis urbans. La majoria d’aquestes actuacions han estat concentrades entre les 00.00 i les 02.00 hores, període de celebració de l’obtenció del títol futbolístic de l’Eurocopa per part de la Selecció Espanyola. D’aquestes 91 sortides, més de 80 han estat per apagar focs a contenidors d’escombraries. A la Regió d’Emergències de Girona s’han dut a terme 8 actuacions, a Lleida 3 i a Tarragona 6. A la Regió d’Emergències Metropolitana Nord s’han fet 44 sortides (15 de les quals a Terrassa), mentre que a la Sud s’han comptabilitzat 22 actuacions. A la Regió d’Emergències Centre s’han realitzat 7 actuacions per a focs urbans i a les Terres de l’Ebre només 1. Hem de descatar que cap persona no ha resultat ferida a conseqüència d’aquests incendis.

Cerdanyola del Vallès, 30 de juny de 2008 06.52 hores

Algú s’imagina com hauríen obert els Telenoticies si això hagués passat amb motiu de la diada de l’11 de setembre?. Per això no vull que guanyi Espanya, si no que facin el que vulguin perquè no va amb mi.

Avui baixava de Sant Feliu amb el dipòsit quasi sec… la benzinera de Sant Feliu fa tres dies que duu el cartell penjat d’esgotat. Anava allargant a veure si omplien els dipòsits però avui m’he hagut de buscar la vida.

He passat per 3 benzineres de baixada, totes sense benzina. Al final n’he trobat una que només li quedava 98. He volgut omplir el dipòsit i al final he omplert 18’67 €. He estat l’última ànima de posar benzina!. Darrera meu un altre cartell d’esgotat.

És increïble el que ens està passant d’ençà dos anys.  L’any passat amb les cues e l’Aeroport de Preat, després la llum -un servei bàsic- amb la gran apagada de Barcelona, al llarg de l’any les Rodalies de RENFE i les obres de l’AVE, ara la Sequera i l’aigua que al final ho ha resolt la Moreneta i seguidament la benzina i la manca de subnistraments… On volem anar així?. Fins quan hem d’aguantar aquestes situacions encadenades… Quants diners, llocs de treball, quants turistes deixaran de venir, quantes empreses decidiran nom posar els peus aquí?. Penseu-hi…

Quina imatge donem al món?. Com volem competir enlloc amb aquest panorama?. Realment crec que aquestes reflexions la gent se les hauria de començar a fer en serio, perquè no n’hi ha prou en acostumar-se i anar tirant… això no es para… i en un món tant competitiu aquestes escenes i situacions continuades des de  fa dos anys ens fan molt de mal, econòmicament, però sobretot moralment.

Crec que cal una reacció definitiva, tenim un país quasi tercermundista, perquè tenim un govern de mediocres… fins quan?.  Aquesta Catalunya no la reconec, ni amb la de fa 20 anys ni amb la de fa un segle…

Ara que comencen els congressos potser és el moment d’encetar una nova etapa de reconciiació entre els nacionalistes.

Potser és l’hora d’iniciar una nova etapa. Una etapa que faci que les institrucions catalanes tinguin l’accent que han de tenir, que no estiguem tant sotmesos als designis de Mardid. Cal un nou cicle polític basat en la reconciliació catalanista que permeti que el govern de Catalunya estigui en mans de partits d’obediència catalana.

L’amic Antoni Gutiérrez-Rubí [Bloc]acaba de publicar un llibretitulat “Políticas: mujeres protagonistas de un poder diferenciado”, a la colecció Planta 29 i que em va fer saber el dimarts. El
llibre recull artícles sobre Condoleezza Rice, Angela Merkel, Nancy
Pelosi, Hillary Clinton, Cristina Fernández, Michelle Bachelet,
Ségolène Royal, Pratibha Patil y Benazir Bhutto, entre altres i que són les protagonistes polítiques del món. Els articles són una anàlisi sobre les seves estratègies per sobreviure en un món emminetment dominat per homes. Bona feina Antoni.

També aprofito per agraïr al Saül Gordillo [Bloc] el comentari que fa avui al seu bloc titulat Artur Mas, més 2.0.

Agraeixo també el dinar de treball amb l’Albert Medran [Bloc] i l’intercanvi d’impressions que vam fer sobre Internet i Política. Així com les idees i aportacions que en diferents cafès vam intercanviar amb en Xavier Peytibi [Bloc], amb en Rubèn Novoa [Bloc] i en Xavier Tomàs [Bloc].

Fa mesos ja vaig escriure un petit article titulat “L’hipòcrita debat de l’aigua”, però vistos els debats semàntics d’aquests dies entre transvassament o captació temporal d’aigua -que podria ser un escupinada-, encara arribo més a aquesta conclusió.

Al meu poble el mateix Alcalde que t’envia una octaveta dient que no pots regar el jardí, resulta que deixa perdre l’aigua de la piscina pública per estalviar-se el clor i si volem tenir piscina pública aquest estiu, el propi Ajuntament haurà d’incomplir la seva normativa. També hi ha un Pla director d’aigües que està ben desat a un calaix.

A Catalunya els mateixos que et diuen que cal estalviar aigua en porten despilfarran amb fuites incontrolades -i algunes ben detectades- litres i litres. La veritat és que ningú s’ha preocupat d’aquest problema, semblava lluny i no donava rèdits.

Fins i tot ara mesures de sentit comú no s’estan ni parlant. Perquè no es potencia la recollida d’aigües pluvials. Fins i tot si ets un particular sensibilitzat tens problemes per saber com i qui et pot proveir d’un sistema de recollida d’aigües pluvials. Avui he fet uan petita cerca d’empreses, haver-n’hi, n’hi ha. La majoria foranes, com: Schütz o GRAF en països que plou més però que són ecologistes de debò -no com la ICV del Conseller Baltasar-. Fins i tot he trobat una empresa GRAF que ofereix en un PDF un sistema per calcular la capacitat del dipòsit que has de posar en funció de la climatologia, l’extensió de teulada que recull l’aigua i els usos que donaràs (jardí, rentadora, WC).

Un exemple, amb una pluja de 25 litres d’aigua per metre quadrat i en una superfície de teulada de 20 metres quadrats es pot arribar a omplir un contenidor de 500 litres. Penseu la de milers de litres que es perden en cada pluja i no només a teulades de particulars si no també d’equipaments públics. Ara mateix, perquè no s’incentiva -via subvencions o desgravacions o ordenances- que la gent faci aquestes instal·lacions de recollida d’aigues pluvials?.

Retorn polític mogut de vacances. La mort d’un patriota Josep Benet, el segon que ens deixa en pocs dies després de la mort del Pare Abad de Montserrat, Cassià Maria Just. Dos buits difícils d’omplir per un catalanisme que travessa hores més aviat baixes.

A ERC, el viacrucis el fan passades les pasqua. Avui mateix la renúncia enverinada de Carod a la Presidència d’ERC, una renúncia que la fa quan es veu perdedor. I sobretot amb la intenció que sota l’excusa de la renovació es forci a la renuncia al seu principal contricant, Joan Puigcercós. La generositat forçada per les circumstàncies adverses i mantenint el càrrec i el cotxe oficial, no és generositat. No sé com acabarà tot plegat però pinta malament.

Penso que la reflexió que ha de fer ERC i catalanisme en general, és al marge de les situacions personals particulars, si no tenim una masses hipoteques… Ens falta aprendre de la generositat autèntica dels dos patriotes que ens han deixat aquests dies.

PS. Felicitats a la Pastisseria Can Bosch de Sant Feliu per aquesta “mona” de Pascua que us afegeixo. L’han clavada!

Després de les eleccions m’he entretingut a fer un gràfic comparatiu entre les diferents eleccions per comparar cicles electorals i veure les tendències. El gràfic que us adjunto crec que és prou explícit del que està passat. Si comparem elecció a elecció els percentatges de vot. Només CiU és l’única força que té un lleuger increment elecció rera elecció.

El PSC baixa en totes les eleccions excepte en les generals. ERC accentua elecció rera elecció la pèrdua de vots, el PP es comporta com l’altre gran partit estatal baixa en totes excepte en les generals que puja i ICV només puja a les del Parlament.