Mails per a Hipàtia

El bloc personal de Vicent Partal

Arxiu de la categoria: Periodisme

Els mapes per a entendre la crisi de l’Irac i Síria

Publicat el 10 d'agost de 2014 per vicent

1. La Iraq_Ethnic_smdivisió ètnica de l’Irac. 

En aquest mapa de la Universitat de Columbia hi ha una bona descripció de les divisions ètniques dins l’Irac. Bàsicament són dues. La primera entre els kurds i els àrabs i la segona, dins els àrabs, entre els sunnites i els xiïtes. A part hi ha grups minoritaris de cristians, que estan patint d’una forma molt especial l’actual crisis, fins al punt de ser a punt de l’exterminació.

Els kurds, que constitueixen una regió autònoma semi-independent, han estat capaços de crear una administració que funciona però són durament atacats per l’exèrcit Islàmic, especialment perquè hi ha els principals camps de petroli en la zona que l’administració kurda reclama que ha de ser incorporada a la seua regió autònoma.

La divisió entre sunnites i xiïtes tradicionalment ha tingut en Bagdad el seu límit, els sunnites cap al nord i els xiïtes cap al sud. Per això la capital és l’escenari de la batalla més important de conflicte.

2. La batalla de Bagdad

Baghdad_change_2005_2007_crop2En aquest mapa de la BBC s’observa com en pocs anys hi ha hagut a Bagdad un procés evident de compartimentació ètnica. Durant el 2005 i el 2007 pràcticament van desaparèixer els barris on vivien barrejats els dos grups i ha augmentat el territori controlat pels xiïtes dins la capital. Aquest ha estat un dels factors claus per a que els sunnites hagen interpretat que l’estat iraquià els persegueix i hagen obert la porta a l’Exèrcit Islàmic, que consideren que els defensa.

3. La crisi de Síria

Syria_areas_of_control_March_2014

Aquest mapa de l’organització humanitària ACAPS mostra l’actual divisió en zones de Síria. El govern d’Assad controla la capital i la zona costanera. Mentrestant l’oposició controla l’àrea del Golan i al nord la ciutat d’Alep i el seu entorn. Els kurds tenen el control de les seues àrees en la frontera amb Turquia però en el desert és on s’ha fet fort l’Exèrcit Islàmic. Com que no reconeixen la frontera entre Síria i l’Irac és a partir d’aquest espai a Síria que els gihadistes han penetrat a l’Irac.

 4. La reivindicació de l’Exèrcit Islàmic

Bp2WnwaCYAIX1Ki

Aquest és un mapa que cal prendre amb una mica de precaució. Circula per twitter i en teoria defineix quines són les àrees sobre les quals l’Exèrcit Islàmic vol crear el seu califat. Com es veu clarament no respecten la divisió estatal però en teoria s’aturarien a Bagdad, al sud de Bagdad la majoria és clarament xiïta i en el territori kurd de l’Irac, però no en el de Síria.

 5. Una possible nova divisió del Llevant

sunni-shia-kurd_state_crop

Aquest és un mapa de Ràdio Liberty que dibuixa bé el possible escenari final de la crisi, amb un redisseny dels dos estats actuals de Síria i l’Irac. Segons aquesta hipòtesi es formaria un estat alauita entre Damasc i Alep, un estat sunnita que aniria de les portes d’Alep a les de Bagdad, un estat xiïta al sud i un estat kurd que des de l’actual territori kurd de l’Irac penetraria en el Rojava sirià.

6. I el control del petroli com a batalla final

111960_945e121cac3b4b94ba52_medium

 

Aquest mapa de l’Energypedia ensenya on hi ha els grans camps de petroli a l’Irac. Cal fixar-se sobretot en els superpous de la zona de conflicte entre kurds i sunnites. Aquests superpous són determinants per a la producció mundial i que queden en control dels uns o dels altres pot afectar completament l’economia mundial. Per a salvar la complicada situació actual en el sud el Kurdistan està començant a enviar petroli a través de Turquia, el seu enemic tradicional. Això podria fer canviar per complet la geografia de l’Orient Mitjà i afectar també la situació dels kurds de Turquia, ara durament reprimits.

Periodisme: l’exercici d’escoltar

Avui estic content.

L’editorial d’avui, sobre el cas Pujol, el publiquem acompanyat de 22 comentaris de subscriptors de VilaWeb, tots ells ben escrits i interessants i alguns d’ells particularment bons.

Malgrat això al twitter hi ha hagut una certa polèmica pel fet que jo hi dic que la reacció de la gent m’ha fet rumiar i em fa pensar. Concretament accepte que l’ús de la paraula ‘delinqüent’ en un article anteriors potser va ser massa contundent.

Que la gent discutisca sobre això trobe que són dues cares d’una mateixa moneda i procure per tant mirar-m’ho amb interès. He d’aclarir, però, que de vegades cansa i em sorprèn molt haver de contestar a gent que afirma que jo he dit o fet coses que no he dit o fet. Escric molt. I per escrit les coses queden. Malgrat la qual cosa hi ha gent que interpreta que quan dius blanc sembla que en realitat dient blanc vols dir negre. M’esgota perquè quan dic blanc he pensat molt que he de dir blanc però ja ho entenc que no puc fer-hi res.

En qualsevol cas estic molt convençut que el futur del periodisme, si és que en té de futur que no ho veig clar, passa per recuperar l’objectiu i la missió de ser portaveus d’una comunitat de lectors i per tant passa per l’exercici imprescindible d’escoltar aquesta comunitat. I crec que no es pot escoltar si la teua certesa és absoluta i no estàs disposat a admetre matisos, a repensar el que has dit, si no et deixes influenciar per l’altre. A alguns el sembla que això és ser fluix i dèbil. A mi no m’ho sembla.

Fa temps que a VilaWeb estem intentant construir aquesta comunitat de lectors reals davant els quals respondre. Els subscriptors de VilaWeb en són la peça clau. Ara fa temps que hem posat en marxa el correu de la vesprada anterior i el comentari editorial, tan ric avui. I estudiem i preparem moltes més coses en aquesta línia. Però tot això no valdria de res si no estiguérem disposats a escoltar.

Crec que el que importa, més que res, és l’actitud. I en això centre els meus esforços: fa molts anys que responc tots els correus que rep, tots. Procure seguir a la gent que em segueix al twitter i respondre-li quan em demanen res. Passe moltes hores xerrant pels pobles. Aprenc molt del batec del país escoltant les preguntes, les maneres que tenen de preguntar, les inquietuds que representen. I ho faig perquè crec que això és molt bo per a la meua professió, per al meu treball. De fet ho trobe imprescindible per a fer periodisme.

Així que em sent molt feliç quan arriba un dia com el d’avui on veig que 21 persones són capaces de respondre a un text, a una invitació a escriure, escrivint-ne un altre, de forma pulcra, defensant les seues idees sense concessions però fent-ho des del respecte a la pluralitat i usant VilaWeb com a plataforma per a fer-ho. Una plataforma que té les pròpies idees molt clares però que sap que això de cap manera és incomptable amb entendre que escoltar és l’exercici fonamental del periodisme i que la llibertat de pensament i expressió, en primer lloc entre els nostres propis lectors, és el bé més preuat que hem de cuidar. I la riquesa més gran que podem oferir al país.

 

 

Trist i sorprés

Arriben males notícies d’Amèrica. Byliner, una de les iniciatives més interessants de periodisme long-form i per a mòbils, sembla que és a punt de tancar. Em sap molt greu.

Byliner era una empresa que va descobrir que la gent llegia als mòbils i va irrompre amb una idea tan senzilla com bona: oferir reportatges a un preu baratíssim i pensats per a ser llegits en un viatge de tren o metro. El resultats va ser un dels projectes que més m’han interessat dels darrers anys. Vaig pensar que aquesta era una bona via per a fer periodisme. Reportatges llargs i ben fets que en comptes d’empaquetar-se dins un diari prenien vida pròpia a través dels mòbils.

Sembla, però, que no ha estat suficient amb tenir una bona idea i molt bons escriptors. I Byliner té problemes econòmics tan greus que ha anunciat als autors que no els pot pagar i ha insinuat que tancaran. Cosa que torna a  posar de relleu el gran oblit dels projectes: que cal guanyar prou diners com per a continuar vius.

El debat ara seguirà entre els qui creuen que no hi ha lloc per a fer bon periodisme a la xarxa i els qui defensarem que en tot cas l’error és imputable a la tàctica de Byliner.  Sap greu, en tot cas, que una idea tan brillant no tinga espai …ni a Amèrica. 

La festa dels Blocs

Publicat el 2 de juliol de 2014 per vicent
Divendres passat vam fer una festeta a la Fàbrica Damm per a celebrar els deu anys dels blocs. Va ser emocionalment intensa. Per la gent. Durant aquests deu anys ens hem conegut un grapat de persones al voltant d’aquest projecte que, com a mínim per a mi, és un tresor. Veure-los junts, xerrant els uns amb els altres, em va semblar que era un dels moments que justifiquen tot l’esforç que hem fet aquests darrers anys amb VilaWeb.-Ací teniu el vídeo amb l’acte sencer

Ací teniu un vídeo que replega les opinions d’alguns dels assistents

-I ací teniu un vídeo de Roger Cassany que crec que reflecteix de la millor de les maneres possibles el significat dels blocs per a tots nosaltres

 

La visió des de dins del New York Times

Publicat el 24 de maig de 2014 per vicent
Aquest informe intern del New York Times sobre què està passant en el món del periodisme i com això obliga a canviar el seu model de diari és impressionant. Especialment perquè els grans temes que planteja els compartim diaris de tot el món amb independència del tamany i la reflexió. Si el tema us interessa llegir-lo és imprescindible.

  The Full New York Times Innovation Report

 

Què és per a mi el periodisme i cap on anem

Publicat el 20 de maig de 2014 per vicent
Aquesta setmana fa trenta anys que va començar a funcionar El Temps i per tant faig trenta anys treballant de periodista. Que és molt. De casualitat he descobert que els amics de les Jornades Breyting van tenir a bé gravar la meua intervenció dedicada a explicar què crec jo que és un diari i com veig el futur del periodisme. En el debat es colen temes que no hi tenen a veure però si a algú li interessa la meua opinió sobre aquest ofici que m’ho ha donat tot en la vida em sembla que aquest vídeo és un bon resum.

La sort d’haver conegut Mossén Prats

Publicat el 30 de març de 2014 per vicent
Jo he tingut molta sort en la meua vida. Sempre ho dic com una manera de recordar-me a mi mateix que moltes coses em podrien no haver passat i que si m’han passat he de considerar que he estat molt afortunat i gaudir-ne en conseqüència de tot el que em passa, de tot el que visc. A voltes, quan estic molt cansat o deprimit, faig com una llista d’aquests colps de sort que m’han acompanyat en el meu trajecte vital i aleshores em refaig. Seria un imbècil si no reconegués que l’alè de tanta gent m’ha acompanyat i m’ha fet el que sóc: I que no puc, per tant, decebre’ls. 

Entre ells hi ha la gent de l’Orquestra, el programa tertúlia de Catalunya Ràdio que Jordi Vendrell es va inventar i en el qual va reunir una colla de gent inconformista, sobretot inconformista, triada perquè deien coses que no es deien en altres llocs i sobretot perquè la seua independència mental era a prova de bomba. (Per cert i entre parèntesi mai no he entès perquè encara no hi ha una tesi doctoral com toca sobre aquest programa).

Per a sorpresa meua el Vendrell m’hi va incloure en la colla de tertulians on si no ho recorde malament jo era el més petit de tots. Un dia havia anat a Catalunya Ràdio a un programa anterior seu i els havia explicat com era el despatx de Narcís Serra, on jo hi havia estat uns dies abans per motius de feina. El despatx de ministre de la guerra. Serra s’havia fet instal·lar un vidre a terra, en la seua taula, per a que la seua cadira poguera lliscar ja que altrament la moqueta era tan gruixuda que ni rodava. La descripció i els comentaris que en va propiciar del Barnils i el Monzó li van fer molta gràcia al Vendrell que em va demanar que m’incorporara a aquell grup ‘de músics’ on hi havia gent per a mi molt important, del Trias Fargas a Josep Murgades, del Tisner a Modest Prats i tants altres.

Jo hi anava un cop per setmana i sempre he dit que hauria pagat amb molt de gust per anar-hi. No era només el programa: normalment dinàvem abans i no era rar fer un cafè després. Així que amb tot plegat passàvem unes quantes hores xerrant i sobretot escoltant alguns dels homes i dones més lliure i intel·ligents que t’hi podies trobar aleshores caminant per aquest país.

Modest Prats era un dels que més m’impressionava. De primer perquè era un mossén i per als valencians vore mossens intel·ligents era una cosa certament estranya. Però després perquè la saviesa que contenia i la lògica amb la qual la desplegava era simplement fabulosa. Tenia el pensament afilat com una navalla i el seu tall era precís, net, encertat sempre. Recorde un dia que algú parlava d’una llei i ell va botar com una fera explicant que el problema no era aquella llei sinó la constitució que la feia possible i que el problema al final no era la constitució sinó Espanya tal i com estava feta. Va deixar anoerrat el contrincant, sense paraules. I que conste que parle dels primers anys noranta. Avui aquest missatge és molt estès però aleshores era un esclat de llum. I mossen Prats la llum la repartia i de forma abundant.

La repartia parlant, la repartia a la universitat i la repartia escrivint. Els seus llibres sobre la llengua són i seran simplement imprescindibles. Ningú no pot ni podrà estudiar el català sense referir-s’hi però fins i tot els seus llibres més personals ho són d’imprescindibles. Fa anys, quan la malaltia va començar a fer el mal, el Fonolleras i alguns altres dels seus amics de Girona van treure un llibret deliciós de textos religiosos, ‘Homilies de Medinyà’ un llibre excel·lent, emocionant, que fins i tot un ateu intransigent com jo aprecia i gaudeix.

El vaig rellegir fa poc. En un correu algú m’explicava que cada dia Modest estava més malament. I vaig patir recordant que la gent se’n va. Vaig trobar en un retall d’el Punt aquesta fotografia on estic amb ell i el Vendrell. I finalment avui hem sabut que Modest Prats, com anys abans el Vendrell, és mort. He pensat que havia de deixar constància expressa de la meua tristor. Perquè considere que he tingut una sort enorme d’aprendre tantes i tantes coses al seu costat i al costat de gent com el Jordi. Però també per a dir en públic que jo no crec en déu però que espere que ell, que creia en el cel, en puga gaudir amplament i per l’eternitat. 

PD. Dos enllaços:
L’últim programa de l’Orquestra, aquell famós de l’Operación Garzón, on Prats hi era
Un meu editorial de 2009, en ocasió dels homenatges que va rebre. 

La torre Eiffel a la vista

Publicat el 23 de març de 2014 per vicent
Sopar a casa amb una colla d’amics. Amb l’Oriol fa anys que no tenim l’oportunitat de parlar així, una llarga estona al voltant d’una taula. Ell viatja constantment amunt i avall per tota l’Amèrica Llatina i nosaltres tenim una vida també complicada. El més important és que un minut després tot és com si ens haguérem vist ahir mateix. 

Amb l’Oriol parlem de periodisme i de llibres, passions compartides i sentides. I els camins dels records ens porten a una anècdota que havia oblidat. Va ser a París fa molts anys. L’Oriol ens va convidar a visitar Alberto Cavallari, un periodista de La Repubblica, bon amic seu. Cavallari vivia a l’Avenue Charles-Floquet a París i des de la finestra hi havia una vista extraordinària de la torre Eiffel –la foto és de Cavallari en aquell pis. Em vaig quedar una bona estona mirant des d’aquella finestra que donava al Camp de Mart la torre il·luminada mentre l’Oriol i l’Assumpció parlaven amb ell. 

Sempre he sentit una gran admiració pels grans periodistes italians. Són una raça especial. Elegant, molt sòlida intel·lectualment. Sempre molt incissius. Sempre amb una mirada amplíssima. Aquella vesprada a París en vam parlar molt i després vam anar a sopar junts a la Coupole, la gran brasseria de París, on Cavallari i la seua dona van demanar ostres, que de viure i de viure bé en sabien molt també aquesta gent, refinada, excel·lent, complexa i sempre oberta, que van ser un exemple del que va ser l’Europa del final de segle, això que ja no sé si som…

11M, el dia que va canviar la xarxa

Publicat el 13 de març de 2014 per vicent
(Ahir vaig publicar aquesta crònica sobre l’11M, de fa deu anys i el seu impacte en el periodisme. Com que el bloc em val també per organitzar temes, deixe còpia ací)

11M, el dia que va canviar la xarxa

L’ambient del migdia de l’11 de març de 2004 és molt difícil d’oblidar. A primera hora havien esclatat tot un seguit de bombes als trens que entraven a Madrid. Ibarretxe, gens sospitós de voler afavorir el PP, havia eixit a fer una conferència de premsa –ell primer!– i amb tota rotunditat havia dit que els autors dels atacs eren d’ETA. Amb tanta rotunditat que havia deixat desconcertat tothom, inclòs l’equip de periodistes de VilaWeb que aquell matí treballàvem des de la vella redacció del carrer de les Tàpies. Al pis de dalt hi havia els companys del Punt, però no entraven a treballar fins ben avançat el matí. De manera que, a primera hora, les preguntes i els nervis eren tots per a nosaltres. A mesura que anaven arribant els col·legues del diari, passaven pel pis de baix i tots, invariablement, feien la mateixa pregunta: ‘Tu t’ho creus?’

No era qüestió de creure-s’ho o no. La reacció del govern d’Aznar als atemptats havia estat, ho sabem avui, indecent fins a l’extrem. Totes les televisions repetien que allò, la mort de dotzenes de persones –aleshores no sabíem encara quantes– en un grapat d’atemptats simultanis –aleshores no sabíem encara quants– era obra d’ETA. Les incipients edicions digitals dels diaris en paper també. I tot plegat desfermava onades d’indignació que ens arribaven per tot els conductes: correus, SMS, telefonades i tot. L’ambient era tens com poques vegades. I tanmateix…

I tanmateix allò no tenia trellat. Era massa difícil de creure-s’ho. Ho comentàvem una vegada i una altra mentre hi cercàvem explicacions: ‘No té gens de lògica.’ Arribaven veus d’unes altres redaccions, de gent experta en mil batalles, que tampoc no ho veia clar, tot plegat. Atabalat i confús, vaig seure a l’escala per telefonar a Martxelo Otamendi, director de Berria, i a alguns altres contactes personals del País Basc. ‘No sé si no m’ho crec o si no m’ho vull creure’, em va dir ell amb aquella honradesa professional tan característica seua. Tot era tan estrany…! Vivíem uns fets que ens els volien presentar d’una manera que ens costava massa de veure. I era evident que tot esclataria, per una banda o per una altra. Semblàvem talment enmig d’un canvi històric, però no endevinàvem encara quin.

Un telèfon des de Londres

Va sonar un telèfon. Crec que el va agafar Pau Pertegaz i era un lector que ens avisava des d’una cabina de l’aeroport de Heathrow que la policia britànica s’havia posat en màxima alerta ‘per l’atemptat islamista de Madrid’. No sabem el nom d’aquest lector. No el vam apuntar i no li hem pogut donar mai les gràcies. Però ens va obrir els ulls. La policia de Londres no es posa en alerta per un atemptat basc. Ve’t ací la primera peça, evident i contrastable, que no encaixava. Aquella i unes declaracions del ministre britànic d’Interior confirmant el moviment.

Alguns aspectes eren verament surrealistes. Per exemple, que vam haver d’anar a la web del diari argentí Clarín per saber què en pensava Batasuna, dels atemptats. La seua opinió era important, però cap cadena de televisió, cap agència de notícies ni cap diari tradicional no la cobrien. El cas és que Otegi va haver de parlar amb un diari argentí perquè alguns sabéssem què en pensava.

Va ser enmig d’aquest ambient que vam buidar una de les taules de la redacció per a estendre-hi un paper blanc enorme, on vam dibuixar quatre columnes: ETA / ETA – Armagh (representant una possible escissió nova i molt violenta d’ETA) / Anys de plom (per si allò era un atemptat d’ETA però teledirigit per l’estat) / al-Qaida. Simplement, entre tots, apuntàvem raons contràries i raons a favor. Que hi hagués tants i tants morts i que no haguessen avisat no casava amb el ‘modus operandi’ d’ETA… Que fos dia 11 encaixava amb un colp dels gihadistes… I així, un argument rere un altre. Lentament.

A mesura passaven els minuts, però, i cada vegada més, la columna d’al-Qaida era més carregada d’arguments i concentrava més les mirades de tothom i tots els dits. Montserrat Serra encara ho recorda ara com un moment molt especial, intens. Un moment en què tots ens trencàvem el cap mirant d’aclarir-nos.

L’editorial més important

Cap a migdia, amb les idees mínimament endreçades ja, vam decidir que calia fer un editorial i dir alguna cosa. En aquell moment a VilaWeb els editorials eren molt excepcionals, no se’n publicaven pas cada dia. Però l’ambient dominant era ja d’indignació total i absoluta contra ETA i contra tot allò que s’hi acostés i segurament per això nosaltres sentíem, cada minut que passava, el pes de més i més dubtes. A les televisions deien coses impossibles de reproduir i del País Basc estant ens arribava una palpable sensació de por, que haurien de pagar un preu molt car per les morts de Madrid. Però la lògica, el sentit comú, anava per una altra banda i ens vam obligar a explicar-ho.

L’editorial és aquest, tal com es va publicar. I la por que transmet, més enllà d’allò que intenta aclarir, és evident. En el primer paràgraf es nota la tensió perquè hem de defensar una cosa ben elemental: tenim el dret de fer-nos preguntes. Aquell dia tan solament això ja era sospitós. I encara a l’inici del segon paràgraf vaig escriure: ‘Segurament aquest atemptat és obra d’ETA. Però és insòlit. ETA no havia fet mai un atemptat així.’ Tres frases doncs: la primera i dues més que la contradeien. Tres frases que indiquen fins a quin punt per a nosaltres les coses ja eren clares, però també com en aquell ambient resultava molt dur de qüestionar obertament que ETA no hagués estat l’autora de l’atemptat. I és això que fèiem, que fèiem exactament, al llarg del text.

Un text on, després d’analitzar les altres opcions, finalment exposàvem obertament els arguments a favor que l’atemptat fos obra d’al-Qaida:

«–el fet que els atemptats siguen simultanis, una manera d’operar característica d’al-Qaida

–l’alt nombre de morts. Mai, ni per aproximació remota, ETA havia causat tants morts ni havia posat tantes bombes juntes

–grups algerians islamistes han protagonitzat en el passat atemptats semblants als trens de rodalia i al metro de París

–el suport d’Aznar a Bush i Blair després dels atemptats de l’11 de setembre havia posat Espanya en la llista d’enemics d’al-Qaida, i fins i tot Bin Laden n’havia parlat expressament

–part de les operacions que van conduir als atemptats de l’11 de setembre es van fer a Tarragona i Madrid.»

Vist amb la distància dels deu anys que han passat, aquell editorial pot semblar fins i tot fred. Però molta gent, encara ara, el recorda com la peça que la va fer dubtar i és possiblement el text més important que ha publicat VilaWeb fins ara. Presentava als lectors un visió dels fets que era molt difícil de conciliar amb la gran operació propagandística que el govern d’Aznar i Rajoy havien activat. I demanava als lectors que refredassen els sentiments i aplicassen la raó. Ni més ni menys.

Els diaris, als quioscs, apunten a ETA

La reacció va ser enorme i ens va sorprendre. Però no va ser fàcil. Encara guarde alguns correus electrònics que ens acusaven de ‘girar la cara als morts’ i ens insultaven. Val a dir que ho trobe normal. Poques vegades m’han tremolat tant les cames com quan, poc després, vam eixir l’Assumpció Maresma i jo a passejar per pensar en veu alta i aclarir les idees. Els passos ens van portar a la Rambla, on vam veure les edicions especials dels diaris, d’El País i d’El Periódico, que assenyalaven sense cap ombra de dubte ETA com a autora de la massacre. No feia ni deu hores de l’atemptat i la rotunditat era sorprenent.

Antonio Franco, director d’El Periódico en aquell moment, ha donat després totes les explicacions sobre què va passar i ha exercit amb una notòria elegància l’autocrítica. El País no. Com és ben sabut, com sabem ara, José Maria Aznar en persona els va telefonar assegurant-los l’autoria d’ETA i posant-los contra la paret amb una indecència difícil de superar. El resultat van ser uns exemplars que no poden ser mostrats en públic sense haver de donar complicades explicacions i que El País, per exemple, ha amagat durant anys i ha intentat fins i tot esborrar de Google.

Vam tornar ràpidament cap a la redacció, realment atemorits per les conseqüències d’allò que acabàvem de publicar. Però les notícies no paraven d’arribar amb noves pistes. I poques hores després, exactament a les 20.20, ja vam decidir d’obrir VilaWeb amb un titular que negava la major: ‘Al-Qaida reivindica els atemptats de Madrid al diari Al-Quds’. (Avise: la còpia de l’article que hi ha a l’arxiu incorpora fragments d’informacions de dies posteriors, perquè el 2004 encara no teníem consciència de la importància que tenia l’arxiu i era normal que escrivíssem una versió nova d’un article sobre una de vella…)

El titular va córrer molt més que no havíem vist córrer mai una notícia en la web. Nosaltres no n’érem conscients, però entre aquell dijous i el diumenge següent havia de canviar tot. El signe polític de l’estat espanyol i segurament, a la llarga, de Catalunya. I també el periodisme. Zapatero diu que ell sabia que guanyaria, però no s’ho creu ningú. La manipulació realment abominable que va intentar fer el govern del Partit Popular els va eixir mal. Perquè era impossible. I ho era perquè els vells diaris i la televisió controlada ja no estaven sols.

L’engany no va reeixir perquè era molt difícil de sostenir i perquè el paper que els mitjans tradicionals no van arribar a saber complir el vam complir, i era la primera vegada, els nous mitjans i les xarxes. L’editora de VilaWeb, Assumpció Maresma, encara recorda el sotrac que li va causar entrar en un taxi i que un taxista desconegut aconsellàs a algú per telèfon que anàs a la pàgina de VilaWeb, ‘que allà expliquen què passa’. Els 140.000 lectors que aquell 11M van entrar a VilaWeb varen ser un rècord de visites imbatut durant molts anys. I això encara perquè les xifres de connexió d’internet a les cases el 2004 eren molt baixes.

I, igual com recorde tremolant els diaris dels quioscs aquell primer migdia, em recorde també a mi mateix dissabte veient en un televisor del pis on hi havia El Punt com Acebes, aleshores ministre d’Interior espanyol, reconeixia finalment que havien trobat ‘una furgoneta amb unes cassets de versicles islàmics’. Abans el govern espanyol ja havia admès l’existència d’una pista islàmica, però allò era definitiu. Pensant en els morts em sap greu haver-ho fet, però vaig alçar els punys enlaire satisfet: era possible derrotar la gran mentida orquestrada.

El gran paper dels mòbils

Derrota en què les webs, algunes i ben diverses, hi vam tenir un paper clau. Però els mòbils, especialment els mòbils, van fer-hi el paper definitiu. Els SMS concretament, amb aquell històric ‘passa-ho!’ amb què acabaven tots els missatges.

Vist des de l’època actual de whatsapps, bambusers, youtubes i twitters, el sistema dels SMS i la seua capacitat de comunicació retorna a la prehistòria. Però tingué una eficàcia demolidora durant aquells tres dies, com explica molt bé el documental de Manuel Campo Vidal i Manuel Castells ‘La revolta dels mòbils’ (primer capítol, segon i tercer).

D’una manera espontània, per mitjà de l’SMS, l’11-M es va fabricar el primer fenomen viral de la història de la comunicació a Europa. I això, fins i tot, va arribar a tombar un govern. Aznar parlava i extorquia els directors dels diaris, però no sabia que l’amenaça li anava arribant d’una altra banda. Primitius i encara enviant-se d’un en un, t’arribaven onades d’SMS d’amics i coneguts dient que la versió que donaven els mitjans era falsa. Que al-Qaida havia reivindicat l’atemptat, que Bush havia dit a la CNN que lamentava que la participació espanyola a l’Irac hagués causat allò. Que calia eixir al carrer i reclamar la veritat i que el govern del PP feia ús de l’atemptat per a guanyar les eleccions. Que…

Finalment tot va desembocar en allò que a VilaWeb vam qualificar de ‘revolta democràtica’. Milers i milers de persones es van abocar al carrer repicant atuells i acorralant les seus del Partit Popular. Indignats. La policia va començar a insinuar que la volien manipular. L’oposició va exigir, ara sí d’una manera ferma, explicacions i el PP es va començar a ensorrar sota el pes de les seues mentides. A VilaWeb vam fer dues edicions com d’un diari en pdf del qual molta gent va fer còpies que repartia pel carrer. La primera el dia 12 al matí, després d’una apocalíptica conferència de premsa de José Maria Aznar. I la segona, després de les eleccions, apuntant directament la causa de la victòria de Zapatero: ’14M, el preu de la mentida’.

Va anar de poc, però. Segurament, amb vint-i-quatre hores menys de marge el PP encara hauria guanyat les eleccions i Rajoy ja hauria estat, aleshores, president del govern espanyol. Però el cas és que, encarats a un fenomen completament nou, els responsables del gran despropòsit i la mentida no van poder aguantar la pressió del carrer ni, per primera vegada, tampoc la de les xarxes.

 

Manipulacions sobre Ucraïna

Publicat el 7 de març de 2014 per vicent
La veritat és que estic molt sorprès de les manipulacions que s’estan fent aquests dies sobre el tema Ucraïna. Manipulacions molts elementals. Que crec que no ajuden gens als qui, com és el meu cas, hem denunciat durant anys i denunciem ara també l’actuació de Vladimir Putin.

Parle del famós cas de la conversa entre el ministre d’afers estrangers estonià i la senyora Ashton sobre qui va disparar als manifestant a Maidan. No puc entendre de cap manera que unes paraules tan clares i tan dures puguen haver estat tan poc explicades pels mitjans, tan amagades. (Ací teniu en qualsevol cas la nostra notícia).

Però avui n’he vist una altra que m’ha deixat blanc. Diversos mitjans han remarcat de forma escandalosa que la televisió russa ja posa Crimea en el mapa com a part de Rússia. Des de que va començar la crisi tinc encesa tothora RT, ja que és la televisió russa que emet en anglès i vaig reconèixer el programa. I encara no m’ho crec.

En el programa, com podeu veure en el vídeo la presentadora explica que Crimera té dues opcions. Una és seguir amb Ucraïna i l’altra anar a Rússia. El gràfic canvia però a mi em sembla que és un gràfic absolutament raonable. A no ser que el tregues de context i només ensenyes la foto de la darrera part del gràfic dient que diu el que no diu i posant una fletxeta ben vistosa per a remarcar-ho.

Piuladors

Dilluns taula rodona a Girona, organitzada per la Diputació en el marc dels premis Carles Rahola. Sobre periodisme i internet. 

Com que la Gemma Busquets ho va explicar a El Punt Avui supose que no s’enfadarà si enganxe la seua crònica ací

‘Els periodistes han fet seu l’eslògan publicitari, la frase zen de Bruce Lee (Be water, my friend), que fa vuit anys promocionava una marca de cotxes de gamma alta, amb Be Twitter, my friend. Ser periodista i ser actiu a la segona xarxa social després de Facebook són fets indestriables de la professió, que l’usa com una eina periodística fonamental en les seves rutines diàries. Així ho va manifestar el director de Vilaweb , un dels pioners d’internet i piulador insígnia, Vicent Partal (@vpartal), en el col·loqui sobre com ha canviat Twitter la manera de comunicar dels periodistes; l’acte va obrir ahir al vespre a la Casa de Cultura la Setmana dels Rahola. Partal estava acompanyat dels periodistes (i també piuladors actius) de Catalunya Ràdio Clara Jordan (@clarajordanvila) i Xavier Graset (@xgraset). Moderada per la periodista Clara Sánchez-Castro (@moltclara), la xerrada es pot rastrejar a Twitter a través de l’etiqueta #BeTwitterRahola. Entre altres reflexions i frases piulades en 140 caràcters, Xavier Graset va dir que és un canal on hi ha més emoció, impuls i abraonament i sovint cal pensar abans de piular. Partal hi va afegir que si hi ha algun manual d’estil a Twitter “xiquets, ha de ser el sentit comú”. Clara Jordan, en el seu dia a dia, va explicar que Twitter dóna idees i és més professional, un adjectiu en què van coincidir tots els assistents en comparació de Facebook. “És el pols del país i facilita escoltar la gent”, va dir Vicent Partal. En aquest sentit, es va insistir en el fet de seguir perfils –el seguiment és per Graset un concepte molt messiànic– de diferent tarannà. Clara Jordan ho va reblar dient que Twitter no representa tota la societat, alhora que va botzinar la classe política, la qual no sap gestionar Twitter. “Si un polític vol arribar a la gent, ha de dur ell el seu compte”. I si a Twitter tothom pot escriure qualsevol cosa, per Partal el periodista s’ha de guanyar “la credibilitat piulada a piulada”; això sí, “es perd en segons”.’

La foto, magnífica, és del Manel Lladó.

La mateixa diputació ha fet un resum en vídeo que trobareu ací

 

Petita disgressió sociològica sobre el twitter i la reputació

Publicat el 10 de gener de 2014 per vicent
Aquests dies hi ha hagut una discussió molt interessant sobre els periodistes catalans més seguits a Twitter. El bon amic Gordillo fa temps que manté un llistat al seu bloc dels periodistes i comunicadors catalans més seguits a twitter. Tal i com era d’esperar la primera posició la copen els famosos que ixen a les televisions espanyoles, bàsicament.

Concretament els deus primers són:

1 Andreu Buenafuente El Terrat 1602691 ⇑ 101725 81
2 Anna Simon Marí Neox 1254223 ⇑ 115573 68
3 Jordi Évole La Sexta/El Periódico 1068379 ⇑ 69575 79
4 Julia Otero OndaCero/ElPeriódico 304924 ⇑ 42193 73
5 Susanna Griso Antena 3 287299 ⇑ 20613 67
6 Josep Pedrerol Nitro 282777 ⇑ 57506 74
7 Jordi González Tele 5 268061 ⇑ 12824 66
8 Susana Guasch La Sexta 231356 ⇑ 4482 63
9 Samanta Villar Cuatro 190481 ⇑ 8170 64
10 Juan Diaz Diaz Freelance 181449 ⇑ 7537 55
 
Tot ells, excepte Juan Díaz treballen en televisions, en televisions espanyoles i no s’han posicionat fins on jo sé a favor de la independència.

El primer independentista de la llista l’hem d’anar a cercar a la posició 16, que és Quim Monzó i entre els vint primers hi ha tres independentistes més, Antoni Bassas, Toni Soler i Miquel Calçada.

La llista de Saül va ser tunejada, però, al bloc Mediascanning, que porta el sempre sensat Jordi Fortuny.  Fortuny va decidir mirar no quins tenien més seguidors sinó quins tenien millor reputació, basada en el conegut índex Klout. I el resultat era ben diferent 

1. Andreu Buenafuente
2. Vicent Partal (sorry!)
3. Jordi Évole
4. Josep Pedrerol
5. Tony Aguilar
6. Toni Aira
7. Josep M. Ganyet
8. Júlia Otero
9. Quim Monzó
10. Gina Tost

Si comparem aquesta llista amb l’anterior els populars televisius són molt menys i els independentistes molts més. Com a mínim quatre, i no sé quina posició adopta Gina Tost. Si ampliem la llista als vint primers aleshores la cosa és encara més clara ja que afegiríem com a mínim Saül Gordillo, Oriol Lladó, Germà Capdevila, Susanna Ginesta, Pilar Rahola i Toni Soler. O siga deu o onze sobre vint.

A mi em sembla que aquesta és una bona explicació del que passa en el país. Però deixeu-me fer abans un avís.

(Avís: no tinc ni idea de com funciona això del Klout. I supose que fer una classificació com la que fa el Jordi també és un exercici discutible. Entenc, i si estic equivocat m’ho expliqueu, que el Klout diu com de fiable et troben aquells que et segueixen i per tant els que no et segueixen no tenen res a dir. Si és així és evident que tenir un bon Klout és bo però no és comparable a tenir un milió de seguidors. Si jo en tinc trenta mil i el Jordi Évole més d’un milió per més bon Klout que jo tinga és evident que Jordi Évole és infinitament més influient. Tanque l’avís.)

I ara l’explicació. Malgrat això que he dit abans també és veritat que no s’entèn si aquesta, la de la primera llista, és la gent més seguida com és el que el país va per la via que va. I no s’hi val a dir que ells tenen un mercat més ampli perquè estic segur que si comptàrem el mercat català només també serien més seguits. Què passa doncs?

A parer meu en aquest debat hem intuït per primer vegada al nostre país una cosa que Manuel Castells ha explicat com ningú parlant de les revoltes àrabs per exemple: que la xarxa crea circuits completament alternatius als dels mitjans tradicionals i les elits. 

Perquè no és només l’independentisme, per bé que això és molt cridaner. A mi hi ha un detall que encara em crida més l’atenció. En la llista segona, la d’influència, hi ha molt poca gent que treballe en grans empreses. I els que hi són, especialment del Grup Godó en realitat són ‘marques’ ells mateixos: Quim Monzó o Pilar Rahola, per dir-ne dos de ben clars. I en canvi, i això em fascina, hi ha sis casos sobre vint de periodistes que són pràcticament ells sols amb les seues xarxes socials. Susanna Ginesta, Oriol Lladó i Ganyet serien els casos més clars de gent extraordinària que ha sabut crear-se un espai informatiu sense necessitat ni de mitjans, encara que col·laboren. I gent com el mateix Saül trascendeixen el mitjà on temporalment treballen. O el cas de Germà Capdevila, que està organitzant una empresa nova i molt interessant a través d’Esguard però que bàsicament és ell mateix.

Què vull dir amb tot plegat? Que ignore com funciona el Klout però la segona llista em sembla que reflexa molt millor la realitat del país que la primera. Insistisc en que no només ideològicament, tot i que no em negareu que això és ben cridaner. L’època dels grans mitjans és passat ja, segurament l’època dels mitjans (grans o petits) és passat i això queda magníficament reflectit en les posicions de la segona llista, contrastant vivament amb la primera. És com si de sobte s’haguera colat una miqueta de data objectiva i contrastable en la qual reconeguem el món on vivim…

Que no ho vesquen, ho neguen o ho vulguen impedir com siga això és un altre tema. Que igual algun dia m’agradaria discutir també…

En txec, en gallec…

Per VilaWeb passen molts periodistes, interessats sobretot en la realitat catalana actual i el procés d’independència. La setmana passada la BBC ens trucava per a consultar un tema, apareixíem a la revista que reparteix Lufthansa en els avions i vaig rebre correus  amb preguntes de diaris portuguesos, italians alemanys. És una bona feina aquesta d’explicar-nos

I com a mostra dos articles de periodistes que m’han entrevistat recentment.

L’un del diari txec Dnes: Katalánci jsou o kr??ek blí? k odtr?ení, volání po nezávislosti sílí 
i l’altre de la televisió gallega Irmandade i del diari Sermos Galiza: A sociedade catalá é a que empurra a CiU e a Artur Mas cara á independencia (i el vídeo ací)