Mails per a Hipàtia

El bloc personal de Vicent Partal

Arxiu de la categoria: Periodisme

Petita disgressió sociològica sobre el twitter i la reputació

Publicat el 10 de gener de 2014 per vicent
Aquests dies hi ha hagut una discussió molt interessant sobre els periodistes catalans més seguits a Twitter. El bon amic Gordillo fa temps que manté un llistat al seu bloc dels periodistes i comunicadors catalans més seguits a twitter. Tal i com era d’esperar la primera posició la copen els famosos que ixen a les televisions espanyoles, bàsicament.

Concretament els deus primers són:

1 Andreu Buenafuente El Terrat 1602691 ⇑ 101725 81
2 Anna Simon Marí Neox 1254223 ⇑ 115573 68
3 Jordi Évole La Sexta/El Periódico 1068379 ⇑ 69575 79
4 Julia Otero OndaCero/ElPeriódico 304924 ⇑ 42193 73
5 Susanna Griso Antena 3 287299 ⇑ 20613 67
6 Josep Pedrerol Nitro 282777 ⇑ 57506 74
7 Jordi González Tele 5 268061 ⇑ 12824 66
8 Susana Guasch La Sexta 231356 ⇑ 4482 63
9 Samanta Villar Cuatro 190481 ⇑ 8170 64
10 Juan Diaz Diaz Freelance 181449 ⇑ 7537 55
 
Tot ells, excepte Juan Díaz treballen en televisions, en televisions espanyoles i no s’han posicionat fins on jo sé a favor de la independència.

El primer independentista de la llista l’hem d’anar a cercar a la posició 16, que és Quim Monzó i entre els vint primers hi ha tres independentistes més, Antoni Bassas, Toni Soler i Miquel Calçada.

La llista de Saül va ser tunejada, però, al bloc Mediascanning, que porta el sempre sensat Jordi Fortuny.  Fortuny va decidir mirar no quins tenien més seguidors sinó quins tenien millor reputació, basada en el conegut índex Klout. I el resultat era ben diferent 

1. Andreu Buenafuente
2. Vicent Partal (sorry!)
3. Jordi Évole
4. Josep Pedrerol
5. Tony Aguilar
6. Toni Aira
7. Josep M. Ganyet
8. Júlia Otero
9. Quim Monzó
10. Gina Tost

Si comparem aquesta llista amb l’anterior els populars televisius són molt menys i els independentistes molts més. Com a mínim quatre, i no sé quina posició adopta Gina Tost. Si ampliem la llista als vint primers aleshores la cosa és encara més clara ja que afegiríem com a mínim Saül Gordillo, Oriol Lladó, Germà Capdevila, Susanna Ginesta, Pilar Rahola i Toni Soler. O siga deu o onze sobre vint.

A mi em sembla que aquesta és una bona explicació del que passa en el país. Però deixeu-me fer abans un avís.

(Avís: no tinc ni idea de com funciona això del Klout. I supose que fer una classificació com la que fa el Jordi també és un exercici discutible. Entenc, i si estic equivocat m’ho expliqueu, que el Klout diu com de fiable et troben aquells que et segueixen i per tant els que no et segueixen no tenen res a dir. Si és així és evident que tenir un bon Klout és bo però no és comparable a tenir un milió de seguidors. Si jo en tinc trenta mil i el Jordi Évole més d’un milió per més bon Klout que jo tinga és evident que Jordi Évole és infinitament més influient. Tanque l’avís.)

I ara l’explicació. Malgrat això que he dit abans també és veritat que no s’entèn si aquesta, la de la primera llista, és la gent més seguida com és el que el país va per la via que va. I no s’hi val a dir que ells tenen un mercat més ampli perquè estic segur que si comptàrem el mercat català només també serien més seguits. Què passa doncs?

A parer meu en aquest debat hem intuït per primer vegada al nostre país una cosa que Manuel Castells ha explicat com ningú parlant de les revoltes àrabs per exemple: que la xarxa crea circuits completament alternatius als dels mitjans tradicionals i les elits. 

Perquè no és només l’independentisme, per bé que això és molt cridaner. A mi hi ha un detall que encara em crida més l’atenció. En la llista segona, la d’influència, hi ha molt poca gent que treballe en grans empreses. I els que hi són, especialment del Grup Godó en realitat són ‘marques’ ells mateixos: Quim Monzó o Pilar Rahola, per dir-ne dos de ben clars. I en canvi, i això em fascina, hi ha sis casos sobre vint de periodistes que són pràcticament ells sols amb les seues xarxes socials. Susanna Ginesta, Oriol Lladó i Ganyet serien els casos més clars de gent extraordinària que ha sabut crear-se un espai informatiu sense necessitat ni de mitjans, encara que col·laboren. I gent com el mateix Saül trascendeixen el mitjà on temporalment treballen. O el cas de Germà Capdevila, que està organitzant una empresa nova i molt interessant a través d’Esguard però que bàsicament és ell mateix.

Què vull dir amb tot plegat? Que ignore com funciona el Klout però la segona llista em sembla que reflexa molt millor la realitat del país que la primera. Insistisc en que no només ideològicament, tot i que no em negareu que això és ben cridaner. L’època dels grans mitjans és passat ja, segurament l’època dels mitjans (grans o petits) és passat i això queda magníficament reflectit en les posicions de la segona llista, contrastant vivament amb la primera. És com si de sobte s’haguera colat una miqueta de data objectiva i contrastable en la qual reconeguem el món on vivim…

Que no ho vesquen, ho neguen o ho vulguen impedir com siga això és un altre tema. Que igual algun dia m’agradaria discutir també…

En txec, en gallec…

Per VilaWeb passen molts periodistes, interessats sobretot en la realitat catalana actual i el procés d’independència. La setmana passada la BBC ens trucava per a consultar un tema, apareixíem a la revista que reparteix Lufthansa en els avions i vaig rebre correus  amb preguntes de diaris portuguesos, italians alemanys. És una bona feina aquesta d’explicar-nos

I com a mostra dos articles de periodistes que m’han entrevistat recentment.

L’un del diari txec Dnes: Katalánci jsou o kr??ek blí? k odtr?ení, volání po nezávislosti sílí 
i l’altre de la televisió gallega Irmandade i del diari Sermos Galiza: A sociedade catalá é a que empurra a CiU e a Artur Mas cara á independencia (i el vídeo ací)

El llarg dia de la convocatòria

Normalment els dijous és quan gravem L’Internauta, al migdia. Ho fem a l’estudi de ràdio i televisió de VilaWeb, separat de la redacció general per un gran vidre, que amortigua l’entrada de so. Jo sempre sec a la cadira que em dona visió frontal de la redacció, una manera com una altra de mantenir el contacte durant l’hora que dura el programa.

Quan encara no havíem arribat a la meitat, però, vaig veure que l’Assumpció rondava la porta amb cara preocupada. Això no té res d’habitual tractant-se de l’editora del diari, la màxima autoritat. Vaig pensar que devia passar alguna cosa grossa. Com efectivament vaig comprovar quan finalment l’obrí aprofitant la pausa de la publicitat: ‘has de venir!’.

Ella i el Josep Casulleras em van posar al corrent: ‘són a Palau i sembla que hi ha acord’. Caram. Això no ho esperava. Altres mitjans començaven a donar notícies més o menys inconcretes, de que alguna cosa estava passant. Tots buscàvem saber què. Roger Cassany anava tirant cap a Palau per si de cas. Vaig enviar diversos whastsapps preguntant si anava de debò. Vaig tornar a l’estudi i vaig demanar al Martí Crespo i al Joan Jofra que seguiren el programa sols, que jo ja tornaria per acabar-lo. Cercàvem pistes. Ara diuen que parlarà Mas. Ara algú ens confirmava que ‘va de debò’.

Finalment a les 13.28 vaig rebre un SMS que només deia ‘Veniu. 14.00. Compareix Mas’. No era de Palau i per això aquell ‘veniu’ era molt significatiu. L’Ara ja deia que la data seria el 9 de novembre. Vaig respondre amb un altre SMS ‘L’ara diu q hi ha dues preguntes. 1 vol q cat sigui un estat? 2 vol que sigi un estat indep. I9 de novembre’. I pocs segons després la resposta: ‘Data ok. Pregunta arbre. La 2a només la respon qui respongui si a la primera.’

Vaig fer un bot a la cadira. Hi havia acord! Vam discutir a peu dret com podíem donar la notícia. La font era de la màxima seguretat i representació així que no teníem ni un sol dubte. Ens vam posar d’acord amb el titular i vam fer un primer flaix, complementat amb un correu electrònic als subscriptors avisant-los que hi havia acord i que en uns pocs minuts s’anunciaria. Vaig entrar corrents a l’estudi per poder acomiadar a temps el programa. Però no podia deixar de mirar el mòbil i de pensar que allò que tant de temps havíem estat esperant que passara, finalment, passava. 

Aleshores van començar tretze hores seguides de feina que, de nou, van ser una narració de la història, en directe. Vam ser, com diu el meu estimat Jean Lacouture, ‘les impatients de la histoire’. A les tres de la matinada, tirat al sofà de casa i amb el cap ja poc capacitat, em vaig permetre una brometa pel twitter. Vaig preguntar si la podia fer i vaig escriure: ‘a dos dits de la independència’. Pensava que la broma, òbviament relacionada amb el llibre, s’entendria fàcil però la primera resposta va ser demolidora ‘broma dolenta. Nivell Navarro’. Caram! Vaig tancar l’ordinador i me’n vaig anar al llit. Amb un ample somriure, malgrat tot. 

Debat a Girona

Divendres em van convidar a participar a Girona en un debat sobre el futur dels mitjans de comunicació que servia per a commemorar els deu anys de la Biblioteca Just M. Casero, que porta el nom del gran periodista i lluitador per la democràcia.

Precisament el seu fill Roger ha fet un storify explicant el que vam dir-hi Carme Martínez de la SER, Carles Ribera d’El Punt-Avui, Alfons Petit del Diari de Girona i Martí Gironell, de TV3. Ah! i Carles Puigdemont, que malgrat ser ara el batlle de la ciutat no va poder resistir la temptació de treure el periodista que porta dins…


Costums

Publicat el 2 d'octubre de 2013 per vicent
Les redaccions, com qualsevol tribú humana, generen costums. Pràctiques simbòliques i sovint festives que valen per a marcar un fet excepcional. Per exemple pizza i cervesa per a tothom en les nits electorals. O pintar el vidre del despatx del director.

El passat 27 de setembre, exactament a la una del migdia VilaWeb va superar per primer volta en la història la xifra del milió d’usuaris únics. I ho vam celebrar així: pintant el vidre amb la marca assolida i la signatura de tota la gent que treballem al diari. Durarà uns dies com a símbol de l’alegria que ens va donar un resultat com aquest.

Finalment el mes s’ha tancat amb una mitjana espectacular de 1.132.326 lectors. 

La Botiga de VilaWeb, un dels llocs de la Diada

Després de dies d’autèntica marabunta a la recerca de les samarretes avui diverses televisions han acudit a la Botiga de VilaWeb a filmar els seus vídeos. Ho ha fet el 3/24 (que ens ha definit com ‘una botiga del Raval’ sense esmentar VilaWeb). ho ha fet Telecinco i ho ha fet Euskal Telebista, amb aquesta crònica que podeu veure ací.

PD. La sorpresa més gran va venir de la mà de La Vanguardia. El mateix dia 11 va obrir amb una gran fotografia de la Botiga de VilaWeb –sense esmentar-nos. Això em va permetre gastar-li una broma a l’Enric Juliana, que estic un pèl impertinent, broma que evidentment no va respondre.

 

                 

A la Botiga de VilaWeb no hi cap ni una agulla

Aquests dies previs a la Diada estan sent molt excepcionals a VilaWeb. La Botiga està cada dia pleníssima de gent, fins al punt que ja hem hagut de fer la norma de que el personal primer faça cua al carrer. Sap greu però la instal·lació no està preparada per a que hi passen més d’un miler de persones en un sol dia, com van passar ahir. Buscant la samarreta de la Via Catalana. 

Vam intentar alleujar els problemes doncs fent una cua a fora, una altra per dins i tot de la redacció, posant cadires a disposició de la gent, obrint tots els aires condicionats i posant aigua a disposició de la gent i sobretot donant tantes explicacions com podíem i tantes disculpes com sabíem. Si això que estem vivint és un indici del que passarà dimecres em sembla que se’n sentirà a parlar pels segles. Em vaig arribar a emocionar.

Quan vam començar el projecte de la Botiga, ara fa un any, formava part sobretot del nostre concepte de redacció oberta. De la idea de crear uns espais on la gent poguera entrar i participar del diari, que no fórem un búnquer tancat. Mai no havíem imaginat, però, que la cosa podia esdevenir això que estem veient aquest dies. Ni pel que fa a la botiga física ni pel que fa a la Botiga online que ha tret literalment fum.

Al twitter i al facebook han aparegut tot de fotos de l’event, en alguns casos divertits respecte al fet que jo mateix em posara a fer de porter. L’allau va ser d’una dimensió tal que fins i tot alguns dels periodistes van haver de fer feina a la Botiga i quan toca arromangar-se jo també. Així que vaig posar-me a la porta de fora i de pas vaig poder escoltar un munt de testimonis i de comentaris molt enriquidors per a mi.

Gràcies doncs a tots. A la gent de la Botiga de VilaWeb, la Txell i l’Aina, la Mireia, la Berta, la Mercè i la Júlia que han treballat per damunt del que es pot demanar. Però també a tota la gent de la resta del diari, que en tot moment, a part del seu dia a dia, han col·laborat per atendre qualsevol incidència. Aquesta feinada que heu fet serà molt difícil d’oblidar. Gràcies a la gent de l’Assemblea Nacional per haver confiat en nosaltres. Esperem haver complit amb el nostre deure cap a ells i el país. Però sobretot gràcies per la paciència, l’amabilitat i la complicitat a tots els qui vau venir a comprar samarretes a una botiga on literalment no cabia ni una agulla. 

Seguim amb els parèntesis

Publicat el 1 de juliol de 2013 per vicent
Des de que va començar aquesta bogeria del llibre i el tour de presentacions, vaig literalment de bòlit absolut. I la veritat és que em queda molt poc temps per a fer més coses, per a dur una miqueta la vida que portava abans de Sant Jordi.

Avui seguisc, però, el parèntesi de l’altre dia amb dues entrevistes que m’han arribat ara i la crònica de la jornada de Van al Kurdistan on vaig explicar la situació del nostre país:

· Entre Lligams: “Demanar a un diari que sigui objectiu és demanar-li que no sigui crític” 
· Zuzeu: ‘Vicent Partal: “Galtzeko gai gara, baina Espainiak ezin gaitu garaitu” 
· Tohav: ‘Van’da Yerel Yönetimler Konferans? 15–16 Haziran‘ 

The Guardian obre un cafè

Publicat el 30 de maig de 2013 per vicent
Fa temps va ser la CNN que va obrir cafès als aeroports americans. Monocle ja té botigués i cafès en un grapat de ciutats per tot el món. Ara és The Guardian el qui ha obert un cafè a Londres.

No és tan estrany tot això. Els mitjans de comunicació s’han allunyat molt dels seus lectors i obrir espais de trobada és fonamental. En definitiva aquest és el paper que ja fa la botiga i l’Espai VilaWeb en el nostre cas. 

Al Neuharth

Publicat el 2 de maig de 2013 per vicent
He sabut tard de la mort d’Al Neuharth. Entre altres moltes coses ell era el fundador i l’ànima d’USA Today, un dels diaris que ha influenciat més la meua filosofia periodística. Vaig devorar fa anys el seu llibre McPaper i recorde amb entusiasme una visita a les oficines de l’USA Today a Virgínia, devia fer poc que eren al carrer, que em va obrir tot un món d’idees.

Neiharth era, tanmateix un home més aviat excèntric. Ben allunyat de l’elegància dels propietaris dels grans diaris de la costa est. I ara que ha mort he vist que s’ha fet fer una tomba horrible, amb les capçaleres dels diaris que ell va fundar. Faré com que no la veig i aprofitaré aquest apunt per a pagar tribut igualment a la seua forma d’entendre el periodisme, viva i atenta al lector i a la seua enorme i demostrada capacitat d’innovació. 

Els meus; la gent de VilaWeb

Publicat el 16 d'abril de 2013 per vicent
Avui ha estat un dia llarg i esgotador, rematat amb la presentació del llibre a la Fundació RBA, un acte realment espectacular per molts motius. 

Hi ha hagut, tanmateix, un moment que m’ha impressionat especialment. Quan ha acabat la presentació hi ha hagut una estona molt llarga de copes i salutacions. Però de sobte he vist que tota la gent de la redacció de VilaWeb que havia acudit a l’acte estaven junts en un rotgle amb cara de preocupats i consultaven els seus mòbils. M’hi he acostat. La Bel Zaballa estava ensenyant les explosions de la marató de Boston. Estaven en contacte amb el Martí Crespo que des de la redacció seguia el tema al detall i allà mateix tothom ha començat a pensar com havíem de seguir els fets i què fèiem a partir d’aquell moment. Enmig de la festa pensaven en el treball.

Això, exàctament això, és una redacció. I en aquest cas és la dels meus. He pensat que divuit anys de feina pagaven l’esforç.

Una visita de lluny

Publicat el 18 de març de 2013 per vicent
Llarga conversa aquesta vesprada amb Wataru Sawamura, un dels directors de l’Asahi Shimbun, el gran diari japonés. Sawawura va assistir fa temps a una conferència meua i ara ha volgut conèixer de primera mà com funciona VilaWeb i de forma molt especial quina és la filosofia i el funcionament de +VilaWeb.

I la veritat és que era com una batalla dels antípodes. Ell ve d’un diari que ven vuit milions d’exemplars en paper cada dia i que té una redacció de més de dos mil periodistes. És un dels diaris més potents del món però se n’adona que, com tots està en perill i per això cerca alternatives. La visita anava en aquest sentit. M’ha interrogant sumàriament sobre tots els aspectes de VilaWeb, des del funcionament de la redacció a l’economia de l’empresa, amb un detallisme realment incansable.

Com sempre ha estat un gran plaer per a mi compartir la nostra filosofia i discutir-la amb gent com ell, provinent del món tradicional però tant apassionat com jo sobre la nostra professió i sobre la seua importància social.

La conversa, ja ho podeu imaginar, ha acabat derivant en la independència de Catalunya i les possibilitat que això siga una realitat immediata. Des de la seua perspectiva no només no hi veia cap classe de problema sinó que trobava que era el més lògic, tenint en compte una perspectiva democràtica. Així que, una vegada més, anem bé… 

Més debat a Escòcia

Darrerament hi ha molta gent (el col·lectiu Emma, Help Catalonia, la Liz Castro) que tradueixen articles a l’anglès sobre el nostre país. Entre ells un bon grapat dels editorials que escric cada dia a VilaWeb. I darrerament m’estan arribant inputs de fora cada vegada més sovintejat.

Ara torna a ser des d’Escòcia on The Herald, el principal diari del país, ha posat a portada un dels meus editorials, en el qual dèia precisament que no som Escòcia nosaltres, per a engegar un debat sobre com veiem el seu país. L’article de David Leask és bastant seré i no usa les meues paraules per a atacar els independentistes escocesos, cosa que m’hauria sabut greu però que sóc conscient que podria haver passat.

El columnista del Herald també hi explica que la posició dels independentistes escocesos és molt freda pel que fa a Catalunya i que això ens podria haver molestat. A mi, personalment, no. En qualsevol cas.

PD. És una sensació estranya però les darreres setmanes diverses publicacions escoceses s’han fet ressò dels meus articles, també n’han parlat a Ràdio Moscou i en un prestigiós bloc de Sant Petesburg. Ho dic per aquells que pensen que encara pensen que si ets un diari en català t’estàs tancant portes….