Dimecres vam fer a l’auditori de l’ONCE un més dels diàlegs de VilaWeb, en aquest cas amb el president Carles Puigdemont i amb Lluís Llach.
-Si voleu veure el vídeo sencer el trobareu ací
-El fotògraf Lluís Brunet va fer aquest fantàstic reportatge
-Articles en altres mitjans parlant-ne: El Punt Avui, Nació Digital, Público…
-Referència a la web del president
El director de Vilaweb, Vicent Partal, oferirà demà dijous una xerrada al Principat per parlar sobre les relacions que es podrien establir entre Andorra i una futura República Catalana. A més de dirigir la publicació digital més antiga d’Europa, també ha escrit dos llibres sobre el procés català: Desclassificat-9N i A un pam de la independència.
L’esdeveniment tindrà lloc a la llibreria la Puça d’Andorra la Vella a les vuit del vespre. / PER LÍDIA RAVENTÓS
–Demà oferirà una xerrada al Principat sobre una futura Catalunya independent.
–Sí. Parlaré bàsicament de les possibles formes de relació entre Andorra i una Catalunya independent. Quan vaig escriure fa uns anys el llibre A un pam de la independència ja vaig apuntar algunes de les possibilitats de com una Catalunya independent havia de relacionar-se amb els altres països catalans i a partir d’aquí des de l’ANC d’Andorra m’han demanat que expliqui la meva opinió sobre quina relació hi hauria d’haver entre ambdós estats.
–I quines relacions apunta vostè que hi hauria d’haver entre Andorra i una Catalunya independent?
–Hi ha uns punts bastant elementals. El primer és el respecte escrupolós a la independència de cada un dels països. De fet, Andorra és un estat independent des de fa molts anys i per tant seria absurd que només en base a la grandària, a la població o a la importància de Barcelona, Catalunya intentés qualsevol relació que no tingués en compte aquest fet històric. Andorra és un estat independent des de sempre i per tant, qualsevol posició que Catalunya vulgui adoptar envers el Principat ha de partir del respecte escrupolós en aquest punt.
–I la segona?
–A partir d’aquí, si això es respecta, és evident que hi ha situacions arreu del món que podrien servir de model perquè és molt clar que hi ha uns interessos comuns i que ambdós països poden sortir beneficiats d’un model de relació. No només la relació cultural que és imprescindible. Serien els dos primers estats catalanoparlants i per tant és obvi que haurien de tenir una relació cultural molt intensa, si no també la relació econòmica, la relació en matèria de turisme, la relació industrial, el tema de representació exterior. Andorra té una representació exterior limitada en nombre de delegacions i els plantejaments que fa el Consell Assessor de la Transició Nacional a Catalunya és també una representació limitada com la que pot tenir Dinamarca o Estònia. Per tant, tindria un cert sentit fer coses conjuntes. Evidentment tot això tenint en compte altres elements més complicats.
–Com ara quins?
–Ara mateix a Andorra teniu un debat molt seriós com és si heu de tenir més o menys integració a la Unió Europea amb molta discussió entre les forces polítiques andorranes. Per tant, tot això seria un marc d’alguna manera més teòric que immediatament pràctic. Tot i així, em sembla que és interessant parlar de quines possibilitats hi ha i quins exemples poden ser interessants a l’hora de mirar que es pot fer.
–Parla de les relacions un cas d’una futura Catalunya independent. Quin paper juga Andorra en el procés o quin paper els agradaria a vostès que hi jugués?
–Crec que Andorra no pot jugar cap paper. És lògic que qualsevol membre de la comunitat internacional estigui esperant que hi hagi una proclamació de la independència. No té massa sentit que un estat doni suport a un procés d’independència abans que aquesta independència es produeixi. És veritat que hi ha hagut casos xocants i impactants com la moció del Parlament de Dinamarca. Però precisament a Andorra és difícil per diverses raons. Per un costat, per aquesta relació privilegiada però d’una altra també per les seves relacions amb el copríncep francès que al mateix temps és president de la República Francesa i també en el cas espanyol per les moltes relacions i complicitats lògiques que hi ha per una qüestió de veïnatge. Per tot, jo crec que és normal que Andorra simplement s’ho miri. En el moment en què la independència es proclami crec que aleshores sí que molts catalans esperen que Andorra agafi una posició favorable i s’obrin camins de col·laboració.
–Com a periodista, quin paper creu que estan jugant els mitjans de comunicació?
–Els mitjans de comunicació han canviat molt els últims vint anys i jo crec que això és molt evident. Crec que un procés com el que està vivint Catalunya avui no s’explica sense la força sobretot dels mitjans digitals i les xarxes socials i sense que el paper dels diaris tradicionals hagi caigut com ha caigut. En aquest cas, hi ha una dada rotunda en les últimes eleccions espanyoles. El candidat de La Vanguardia era Josep Antoni Duran i Lleida i va treure zero diputats. Fa vint anys el candidat de La Vanguardia tenia, només per aquest fet, una posició molt consolidada i avui en dia no serveix de res. Les coses han canviat radicalment. I una part de l’explicació del que està passant a Catalunya és que la informació circula d’una manera diferent com està passant en tants altres llocs del món.
–El seu posicionament polític és molt clar. Com influeix aquesta ideologia a la informació del seu diari?
–Nosaltres separem molt clarament el que és informació i opinió sempre com s’ha fet tradicionalment a la premsa. Són coses diferents i específicament la meva opinió personal sempre està molt clarament separada i molt clarament indicat que és opinió. Des del punt de vista personal, he conegut al llarg dels anys molts periodistes que per mi han estat autèntics herois intel·lectuals i que m’han ensenyat que en temps extraordinaris s’han de fer coses extraordinàries. I els periodistes, igual que els sabaters, que els esportistes, que els conductors d’autobús o que els empresaris, han de prendre decisions que en una època normal no prendrien. Que Catalunya està vivint una època absolutament extraordinària està fora de dubte fins i tot per qui més en contra estigui del que està passant. Aleshores, les situacions extraordinàries requereixen que com a periodista reaccionis de manera extraordinària.
–Com es pot delimitar aquesta barrera entre ideologia i informació?
–No amagant res. Això és el més important. Hi ha una tesi que jo sempre he discutit que és la de la imparcialitat. Penso que la imparcialitat és impossible. Ningú és imparcial, tothom té el cap moblat d’una manera, entén les coses d’una determinada manera, per tant la imparcialitat no existeix. Jo crec que demanar-li a un periodista que sigui imparcial és demanar-li que no pensi. Un periodista el que ha de ser és honrat, que és una cosa diferent i que sí que defenso a capa i espasa. I per mi l’honradesa té un límit molt clar. Jo puc destacar més o menys una cosa o donar-li més o menys importància, però si jo amago una informació que penso que pot ser rellevant pels meus lectors perquè considero que no convé a la meva ideologia aleshores estic violant els codis més bàsics del periodisme. Per tant, el límit per mi és molt clar: màxima honradesa que es tradueix en no amagar cap informació important als lectors.
–Vilaweb neix en un moment en què Internet encara no tenia la força que té ara. Com s’aventuren en aquesta idea i com ha evolucionat amb els anys?
–Quan vam néixer, fa 21 anys, pràcticament no hi havia res a Internet, era un desert. Avui en dia som la publicació més antiga a Internet que encara està viva a Europa. Ja et pots imaginar que la realitat que hi havia fa vint anys i l’actual no tenen absolutament res a veure. Nosaltres sempre expliquem que va ser una mica una bogeria. Els fundadors de Vilaweb érem periodistes que treballàvem en mitjans tradicionals i que no ens trobàvem massa a gust amb la feina que estàvem fent o pensàvem que es podia fer d’una altra manera i simplement vam decidir jugar i explorar. A Barcelona hi va haver connexió a Internet el gener del 95, nosaltres vam crear Vilaweb el març del 95. Per tant, pràcticament al mateix instant. Simplement volíem experimentar i en cap cas teníem la consciència ni la idea que això podria acabar sent el que és avui.
En el futbol els jugadors, i algunes voltes els entrenadors, són l’essència dels clubs. Recordes els noms dels equips sempre vinculant-los a les figures que els van fer grans, o que els van fer únics. El Barça de Kubala, el València de Kempes, la Juve de Platiní, el Corinthians de Sócrates, l’Arsenal d’Henry, el Santos de Pelé, el Bayern del Kaisser Beckenbauer, el Boca de Martín Palermo, el Dínamo de l’aranya Yashin…
No hi ha cap dubte que és amb la pilota als peus que es viu aquest esport. Sobre la gespa, travessant les ratlles blanques del camp, corrent cap a la xarxa o aturant els qui corren cap a ella. El futbol és acció, esport.
Però els clubs tenen molts més components que no pas els jugadors. Hi ha clubs que mai no han guanyat cap títol però que són venerats per milions de persones arreu del món, pel que representen, pel que són, pel que han significat, per la gent que els dóna suport.
En el cas del Barça els valors hi tenen un paper clau. Hi ha una manera de ser i de comportar-se davant el món que, amb alguna que altra inevitable excepció, s’han mantingut ferms al llarg dels anys. I hi ha la gent que els encarna aquests valors des de posicions humils, allunyades de l’espectacularitat del joc.
D’entre ells Manel Vich era un dels exemples més clars. El dia que em van explicar que no cobrava per ser l’speaker del camp i que a més sempre pagava el seu seient, seient que evidentment no ocupava, me’n vaig fer creus. Això és estimar molt els colors i ser fidel sense mesura. D’una forma impressionant.
Ahir, quan vam saber de la seua mort, tots vam sentir un buit enorme. Sabem que aquell ‘bona tarda a tothom i benvinguts a l’estadi’ mai més sonarà, o mai més sonarà igual. Era un ritual senzill, poc aparent però sòlid com una roca. Durant més de seixanta anys Vich ens donava la benvinguda a casa. I només puc dir que la seua veu, i aquella manera de ser i comportar-se que tenia, era una raó més per a ser del Barça.
(El meu article d’ahir diumenge a L’Esportiu)
Un documental d’Andreu Roca sobre l’efecte dels mitjans en l’opinió pública on participe amb altres col·legues com Toni Cruanyes, Jordi Basté, Màrius Carol, Rosa Maria Calaf, Saül Gordillo, Josep Maria Carbonell, Cristina Puig, Xavi Bosch i Salvador Cardús i també amb alguns representants polítics.
La revista del Col·legi de Periodistes, Capçalera, m’ha fet aquesta entrevista, en la qual parle amb Jordi Rovira sobre com veig jo el periodisme. L’entrevista va acompanyada d’aquest vídeo de Sergio Ruiz, filmat a la redacció de VilaWeb
Supose que no els sonarà de res el nom de Karam Mashour. Però és rellevant. Karam Mashour és un jugador de bàsquet àrab amb passaport israelià, l’únic que juga en la lliga professional d’Israel i només el segon en tota la història de la Lliga. Mashour juga al Bnei Herzliya, un dels equips que està lluitant pel títol.
Evidentment a Israel en totes les lligues professionals hi ha el conflicte sobre la presència d’àrabs i jueus, en una república que encara —malgrat els esforços de l’actual govern per convertir-la en un estat només jueu— és un país constitucionalment de tots dos.
En futbol és fàcil i habitual trobar jugadors d’origen àrab en els equips israelians, amb només alguna excepció diguem-ne de base ideològica. En bàsquet, però, la sorpresa és que només trobes Mashour.
Les raons són ben diverses però totes sociològicament interessants. El bàsquet, per tradició, no interessa als àrabs a Israel. Però no perquè sí. No interessa en primer lloc perquè no tenen infrastructures. Mashour explica que abans de començar a entrenar professionalment pràcticament l’única cistella que coneixia era una que van instal·lar al seu petit carrer gràcies a la bona voluntat dels veïns. Els àrabs israelians i els palestins no tenen pràctica en conèixer les regles del joc ni s’han interessat mai massa per ell.
Hi ha sociòlegs que diuen que això té una càrrega política també. Israel és un país lligat d’una forma molt estreta, com sap tothom, als Estats Units. I el bàsquet és percebut per la comunitat àrab, precisament com un factor d’americanització. Durant molts anys era habitual que jugadors americans d’origen jueu passaren per equips israelians a foguejar-se abans d’anar a les grans lligues americanes.
Per unes coses i unes altres, finalment, la realitat és que Israel en aquest tema del bàsquet també és una societat clarament dividida. I segurament ho seguirà sent mentre gent com Karam Mashour només siguen l’excepció.
(El meu article setmanal a L’Esportiu)
Avui he tornat a tenir una discussió sobre Spotlight, la pel·lícula. Una persona defensava que als Estats Units sí que es fa investigació i que ací no i posava el film com a demostració. M’he vist obligat a explicar-li dues coses que em semblen bàsiques si volem entendre de què va tot això.
En primer lloc que estem parlant d’un film i d’un film que reflecteix de meravella un èxit indubtable i transcendental del periodisme d’investigació. Però això no passa cada dia allà tampoc. El tema que toca Spotlight és excepcional i cal entendre-ho com a tal. Per entendre millor així també el paper de l’editor, que dóna llum verda a l’enfrontament amb l’església, i sobretot el del director del diari, del Boston Globe, que amb molt poques paraules dirigeix de forma excepcional el seu equip.
Hi ha, però, una segona cosa a la qual la gent para poca atenció i que per a mi és fonamental. I aquesta és el marc legal. Hi ha temes sobre els quals podem discutir: que els equips d’investigació són cars i que les empreses allà inverteixen més que no ací. Això i moltes altres coses és cert. Però no es pot comparar la situació d’allà i la d’ací sense entendre quin és el marc legal en el qual treballen els periodistes americans i quin és el que tenim ací. Allà tenen dret a aixecar informació oficial amb una facilitat impressionant. És clar que els posen pegues i intenten fer-los-ho difícil. Als jutjats tanquen abans d’hora o retarden el lliurament dels papers. Però al final apareixen els papers. Vosaltres aneu ací a demanar a un jutjat papers d’una investigació i veure què us diuen. No hi ha punt de comparació entre el treball de periodista als Estats Units i a Europa i això no disminueix ni un gram l’admiració i el respecte pel gran treball que tants periodistes americans, en aquest cas del Boston Globe, fan. Simplement és una explicació.
Penseu que ací és gairebé impossible que un periodista puga demostrar una cosa si no hi ha la voluntat de la persona implicada de demostrar-ho. Pots demostrar que està enganyant però no sabràs què va passar si no t’ho explica ell o ho fa públic el jutge. O t’ho filtra algú, però aleshores això ja no és periodisme d’investigació.
A VilaWeb hem destapat al llarg dels anys alguns escàndols notables que han acabat amb destitucions de càrrecs públics però mai no amb explicacions. L’opacitat de l’administració i de l’administració de justícia en el nostre país és, en aquest sentit, un obstacle terrible pel periodisme. I molt frustant. No sabeu quants diners arribaria a pagar jo per saber sobre alguns temes el que alguns jutges saben…
(Potser ara que estem parlant de fer un nou país amb la república hauríem de plantejar també l’existència d’un règim periodístic semblant al que hi ha als Estats Units).
Ahir era el dia nacional d’Estònia i els meus amics d’allà em van enviar un reportatge fotogràfic dels actes. Els actes comencen amb la hissada solemne de la bandera tricolor sobre la torre de Trompeaa, a dalt la ciutat vella de Tallin. Això m’ha fet recordar la primera vegada que vaig ser a Tallin i una anècdota que serveix per a explicar com de diferent és el món d’avui d’aquell de finals dels anys vuitanta del segle passat.
Jo, abans d’anar-hi, coneixia una vella llegenda estoniana, segons la qual la bandera que oneja sobre Trompeaa és la bandera que representa qui mana a Estònia. Estònia en aquella època era part de la Unió Soviètica i les comunicacions, per difícil que resulte d’entendre avui, eren gairebé impossibles. Les conferències telefòniques amb casa eren sempre a través d’una operadora i mai arribaven el mateix dia que la demanaves. Amb sort la tenies per l’endemà i això si t’enfadaves i cridaves. I qualsevol altre sistema de comunicació era simplement impensable. En el moment que entraves a la Unió Soviètica la teua capacitat de tornar a connectar amb la resta del món es feia fonedís.
Curiosament, però, podíem gravar notícies de televisió i enviar-les a casa, sempre i quan passaren per la torre d’Ostankino, la mastodòntica emissora de televisió moscovita que durant uns anys va ser l’estructura més alta del món. Tu anaves a Ostankino i no podies telefonar a Barcelona però en canvi podies enviar la senyal de televisió, via satèl·lit, a unes hores acordades i sempre sota la vigilància estreta d’uns senyors que podríem dir que eren de la tele soviètica. Podríem dir…
Com que la situació era així d’absurda jo vaig pactar amb l’Assumpció un codi de senyals consistent en que abans de marxar de Barcelona li deia llocs des d’on jo podia aparèixer davant la càmera parlant i acordàvem el significat. Per exemple a Tallin si apareixia amb la torre de Trompeaa al darrere volia dir que estava bé i que no es preocupés de res i si apareixia el port volia dir que estava malament. Les localitzacions no eren a la babalà: jo ja sabia que posat al peu de la torre podia explicar la frase sobre la bandera i ensenyar quina hi onejava, en aquell cas encara la de l’Estònia soviètica. Evidentment els companys de la tele no sabien res de tot això que era un petit secret entre nosaltres dos. Ella a Barcelona mirava la tele i sabia com em trobava jo a Tallin –i l’havia de mirar en directe a l’hora exacta en que passaven la meua crònica o no valia, que això de mirar vídeos a la carta és de fa quatre dies!
Dels codis que vam acordar recorde sobretot el de Trompeaa, perquè va ser el primer de tots. Des d’aleshores sempre que he estat a Estònia he trobat un moment per pujar-hi i mirar la bandera que hi oneja i les he vist canviar des de la roja a la tricolor. Els qui conegueu Tallin ja sabeu que aquest és un passeig molt agradable i els qui no la conegueu no oblideu el consell si mai aneu: dalt la torre la bandera que hi oneja indica qui mana al país. Però pot ser també un codi de senyals, en cas de necessitat.
La foto és de la web de la televisió estoniana ahir. Trompeaa és la torre del fons…
De tant en tant algun diari porta una notícia d’aquelles que et sorprèn i et fa dibuixar un somriure als llavis. L’esport, ho sabem tots, accepta una definició de límits tan difusos que pot anar des de l’excel·lència atlètica a l’excel·lència social.
I aquest n’és el cas. No havia sentit mai parlar del Royal Shrovetide Football però ara, després de llegir la notícia en un diari anglès, acabe de passar una bona estona mirant vídeos pel YouTube d’aquest peculiar esport. Més que peculiar.
Això és una espècie de futbol amb tocs de rugbi que es juga des del segle XII en la ciutat anglesa d’Ashbourne, una ciutat dividida en dos pel riu Henmore. El cas és que un dia a l’any els de la banda nord del riu es troben amb els de la banda sud i disputen el partit. Però no una selecció dels de la banda nord o la banda sud sinó tots. Vaja, no sé si tots però centenars de persones, pel que es veu en les imatges.
De fet com són tants jugant les porteries estan situades, literalment, a quilòmetres de distància. Són dos molins de vent que, si jo no ho entès malament, només en ser tocats pel baló la cosa ja es considera gol.
En un joc dissenyat així ja es poden imaginar que es marquen molt pocs gols. Un de sol, de fet, és el que sol marcar-se en cada partit. Moure la pilota en una sola direcció durant quilòmetres no només no deu ser senzill sinó que sembla esgotador.
Entre els centenars de jugadors, però, qui marca té dos privilegis que m’han cridat l’atenció i molt. El primer és que pot quedar-se el baló a sa casa durant tot l’any. Diguem que el custodia fins l’any següent, un privilegi d’aquells morals. El segon privilegi, pel que conten, és el que interessa més als jugadors. Es tracta de que aquell qui fa gol té dret a beure tanta cervesa com vulga, gratis, en tots els pubs de la ciutat durant un any. Que, tenint en compte com beuen en aquestes contrades, realment això sí que deu ser tot un detall…
(El meu article de dissabte a L’Esportiu)
Xerrades del mes de gener. La més sorprenent la de Teià. Va ser una xerrada fantàstica però entre el públic una persona em va deixar desconcertat. Parlàvem com sempre de la república i un dels assistents va qüestionar que per quin motiu havia de ser una república, que ell volia una monarquia. Catalana. La veritat és que vaig reaccionar molt malament perquè em vaig posar a riure i vaig menystenir la idea, cosa que aquesta persona, amb tota la raó del món, em va retreure. Quan em vaig situar li vaig demanar perdó de manera pública. És evident que si hem de decidir-ho tot això també ho haurem de decidir i per més que jo estiga convençut de que les opcions d’una monarquia catalana són ínfimes no hauria en cap moment de tractar així a qui la defensa. És una qüestió, com va remarcar ell i tenia raó, de principis.
De les altres xerrades destacar l’ambient extraordinari que hi ha sempre a Valls. De nou vam omplir el Teatre, aquest cop amb el Jordi Sànchez. I la de la Cellera de Ter perquè també va tenir el seu episodi curiós.
Jo normalment vaig en tren fins un lloc pròxim a on faig la xerrada i allà m’arreplega algú. En aquest cas vaig anar a Girona i a l’estació em va replegar un dels organitzadors. Quan tenia un peu a l’andana de l’estació, baixant del tren, em van cridar de la redacció dient que Mariano Rajoy acabava d’anunciar que renunciava a la investidura. Cristo! En el cotxe vaig haver de canviar sobre la marxa l’editorial del dia, penjat tota l’estona a més del mòbil i del que anava eixint –recordareu que els primers minuts van ser molt confusos.
El cas és que pràcticament no vaig poder parlar amb el company de la Cellera que em transportava. Em va saber greu però jo sabia que si entrava a la xerrada sense haver acabat l’editorial tindria problemes de temps i sobretot causaria un munt de problemes als companys de redacció. Vaig ser molt maleducat, doncs, tot i que ell va dir-me quan em disculpava que s’havia divertit mirant com ho feia. Sort que el país està plena de tanta gent amable…
Darrerament alguns digitals catalans s’han especialitzat en robar la informació que fem els altres. I és veritablement cansat.
Avui m’ha passat amb el tema sobre el referèndum kurd. És un tema que vaig treballar jo mateix ahir. Feia dies que sabíem que Barzani, en part per sostenir-se en el poder, estava disposat a convocar un referèndum semblant al 9-N. Des de meitat gener estàvem alerta i anàvem mirant, sobretot jo, les diverses webs de les agències de notícies kurdes per veure en què acabaria tot plegat.
Finalment ahir Barzani va parlar i va anunciar que hi haurà un referèndum abans del novembre. Jo ho vaig veure després de sopar. Els periodistes no tenim hores així que vaig fer la notícia. Vaig anar ajuntant peces de les diverses fonts, inclòs Reuters. i vaig redactar un text on remarcava que el president kurd s’ha referit a Catalunya com a exemple a seguir.
En l’article original, que trobareu ací, destacava que Reuters ho havia explicat, posava un enllaç a aquest article de Rudaw, explicava la frase referent a Catalunya i destacava la reacció del govern iraquià en contra. Cada cosa provenia d’un lloc diferent, d’un mitjà diferent.
I de sobte m’he trobat aquest matí, com passa pràcticament cada matí, que un mitjà digital de Barcelona ha afusellat la peça sencera, amb un redactat una mica diferent però incorporant al text això de Reuters, l’enllaç a Rudaw, la reacció del govern iraquià, la referència a Catalunya… tot.
Les meues prop de dues hores de feina segurament han representat cinc minuts pel ‘redactor’ de la publicació en qüestió, que ni tan sols ha tingut el detall d’explicar als seus lectors que en realitat tota la feina l’havia fet jo.
Ja ho sé que no es pot fer res i que cap diari és perfecte, però realment estan passant-se. Portem mesos, no només VilaWeb, que ens ho copien tot sense citar mai. I em sembla que és excessiu. A VilaWeb potser alguna vegada ens equivoquem però tenim per norma si seguim una notícia esmentar el mitjà d’on la hem tret i com a mínim refer-la, reescriure-la i si podem ampliar-la. Respectar en definitiva el treball d’uns companys que s’hauran passat unes hores treballant
I no dic el nom del mitjà, encara de moment. Per deixar-los un marge a la reflexió. Que al final jo sempre espere que passen coses positives…
No havia sentit mai parlar del Guelph Mercury, o com a mínim no ho recorde. Es tracta d’un diari canadenc publicat a la ciutat de Guelph, a Ontario, una població situada a molt pocs quilòmetres de la meua Hamilton. Tot i la proximitat no recorde haver-ne sentit parlar mai del diari aquest que es publicava fins ahir tant a prop. Pel que he pogut veure era un diari molt local. Ara forma part de la mateixa empresa de l’Spectator però en l’època que jo vaig ser-hi no era així. Supose que respon a canvis posteriors.
Ahir, però, per al Guelph Mercury va ser el seu darrer dia, un altre diari en paper que tanca. I van fer una portada preciosa que els ha portat a tots els informatius: -30-
La clau si no l’entens no vol dir res però als Estats Units i al Canadà, no sé si en altres llocs també, quan acabaves el teu article havies de marcar el final amb un -30-. Així els tipògrafs o els ordinadors entenien que allò era el final segur. En la portada han marcat el -30- en gran i un impressionant ‘El Mercury ha viscut 149 anys’. Sap greu.
(PD. He trobat aquest article que especula amb la venda o el tancament també de l’Spectator o com a mínim de l’edifici de la redacció, que tant m’agradava. Fa por…)
Aquesta crònica de com van anar les hores trepidant que van portar a l’acord entre Junts pel Sí i la CUP la vam publicar diumenge a VilaWeb l’Aurora Forns i jo.
És un article especialment treballat i que reflecteix unes hores que des del punt de vista professional van ser bàrbares. Algun dia contarem la cuina de tot plegat. A VilaWeb vam passar hores plenes de nervis perquè sabíem la notícia bomba, que el president seria Carles Puigdemont, però no podíem confirmar-la per dues vies independents i separades, com aconsella el bon fer i la prudència periodístiques. Finalment ho vam aconseguir a les tres i dos minuts i vam ser els primers a dir-ho, ja no com una especulació i entre altres noms sinó amb la rotunditat del titular concret.
De vegades els periodistes hem de callar moltes coses. Per responsabilitat professional. Crec que aquest cas és un bon exemple de com la pressió del rellotge no ha de poder amb el rigor periodístic.
‘No es pot pujar l’Everest amb espardenyes’: la crònica d’un acord acrobàtic
Divendres 8 de gener, poc abans de les vuit del vespre
Els negociadors de Junts pel Sí i de la CUP abandonaven la seu de l’ANC al carrer de la Marina de Barcelona. Eixien de pressa i en grups petits. Raül Romeva caminava ràpidament. Darrere seu, relaxats, Lluís Guinó –batlle de Besalú i diputat de Junts pel Sí– i Carles Puigdemont, un home que poc sospitava que li canviaria la vida tant i tan de pressa.
És cert que des de dilluns, el seu nom era sobre la taula en converses informals. Membres de CDC havien fet informes interns demanant que fos el possible candidat i persones independents havien estat consultades també sobre aquesta opció. Però Carles Puigdemont no era, ni de bon tros, el favorit de les travesses. No pas en les que es publicaven i es feien córrer. Però sí en la travessa molt personal del president Mas. La que al final havia de ser la definitiva.
A la sala d’actes del local de l’Assemblea Nacional Catalana, situada al final d’un llarg passadís, el president de l’entitat, Jordi Sànchez, prenia la paraula amb un gest cansat i entristit. Un molest soroll interferia l’audició i va haver d’interrompre el discurs unes quantes vegades. La seua funció, pública, era comunicar que l’Assemblea desistia de fer més gestions entre Junts pel Sí i la CUP. Potser sabia alguna cosa més, però no li corresponia de dir-la. Així i tot, no es va poder estar d’apuntar dues precisions que en aquell moment pareixien fútils i anecdòtiques. D’una banda, es felicitava que l’esforç de les entitats hagués servit perquè els dos grups tornassen a asseure’s en una taula. Des del diumenge anterior, amb la decisió del consell polític de la CUP, tot semblava trencat. D’una altra, es va referir a un fil últim que quedava, encara sospirant per un possible acord. Malgrat tot, rotundament, va dir que no restava cap esperança.
La realitat, tanmateix, a aquella hora ja era molt diferent. Els dirigents polítics de Junts pel Sí i la CUP havien abandonat la planta baixa on hi ha l’ANC fent veure que se n’anaven cadascú a casa, però en realitat tenien una cita només minuts després en un hotel de la part alta de Barcelona, al carrer de Balmes. Allà és on s’havia de fer el miracle.
Dijous 7, la trobada de l’aparcament
Aquelles hores frenètiques que havien de desembocar en l’acord havien començat, de fet, el dia abans, dijous 7 de gener. L’ANC havia dissenyat per a aquella trobada un operatiu molt especial. Convençuda que era imprescindible el silenci i la discreció màximes, l’Assemblea va preparar una reunió secreta, de manera que tots els participants foren recollits amb cotxe, sense saber ni on es trobarien. La cita era a l’Hotel Ayre del carrer de Rosselló.
Els negociadors no tenien cap pista, ni sabien –abans d’enfilar-se a l’automòbil– on anirien. I eren molts. De Junts pel Sí hi havia Raül Romeva, Jordi Turull, Marta Rovira i Josep Rull. De la CUP, Anna Gabriel, Eulàlia Reguant, Albert Botran i Hugo Alvira, un personatge molt discret, però clau per a entendre tot això que ha passat aquests dies. Amb ells, representants de l’ANC, Òmnium i l’AMI. En total, una vintena d’assistents. Es tractava d’evitar filtracions, si més no abans que els negociadors arribassen al local on s’havien de trobar. La consigna va fallar perquè un dels negociadors va demanar d’eixir del parlament i un fotògraf d’El País el va seguir. Com que aquell cotxe fou dels últims d’arribar, el reporter gràfic no va poder obtenir fotos de l’entrada, però sí de l’eixida.
Sobre la taula, s’exposaren tot d’idees durant prop de cinc hores. L’inici va ser especialment dur, ple de retrets per part de la CUP. L’ambient semblava carregat, en una sala a la qual la majoria d’assistents havien accedit de l’aparcament estant, com era la consigna. Hi havia una entrada directa que facilitava l’anonimat.
En aquesta reunió de dijous es va parlar de la idea que el jurista Amadeu Abril havia formulat al seu bloc. I també es va sospesar una proposta insòlita que hauria pogut desencallar la situació: convocar una assemblea d’electes que s’encarregàs de proclamar el president de la Generalitat. El propòsit era reunir aquesta assemblea dissabte al matí i fer el ple d’investidura a la vesprada. Membres de l’ANC, discretament, van temptejar locals on poguessen aplegar-se batlles, regidors, diputats de tots els parlaments, presidents de diputacions…: tots els càrrecs electes independentistes. Al capdavall, les gestions foren debades, perquè la possibilitat no reeixí.
Una cosa semblant va passar amb la proposta d’Amadeu Abril. Consistia a investir provisionalment Artur Mas i després convocar unes primàries, en què es decidís qui seria el president definitiu. La proposta tampoc no fou viable, perquè la CUP va demanar que el president investit provisionalment no es pogués presentar a les primàries i perquè algun sector de Junts pel Sí tampoc no la veia prou clara.
La sensació final va ser que no hi havia res a fer. A palau, Mas va donar ordres d’enllestir-ho tot per a signar el decret de convocatòria de les eleccions dilluns. Malgrat que l’ANC va insistir en una darrera reunió divendres, la sensació era que allò no es podria resoldre.
Divendres 8, una reunió pública i una de privada
Divendres, però, encara havia d’haver-hi una última reunió pública, a la seu de l’ANC i sense la presència de la majoria de les organitzacions civils. Oficialment, es va donar per acabada la reunió sense acord i Jordi Sànchez va comparèixer per anunciar que allò era el final del camí.
Mentre ell parlava, però, els negociadors de Junts pel Sí i la CUP anaven aplegant-se en un altre hotel, aquesta vegada un de la part alta del carrer de Balmes.
Prenien precaucions com el dia abans, però ja no tantes. Tothom confiava que el missatge emès per l’ANC faria efecte. Cap periodista no esperava cap reunió immediatament després del fracàs de la reunió pública i cap no estava preparat per a res de nou. Les molt poques persones que n’estaven al corrent feien un mutis absolut i s’escarrassaven a amagar la veritat a qui preguntava.
Aquesta vegada la reunió va tenir un to molt diferent. A la reunió de dijous Marta Rovira havia preguntat a la CUP si estaria disposada a acceptar Mas com a conseller en cap. Però en aquesta de divendres va ser Josep Rull qui va prendre la paraula ben aviat per a anunciar que el president estava disposat a fer un pas cap al costat. I va anunciar-ne les condicions: que ell –i ningú més– triaria el substitut, que calia garantir ‘estabilitat i operativitat’ i que la CUP havia de fer autocrítica.
Al voltant de la taula hi havia sis negociadors de Junts pel Sí –quatre dels quals eren els habituals: Romeva, Rull, Turull i Rovira– més Lluís Coromines i Josep Maria Jové i quatre de la CUP –entre els quals Eulàlia Reguant, Gabriela Sierra i Hugo Alvira. Va ser Gabriela Serra qui prengué la paraula per dir que sí. I, amb una gran sorpresa de l’altre costat, ho va argumentar relatant una llarga conversa amb l’equip del conseller Andreu Mas-Colell, de la qual es deduïa que la CUP era molt conscient de les (dramàtiques) interioritats i patiments de la Generalitat.
Passada la mitjanit, el primer esbós de pacte ja s’havia redactat i totes dues parts es van comprometre a ‘passar-se papers’ dissabte al matí, abans de les onze.
Un dissabte d’infart
Dissabte a les vuit del matí hi va haver a la seu de la CUP una reunió clau. Tanmateix, sorprenentment, alguns dels noms més importants dels darrers dies i més contraris a l’acord n’eren absents. Anna Gabriel i David Fernàndez se n’havien anat a Bilbao, per participar en la manifestació de suport als presoners bascs. Benet Salellas era al Matarranya… Junts pel Sí també es va reunir ben d’hora per a polir els detalls i poc després els documents van començar a transitar de banda a banda.
Hom volia un redactat curt, satisfactori per a totes dues parts però sense ni una línia sobrera. Una bona ‘pista d’aterratge’, com la van definir. Els nervis eren impossibles de controlar perquè inevitablement, entre els seus partits, s’escampava la sensació que passava alguna cosa. ERC va enviar un comunicat intern als seus militants reclamant silenci absolut a les xarxes. ‘Tens Telegram?’, era la pregunta més habitual. Hi ha qui creu que Telegram és més segur que no WhatsApp, cosa que no és certa, i la discreció havia de ser total. Ni una paraula per telèfon.
A la redacció de VilaWeb el primer missatge, de Telegram, confirmant l’acord va arribar a les 12.12. ‘Estigues atent (si no hi estàs ja). Una abraçada molt forta.’ Provenia d’una persona discreta però sempre ben informada. En aquell moment tot començava a estar decidit i la bola començava a rodar. Només calia no fer ni una passa en fals.
Els negociadors tenien instruccions molt concretes de les coses que, fos com fos, havien de constar al text. Una volta pactat i signat, Artur Mas els esperava al seu despatx per a certificar allò que el periodista Francesco Olivo, de La Stampa, definí més tard, amb molt d’encert, com ‘una acrobàcia política’. Carles Puigdemont era cridat a palau en una indicació gairebé definitiva. Una piulada indiscreta el va situar a la Rambla passejant. No és segur si hi va anar o no, però si hi era molt segurament va gaudir de la seua darrera passejada tranquil·la en molt de temps.
A les tres i dos minuts un dels principals negociadors reconeixia en privat i per primera vegada que el document ja era a palau, que el president Mas el tenia a les mans i que per tant ja no hi havia marxa enrere. Els operaris de la casa començaven a instal·lar un micròfon i una tarima a la sala Torres Garcia del Palau de la Generalitat i l’impossible es feia realitat.
A les sis i dos minuts un Artur Mas relaxat però solemne ensems compareixeria, entrant per la porta que prové del Saló Daurat. ‘No es pot pujar a l’Everest amb espardenyes’, va dir el 129è president de Catalunya per explicar tot allò que havia passat. I en aquell moment totes les televisions del món, en un gest que palesa com ha canviat la realitat catalana, ja feien avisos urgents: Catalunya tenia un govern independentista. Finalment.
Ahir vam posar en marxa els nous serveis pels subscriptors de VilaWeb (més informació ací)
Un d’aquests serveis és que cada nit, a partir de les deu els subscriptors ja poden llegir el diari sencer de l’endemà. Així que ahir ens vam posar amb temps de sobres a fer la nova portada. Tota la casa es va mobilitzar. La nova portada de les deu obliga a canviar moltes rutines. El Jordi, especialment, ha de canviar el seu horari. Els articles s’han de lliurar abans. Per tal d’assegurar-nos que tot aniria bé amb l’Assumpció, el Josep i l’Enric vam fer la maqueta gairebé una hora abans. El resultat va ser bo però la sorpresa va saltar de seguida: durant uns minuts tothom podia llegir el que se suposava que eren només articles reservats pels subscriptors! Toni s’hi va posar i en cinc minuts estava arreglat. El resultat, aleshores, feia goig. Després de mesos de definició, de discussions, de debat amb els subscriptors el projecte està dempeus i funciona. Buff! pantalla superada…
El Washington Post ha abandonat el seu històric edifici per a traslladar-se a unes noves instal·lacions, preparades per al món digital. Com fan tantes vegades ho han explicat amb dos vídeos deliciosos, sobretot el primer, imprescindible per a qualsevol amant del bon periodisme. El trobareu ací