Mails per a Hipàtia

Aquell matí d’avui fa deu anys la notícia la vaig rebre amb estupor. Amb desconcert. Jo coneixia, aleshores encara poc al Martxelo, però coneixia bé al Pello Zubiria, director d’Argia. Havia parlat amb ell de política, sabia el que pensava i el que volia i per això sabia que el fet que els acusaren de ser d’ETA, com es va veure després, només era una mentida que permetia detenir, torturar, tancar el diari, amb impunitat.

Però allò va ser tan desmesurat que crec que també ens va ajudar a tots a entendre com de poc sòlida era la democràcia espanyola, quanta misèria s’amagava en la seua claveguera, quanta arbitrarietat. I quanta violència estaven disposats a bolcar contra nosaltres. Contra els bascos sobretot però, a través d’ells i ho sabíem, contra nosaltres també. Contra tots els que no som els espanyols que aquells espanyols volem que siguem.

Han estat, no ho podem oblidar, deu anys molt durs pels amics d’Egunkaria primer i de Berria després. Però avui és una alegria poder dir també que han estat inútils pels plans que l’audiència nacional i la guàrdia civil tenien aquell matí. Avui Berria és un gran diari, més potent i tot que no ho era el vell Egunkaria i el País Basc és més a prop de la llibertat i la independència que no ho estava aleshores. Després d’haver patit una dècada terrible, llarga, lentíssima en el seu pas.

Avui espere com a mínim que això els haja compesat, ni que siga una mica, de tant de patiment, de tant d’esforç, de tantes i tantes hores de feina extra com l’arbitrarietat de l’estat els va obligar a fer.

Jo era a Brussel·les i vaig arribar tard a casa, amb el concert ja començat però com que va durar fins tan tard a la matinada encara el vaig poder gaudir hores i va ser una sensació enorme. Molt gratificant.

A través de l’AppleTV vam connectar l’streaming a la televisió i vaig tenir la sensació per primer vegada que això era un canvi radical. Anava pensant dins meu: ‘estem transmeten hores i hores des de València el concert, amb unes imatges excel·lents i un so molt més que decent i ens pot mirar gent d’arreu el món…’ Era una sensació increïble de que una altra televisió valenciana era possible, de que els Països Catalans podríem tenir la nostra televisió operativa amb molta més facilitat que no pensem. I les piulades per twitter i els missatges d’amics que estaven fent el mateix que jo m’ho anaven confirmant a cada moment.

La tecnologia està donant passos de gegant, perquè és evident que no és el mateix veure-ho per l’ordinador que per la pantalla grossa de la tele, com si fores un canal més. Així que no pare de pegar voltes, des d’aleshores… 

Al 2010 em va dir amb tot luxe de detalls que aquest seria el primer papa a patir la ‘mort civil’ –que no caldria matar-lo, com als seus antecessors, per tal d’apartar-lo del poder. I em va explicar que el volien fer fora.

Ho vaig deixar escrit aleshores en aquest apunt del 24 de novembre de 2010, que us recomane de llegir. Perquè vist avui, quan Benet XVI ha estat el primer Papa a abdicar des del 1415, la conversa amb Z fa feredat.

L’estic cercant al mòbil però no contesta. Normal…

Avui encara el llisc cada dia. Però com desganat. Mire si hi ha algun titular que em cride l’atenció –generalment és d’internacional i passe amb mala gana els seus comentaris estúpids sobre temes diversos, el catalanisme entre altres.

El Libération d’avui no és res comparat amb la bellesa enorme d’aquell diari que m’emocionava cada dia i que em deixava exhauste en moments com aquell inoblidable ‘Roman d’un Jour’ que sempre he tingut el somni de copiar. Va ser un diari que em va enamorar i que el vaig estimar. Molt. Pel que m’ensenyava i perquè em va fer descobrir que el periodisme podia anar molt més enllà del que els nostres diaris sabien anar. 

En qualsevol cas quaranta anys són quaranta anys i no em posaré avui tiquis-miquis. Així que salut i que en siguen quaranta més, com a poc. 

Com que nosaltres estem escrivint la història, nosaltres com a poble vull dir, potser hauríem de plantejar-nos un recull de portades de VilaWeb. Si mai ho fem aquesta d’avui en serà una.  

Quan escric aquest article falten encara unes quantes hores per al futbol. Vostè, lector, ja l’haurà escoltat quan el llisca. Jo també. I molt probablement tots dos ho haurem fet amb LaTdp, el programa de Joaquim Maria Puyal que ahir va complir dues mil retransmissions.

Poca broma dues mil retransmissions. Malgrat l’aparença, el periodisme fonamentalment és una art lenta. Molt lenta. Que ha d’anar entrant a poc a poc en el lector. Però igual com ho és de lenta ho és de permanent: quan se t’instal·la a dins teu ja és indissociable per sempre més de la teua vida.

Un dels meus primers mestres en l’ofici sempre em deia que això del periodisme era com entrar a casa. Saps que la gent t’ha fet teu quan entra sense por perquè sap de sobres on és l’interruptor de la llum –ell sostenia la teoria que saber on és l’interruptor de la llum és el que marca la diferència entre el confort i la incomoditat…

A través de dues mil retransmissions Puyal i la seua gent s’han convertit en això. En una peça còmoda de la nostra quotidianitat, en un espai de privilegi que durant tres hores ens aïlla del que ens preocupa o que ens inquieta. Bàsicament això és cosa del Barça, és clar. Però LaTdp hi ajuda molt.

Tant, que crec que cadascú de nosaltres té un munt d’anècdotes i records relacionats amb la ràdio i la veu del Puyal. I no sempre relacionats amb el joc de l’equip. Aquesta és precisament la grandesa, arreu del món, dels grans programes. Que recordes la teua vida a través seu.

I així jo recorde aquell gol d’Iniesta a Stanford Bridge perquè em vaig posar a donar cops furiosos a la taula de casa, fins fer-me mal. La Mavi Dolç estava morint-se a l’hospital mentre jo escoltava el partit, que era el primer que ella ja no podia ni tan sols oir. I vaig cridar amb ràbia el gol, plorant, perquè de fet cridava més que un gol. Aquell ‘Don Andrés!’, ‘Don Andrés!’ trencat de la seua veu va ser capaç de treure un doll de sentiments que jo no sabia ni que tenia a dins però que necessitaven una excusa per a baixar com una rierada.

(El meu article d’ahir a El Punt-Avui)

La revista porta la data del 31 de desembre i una portada magnífica: una fotografia de Manhattan en blanc-i-negre, vestigi d’una època històrica, i un hashtag de Twitter que diu simplement #lastprintissue, o siga ‘darrer número imprès’. Falten només dos mesos per a què Newsweek faça vuitanta anys però per a quan el temps arribe ja serà només una revista online, sense ni tan sols web pròpia.

Ja li va passar fa anys a Life. Life avui només és una web on quan sentim la nostàlgia podem repassar fotos velles d’una qualitat artesanal. I també US News & World Report es va apagant a poc a poc, absent dels quioscos i les llibreries on havia esdevingut símbol dels qui volien llegir alguna cosa més que la resta dels mortals.

És en definitiva un món que s’acaba. Fa vint, trenta anys, Amèrica no era res sense les seues revistes. Newsweek era el braç armat nacional d’un Washington Post que no reeixia a ser llegit fora del districte federal. Time simplement era el model a seguir arreu del món. US News & World Report causava entusiasme pel seu atreviment. I Life era inevitable. Avui, des de la setmana vinent, de les quatre grans revistes que conformaven el panorama mediàtic americà només en quedarà una. Fins quan?

És evident que s’han obert altres camins. Que les revistes de periodicitat no setmanal semblen viure un moment plàcid, que molts diaris es repleguen de la setmana i es concentren en els weekends. Però entre els uns i els altres han mort la revista setmanal, com a mínim a Amèrica.

I amb ella se’n van records, maneres d’entendre la informació, opinions assenyades i grans, enormes, reportatges que causaven la meua admiració. Veure aquelles signatures d’un article de dues pàgines escasses on havien treballat set o vuit periodistes era per a mi com visitar un planeta llunyà. Van ser, aquestes revistes, les primeres publicacions globals i potser per això mateix la globalitat se les ha emportat abans que no a la resta.

El buscaré, aquest darrer número de Newsweek, i si el trobe el guardaré però a l’estanteria dels llibres. Serà un gest de respecte inútil i innecessari. Però sincer.

(El meu article d’ahir a El Punt-Avui. Per cert ja la tinc, la revista) 

La fotografia que il·lustra aquest apunt és d’aquesta reunió. Des de que vam estrenar la nova redacció la reunió dels dilluns l’hem fet sempre en aquesta sala que és també l’Espai VilaWeb i sempre ha acabat, després del repàs de les coses importants que passaran la setmana següent amb el seu repàs, la seua dissecció, de les coses importants que van passar la setmana abans i molt especialment d’aquelles en les quals no vam saber estar a l’alçada.

A VilaWeb es fan dues reunions diàries a peu dret, per a seguir el que està passant o per a decidir la portada de l’endemà. Però cada dilluns a la una en fem una de llarga i repossada on hi assisteix tota la redacció i que ens val per a fer el control del nostre treball. 

La xerrrada del Jem, farcida de la seua capacitat intel·lectual inesgotable, ha estat al llarg d’aquests anys la cirereta que la tancava aquesta reunió. Amb els seus comentaris sempre incisius i sovint sardònics, amb la seua erudició inesgotable, amb la seua ràbia sovint explosiva però sempre justificada. Ahir, ho explique en l’editorial amb el qual he volgut celebrar el seu pas per la casa, ens en va obsequir una de final, inoblidable que em sembla que guardarem durant anys.

PD. Jem Cabanes és el primer treballador de VilaWeb que es retira de l’empresa, després d’haver treballat amb nosaltres durant més de deu anys. No puc no reconèixer que em fa una certa impressió. Supose que és un bon senyal…

En el vídeo parlem Eli Zunzunegi, la veterana i sempre interessant corresponsal a Barcelona d’EiTB, Ferran Civit, cap de premsa de l’Assemblea Nacional, l’Antoni Batista, Martin Aramburu, de la fundació CatDem i jo mateix.

Per cert a Escòcia el NewsNetScotland ha publicat el vídeo en anglès de l’explicació dels resultats electorals. 

El periodisme de dades el que intenta és presentar les dades de manera que tinguen un sentit informatiu, que envien un missatge comprensible al lector però només amb dades pures. Per exemple el mapa electoral volia remarcar que el sobiranisme és àmpliament majoritari i això quedava demostrat ben a les clares.

Aquest és un terreny en el qual seguirem avançant molt. Des de la creació de VilaWeb Labs, l’àrea d’innovació i transferència tecnològica de VilaWeb, aquesta disciplina del periodisme de dades ha passat a primera línia de la nostra producció.
 

EJC: Mapping the Referendum… Before the Referendum
Geek Vizious: Visualising Catalan election: an alternative to Vilaweb’s map
El Punt Avui: L’evidència canta

Ho vaig fer amb molt de gust. El llibre és excel·lent. És una molt bona crònica de com ha estat l’entrada d’internet en els diaris i en el periodisme en general, amb un abast sobretot de l’estat espanyol. Montagut n’ha fet una crònica detallada i minuciosa, un paper que quedarà a partir d’ara com la referència bàsica a l’hora de documentar el que ha passat en aquests anys.

El llibre, però, barreja pel mig una crònica personal de com ho ha viscut ell mateix, des de les seues diverses responsabilitats en diaris com El Periódico, El Mundo o ADN. D’entrada sobta, i segons que m’explicava la Paula Carrión, la seua editora de L’Eliana, va ser complicat de dissenyar com ho presentarien tot això. Però una volta entens el que són aquells espais la veritat és que afegeig un plus personal al volum que l’enriqueix encara més.  

Ell em va interrogar sobre VilaWeb per referències que tenia prèvies, d’estudis, congresos i algun vell amic comú de tots dos. Li vaig estar explicant en detall i durant el debat posterior a la conferència em va reptar al diàleg i em vaig aonar que en pocs minuts ja havia decidit que l”excepció VilaWeb’ havia de tenir un motiu i aquest era el català. La seua tesi general és que les marques antigues, dels diaris en paper, estan canibalitzant la web i impedeixen l’aparició de noves marques, així que quan n’hi ha una de ben consolidada cal cercar la raó del perquè és excepcional.

Vam quedar que parlaríem i va mostrar el seu interés per estudiar el nostre diari i afinar aquella anàlisi improvisada però ben aguda. Encantat, és clar.

Aquesta primera setmana, però, em fa il·lusió ensenyar també la versió en basc, que publiquen a Berria. En el cas del Martxelo Aieroportuan, en el meu Bozkatzera.

Fèia molts mesos que en parlàvem de fer això i que els nostres caps, l’Assumpció i el Jon Mari ens apretaven per tal de publicar-ho. Finalment entre elecció i elecció ens hem decidit i ara ja és qüestió d’escriure cada diumenge, com a mínim fins que algú dels dos tinga l’ambaixada pròpia…