Mails per a Hipàtia

El bloc personal de Vicent Partal

Arxiu de la categoria: Periodisme

Contra twitter (més o menys)

Publicat el 24 de juny de 2015 per vicent

Una de les entrevistes més estranyes de la meua vida la vaig fer a un professor de la Politècnica que em va explicar, o jo vaig entendre, que el vidre en realitat és un líquid que es mou tan lentament que sembla un sòlid. La idea em va fascinar i al cap d’un temps, quan va morir el meu admirat Antoni Tàpies la vaig fer servir per un article d’homenatge que va alçar una certa polèmica científica perquè sembla que jo ho vaig entendre malament (la polèmica la trobareu ací)

Quedem-nos amb la imatge, però. Accepteu-me la imatge només, encara que no siga ben bé real. Imaginem que el vidre, efectivament és mou, només que a una velocitat tan lenta que els humans no ho podem distingir.  Si en puc fer d’això una metàfora del que m’està passant, del que ens està passant, m’agradaria explicar-la.

Vivim en un món que s’ha accelerat de manera extraordinària. Tot corre a una velocitat que supera el que nosaltres mai havíem previst. Abans una notícia rondava per la redacció durant una setmana. Ara no duren ni un matí. Tot apareix com una explosió i desapareix en un no res. A mi m’és difícil adaptar-m’hi. Vinc d’un altre món. D’un món on connectàvem molt lentament els punts, perque costava molt trobar les connexions. D’un món on acumular informació era un exercici pacient.

A primers dels vuitanta, quan vivia al carrer Bilbao de València tenia a casa un arxivador, d’aquells vells, metàl·lics. Amb quatre gran calaixos on anava ordenant i endreçant cada dia tota la informació que considerava rellevant per a la meua vida. Cada setmana, per exemple, em comprova el ‘Jeune Afrique’ en l’únic quiosc de València on arribava, un de la plaça de l’Ajuntament i el devorava lentament, assegut a casa. En acabant arribava el moment difícil, que era quan havies de decidir quina part de la revista conservaves, convenientment endreçada, i quina anava a parar al fem.

En aquella època havies de fer càlculs molt fins, ajustats. La guerra d’Eritrea duraria anys o no? Havia de mantenir actualitzada la confusa informació sobre els bàndols militars a Burkina Fasso? Podia imaginar-me alguna utilitat futura a aquell informe sobre l’extracció de petroli al golf de Guinea? Valia la pena seguir tan intensament la Kaduna màfia o allò havia esdevingut una obsessió particular?

Cada setmana amb el ‘Jeune Afrique’, amb el ‘Time’, amb l’’US News & World Report’, amb el ‘Focus’, amb el ‘Panorama’, amb el ‘Novetats de Moscou’ havia de fer el mateix: pensar. L’economia de l’espai que podia dedicar a la meua documentació no era infinita i això m’obligava, per tant a triar i deciir. M’assentava a la taula amb unes tisores i retallava els articles que em semblava que un dia o un altre em podien servir d’alguna cosa. I els articles, convenient anotats, anaven a parar a les carpetes marrons de l’arxivador. Com un ritual. Res no m’agradava més al cap d’uns mesos que recuperar-ne un que era útil per al treball que tenia entre mans en aquell moment. Si hi havia aquella dada exacta que estava cercant jo em felicitava pel meu bon criteri d’arxivador.

Aquell món passava a una velocitat clarament més lenta. No diré que ho enyore. No ho faig. M’agrada aquest món d’avui on puc cercar qualsevol cosa en qualsevol moment i trobar una resposta. Avui necessitava saber els horaris dels trens entre Fiumiccino i Roma, si hi havia autocars o no o quant costa un taxi des de l’aeroport al centre de la ciutat. Ha estat qüestió de segons, de minuts. M’agrada tenir aquest poder en les mans i exercir-lo. Però…

Però la pressa amb que tot corre avui ja no m’agrada tant. O cada vegada m’agrada menys. Fa molts anys vaig descobrir amb emoció els llibres de Paul Virilio. Ell era en aquell moment un dels homes amb més ascendent sobre François Mitterrand i això per a mi no era una bona carta de presentació. En aquells temps jo era molt més intransigent i dogmàtic del que ho sóc ara, crec. Però per sort sempre m’he deixat enlluernar per un bon llibre i aquell ‘Cybermonde, la politique du pire’ em va fascinar. I em va preocupar alhora. Em va fer conscient que la pressa i la velocitat eren un gran perill i que la xarxa podia portar a la banalitat més absoluta. Durant anys vaig defensar que aquell era l’únic llibre interessant contra internet que havia llegit. Encara avui el tinc a mà en la meua estanteria dels imprescindibles —aquells volums que mai no sé quan tindré ganes de tornar a llegir però que sé que els tornaré a llegir, una vegada i una altra.

En aquests anys que han passat la web s’ha fet vella i les xarxes socials l’han superat i han esdevingut el ring del combat intel·lectual dels nostres dies. Procure prendre-m’ho, com sempre he fet, amb un gran interès i curiositat. Procure ser-hi, participar-hi, aprendre’n. I em fascina el component de relació, de comunitat, que creen les xarxes. Però per una altra banda aguantar segons quina gent és tan pesat…

Hi ha personatges, al twitter però també en el meu correu, que ni una sola vegada diuen una cosa que em puga sorprendre —i encara menys interessar. D’alguns d’ells ja ni obric el correu —ja sé que em diran alguna bestiesa sense sentit i per quina raó hauria ni d’enfadar-me llegint-la? Són personatges que solen reaccionar amb una velocitat espectacular a cada notícia però que només són una reacció i sempre són una reacció previsible. És com si no tingueren cervell propi…

Quan els veig, quan els note, jo sempre pense en la velocitat del vidre. Aquella que ningú no la pot apreciar de tant lenta que és. Però que precisament perquè és tan lenta se’n apareix com a sòlida.

Pensar és connectar informació. I connectar informació requereix esforços i treballs. Aquell vell arxivador de ma casa de València m’obligava. La web ja no. O ja no com aleshores. Amb tot jo procure no oblidar-me’n mai de que sense esforç no hi ha res interessant a aportar. Sense qüestionar-me cada dia què estic fent, sense pensar cada instant si estic equivocat, sense escoltar l’altre, què penseu que podríem aportar? Procure, per això sempre i cada dia oferir als altres alguna cosa que no és només una consigna enllaunada, un concepte liofilitzat, una mentida convenient.

De vegades em sembla que això ajuda però quan el debat s’escalfa tant que deixa de ser debat aleshores observe perplex com els conceptes més simplistes i les actituds més estripades i circumstancials guanyen terreny. I em decep molt veure que quan intente abraçar amb llibertat la complexitat hi ha qui sempre fuig i només sap respondre amb paranoies absurdes. Hi ha qui mai pensa allò que a ell li sembla sòlid en realitat sempre es mou i sempre s’ha de moure. Qui menysté, des de la ceguesa, aquest vidre que tanta gent ha ajudat a bastir d’una forma tant atrevida com estúpida. D’una manera que, tanmateix, no podem replicar ni una sola vegada si no volem caure en la trampa que ens paren. I embrutar-nos en el seu fang.

Em pregunte aleshores si anem cap a un món, com descrivia Virilio, on simplement no hi haurà lloc per a gent com jo. Hi ha dies que ho pense durant hores, tot plantejant-me si no hauria d’anar passant, de la forma més discreta. I és aleshores quan enyore més el meu vell arxivador i em venen més les ganes de tornar a tancar-me en casa sota un llum discret mentre estudie meticulosament i amb tota la paciència del món l’estructura de poder de Mauritània o els vincles tribals entre Somàlia i Kenya. Per exemple.

Una conversa única per celebrar els 20 anys de VilaWeb

Publicat el 19 de juny de 2015 per vicent

acte

L’acte de celebració dels 20 anys de VilaWeb, al CCCB amb la presència d’Artur Mas i David Fernàndez ha estat, per a mi, com un somni. Crec que coincidisc en la majoria dels qui hi van ser si dic que el vam gaudir molt i que va ser important. Les cares de la gent quan va acabar, i pense especialment en les cares d’alguna gent que ha treballat molt per a que aquest país arribe lluny, eren realment emocionants.

Per a la majoria dels assistents aquell va ser, ho dic per tot el que s’ha dit i escrit després, un acte important des del punt de vista nacional i polític. Per a nosaltres, per a la gent de VilaWeb, hi havia, però, un altre component destacat també que vaig intentar destacar en el meu breu parlament inicial: hi havia una concepció del periodisme i del que els periodistes hem de fer.

Vaig dir que estava i estic molt preocupat per la deriva que està agafant el periodisme en internet. Cada dia sembla més evident que la cridòria, el tema fàcil, la violència verbal i la banalitat s’apoderen del periodisme de la xarxa. Parle en general, òbviament, i content de totes les excepcions que segueixen treballant perquè el periodisme a la xarxa, el periodisme, tinga uns principis i unes formes que personalment crec que no hauríem d’oblidar mai.

I en aquest sentit volíem que l’acte fora un acte amarat d’aquests principis i d’aquestes formes. Que els dos convidats pogueren parlar amb plena llibertat, que pogueren discrepar amb força però sense perdre mai les formes, que pogueren explicar-se sense que ningú els obligarà a córrer per buscar el tall de veu cridaner, que se sentiren còmodes i que preferiren per això abordar la dificultat del discurs complex abans de cercar l’aplaudiment fàcil. Tot això i que la conversa tinguera sentit, fora útil i servira a la nostra gent, a aquells que volem servir amb el nostre ofici.

Crec que ho vam aconseguir, però evidentment cal aclarir que si va passar va ser sobretot gràcies a Artur Mas i David Fernàndez. Quan vaig baixar i algú em va felicitar per com havia anat tot ho vaig dir: ‘quan tens dos Messi al camp només cal que els deixes el baló i et quedes mirant com juguen’. Com a periodista, vull dir com a moderador, va ser un dels dies més agradables de la meua vida. I per això, pel privilegi de poder fer aquestes coses, done gràcies.

Alguns enllaços sobre tot això que va passar:

-el gran Lluís Brunet ha penjat aquest fantàstic reportatge fotogràfic i és d’ell també la foto que acompanya aquest apunt, amb l’Assumpció, vigilant-nos des de la cadira…

-el vídeo complet de l’acte

-la crònica de l’acte a El Punt Avui (1 i 2), al Telenotícies de TV3 (que també va fer aquesta connexió en directe amb l’acte, a La Vanguardia, a l’Ara, al NacioDigital, a El País, a Govern.cat

-la tertúlia de l’endemà als matins de TV3, on em van convidar a anar a comentar l’acte.

-un molt interessant comentari de Ramon Cotarelo sobre l’acte

Germanwings: una tristor ben íntima

Publicat el 29 de març de 2015 per vicent

Del meu ofici sempre m’ha agradat l’empatia que t’obliga a tenir. Per a fer de periodista t’has d’acostumar a posar-te dins les sabates d’una altra persona i veure el món com el mira ell. Gràcies a això he pogut viure de prop sensacions que no hauria tingut mai l’oportunitat de viure. Bones i dolentes. Alegres i amargues. Però sempre molt interessants.

Tanmateix aquests dies em sent com esgotat, com superat. Els fets de les darreres setmanes, tant l’atemptat de Tunis com l’accident de l’avió de Germanwings m’han generat una tristesa difícil d’explicar, molt íntima. Que les víctimes siguen gent que viu a prop, que amb alguns d’ells tingues una connexió indirecta, que conegues qui són, evidentment fa d’aquestes notícies relats excepcionals. Ho vius d’una altra manera. Això és lògic i entra dins els paràmetres habituals. Però no sé si ha estat el fet que s’han sumat totes dues situacions en tant poc temps o què però el resultat és un cansament estrany en mi. Com adolorit.

De fet hi ha imatges que no me les puc treure del cap. Sensacions. Em persegueix aquest relat de la respiració del copilot, això que expliquen que per la ràdio se’l sentia respirar amb normalitat mentre l’avió anava baixant cap a la mort. ¿Com pot algú respirar durant vuit minuts sense alterar el ritme mentre sap que no només morirà ell sinó que està portant a la mort gent absolutament innocent que té la seua vida feta, que no li ha fet res a ell, que no té cap culpa dels problemes que presumptament fan prendre una decisió com aquella?

Aquesta imatge de la respiració, del ritme pausat fins i tot mentre sent els colps desesperats a la porta que fan els seus companys, és massa forta per a mi. És massa dura. Té un punt de prepotència divina que em provoca el vòmit –com si aquell personatge es sentís, o pitjor encara fos, l’amo del futur immediat. Em sembla increïble que ni una sola vegada el copilot no dubtés del que estava fent. Entenc que una persona en un moment determinat fa una bogeria però vuit minuts baixant cap a la mort és una autèntica eternitat. Com podem ser capaços els humans de fer això?

Aquestes setmanes han estat molt difícils periodísticament parlant. A VilaWeb, com a tots els altres diaris, havíem de prendre decisions complicades i havíem de fer-ho molt tocats psicològicament per aquest empatia que explicava abans. Crec que hem fet el nostre paper tan dignament com hem sabut però això no m’ajuda a escampar aquesta tristor íntima que visc. Hem callat coses que pensàvem que havíem de callar per respecte a les famílies dels morts i ens hem mossegat la llengua després en veure com els desaprensius habituals feien ús de la mateixa informació que nosaltres callàvem respectuosament i erigien una vegada més un monument a la seua pròpia ambició, a la seua manca absoluta d’ètica. Hem intentat ser ràpids en aportar respostes a les preguntes que tots ens fèiem, però sempre sense posar en compromís el rigor que la gravetat dels fets reclamava. I hem intentat que es notés la nostra solidaritat amb els qui han patit aquesta mort insensata, sense perdre la compostura, respectant la dignitat, sobretot, dels qui els estimaven.

I, supose que com ens ha passat a tots, ens hem fet preguntes i per un instant hem quedat profundament tocats. Dimecres els companys de Sky News em van demanar d’entrar en directe al seu noticiari de primera hora del matí, des del mateix aeroport de Barcelona. No hi havia encara massa cosa a explicar però vaig acceptar d’anar-hi. Ells volien un periodista local que els ajudés a interpretar els sentiments que teníem tots plegats i jo vaig accedir-hi per aquesta solidaritat que a voltes els periodistes tenim. Sé el que és estar buscant a les onze de la nit, quan vaig rebre la trucada, algú per entrar en directe a l’informatiu de les set del matí…

En eixir de casa era de nit encara però quan arribava a l’aeroport ja clarejava i vaig demanar al taxista que em deixara en la primera terminal. Volia caminar uns minuts en silenci, tancar-me en mi mateix veient com es feia de dia, apreciar aquell moment que tots els qui van perdre la vida als Alps ja no podran apreciar mai més. Era un gest evidentment inútil però volia ser un petit gest solidari, uns minuts de recolliment i respecte. I inevitablement aleshores va sorgir la pregunta que crec que tots ens hem fet alguna vegada aquests dies: per què ells? per què no jo? Per què aquell vol i no un altre? Vaig sentir molta ràbia dins meu, com si pogués sentir la ràbia que els morts no podran sentir ja mai. I després em va inundar una tristesa íntima, enorme, com una paret altíssima, que encara no he pogut escampar dies després.

 

 

(El meu condol més sentit a les famílies de tots els qui han perdut algun ésser estimat. Ho sent molt. De veritat.)

‘Desclassificat 9-N’. Llibre nou

Publicat el 28 de març de 2015 per vicent

Aquest dijous ha eixit al carrer el meu nou llibre ‘Desclassificat 9-N’. L’Andreu Barnils em va fer per a VilaWeb una entrevista –un fet que no deixa de ser estrany però que era inevitable. I el mateix dia a Sant Antoni de Vilamajor vaig fer la primera presentació, amb un excel·lent ambient entre el públic.

Ací vos deixe l’entrevista de l’Andreu:

Vicent Partal: ‘El 9-N no hi ha bons i dolents. Ara, hi ha gent que s’equivoca’

Entrevista al director de VilaWeb, autor del llibre ‘Desclassificat 9-N. Història secreta d’una votació revolucionària’

Avui surt a la venda el nou llibre de Vicent Partal, director de VilaWeb. ‘Desclassificat 9-N. Història secreta d’una votació revolucionària‘ (RBA) explica la història dels esdeveniments que van permetre que més de dos milions de ciutadans catalans poguessin votar sobre la independència de Catalunya. El llibre explica les desavinences entre CiU i Esquerra, la posició de l’Assemblea Nacional Catalana, els moviments de l’estat espanyol i sucosos detalls de política internacional. Però no és tan sols un intent de retratar el 9-N, sinó també de fer un retrat del poder. Un poder que ben sovint camina com ‘un cavall cec’, empès per la força del poble.

 

En el subtítol parleu del 9-N com una votació revolucionària. Per què revolucionària?
—El gran valor del 9-N és que l’estat espanyol no pot imposar la seua llei. I això és una revolució. En podem dir com vulguem, però tècnicament és una revolució. Allò que defineix un estat és que pot imposar les seues lleis i normes a tot el territori i en tot moment. I el 9-N, i a la vista dels altres estats, és evident que l’estat espanyol no compleix les seues funcions. Això és una revolució.

Expliqueu la reunió entre CiU i ERC per a valorar una enquesta que van encarregar junts, i van pagar junts, per a veure si era millor presentar-se junts o separats a les eleccions europees.
—Tots dos partits estaven molt disposats a fer una coalició a les europees. Després s’ha vist que era molt complicat. Però en aquell moment hi estaven molt disposats. És una de les coses més insòlites, de llarg, que ha viscut la política aquests últims anys. És un episodi raríssim perquè no n’hi ha precedents. L’enquesta, van encarregar-la junts, i la van pagar junts. Era una manera de no amagar-se dades entre ells. Descric una reunió en què els donen les dades que diuen ‘si aneu separats traureu això, i si aneu junts traureu això’, i resulta que anant junts sumaven més. Aquest va ser el punt màxim de confiança entre Convergència i Esquerra. A partir d’aquí es va començar a trencar la confiança.

Aquesta és la pregunta que es fa tothom: Per què es trenca la confiança entre CiU i Esquerra?
—Hi ha una cosa que m’interessa remarcar. Aquí no hi ha traïdors ni gent de mala fe. Hi ha una situació extraordinària i uns partits que no acaben d’entendre l’altre. Esquerra fa l’acord per a anar junts amb Convergència a les europees i el trenca. Crec que ho fa per factors interns, que no són els que ells expliquen. I això causa desconfiança a Convergència… que ja havia trencat amb Unió. De sobte, es troba el no. Això desperta una desconfiança molt gran.

Pel que fa al 9-N aquí hi havia un pla, marcat pel Consell Assessor, que deia: primer demanem que Madrid faça el referèndum, després que ens el deixe fer a nosaltres, després a través de la llei de consultes i finalment, si no hi ha cap més altra possibilitat, convocarem eleccions de caràcter plebiscitari. CiU vol fer això. És a dir, CiU no vol fer el 9-N que acabarà fent. Creu que s’arribarà a un dia que ja no es podrà continuar i es convocaran eleccions plebiscitàries, que seria la manera d’arribar al referèndum. Perquè Convergència està obsessionada que, de cara a l’opinió pública internacional, s’ha de fer un referèndum.

Esquerra això ho interpreta com que Convergència no vol fer el que s’havia pactat i pren una decisió: ‘Com que Convergència no vol fer el 9-N, no hem de fer unes eleccions plebiscitàries, que ells sospiten que són una forma de mantenir Mas en el poder, sinó que el que cal són unes eleccions al parlament, que ERC les guanye i aleshores ja proclamarà la independència.’

Totes dues posicions són legítimes i respectables. I fins i tot és curiós que all final els qui no volien fer el 9-N, Convergència, sí que fan el 9-N. I els que el volien fer-lo per damunt de tot va i es posen en contra, encara que rectificaran quan veuen la força que agafa. El problema per Esquerra és que la població s’hi avé i el 9N és un gran èxit. Això converteix la posició tan dura d’Esquerra contra la convocatòria del nou 9-N en un error polític. Però és un error que en aquell moment no podia preveure ningú.

‘Com un cavall cec que no sap on el porta el seu amo’. Així descriviu els polítics catalans durant el 9-N.
—El pla de votar el 9-N no era el previst. S’havien previst les plebiscitàries. Poca gent ho creia, que votaríem. Jo sempre vaig dir que es votaria. Però fins i tot alguns consellers deien que no. Què passa? Les circumstàncies ens hi van portar. La frase que esmentes és de Martí Luter. Hi ha un llibre molt bonic, que és d’un amic seu, i que descriu els dinars que feien junts. I l’amic li diu: ‘Vós sou el més gran revolucionari de la història.’ I Luter, d’una manera extraordinàriament intel·ligent, diu: ‘Sí, ho sóc. Però com un cavall cec que no sap on el porta el seu amo.’ Els polítics catalans van ser un cavall cec. Sabien per on hi havia un camí, però l’amo els anava empenyent. L’amo era el poble, que volia votar, i les circumstàncies. Si ERC no se n’hagués anat de la cimera de Pedralbes, hauríem votat el 9-N? Si la CUP no hagués fet l’assemblea a la plaça de Sant Jaume, hauríem votat el 9-N?

Expliqueu que va haver-hi funcionaris i membres de l’IDESCATque es negaven a col·laborar.
—Això va passar. L’estat tampoc no és manco. I va jugar les seues cartes. A mi, de l’estat només em desconcerta que no s’adonés que el nou 9-N era brutal. Em sorprèn molt. L’estat espanyol té una tesi: ‘la independència és inevitable; forcem que siga unilateral, perquè Catalunya tindrà molts problemes per al reconeixement internacional, i potser aleshores tindrem una oportunitat de repescar-la’. Ells van fer això: una muralla i van esperar que ens estavelléssem contra la muralla. Aleshores van deixar unes setmanes que van ser precioses, i això els va matar. Van badar molt.

Quina importància doneu al fet que s’apuntessin 40.000 voluntaris en qüestió d’hores?
—Ho canvia tot. Recordem que es produeix el trencament a la cimera de Pedralbes, i l’acte tan estrany a la plaça de Catalunya de l’ANC, on Carme Forcadell gairebé va menysprear el 9-N: ‘Anirem a votar i només si hi ha convocatòria d’eleccions…’: com fent un favor. Hi ha una sensació que és una costellada. Quan es veu que els voluntaris, i el país, volen això, canvia tot. Ix la massa de voluntaris que diu: ‘Vosaltres no sabeu on aneu, però el 9-N hi ha una oportunitat, i l’aprofitarem.’

Sou crític amb el paper de l’ANC a la plaça de Catalunya.
—Crec que va ser desafortunat, sí. Ara, ells són els que tiren el carro i el cavall, eh? Però hi ha un factor que s’ha de tenir en compte: tot això passa hora a hora. La velocitat amb què passaven les coses era increïble. Era brutal. En qüestió d’hores canviava tot. No era gens senzill d’encertar-la. La cosa important és que al final tothom tornava a ser al vaixell. Fins i tot Iniciativa, que li va costar i costar.

Per què doneu tanta importància a l’assemblea oberta que va fer la CUP a la plaça de Catalunya just després del trencament de la cimera?
—Vaig anar-hi i va ser brutal. Van posar-ho tot damunt la taula. Hi vaig arribar i em vaig trobar que també hi havia gent de Convergència i Esquerra escoltant. I la CUP ho explicava tot.  Circulaven molts rumors per fer creure que no hi havia cap acord. I es va veure que hi havia molt d’acord. I que va haver-hi un punt de precipitació en el trencament. Els de la CUP van ser molt honrats. Això és important. I hi ha un factor que per mi és interessant: que Artur Mas –no sé si Convergència, però Mas segur– i la CUP van entendre el factor de la ruptura. El factor de la capacitat popular per a portar endavant allò.

AENA va retenir l’avió del president Mas cinc hores per evitar que es reunís amb polítics nord-americans.

Ho dic al text: ells no ho han reconegut mai. Tècnicament afirmen que va ser un retard però si mires tota la taula d’aquell mateix vol durant anys, això no havia passat mai. I passa justament en aquell moment? Home… L’objectiu era evitar una reunió de Mas a Washington i un sopar posterior amb polítics nord-americans. Ho van aconseguir només a mitges: per culpa del retard, el sopar es va fer però reconvertit en una xerrada. Van parlar una hora o així. Però van evitar la reunió prèvia de Mas a Washington, que el govern espanyol temia.

Una reunió amb qui?
—Una reunió a Washington. I ho deixarem aquí. No he pogut confirmar al cent per cent amb qui era. Si hi ha coses que no tinc demostrades i contrastades no les explique. Però és ben significatiu que l’estat va posar tota la carn al foc per impedir-la…

També expliqueu la reunió entre el batlle de Barcelona, Xavier Trias, i el de Nova York, Michael Bloomberg.

—En aquest capítol volia desmuntar una altra tesi: que el tema de la independència de Catalunya és un debat espanyol. Però si el debat és global! Bloomberg es troba amb Trias la primera vegada, i la independència és una anècdota, tot i que se’n parla. En canvi, a la segona reunió Bloomberg només pregunta sobre la independència. I no tan sols això: Bloomberg, després de la xerrada amb Trias, publica un editorial que té un impacte colossal sobre l’estat espanyol. Amb històries com aquesta, n’hi ha més, jo volia fer veure que el procés català és l’agenda global. Creure’s que això ho discutim amb Espanya a soles és ridícul. No és veritat.

Per a fer el llibre heu parlat amb els quatre partits protagonistes (CiU, ERC, CUP, ICV-EUiA)?
—He parlat amb els polítics protagonistes. Dels quatre partits. Això no és únicament la història del 9-N, sinó de la política catalana. Això fa anys que ho treballe, i com tothom pot suposar per motius professionals tinc relacions amb molta gent. Però per al llibre he demanat entrevistes amb els líders dels quatre partits. Algun líder no ha volgut parlar amb mi i contra això, no hi puc fer res: té tot el dret de fer-ho i tot el meu respecte. Però encara que no haja volgut parlar pel llibre hem parlat en el passat i he parlat sobre els fets que narre en el llibre amb tot de gent que l’envolta…

Com tot allò que fa referència al 9-N, el llibre potser rebrà lectures partidistes.
—Són inevitables. Els qui tenen partit en faran una lectura partidista, jo contra això no puc fer res. M’he esforçat molt a deixar clar que no hi ha bons i dolents. Hi ha gent que s’equivoca. I hi ha gent diferent que s’equivoca en moments diferents. Ara, alguns errors tenen un cost molt alt per al procés, això qui ho pot discutir avui? En qualsevol cas crec que el llibre és extraordinàriament matisat. Jo he fet un llibre que ha volgut ser molt honrat. I en el que no estic d’acord és en aquesta tesi de que més val no remenar el passat. Cert, no cal fer sang, però la història s’ha d’explicar i debatre o estem condemnats a repetir-la.

Coses que heu descobert que no sabíeu abans de fer el llibre?
—Hi ha un episodi clau que ningú no podrà aclarir: la reunió del 7 d’agost entre Artur Mas i Junqueras. Mas en té una versió i Junqueras una altra. Però no hi ha manera humana de decidir què va passar a dins. Home, et pots creure l’un o l’altre. Però això no seria seriós. Aquest secret no té solució. Dues persones amb dues visions diferents. El llibre permet, això sí, de posar el llum llarg. Aquí [a la redacció del diari on parlem] ja ho saps, anem de corcoll. I quan tens una mica de temps per a encaixar peces, apareix un relat una mica diferent.

Dius que has volgut fer com una sèrie de televisió…

—La idea de fer una apologia del 9-N és explicar que tenim un país molt poderós. En aquest sentit, com qualsevol altre ja. Faig la broma de ‘Borgen’, la sèrie de televisió danesa. D’allí vaig traure la idea d’escriure el llibre com si fos una sèrie. Estàs acostumat a pensar en la Casa Blanca o el Kremlin com a llocs amb poder. La sèrie danesa t’explica que en països més menuts també n’hi ha de poder. I molt. Quan el veus de prop t’adones que no som poca cosa. L’estat juga a dir que això no interessa ningú. Doncs mira, editorial de Bloomberg. M’interessava explicar que ja tenim la nostra estructura de poder i retratar-la. El Palau de la Generalitat o el parlament tenen la seua èpica també i estaria bé que nosaltres mateixos creguérem més en el país.

Hi ha gent que creu que el post-9-N s’ha gestionat tan malament que hem perdut una oportunitat.
—Això és veritat, però no afecta el que va ser el 9-N: el 9-N continua tenint el mateix valor. El 9-N Europa entén que Espanya no pot controlar Catalunya i, per tant, que Espanya ja no pot aportar estabilitat. En canvi veu com Catalunya és capaç d’insurgir-se d’una manera que aporta estabilitat. Per tant, tot i que és veritat que hauria estat molt fàcil fer-ho immediatament després, el valor del 9-N no es perd ni s’ha perdut. Ara quan Espanya vaja a Europa a dir que no facen cas de la proclamació de la independència li diran ‘però si no ets capaç de controlar Catalunya!’ Des d’aquesta perspectiva el 9-N és el dia clau del procés.

Sou optimista després de fer el llibre? Perquè hi ha gent que ha quedat deprimida.
—És normal. El període de temps que va del desembre del 2013 al novembre del 2014 és una injecció d’adrenalina que no havíem tingut mai i costa desenganxar-se’n. Però canviar, no ha canviat res. No hi ha un estat espanyol diferent que ens faça cap proposta diferent. La por de Podem ja s’esvaeix. L’única solució que podem tenir és la mateixa que teníem el 9-N, la independència. Ens trobem en una situació políticament complicada, però ja s’ho faran els polítics per trobar la solució. Veig clar que arribarem el 27-S, que votarem, que decidirem qui i com ha de guiar el procés i que tenim totes les condicions perquè els independentistes guanyem. En aquest sentit sóc optimista, òbviament. Molt optimista.

Explicant l’afer de Google News a la televisió iraniana Press TV

Em telefona un periodista iranià. M’explica que acaba d’instal·lar-se a Barcelona, com a corresponsal de PressTV la cadena de notícies 24 hores en anglès d’aquell país, que està tenint un creixement internacional important. Diu que Catalunya interessa molt com a tema i que per això ha vingut a instal·lar-s’hi però em demana de moment si el puc ajudar a explicar a la seua audiència què caram ha passat amb Google News a l’Estat espanyol. Pensat i fet. Als pocs minuts el tinc a la redacció de VilaWeb i això és el que ha acabat eixint per antena.

https://www.youtube.com/watch?v=WyAvVCe-7T8

Esmolar el text, com si fos francès

Vivim temps de polèmica. És obvi. Però les polèmiques consumeixen; a mi com a mínim em deixa eixut haver de criticar amb contundència a la gent. Sempre que ho he de fer ho faig,  siga qui siga, però reconec que personalment no m’agrada gens fer-ho: mesure les paraules fins l’obsessió, escric i reescric els textos durant hores, mastegue els adjectius i m’interrogue sobre cada detall, sobre cada descripció. Acabe esgotat. Literalment esgotat.

I quan me’n sent molt d’esgotat regire la llibreria de casa i trie lectures per deixar-me caure al sofà uns minuts i aconseguir que passe una mica d’aire pel cervell. Aquests dies he triat especialment llibres dels grans periodistes francesos, que són una raça única a l’hora de polemitzar i enfrontar-se a qui siga -pel millor futur de la pàtria. Per això, i per com de bé que escriuen, aquests dies he anat botants dels uns als altres. Del gran Jean Daniel (‘Mon ennemi intime est le dogmatisme‘) a Beuve-Méry, de Françoise Giroud a Bernard Lazare (‘Je veux qu’on dise que, le premier, j’ai parlé‘)…

Passen els anys i les lectures i la meua admiració per ells segueix intacta. Els periodistes francesos -i italians- i també els americans són els meus favorits. Però representes dues concepcions ben diferents de com hem de treballar. Allà on aquells excaven les dades fins acorralar la peça, aquests, els nostres veïns, polemitzen i fan de la funció ètica, del seu dret a pensar, una bandera excelsa, un gegantesc motor intel·lectual. Els nostres diaris, en temps de la república, eren ben francesos i a mi, mentre els llisc, m’agrada suposar que alguns dies sóc capaç d’imitar-los, ni que siga pal·lidament i amb el més gran dels respectes.

I això, saber que ells ho han fet abans i que això ha fet del periodisme a França el que és avui, em compensa una mica del malestar que em causa ser àcid, haver d’esmolar tant els meus articles…

 

A la (nostra) ala oest

Aquest migdia amb Pere Cardús i Jordi Carreño hem entrat carregats de càmeres, focus i micròfons a la nostra ala oest, a una de les nostres ales oest, per tal d’entrevistar el president Mas. Els amants de la política hem quedat marcats per sempre per la sèrie d’Aaron Sorkin The West Wing. I l’ala oest, qualsevol ala oest, ha esdevingut des d’aleshores una mena d’espai íntim, més valorat que no ho estava abans. Al Palau de la Generalitat cultiven una miqueta aquesta sensació, i fan bé. Com diria Josiah Bartlet, la presidència, que no és el mateix que el president, encara que la persona siga el mateix, exigeix una etiqueta, unes formes i maneres, perquè al final és un respecte al propi país, a la seua voluntat sobirana.

Si no estic equivocat, si no estem equivocats jo i l’equip de premsa de la Generalitat, aquesta era la primer vegada en la història que el president era entrevistat en exclusiva per un diari digital. Jo l’havia entrevistat fa anys com a candidat però no en el càrrec i en l’ala oest.

Haver arribat una miqueta d’hora ens ha permès tafanejar el mínim imprescindible i així hem estat còmplices involuntaris de la reacció del seu equip a la roda de premsa del govern espanyol on, de nou, anunciaven la impugnació del 9-N.

El resultat de la llarga conversa que hem mantingut, just després, el teniu en aquest enllaç.

portada

L’odeur de pluie…

Cada nit, més o menys a aquesta hora faig el ritual de repassar la premsa. Tinc uns bookmarks molt precisos que em permeten fer-me una idea de tot. Dividits per grans categories (diaris1, diaris2, unio, usa, int’l, agències, periodisme, tecnologia, blocs, nacions) em permeten en vint minuts mirar un centenar de diaris i revistes que em mantenen al cap del carrer i ben sovint em distreuen del cansament del dia.

En la meua llista hi ha quatre diaris francesos. Le Monde és inevitable. Libération el mire més pel record del que era que no pel que és avui. Rue89 també ha perdut molta frescor però encara em dóna moltes idees i hi ha finalment MediaPart, un digital valent que m’interessa molt.

Avui hi hagut un incident amb un grup d’ultres al parlament i he vist que MediaPart en parlava així que he mirat com i de quina manera. I la meua sorpresa ha estat trobar-me aquest comentari, sobre el meu editorial d’avui.

odeur

Caram. He de reconèixer que aquest món tan hiperconnectat on vivim encara em sorpren. Per damunt de les llengües i les fronteres hi ha un lector de VilaWeb i MediaPart que ens connecta i descriu allò que he explicat fa unes hores: L’odeur de pluie qui se fait sentir jusque avant que l’orange n’eclate… Fa unes hores ho estava escrivint en aquesta taula mateix i ara m’ho trobe rebotat des de París i em veig a mi llegint-ho, gairebé, com si fora una cosa que no haguera escrit jo,

PD. Ara que pense fa uns dies em vaig trobar també que un eurodiputat flamenc publicava un article a Brussel·les on reproduïa un bon tros del meu editorial contra Van Rompuy. A vore si encara resultarà que el català és més suficient per anar pel món que no pensàvem…

Sense nom

 

‘Aquest xiquets es pensen que el twitter va sol…’ (Un homenatge a Ben Bradlee)

woo1-004

El periodisme ha perdut avui un dels seus noms més grans: Ben Bradlee, el llegendari director del Washington Post.

Bradlee ha estat una persona molt admirada per mi, una admiració inseparable de la que he sentit per Katharine Graham. Crec que tots dos junts, amb els periodistes del Washington Post, van portar la professió al nivell més alt d’excel·lència. Però sobretot crec que van ser, particularment Bradlee un model humà de com ha de ser un periodista.

No parle, evidentment, de la seua vida privada ni esquive els seus errors. Bradlee va estar al capdavant del Washington Post, en diverses posicions, entre el 1965 i el 1991. I a veure qui és el valent que no fa cap error en vint-i-sis anys i més en una professió tan delicada com aquesta.

Vaig llegir amb passió la seua biografia quan la va publicar i m’hi vaig sentir tremendament identificat. Bradlee entèn que ser periodista és una joia i un privilegi i que treballar és meravellós. I encara més: que treballar sota la pressió que treballem els periodistes és més meravellós encara. Bradlee sempre va escriure el que pensava i va pensar el que escrivia. Sempre va estar atent a saber com qualsevol cosa nova podia ajudar al periodisme. I Bradlee va saber ser amic dels seus amics i no barrejar la feina amb l’amistat -cosa que devia ser molt difícil quan un dels seus amics, i el veí de la casa del costat, era el president Kennedy.

Bradlee, finalment i per damunt de tot, va ser una persona honesta i un home valent, que no va baixar els braços mai, davant res ni ningú i que va compatibilitzar la seua llegendària duresa amb un bon humor impressionant. I així quan el Washington Post va presentar la seua edició per a iPad ell es va prestar a fer aquest anunci deliciós on després d’ensenyar Woodward com anava l’aparell es deixa caure a la cadira i exclama ‘Aquest xiquets es pensen que el twitter va sol…’

Ha mort de vell als 93 anys.

Un cert homenatge a Josep Gifreu

Publicat el 3 d'octubre de 2014 per vicent

Dimecres vaig participar en un acte al Col·legi de Periodistes de Barcelona que servia per a presentar el darrer dels llibres de Josep Gifreu, ‘El català a l’espai de comunicació‘. Vaig compartir taula amb l’Isidor Maria, el Tresserras i el Joaquim Maria Puyal.

Per circumstàncies inevitables no em vaig poder quedar tota la sessió. Normalment quan aixo passa opte per no participar en l’acte perquè em resulta violent. En aquest cas, però, vaig acordar amb en Gifreu que participaria, perquè em semblava imprescindible agrair-li tota la feina d’aquests anys i ho volia fer.

Vaig explicar que Ramon Barnils, quan vaig començar a treballar a El Temps sempre deia que havíem de fer una revista, ‘com si fórem a Itàlia’ i havíem de fer cas ‘d’això que diu el Gifreu’. Això que diu el Gifreu era la seua teoria de l’Espai Català de Comunicació abastant el conjunt del país, una teoria que ha estat guia i nord del meu treball periodístic des d’aleshores.

Així que vaig anar a dir-ho. A reivindicar que el Gifreu és un dels sants del meu panteó i a demanar-li que ara que la independència ho trasbalsarà gairebé ens ajude a aclarir-nos amb la generositat de gran patriota que ha demostrat tenir sempre.

‘Les Catalans’

Sempre que vinc a Brussel·les procure trobar un parell d’hores per a visitar algunes llibreries que m’agraden especialment.

A Tropismes trobe ‘Les Catalans’ d’Henry de Laguérie. De fet hi ha diversos llibres d’aquesta nova i molt interessant col·lecció que vol parlar dels pobles del món. A la taula hi ha els volums sobre els islandesos, els catalans, els romanesos… La pila dels catalans és molt baixa. De fet només queden dos volums i jo me n’enduc un. Pregunte a la llibretera i em diu que el llibre dels catalans té molt d’èxit. ‘Esteu fent molt soroll’ em diu amb un somriure, al temps que em pregunta pel referèndum. ‘Dissabte, dissabte…’, li dic.

imgres

En l’avió de tornada me’l llisc i he de dir que el recomane per complet. No només pel que explica de nosaltres i per com ho explica sinó també des del punt de vista periodístic.

M’havien explicat que aquesta col·lecció és innovadora en el format i només puc dir que a partir de la lectura d’aquest volum ho reconec. Combina, com si fos una revista, entrevistes amb relats, amb informació pura i dura. I evidentment l’autor ho fa molt bé tot. Des de la tria dels temes i els entrevistats fins a les seues descripcions d’algunes coses que dibuixen una visió molt atractiva del país pels forasters. Quan l’acabes de llegir tens una visió molt bona del que està passant ací.

Vista la qual cosa, evidentment, m’ha sabut greu no haver comprat els altres volum de la col·lecció.

Els mapes de la crisi canària

Publicat el 21 d'agost de 2014 per vicent

1) Les prospeccions

L’actual crisi entre les Canàries i l’estat espanyol neix de l’autorització per part de l’estat espanyol a l’empresa Repsol per a fer dues prospeccions petrolieres prop de Lanzarote i Fuerteventura. Aquestes prospeccions afectarien de forma greu la fauna marina de la zona i podrien afectar el turisme. El govern canari afirma, a més, que ha parlat amb els accionistes de Repsol (Caixabank i Sacyr) i aquests els han assegurat que fan les prospeccions pressionats pel govern espanyol.

prospecciones--644x362

 

2) Un possible conflicte internacional. El paper del Marroc.

Les prospeccions es fan al límit de la frontera internacional, tàcita, entre l’estat espanyol, el regne del Marroc i el territori ocupat de la República Àrab Sahariana Democràtica. Dic tàcita perquè la frontera en realitat no està definida de forma oficial. El Marroc ha anunciat que també en farà de prospeccions a l’altra banda de la frontera i ha insinuat que Espanya estaria intentant avançar-s’hi per robar petroli de la bossa que consideren marroquina. La difícil geopolítica de la zona pot provocar en qualsevol moment un conflicte molt difícil de gestionar.

 

1401389539_927413_1401389581_noticia_normal

 

El camp petrolier que el Marroc vol crear a Tarfaya, i que seria el més directament relacionat amb els camps espanyols a les Canàries serà explotat per una empresa irlandesa.

final_morocco_oil_shale.preview

 

3) L’obvietat geogràfica

Un dels grans tabús de la transició democràtica ha estat l’africanitat indiscutible de les illes Canàries. A finals dels anys setanta el Comitè de Descolonització de l’Organització per a a Unitat Africana va adoptar una resolució, encara en vigor, que reclama la descolonització ‘del territori africà de les Canàries’. En aquella època els països africans van proclamar l’MPAIAC de Cubillo com el representant del poble canari i li van donar suport.

Evidentment la situació ha canviat molt des d’aleshores. L’independentisme canari és residual, les Canàries formen part de la Unió Europea i els països africans han baixat el nivell de bel·ligerància anti-colonial. Però la qüestió segueix tenint implicacions delicades per a l’estat espanyol.

Un detall rellevant: el Marroc no forma part de l’OUA pel supost d’aquesta organització continental al poble del Sàhara occidental.

Curiosament durant el franquisme les Illes Canàries eren considerades sense problema com dues de les províncies espanyoles a l’Àfrica, tal i com queda clar en els mapes de l’època.

url

 

 

4) El pes del nacionalisme canari

Encara que el pes de l’independentisme africanista canari siga molt escàs avui no passa el mateix amb el vot nacionalista. Coalición Canaria, el principal grup nacionalista de les illes, presideix el govern i té una molt ampla representació institucional.

Els nacionalistes canaris han anat evolucionat els darrers anys des de ser una crossa local del PP a adoptar posicions que ja es poden considerar sobiranistes. La present crisi per les prospeccions ha accelerat el debat. El fet que el ministre responsable de les prospeccions siga un canari, líder del PP local, ha fet que el tema de la lleialtat al país o a l’estat s’haja posat de forma clara sobre la taula.

En les darreres eleccions autonòmiques el PP només va treure un bon resultat a l’illa de Gran Canària, el seu feu tradicional. Els nacionalistes, en canvi, van treure un bon resultat a la majoria de les altres illes, incloses les dues on es volen fer les prospeccions. Els socialistes només són majoritaris a La Gomera.

Cal tenir en compte, però, la gran diferència demogràfica entre les illes. Gran Canària i Tenerife representen el 83 per cent de la població total.

g49351