Mails per a Hipàtia

Jo he tingut molta sort en la meua vida. Sempre ho dic com una manera de recordar-me a mi mateix que moltes coses em podrien no haver passat i que si m’han passat he de considerar que he estat molt afortunat i gaudir-ne en conseqüència de tot el que em passa, de tot el que visc. A voltes, quan estic molt cansat o deprimit, faig com una llista d’aquests colps de sort que m’han acompanyat en el meu trajecte vital i aleshores em refaig. Seria un imbècil si no reconegués que l’alè de tanta gent m’ha acompanyat i m’ha fet el que sóc: I que no puc, per tant, decebre’ls. 

Entre ells hi ha la gent de l’Orquestra, el programa tertúlia de Catalunya Ràdio que Jordi Vendrell es va inventar i en el qual va reunir una colla de gent inconformista, sobretot inconformista, triada perquè deien coses que no es deien en altres llocs i sobretot perquè la seua independència mental era a prova de bomba. (Per cert i entre parèntesi mai no he entès perquè encara no hi ha una tesi doctoral com toca sobre aquest programa).

Per a sorpresa meua el Vendrell m’hi va incloure en la colla de tertulians on si no ho recorde malament jo era el més petit de tots. Un dia havia anat a Catalunya Ràdio a un programa anterior seu i els havia explicat com era el despatx de Narcís Serra, on jo hi havia estat uns dies abans per motius de feina. El despatx de ministre de la guerra. Serra s’havia fet instal·lar un vidre a terra, en la seua taula, per a que la seua cadira poguera lliscar ja que altrament la moqueta era tan gruixuda que ni rodava. La descripció i els comentaris que en va propiciar del Barnils i el Monzó li van fer molta gràcia al Vendrell que em va demanar que m’incorporara a aquell grup ‘de músics’ on hi havia gent per a mi molt important, del Trias Fargas a Josep Murgades, del Tisner a Modest Prats i tants altres.

Jo hi anava un cop per setmana i sempre he dit que hauria pagat amb molt de gust per anar-hi. No era només el programa: normalment dinàvem abans i no era rar fer un cafè després. Així que amb tot plegat passàvem unes quantes hores xerrant i sobretot escoltant alguns dels homes i dones més lliure i intel·ligents que t’hi podies trobar aleshores caminant per aquest país.

Modest Prats era un dels que més m’impressionava. De primer perquè era un mossén i per als valencians vore mossens intel·ligents era una cosa certament estranya. Però després perquè la saviesa que contenia i la lògica amb la qual la desplegava era simplement fabulosa. Tenia el pensament afilat com una navalla i el seu tall era precís, net, encertat sempre. Recorde un dia que algú parlava d’una llei i ell va botar com una fera explicant que el problema no era aquella llei sinó la constitució que la feia possible i que el problema al final no era la constitució sinó Espanya tal i com estava feta. Va deixar anoerrat el contrincant, sense paraules. I que conste que parle dels primers anys noranta. Avui aquest missatge és molt estès però aleshores era un esclat de llum. I mossen Prats la llum la repartia i de forma abundant.

La repartia parlant, la repartia a la universitat i la repartia escrivint. Els seus llibres sobre la llengua són i seran simplement imprescindibles. Ningú no pot ni podrà estudiar el català sense referir-s’hi però fins i tot els seus llibres més personals ho són d’imprescindibles. Fa anys, quan la malaltia va començar a fer el mal, el Fonolleras i alguns altres dels seus amics de Girona van treure un llibret deliciós de textos religiosos, ‘Homilies de Medinyà’ un llibre excel·lent, emocionant, que fins i tot un ateu intransigent com jo aprecia i gaudeix.

El vaig rellegir fa poc. En un correu algú m’explicava que cada dia Modest estava més malament. I vaig patir recordant que la gent se’n va. Vaig trobar en un retall d’el Punt aquesta fotografia on estic amb ell i el Vendrell. I finalment avui hem sabut que Modest Prats, com anys abans el Vendrell, és mort. He pensat que havia de deixar constància expressa de la meua tristor. Perquè considere que he tingut una sort enorme d’aprendre tantes i tantes coses al seu costat i al costat de gent com el Jordi. Però també per a dir en públic que jo no crec en déu però que espere que ell, que creia en el cel, en puga gaudir amplament i per l’eternitat. 

PD. Dos enllaços:
–L’últim programa de l’Orquestra, aquell famós de l’Operación Garzón, on Prats hi era
–Un meu editorial de 2009, en ocasió dels homenatges que va rebre.