Mails per a Hipàtia

Avui és un dia extraordinari. A primera hora del matí hem sabut que el govern egipci havia apagat internet en una decisió sense precedents. I a través de les càmeres d’Al-Jazeera fa hores que una autèntica revolució democràtica està passant davant els nostres ulls.

Al-Jazeera ha estat la cadena que més i millor informació està enviant des d’El Caire. Ha fet, i està fent, un seguiment excepcional, en la línia del que la CNN va fer a Moscou quan el cop d’estat o a Bagdad quan va començar la guerra. I ha guanyat la batalla del directe. Avui totes les altres cadenes d’informació han quedat empetitides davant la grab lliçó de periodisme que ha donat la cadena qatariana.

Per això hem decidit aquest matí crear una finestra per a permetre als nostres lectors veure en directe l’emissió de televisió d’Al-Jazeera. Encara que no entenguen l’anglès les imatges parlen per elles soles.  

Avui el director convidat de VilaWeb ha estat el dibuixant i dissenyador América Sánchez, un autèntic mite del ram i la persona que va guiar el redisseny de VilaWeb.

Com era de preveure el seu pas per la redacció ha estat brutal. Ha decidit canviar-ho tot, seguint les regles filosòfiques de la patafísica. I així hem posat una gran frase de Gila encapçalant el diari, hem publicat notícies en diverses llengües i moltes imatges han aparegut clarament passades pel photoshop i virades. Fins i tot una de les plaques ha estat plena d’insectes.

Pel que fa a les reaccions a una posició tan radical hi ha hagut de tot. Al xat hi hagut gent que s’ha interessat en el perquè de tot plegat i altres que molt enfadats han protestat perquè feiem broma el dia que els sindicats pactaven amb Zapatero per les pensions i uns quants sindicats proclamaven la vaga. Al twitter i el facebook hi ha hagut de tot també, gent entusiasmada i gent molt crítica. Supose que era inevitable.

Quan vam començar el projecte dels directors convidats érem conscients que aquesta és una aposta arriscada però tremendament interessant alhora. I avui n’ha estat una confirmació més.

De moment hi han passat pel meu despatx (que jo faig de redactor i prou) Xavi Sarrià, Simona Levi, Martí Domínguez, David Caraben, Najat El Hachmi, Màrius Serra, Joan-Lluís Lluís, Ferran Soriano i América Sánchez. Una mostra evident de la pluralitat d’interessos i intencions d’aquest diari. La setmana vinent Quecu Novell…

Els amics de Berria em publiquen avui una entrevista en la qual descric la nova etapa de VilaWeb basada en la tesi que el futur de la premsa ja no es juga en el paper sinó en les pantalles: ‘Prentsaren etorkizuna ez dago paperean, pantailetan baizik.’

El mòbil, sobretot, està desplaçant a una velocitat difícil de creure l’ordinador com a suport principal d’internet i això té una enorme significació ja que amb la televisió connectada també a la xarxa aviat serà el cent per cent de la població qui tindrà accés a internet i rebrà a partir d’internet la informació. Les xarxes socials i els desenvolupaments tecnològics, com alguns que explique ací en el bloc, marquen el camí.

La gràcia és que ho explique en un diari de paper, precisament. Però és que els amics del diari basc han aconseguit fer una de les millors publicacions diàries d’Europa i ho han fet des de la modernitat més rabiosa i apostant sense esma per les tecnologies.  

Avui, passades les festes, hem reprès el projecte del Director Convidat que fa que cada dijous VilaWeb tinga un director diferent. Aquest setmana el convidat era l’escriptor Joan-Lluís Lluís.

Com tots els directors Joan-Lluís ha passat una intensa jornada de treball en la redacció que els lectors veuen ja reflectida en la pantalla, amb una atenció especial al que passa a Tunísia, amb una notícia sobre un col·lectiu de músics nord-catalans en diverses llengües que graven ara en català o amb una reflexió sobre la velocitat de les notícies i la necessitat de frenar la velocitat amb la qual traguem les notícies.

I en relació amb aquest darrer tema ha demanat si podíem posar roselles tot arreu de la pàgina. Per a ell un camp de roselles és la màxima expressió de la calma i per tant seria un bon antídot contra aquesta pressa desbocada que vivim.

Per això tot avui VilaWeb va ple de roselles entre cada placa de notícies, una experiència també gràfica interessant.

Màrius Serra va ser ahir el director convidat de VilaWeb -el darrer d’aquest any perquè la setmana vinent no n’hi haurà, per motius obvis. Va ser tan excitant com hom esperava, tot i la dificultat que va arribar un dia especialment marcat per la investidura d’Artur Mas com a president de la Generalitat i per la sentència del Suprem. 

Un dels costums que hem instaurat amb això del director convidat és anar a dinar junts al restaurant L’Havana, una fantàstica casa de bon menjar de poble que és a prop de la redacció. El seu excel·lent cambrer, dels millors que he conegut en anys, va reconèixer el Màrius i ens va explicar que fa anys una colla de literats, entre els quals ell, eren habituals de la casa. Després de les hores de tensió i feina la veritat és que va ser molt divertit i agradable compartir aquesta estona també més relaxada amb el Màrius. 

(En la foto el Màrius a L’Havana, amb la Bel Zaballa, el Josep Casulleras i el Roger Cassany. Vos recomane també el vídeo sobre el seu pas per la redacció.)

La directora convidada de VilaWeb ha estat aquesta setmana Najat El Haixmi. Va tenir un d’aquells dies moguts que a voltes tenim en VilaWeb. Primer la van visitar uns lectors il·lusionats, a migdia vam gravar un acústic amb els Lax’n’Bustos i encara a les sis van apareixen Muriel Casals i la gent d’Escola Valenciana per presentar el llibre de les trobades a l’Espai VilaWeb. A banda que era el dia de la presa de possessió del nou parlament. Així que no va parar ni un segon, pobra…

Hi ha dies a VilaWeb que són així de moguts. Són dies que ens deixen esgotats i contents alhora. Passen moltes coses i hi ha molt moviment que, en definitiva, és el que buscàvem quan vam crear aquesta redacció.

La Najat estava sorpresa, però, perquè ella està acostumada a treballar sola i tant de moviment era difícil de seguir. Va insistir, com fan la majoria dels directors, en la necessitat de no donar per sabut res del que escrivim. I va insistir molt en que els periodistes anem de bòlit i no ens n’adonem de que sovint donem per sabudes coses que els lectors han d’anar a cercar. Va proposar una solució que anirem implantant, per a fer xicotetes notes centrant els temes.

 La veritat és que l’experiment és un dels més interessants que hem fet mai. Els directors ens han anat fent aportacions molt interessants que crec que milloren el producte i que ens fan a tots més conscients encara del paper que fem. I aquesta setmana Màrius Serra…

Ahir a Viladecans es va fer la nit de Santa Llucia, dins la qual ens van lliurar el Premi Òmnium de Comunicació a VilaWeb i a TV3 pel programa ‘Adéu Espanya’.

Hi vaig expressar el meu agraïment i la voluntat de seguir treballant, ara que estem immersos en ple procés de canvi, pel periodisme de qualitat i el país.

I vaig rebre moltíssimes mostres d’afecte. Més de les que podia assumir en una nit.

Això em va fer pensar molt. La veritat és que fa molt temps que li pegue voltes a per quina raó generem tant d’afecte. I no puc sinó estar molt i molt agraït.

Tinc la sensació que som molt estimats. És evident que no per tothom però ni Mandela ho és per tothom, eixes coses no passen. Però sí per una quantitat enorme de gent, coneguda i anònima, que quan ens passen coses com aquest premi ens aturen, ens feliciten, ens donen les gràcies…

Som nosaltres els que hem de donar els gràcies. I jo ho faig. Un diari no és res sense els lectors, en això el Montanelli era obsessiu. Un diari són els lectors, ells en són els amos finals del seu destí. I per això la faena que nosaltres fem només es justifica perquè hi ha una enorme quantitat de persones que ens lligen i que s’hi senten reflexats. Això deu passar amb tots els diaris.

Però en el nostre cas hi ha també un agraïment que m’emociona. La gent és molt amable amb nosaltres. A voltes pense que massa. És extraordinàriament afable, carinyosa i això em fascina i em fa molt feliç.

Treballem molt, a voltes pense que és difícil explicar quant i com treballem. Però rebem molt també de vosaltres. I també m’és difícil explicar quant i com rebem.

Només volia compartir-ho. Compartir aquest sentiment que fa temps que experimente. I renovar les gràcies a tots.

Dissabte de feina. Avui hem tingut tot el dia una trobada de les edicions locals de VilaWeb. Hem repassat un munt de temes i hem acabat, com és la tradició amb un dinar de llarga sobretaula.

Les edicions locals van ser una de les apostes més encertades de VilaWeb, en el ja llunyà 1997. Han passat molts anys i molta aigua des d’aleshores i és evident que el projecte s’ha de reformular, vist com ha canviat la informació i vist com ha canviat de forma especial la informació local.

D’ací neix la feina que estem fent els darrers mesos virtualment i que avui s’ha concretat en una trobada presencial.

Perquè malgrat els anys que han passat això sí que sembla inevitable i per anys que ho siga. Trobar-nos en carn i ossos, com si diguérem, segueix sent la forma més eficaç de posar fil a l’agulla. Malgrat tot, fins i tot malgrat el twitter.

Avui Marti Dominguez ha estat el director convidat de VilaWeb.

La seua petjada fonamental són aquestes Opinions Contundents, un nou format d’opinió que ha tingut una gran rebuda i que supose que seguirem cultivant. Es tracta d’afegir opinions d’una forma molt destacada a VilaWeb, puntejant els temes dels dia i aportant una visió de qualitat. Opinions fetes a l’instant sobre un tema que està passant ara mateix.

Així avui, per exemple, l’Oriol Bohigas opinava sobre la crisi del PSC, el propi Martí sobre l’embolat aquest creat per la NASA i la vida extraterrestre, Joan Becat sobre el corredor mediterrani i Jaume Terrades sobre la crisi econòmica i la mediambiental. 

A VilaWeb la discussió sobre com entrar l’opinió ve de lluny. Fer informació i poca opinió ha estat un dels nostres trets característics aquests anys, en bona part per diferenciar-nos de molts digitals que només són d’opinió. Però potser hem tibat massa de la corda i hauríem de trobar la manera d’entrar de forma agradable i interessant més opinió també a les pàgines del diari.

Pels correus que he rebut i els comentaris de la gent l’experiment d’avui, proposat pel Martí, ha agradat molt i podria ser una via nova per a fer-ho. Ho estudiarem…

Seguim amb el programa de directors convidats. Avui la direcció de VilaWeb ha quedat en mans de Simona Levi, una artista molt coneguda també per la seua implicació en temes de cultura lliure i molt particulament en la lluita contra la SGAE.

Aquest matí ha dirigit la reunió de direcció orientant el diari cap a temes de cultura lliure i regeneració democràtica. Una gran aportació dels directors convidats són els contactes que aporten i la visió particular dels fets. En el seu cas, per exemple, ens ha explicat la votació de dissabte a Islàndia per a crear una assemblea popular que canviarà la constitució i ens ha passat el contacte de Smári McCarthy, amb el qual el Martí Crespo ha parlat per telèfon.

També ha proposat que interroguem els partits sobre la seua posició final en el cas de la Llei Sinde, treball en el qual ella mateix s’ha implicat ajudant la Bel Zaballa en les trucades i en la redacció final del tema.

Com fem sempre que hi ha un director convidat els seus temes es mantindran demà en una placa especial de VilaWeb. 

Avui hem estrenat un nou projecte. Vinculat a la celebració dels quinze anys de VilaWeb en les pròximes setmanes hi haurà un dia, generalment els dijous, en el qual el director de VilaWeb no seré jo sinó una sèrie de directors convidats.

Avui acabem de començar amb Xavi Sarrià. Xavi ha arribat cap a les deu i ha fet la primera reunió del matí amb els redactors, repartint temes i proposant-ne de nous. Com és lògic ha incidit en temes de cultura però també en una manifestació d’estudiants que es fa avui al migdia a València i sobretot en fer una prèvia de la manifestació de demà que l’extrema dreta vol fer a Benimaclet, centrada però en la resistència veinal a la mateixa.

Al llarg del dia anirem veient el seu impacte sobre la portada, que espere que a última hora de la nit siga ben notable.

Per què fem això?

És una idea que no és massa estranya als mitjans anglosaxons, de fet ahir mateix The Independent tenia Elton John (ja és casualitat!) de director convidat. En el nostre cas i prou d’acord amb el que pensen ells hi ha dues raons clares. Per una banda portar persones a la redacció que ens interessen per temes diversos i fer entrar una mirada neta al diari, un panorama diferent al que oferim cada dia. D’alguna manera és fer un diari d’autor.

Crec que això pot resultar interessant per als lectors també. Els directors ens sorprendran a tots amb els temes que proposen, d’això n’estic segur. I per tant trencaran la rutina de lectura, aquesta certa previsibilitat que tots els diaris tenim de forma inevitable.

I finalment estic segur, i això ja ho he vist fa uns minuts, que la redacció també s’ho passarà bé. El director convidat els posa en tensió i els obliga a trencar esquemes i a treballar d’una manera diferent de la qual segur que aprendrem coses tots junts.

Com és lògic ell s’ha posat al despatx del director i jo sec en una taula de redactor, cosa que és un gran i enorme plaer per a mi…

(En la fotografia Xavi Sarrià dirigint la reunió de redacció)

A darrere de la meua taula tinc emmarcat aquest paper. No saps mai perquè guardes les coses. Aquest el podia haver tirat però me’l vaig guardar i amb el pas dels anys ha guanyat un enorme valor sentimental per a mi.

Són les instruccions per a posar en els servidors de Demon, a Londres, la primera versió de VilaWeb. En aquell moment només hi havia Servicom a Barcelona que oferia un servidor per a penjar webs però el seu preu era prohibitiu. Un dels meus primers grans descobriments va ser entendre que no calia tenir el servidor al teu país. Demon, aleshores un dels incipients grans servidors mundials, tenia la seu a Londres i ens oferia un preu molt barat així que vam optar per ell.

Jo sabia fer la pàgina en html però no sabia com transmetre-la a Londres via FTP i Telnet, que per a mi eren coses raríssimes. Així que m’apuntava literalment tot el que havia de fer i ho seguia pas a pas sense entendre res del que estava fent. Amb els anys ja vaig saber que allò era UNIX i que dir gunzip volia dir que descomprimira l’arxiu. Aleshores però era tan ignorant que canviava la web sencera per canviar una paraula. No sabia que podia pujar arxius separats. Clar que mirat al revés vaig aprendre tantes i tantes coses…
 

Ahir se’ns va concedir a VilaWeb el Premi Pompeu Fabra, que atorga la Secretaria de Política Lingüística de la Generalitat de dalt. Com sempre és un honor del qual estem profundament agraïts. Ací podeu veure un vídeo de l’acte.

Va ser especialment agradable compartir el premi i un sopar posterior amb persones i institucions que valore de forma especial. alguns d’ells des de fa dècades. L’occità Pèire Bèc va ser el primer guardonat amb el Premi Robèrt Lafont que distingeix el treball en favor de l’occità. I Moritz, l’impagable Albert Jané, Cèlia Angulo i el traductor de tants llibres catalans al francès Bernard Lesfargues van compartir amb nosaltres el premi que porta el nom de l’home que va endreçar i modernitzar la llengua. 

Vam gaudir d’una nit on especialment al sopar els ecos de la llengua occitana es barrejaven amb els nostres accents de forma tant natural com interessant.

Avui el president del govern espanyol ha fet una reforma molt a fons del seu govern. I al’hora d’explicar-lo ens ha semblat que era imprescindible anar més enllà de l’estricta informació. Per això hem creat un gràfic on donem les principals claus per a interpretar la realitat dels canvis.

El diàleg entre la informació pura i la interpretació sempre és complicat en el periodisme. Normalment, no sempre però, s’aconsegueix distingir entre informació i opinió. En el nostre cas fins i tot ho fem gràficament ja que hi ha el tramat de color taronja que emmarca l’editorial i els blocs i els distingeix de la resta del diari.

Davant els fets d’avui, però, hem optat per usar un gràfic com a mòdul a partir del qual posar el context. No és ben bé opinió però tampoc no és informació pura. Ja ho havíem fet en alguna altra ocasió abans i crec que és una bona via de futur. Afegir informació de context usant gràfics com a elements que els separa de la informació pura i dura.