Mails per a Hipàtia

Dissabte, avui fa una setmana, em van convidar a un acte de commemoració dels 25 anys de l’Acció dels Cristians contra la Tortura. No en sóc de cristià però respecte profundament la religió i encara més aquells que troben en la fe la força per a alçar-se contra la injustícia. I crec que les organitzacions, els grups i associacions que treballen 25 anys seguits mereixen ser reconeguts. Per tant vaig acceptar l’encàrrec.

A la taula érem amb l’Emili Chalaux, el jutge Santiago Vidal, l’advocadessa Gemma Calvet i el professor Jon Mirena Landa. Va ser un debat llarg però interessant, davant d’un auditori especialment motivat i molt amable i atent.

Quan va ser l’hora de les preguntes i els comentaris es va alçar un mossèn ortodox de Girona, el Pare Jaume, i una nena, l’Anano per parlar del cas del David Bakradze, els maltractaments al Centre d’Internament d’Estrangers de Zona Franca i la més que possible expulsió que és a punt de patir. Sobretot la xiqueta em va impressionar. El seu testimoni, serè però a trenc de plor em va colpir.

Així que només acabar l’acte els vaig demanar per parlar. Vam improvisar una reunió en la mateixa sala fins que ens van treure i vam acabar anant a la redacció, que és a prop. Vaig estar una hora llarga amb ells, amb la dona del David i amb un altre company d’ells, escoltant-los, intentant treure l’entrellat del que explicaven.

No era fàcil perquè les paraules els eixien a glops i em deien massa coses i massa ràpid però a poc a poc vaig poder anar reconstruint la història, que en definitiva vaig explicar en aquest article publicat diumenge. No conec al David. És una persona que ha robat i que no té una història precisament exemplar. Però la seua filla de dotze anys és un exemple per a tots. Em va impressionar i vaig decidir que no podia passar de puntetes sobre això.

Perquè? Sobretot perquè de tot el que em van explicar vaig entendre que aquella família era objecte d’una notable injustícia. Però especialment perquè a través dels seus ulls he descobert en el context adequat aquesta monstruositat que són els Centres d’Internament d’Estrangers, un limbo jurídic que vaig qualificar de Guantànamo en aquest editorial.

A VilaWeb ja n’havíem parlat, és clar. Havíem explicat què passa allà, havíem publicat denúncies dels diversos casos de maltractament, fins i tot de mort, que hi tenen lloc, que hi han tingut lloc. Però no és el mateix parlar-ne fredament que haver de mirar a la cara una família angoixada i desesperada. I el periodisme m’ho permet això: acostar-me a les coses amb ulls humans.

Des de dissabte el CIE de Zona Franca és una preocupació obsessiva per a mi. No puc estar tranquil sapiguent que hi ha maltractes, que no hi ha vigilància penitenciària, que el Síndic de Greuges està indignat i encès perquè no el deixen entrar. Però sobretot no puc estar tranquil perquè veig en el meu cervell constantment les cares de la dona i la filla d’aquest home i imagine el dolor que estan sentint.

No ho sé si es podrà evitar la seua expulsió però sé que jo estic obligat, com a ciutadà i com a professional, a denunciar aquest procés i aquest instrument, la situació que una família està vivint. I done gràcies d’haver triat el periodisme com a ofici perquè això em permet dedicar hores i experiència a aclarir la foscor que envolta aquest camp de concentració.

Especialment perquè ser director de VilaWeb, que és un gran privilegi, em permet posar aquest tema en una certa agenda social, limitada però important. Encara que als meus lectors no els interesse. De fet m’he mirat els números i aquestes qüestions sé que no interessen als meus lectors. Fins i tot he hagut d’enfrontar-me a un parell d’ells que em demanaven perquè defense un lladre, sense adonar-se’n que en realitat els estic defensant a ells, a la societat sencera. Ho he fet convençut del que faig i disposat a que la meua actitud tinga les conseqüències que haja de tenir. Sempre he dit el que pense i el dia que no em veja amb cor de seguir-ho fent espere tindré el cap prou clar com per a plegar. I si el que pense no agrada als meus lectors mala sort. No he tingut mai por de perdre’n un per dir el que pense. El que em fa por és perdre’m a mi mateix..

Sovint he explicat que el periodisme no ha de fer seguidisme del que volen els lectors. Que cal escoltar-los i molt però que no cal fer seguidisme fins a l’extrem de donar-los només allò que volen. Els meus mestres m’han ensenyat que el periodisme ha de ser incòmode i en aquest tema he vist que ho som. I això em fa sentir-me motivat. No per portar la contrària, que això seria estúpid i infantil. Sinó perquè veig en la meua feina la possibilitat concreta, limitada però molt concreta, de que alguns lectors obrin els ulls a una realitat mig amagada. Potser a la majoria tant els hi fa però només que uns quants lectors de VilaWeb entenguen el que està passant ja justifica de sobres el meu treball, els meus nervis, la ràbia que em trague i l’esforç d’una redacció fantàstica.

Per a mi aquest és el millor ofici del món -supose que això li passa a tothom amb el seu. Per a mi ho és perquè em permet viure situacions que no viuria altrament. Parlar amb gent amb la qual no creuaria ni una paraula, segurament. Aprendre el que els passa en les seues vides. M’agrada ser periodista perquè el meu treball em fa sentir-me part de la societat i no només individu. I fins i tot quan els temes són amargs, com aquest, aquesta sensació em fa tenir allà al final una punteta de felicitat que és el que em fa seguir treballant un dia més. Ni que siga un de més…

Els amics de Presència m’han demanat un article per a la revista que es reparteix avui amb diversos diaris, sobre la crisi dels mitjans. L’he titulat ‘Adéu al paper’. Diu això: 

Diu Manuel Castells, autoritat indiscutible en la matèria, que quan hagen mort tots aquells que avui tenen cinquanta anys la premsa escrita serà història. El sociòleg no parla mai d’oïdes i basa la seua opinió en una notable acumulació de dades estadístiques. Amb el respecte que li dec discreparé: a finals d’aquesta dècada dos fenòmens que han marcat i conformat la comunicació de masses en el segle XX seran simplement irrellevants: la premsa escrita i els canals de televisió.?

Hi ha qui creu que això no passarà, tot argumentant que fa massa anys que se’n sent a parlar. És cert: fa temps que n’anem parlant però el fenomen s’ha accelerat de forma extraordinària els darrers temps, sobretot per causa de dos vectors relativament nous però d’un impacte sense igual: les xarxes socials i els telèfons mòbils.

Per això i òbviament també per causa de la crisi econòmica. Al nostre país han desaparegut recentment dos diaris, ADN i Público, un de gratuït i un de pagament, tots dos vinculats a grans corporacions. No és cap anècdota. Ho han fet també grans noms del periodisme europeu com France Soir o La Tribune a França. I més o menys per tot arreu hi ha capçaleres que tanquen, com Urban a Dinamarca o Het Volk a Flandes. Als quaranta grans mercats metropolitans dels Estats Units n’han desaparegut vint-i-dues, algunes d’elles d’un prestigi enorme com el Christian Science Monitor de Boston o d’una tirada imponent com el Seattle Post-Intelligencer. En total als Estats Units ja han tancat més de dos-cents dels diaris que hi havia el 2009.

No cal insistir massa en les dades però, perquè l’angoixant situació de la premsa escrita és de domini públic. Fins i tot entre els lectors de diaris, com els qui llegeixen aquest mateix article. Tothom sap que la situació és insostenible i que cal fer un pas endavant: que el diari en paper passe a ser secundari, una espècie de producte per a minories mentre les edicions digitals creixen i guanyen espai.

Però, i ací hi ha una clau del problema, l’economia de les edicions digitals i l’economia de les edicions en paper no tenen res a veure. Per cada set euros que els diaris en paper han deixat d’ingressar a Europa en conceptes de venda o publicitat tot just si les seues edicions digitals n’han aconseguit un de nou. I així la transició es fa molt difícil. Més encara quan les empreses periodístiques tradicionals han de fer front a dues competicions, una amb les noves empreses periodístiques ja només digitals i una altra amb les xarxes socials.

Les xarxes socials, avui bàsicament Facebook i Twitter, són el canvi més gran. Avui ja hi ha més gent que consumeix informació a través d’aquestes xarxes que no a través dels mitjans, escrits, audiovisuals o digitals –tots. Més encara: i a l’inrevés tots els mitjans reben avui la majoria de les seues visites a internet procedents sobretot de Facebook.

És cert que Facebook o Twitter, sense els continguts originats pels mitjans, ni de bon tros serien el mateix. En l’interessant film Page One, que retrata un any recent de la vida del New York Times, hi ha una aclamada escena on un dels periodistes veterans retalla les notícies que originalment provenen d’un mitjà tradicional en la versió web d’una pàgina tipus xarxa social. I aquesta perd pràcticament tot el seu interès.

Això és així. Però quina és l’alternativa? Els diaris que han optat per tancar la seua web esdevenen socialment inexistents perquè la gent no pot passar-se els enllaços d’una banda a l’altra. I ja no és possible fer marxa enrere: el nombre de gent que té com a primera font informativa internet creix i creix.

Ho deixen clar les xifres de la darrera onada del Baròmetre de la Comunicació i la Cultura que situen el nombre d’internautes del Principat en tres milions i mig, dels quals el 51,2% consumeixen informació i notícies de forma regular.

I això amb una bomba esclatant a poc a poc en les butxaques dels lectors. Que són els telèfons mòbils. Des de la presentació, encara no fa cinc anys, del primer iPhone, els anomenats «telèfons intel·ligents» han esdevingut ràpidament una mena de quiosc portàtil. Cada vegada més el telèfon és el centre des d’on consultar el Twitter, interactuar amb el Facebook, usar les apps dels diaris o fins i tot navegar pel web.

I això amb uns telèfons encara primaris. L’aparició de pantalles flexibles o de nous materials com el grafè permetran en els pròxims anys que apareguen telèfons que es podran desplegar fins a tenir la mida d’una revista i que tot seguit podrem plegar en la butxaca. Això els convertirà en una plataforma impossible de batre. Amb un factor clau afegit: els telèfons els té el cent per cent de la població. Poca broma.

 

La meua conferència per al CAC de fa unes setmanes. Hi ha una remor de fons molesta però supose que a algú vos interessarà…

 

Els dibuixants dels diaris solen ser els millors editorialistes. En una imatge ho han de dir tot, així que no perden temps i van directe al gra. Ara m’he trobat precisament en un diari escrit portugués aquest dibuix que fa un resum a la perfecció de la crisi de la premsa escrita, un veritable final: ‘Mira pare! és un dinosaure…’

Avui hem fet a VilaWeb una edició especial sobre la vaga. Per a això tal i com és tradició en aquesta casa i ho era en temps de la república entre els diaris del nostre país totes les informacions elaborades avui feien referència a la mobilització.

El que no ens esperàvem és el record que ens ha arribat a última hora de la nit quan els mossos han carregat al carrer Ferlandina, en la mateixa porta de la redacció. Hem eixit i hem replegat unes quantes pilotes de les que acabaven de disparar, que passaran a formar part del nostre xicotet museu particular. 

Els dimarts després de sopar i si no hi ha futbol vaig a Catalunya Ràdio a participar en l’amable timba informativa que Joan Barril organitza al seu ‘Cafè de la República’. I avui el Joan m’ha sorprès començant el debat fent una referència al meu lamentable error d’avui donant per certa la falsa notícia de la mort de Fidel Castro.M’ha sobtat, però, el precedent que ha posat sobre la taula i amb el ‘fair play’ del qual m’ha comparat amb molta indulgència. El Joan ha explicat que una vegada Le Monde va publicar a portada la mort de Monica Vitti, que no havia mort. Simplement els van enganyar com avui m’han enganyat a mi. Això passava el 1988 i el director del diari parisenc va reaccionar anant a Itàlia fins a la casa de l’actriu preferida d’Antonioni amb un gran ram de roses a la mà. I li va demanar perdó, tot pregant-li que acceptarà aquelles flores roges, tant com enrogides tenia ell les galtes de la vergonya per haver-se equivocat.

Jo també he rectificat en públic i he demanat immediatament perdó als lectors tot i que com és fàcil d’imaginar no li he dut roses roges a Fidel.

(Per cert que el director de Le Monde en aquella época era André Fontaine, un periodista de qui he de confessar que recorde més els seus llibres, en té un de magnífic sobre la detente com a precedent de la guerra freda, que no la forma en que dirigia el paper parisenc.)

En el meu text de contricció ja he explicat bàsicament el que ha passat però per si hi ha algú que ho considera interessant miraré de recapitular-ho.

La primera pista de l’afer me l’ha donat un altre periodista que tenia a la vora mentre era a Sant Cugat, participant en les jornades del CAC, un amic el criteri periodístic del qual respecte des de fa molts anys. Ho hem comentat i la meua primera reacció ha estat d’estranyesa. He pensat que era molt rar que el govern cubà haguera comunicat a la UE la mort de Castro però que encarara  més que comissaris de la UE estigueren explicant-ho al twitter. De fet la meua piulada deia ‘estrany però possible‘. I amb això no intente de cap manera treure força a l’incident.

Hauria d’haver desconfiat més del compte trampa del comissari Olli Rehn que m’ha enganyat. Però no ho he fet. Rehn és una de les persones que seguisc amb més interès de la Comissió i n’he parlat d’ell diverses vegades amb un bon amic estonià que és també amic seu. Rehn ha estat al càrrec de temes com el corredor mediterrani i sempre me l’han descrit com un home directe, franc, segur de si mateix. El cas és, però, que era tan senzill com observar que aquell era un compte molt nou. Però precisament m’han despitat els tweets anteriors que parlaven del dèficit fiscal espanyol en uns temes que podria haver usat ell.

Amb la gent que era a l’acte he comentat sorprès que si això era veritat l’escàndol diplomàtic anava a ser majúscul però també he recordat com Javier Solana es va equivocar fa unes setmanes anunciant la mort d’Ariel Sharon en el seu compte oficial de twitter, mort que no havia tingut lloc.

I ací és on vaig cometre l’error. En comptes de pensar que era millor esperar a veure què passava amb aquell afer tan rar vaig decidir que n’havíem de parlar. I vaig fer publicar una primera versió de la notícia que tot i la prudència amb que tractava el tema és clar que era un greu error que només contribuia a difondre un rumor fals, això contra el que jo he treballat i lluitat tant aquests anys. El mal ja estava fet i l’únic que he pogut fer immediatament després és demanar perdó als lectors i reconeixer sense embuts el meu error.

PS: Dit això també he de dir que ni tan sols la companyia il·lustre d’André Fontaine em consola. L’únic consol en tot cas és saber que procuraré aprendre’n…

Avui hem fet una portada especial de VilaWeb. Amb imatges de quadres d’Antoni Tàpies i fragments de textos seus. És un homenatge natural i merescut a un artista que ho ha estat tot pel país com a artista i com a ciutadà compromés.

La reacció dels lectors ha estat bona. Ens han arribat comentaris favorables i que han estimat el gest. Gràcies, De tant en tant ens agrada poder fer aquests gestos que trenquen la monotonia del dia a dia informatiu.

Alguns lectors ens han preguntat per l’orígen dels textos, La majoria són trets de textos repartits pels seus diversos llibres. En aquesta pàgina de la web de la Fundació trobareu una completa bibliografia de l’artista.

De tota manera ací teniu els textos que hem inclòs: 

‘…hem de conquerir i aprendre el més primordial: poder i saber contemplar, poder i saber concentrar-nos en allò que fem, tenir un mínim de decència i llibertat…’

‘… aleshores començava una baralla per transmetre al meu paper tota aquella atmosfera que hi havia darrere els ulls, uns contorns que em semblaven més reals que el real’

‘…l’art i la poesia assoleixen els moments culminants quan sabem involucrar-los en aquesta trama del buit i el ple de què es compon tot i que ens mostra el sentit de la Naturalesa’

‘Si jo volia que l’art fos realment l’explicació i el suport complet de l’home, ¿com no ser sensible i ignorar les lluites socials i polítiques?’

‘…l’artista cerca sempre els esquemes fonamentals, últims, les justificacions més generals de les coses, els símbols que les donen valor universal i durador’.

 

 

 

Llarga conversa amb els amics de Les Noticies, l’únic setmanari, fins aquesta setmana, en paper que s’edita en la llengua asturiana. Dic fins aquesta setmana perquè precisament la raó de la trucada és explicar que tanquen l’edició en paper i seguiran només amb la web, després de setze anys als quioscos. Ja ho explicava ahir això dels tancaments…

En qualsevol cas el panorama dels diaris digitals en llengües minoritzades arreu de l’estat entre una cosa i l’altra sembla que va animant-se molt. La cara bona del final de setmanari Les Noticies és l’aparició del nou diari digital Les Notícies, que eixamplarà l’oferta en asturià que ja oferien iniciatives com ara Asturies.com o Aurelu, entre altres. A l’Aragó Arredol s’ha consolidat ràpidament com una gran alternativa informativa en aragonés i a Galícia sembla que el gran buid deixat per Vieiros es va omplint de mica en mica amb diversos projectes entre els quals Praza Publica, que hauria d’obrir avui o demà o Dioivos.

Fa temps que en les xerrades i conferències pose Il Foglio com a exemple de la possibilitat de fer diaris de forma diferent i rendible, sense renunciar a la qualitat. És un diari petit de format, només d’opinió, centrat en la política i l’economia, de difusió molt selectiva… un diari diferent.

Per això la meua sorpresa avui ha estat trobar-me amb aquesta editorial del seu director explicant que tenen problemes greus. Bufa! si ells també van malament això és una hecatombe!

Sembla, doncs, que a Europa ha arribat el temps dels tancaments de diaris, cosa que ja passava a Amèrica fa un parell d’anys i sembla que l’onada ve forta. La setmana passada va tancar l’edició en paper La Tribune, a París. Seguia el precedent de l’històric France Soir.  A Itàlia hi ha cent diaris, cent!, en perill de mort per la retirada de les subvencions. Liberazione ha ‘supès’ indefinidament la publicació del diari. Altres com L’Unità estan fent esforços per a poder eixir un dia més i demanant als lectors que els ajuden, més o menys com està fent Público ací. A Gran Bretanya hi ha un munt de diaris regionals que han tancat. I els gratuïts estan a la baixa tots. ADN va tancar a Barcelona, per exemple. La cadena City acaba de tancar tots els seus diaris. A Dinamarca Urban també va tancar malgrat ser un dels diaris més atractius del país. Als països bàltics en cosa de mesos han tancat tots els diaris gratuïts que hi havia. A Grècia els meus amics d’Eleftherotypia han hagut de baixar traumàticament la persiana malgrat ser el diari de referència. I no han estat els únics. Al nostre país, finalment, tant La Manyana,com  el Diari de Balears i El Punt Avui és públic i notori que travessen per enormes dificultats. Hi ha més, però. I hi haurà més.

Perquè per desgràcia no sembla senzill que aquesta tendència es puga aturar. Més aviat al contrari: em sembla que aquest serà un any terrible per a la premsa escrita. Si ni Il Foglio resisteix… 

PD: Avui ha tancat també Sardegna24, el que se suposava que era el diari modern de l’illa. El darrer número diu adéu en sard: A si biri.

Presentació molt interessant de +VilaWeb ahir a Perpinyà. Em va alegrar especialment veure el nou local del Casal, al centre de la ciutat, molt ben equipat i elegant, amb un pàrquing amable al davant mateix i gratuït.

La xerrada va comptar amb la presentació sempre amable i atenta de Pere Manzanares i la presència de bons amics de molts anys i de gent nova i interessada. Una sorpresa pel que fa al nombre d’assistents i de gent que posteriorment se’n van fer membres, de les més grans de totes les presentacions que hem fet.

I l’horari! que és una gran ventaja això de començar a les 6.30… A les nou ja érem al cotxe cap avall. Una parada a sopar ràpids i cap a les onze en casa. En moltes ciutats els actes comencen cap a les vuit i acabes marxant d’allà a quarts de dotze. Civilitzats, al nord.

Rhodri ap Dyfrig ha penjat el vídeo de la meua conferència de la setmana passada a Cardiff. Agraït. El so és una mica escàs però comprensible encara. En el text on ho explica em qualifica de ‘llegenda’ del periodisme per a llengües minoritzades. Supose que m’hauria de posar content però he notat que m’han aparegut deu cabells blancs més només de llegir la seua frase. 🙂

Dijous vam inaugurar una botiga a l’edifici de la redacció, creada amb la gent de Productes de la Terra. S’hi pot trobar productes alimentaris, jocs infantils, samarretes i marxandatge, llibres, discos i un grapat de coses més. Avui ha estat el primer dissabte en ser oberta i els que n’entenen diuen que ha anat molt bé.

A alguna gent sembla que li ha sorprès aquest moviment però entra dins una lògica que cada vegada creix més arreu d’Europa: els mitjans en definitiva responen a un estil de vida i perquè no crear un lloc físic on també el pot consumir. És el que ha fet la gent de Monocle amb les seues botigues, la gent del Guardian que vol obrir una cadena de bars o la gent de la CNN amb la seua nova cadena de cafès als aeroports.

Han penjat el vídeo del debat que sobre el model de futur dels mitjans vaig fer l’altre dia a Brussel·les en el marc de l’ENJN. Vist ara me n’adone de dues coses que ja sabia: que no és bo fer-me parlar tant d’hora, sóc més aviat nocturn, i que no m’agrada parlar quan em diuen que he de matar-ho en deu minuts i que no me’n puc passar ni un. Per cert que ho vaig clavar: 9,40.

No és per tant el meu millor discurs però en qualsevol cas el contingut em sembla correcte per a explicar el que ara mateix pense sobre tot això. Llàstima que no han penjat el debat posterior a aquestes intervencions de deu minuts que vam fer tots.