El diari Ara va obrir la portada d’ahir diumenge amb un espectacular titular segons el qual ‘la CIA a l’ombra’ vigila l’independentisme català i considera probable que aviat el Principat no siga part d’Espanya. La portada era bona però el contingut és un exemple clar de com estem funcionant tots plegats. Amb algun detall per a mi surrealista i divertit.
Al mes de març ja va eixir el tema. Wikileaks va filtrar uns quants milions de correus de l’empresa Stratfor. Stratfor és un servei d’anàlisi polític, a mig camí entre el periodisme i la consultoria. Fa anys que estic subscrit al seu correu i rep les seues anàlisis. Com en tots aquests serveis un dia és millor que l’altre però en general ajuden a entendre per on es mou el món. Em vaig apuntar a Stratfor perquè un dels seus directors és Robert Kaplan, un dels grans periodistes d’internacional dels Estats Units, amb el qual discrepe sovint però al qual cal llegir, sens dubte.
Quan Wikileaks va filtrar aquests correus, que és al cap i a la fi com si filtrarà els correus que la redacció de VilaWeb ens passem entre nosaltres, a mi em va estranyar molt. Stratfor és una empresa privada sense poder polític de cap classe més enllà de la influència com a consultoria o mitjà. Però vaig entendre que formava part d’una estratègia de mantenir-se vius. Wikileaks primer va fer filtracions enormement importants de temes de l’exèrcit dels Estats Units (que són per les que volen acaçar Julian Assange), més tard va fer una filtració interessant de paper interns de la diplomàcia americana (però que a diferència de l’anterior no afectava greument res) i després es va quedar seca. I aleshores va filtrar el que tenia a mà: algú va copiar els correus de Stratfor i els va passar a Wikileaks.
Wikileaks va intentar posar-hi picant definit Stratfor com ‘la CIA en l’ombra’, un apel·latiu ridícul però que ha fet fortuna. No sé com Stratfor pot ser la CIA a l’ombra si tots els seus membres són ben coneguts, escriuen llibres, fan conferències i apareixen a les televisions! Aleshores ja vam publicar a VilaWeb un article en el qual treiem ferro al tema. I va ser aleshores també quan els grans diaris que donaven suport a Wikileaks se’n van retirar. Lògicament perquè sabien que allò no era això que Wikileaks deia.
El cas és que ahir diumenge el tema, i la definició de ‘CIA a l’ombra’ van renàixer de la mà del bon amic Enric Borràs a l’Ara. Cadascú ven diaris com vol i la maniobra supose que els va eixir bé -fins i tot TV3 els va dedicar un tema. Però ni Stratfor és la ‘CIA a l’ombra’ ni la filtració té cap més importància que els comentaris dels redactors d’una publicació americana.
Me’ls vaig llegir, és clar, els cables de Stratfor. I ací la cosa ja va prendre una dimensió surrealista quan vaig comprovar que la seua anàlisi sobre la sentència del Constitucional en realitat era …meua. Efectivament en aquest correu una de les seues analistes fa un repàs de la situació que em sonava molt. Tant que no em va sorprendre llegir la darrera frase quan aclareix que les dades provenen d’aquest article de VilaWeb. Ella diu: ‘Here is an article with all the changes (in Catalan, but good to keep as it has ALL the details’).
Amb la qual cosa ara va i resulta que a Catalunya molta gent està llegint una ‘opinió de la CIA a l’ombra’ que es pensen que ha estat elaborada per una colla d’assenyats espies internacionals treballant fonts ocultes i que en realitat la vaig fer (bàsicament) jo mateix.
Com que no és la primer vegada que passa, crec que l’afer val per a definir, i desmitificar, com circula la informació planetària. La cosa és que del meu ordinador ix un text, que el llegeix una senyora americana, que el transcriu per al debat intern del seu mitjà, correu que es filtra a wikileaks, que wikileaks diu que l’ha fet una ‘CIA a l’ombra’ i que acaba tenint honors de portada en un diari d’ací, amb la conseqüència que el país queda convençut que això representa l’opinió de la primera potència mundial i que els Estats Units pensa el que al final jo pense, però sense que la gent sàpiga que en realitat ho pense jo. Bufa!
Insistisc en que això passa molt sovint, ep. Fa mesos ja en vaig parlar d’un cas semblant. Arran les filtracions de Wikileaks amb textos de les ambaixades va haver-hi molt d’enrenou sobre un cable que afirmava que Barcelona era una mena de centre mundial de la Jihad. El cable en qüestió el vaig associar ràpidament a un article de l’amic Martín de Pozuelo a La Vanguardia i així ho vam comentar per antena tots dos en aquest programa de TV3. I tanmateix per a la majoria del país ha quedat no que l’Eduardo va escriure un tema que el cònsul va trobar interessant i va enviar al seu país copiat sinó que el consulat americà a Barcelona certifica després d’una enorme investigació que som un centre mundial de la Jihad.
En aquests dos casos com que els involuntaris protagonistes som a mà podem treure l’entrellat. Però vist això amb quins peus més que de plom hem d’anar quan parlem de Síria o de Veneçuela, de l’Strauss-Khan o de Juan Carlos?
La veritat és que hi ha dies, com avui, atabalat davant la dimensió global que prenen les coses, que realment em sent molt vell i no sé si té cap sentit seguir fent la feina que faig, vist com de malament treballem tots plegats i com de difícil és posar llum enmig de la caverna. O com de fàcil és apagar la poca que queda.
