Mails per a Hipàtia · El bloc personal de Vicent Partal

Dissabte, avui fa una setmana, em van convidar a un acte de commemoració dels 25 anys de l’Acció dels Cristians contra la Tortura. No en sóc de cristià però respecte profundament la religió i encara més aquells que troben en la fe la força per a alçar-se contra la injustícia. I crec que les organitzacions, els grups i associacions que treballen 25 anys seguits mereixen ser reconeguts. Per tant vaig acceptar l’encàrrec.

A la taula érem amb l’Emili Chalaux, el jutge Santiago Vidal, l’advocadessa Gemma Calvet i el professor Jon Mirena Landa. Va ser un debat llarg però interessant, davant d’un auditori especialment motivat i molt amable i atent.

Quan va ser l’hora de les preguntes i els comentaris es va alçar un mossèn ortodox de Girona, el Pare Jaume, i una nena, l’Anano per parlar del cas del David Bakradze, els maltractaments al Centre d’Internament d’Estrangers de Zona Franca i la més que possible expulsió que és a punt de patir. Sobretot la xiqueta em va impressionar. El seu testimoni, serè però a trenc de plor em va colpir.

Així que només acabar l’acte els vaig demanar per parlar. Vam improvisar una reunió en la mateixa sala fins que ens van treure i vam acabar anant a la redacció, que és a prop. Vaig estar una hora llarga amb ells, amb la dona del David i amb un altre company d’ells, escoltant-los, intentant treure l’entrellat del que explicaven.

No era fàcil perquè les paraules els eixien a glops i em deien massa coses i massa ràpid però a poc a poc vaig poder anar reconstruint la història, que en definitiva vaig explicar en aquest article publicat diumenge. No conec al David. És una persona que ha robat i que no té una història precisament exemplar. Però la seua filla de dotze anys és un exemple per a tots. Em va impressionar i vaig decidir que no podia passar de puntetes sobre això.

Perquè? Sobretot perquè de tot el que em van explicar vaig entendre que aquella família era objecte d’una notable injustícia. Però especialment perquè a través dels seus ulls he descobert en el context adequat aquesta monstruositat que són els Centres d’Internament d’Estrangers, un limbo jurídic que vaig qualificar de Guantànamo en aquest editorial.

A VilaWeb ja n’havíem parlat, és clar. Havíem explicat què passa allà, havíem publicat denúncies dels diversos casos de maltractament, fins i tot de mort, que hi tenen lloc, que hi han tingut lloc. Però no és el mateix parlar-ne fredament que haver de mirar a la cara una família angoixada i desesperada. I el periodisme m’ho permet això: acostar-me a les coses amb ulls humans.

Des de dissabte el CIE de Zona Franca és una preocupació obsessiva per a mi. No puc estar tranquil sapiguent que hi ha maltractes, que no hi ha vigilància penitenciària, que el Síndic de Greuges està indignat i encès perquè no el deixen entrar. Però sobretot no puc estar tranquil perquè veig en el meu cervell constantment les cares de la dona i la filla d’aquest home i imagine el dolor que estan sentint.

No ho sé si es podrà evitar la seua expulsió però sé que jo estic obligat, com a ciutadà i com a professional, a denunciar aquest procés i aquest instrument, la situació que una família està vivint. I done gràcies d’haver triat el periodisme com a ofici perquè això em permet dedicar hores i experiència a aclarir la foscor que envolta aquest camp de concentració.

Especialment perquè ser director de VilaWeb, que és un gran privilegi, em permet posar aquest tema en una certa agenda social, limitada però important. Encara que als meus lectors no els interesse. De fet m’he mirat els números i aquestes qüestions sé que no interessen als meus lectors. Fins i tot he hagut d’enfrontar-me a un parell d’ells que em demanaven perquè defense un lladre, sense adonar-se’n que en realitat els estic defensant a ells, a la societat sencera. Ho he fet convençut del que faig i disposat a que la meua actitud tinga les conseqüències que haja de tenir. Sempre he dit el que pense i el dia que no em veja amb cor de seguir-ho fent espere tindré el cap prou clar com per a plegar. I si el que pense no agrada als meus lectors mala sort. No he tingut mai por de perdre’n un per dir el que pense. El que em fa por és perdre’m a mi mateix..

Sovint he explicat que el periodisme no ha de fer seguidisme del que volen els lectors. Que cal escoltar-los i molt però que no cal fer seguidisme fins a l’extrem de donar-los només allò que volen. Els meus mestres m’han ensenyat que el periodisme ha de ser incòmode i en aquest tema he vist que ho som. I això em fa sentir-me motivat. No per portar la contrària, que això seria estúpid i infantil. Sinó perquè veig en la meua feina la possibilitat concreta, limitada però molt concreta, de que alguns lectors obrin els ulls a una realitat mig amagada. Potser a la majoria tant els hi fa però només que uns quants lectors de VilaWeb entenguen el que està passant ja justifica de sobres el meu treball, els meus nervis, la ràbia que em trague i l’esforç d’una redacció fantàstica.

Per a mi aquest és el millor ofici del món -supose que això li passa a tothom amb el seu. Per a mi ho és perquè em permet viure situacions que no viuria altrament. Parlar amb gent amb la qual no creuaria ni una paraula, segurament. Aprendre el que els passa en les seues vides. M’agrada ser periodista perquè el meu treball em fa sentir-me part de la societat i no només individu. I fins i tot quan els temes són amargs, com aquest, aquesta sensació em fa tenir allà al final una punteta de felicitat que és el que em fa seguir treballant un dia més. Ni que siga un de més…