Editorial de mínims, deia algú ahir. Jo hi he llegit un editorial de màxims. Sí, editorial de mínims en els continguts: cap ombra de sobiranisme. Però és un editorial de màxims en el to. L’editorial reflexa al màxim el to de la dignitat. Ni rastre de servilisme. D’aquell que hem gastat massa vegades. En cap
Senyors diputats, Bon dia. M’agradaria fer-los arribar una petició: si us plau, obrin les llistes dels candidats al Parlament. El més possible. No hi busquin excuses. Ara vostès estan redactant una llei electoral on a més d’estar-hi implicades les quotes de poder de cada partit, també s’hi dirimeix la nostra, de quota de poder, la del
Contracte de transparència. Sona bé. Montilla, emocionat, així ho destaca la premsa, anuncia un “compromís d’exemplaritat dels socialistes amb l’objectiu de reforçar la transparència”. Sona bé, massa i tot perquè no m’assaltin les suspicàcies. Així s’explica en la web del PSC. El Sr.Montilla, “a més, ha concretat també que al Partit dels Socialistes de Catalunya
Cal veure, gairebé com una obligació, el Mikimoto i els Afers Exteriors de TV3. És una obligació que tenim el país. És aire fresc, obrir la finestra, davant l’empastifada permanent que expliquem cada matí, del que ens està passant a Catalunya. Per veure que el meu país és petit, però la nació és gran.
L’espai polític està sacsejat. Els casos de corrupció recent han esquitxat en grau diferent cinc polítics amb pedigrí. N’hi ha hagut prou perquè tot l’estament se senti afectat i ens atabali amb contundents declaracions. L’escenari públic bull. Reaccions. Primera, la que estem sentint clamorosament: Jo no aniré a votar. Segona, aprofitar l’atenció que tothom posa
Deixem els antivirals. El que ens cal és un antídot. Un antídot contra la histèria col.lectiva. Aquest antídot s’anomena humor i el seu germà menor és l’anècdota. Convertir aquesta passa (pandèmia?) en material humorístic o anecdòtic ens tonificarà el múscul emotiu i l’enfortirà enfront de l’estupidesa global. Som-hi, doncs. La grip A no és pas
Que bé que s’hi està en aquestes places de poble de França! Semblants a les nostres. Només que allà un o dos arbres de generosa brancada són suficients per regalar-nos fresca verda i relaxant. A sota s’hi recull la remor humana de vilatans i visitants que omplen les terrasses. Doncs, allà vàrem trobar una “formule”
Allez, Allez! La primera vegada que vaig sentir aquesta expressió francesa jo era força petit. Un familiar que havia fugit de la fúria dels feixistes el 39 i havia retornat m’explicava que, en passar la frontera, els gendarmes no paraven de manar-los pressa dient “Allez, allez!”. La gentada era enorme, com tots sabem, i calia
Salvador Cot és un encertat comentarista polític. Agut, sempre percep algun replec de la situació que a la majoria ens havia passat desapercebut. En l’article d’abans d’ahir, Oblidant l’Estatut, destaca que la negociació del finançament no ha seguit cap model estatutari sinó el més tradicional del peix al cove, utilitzat ara pel tripartit com abans ho
Segueix la pirotècnia mediàtica. Llumenetes de confusió entorn al nou finançament. El seny ha convertit en mesells als actors dels mitjans generals. David González, Gabancho, l’editorial de l’Avui i sobre tot el Periódico borden contra els que se sumen a “l’aplaudiment” general. Crucifiquen Laporta i ovacionen els sindicats d’obediència estatal. Concedeixen arbitràriament el certificat de “Societat
N’hi ha que demanen seny. Afirmen que el nou finançament suposa un pas endavant i un pas molt gran. Que no cal demanar la lluna. Un pas endavant? Home, faltaria sinó! Que tot el guany sigui no haver anat enrere, amb ben poca cosa s’acontenten alguns! Vaja quina manera de no-pensar o de pensar… malament!
Aquest finançament pràcticament només servirà per pagar deutes i dubto que siguin tots. Ni ens acostarà a resoldre el dèficit fiscal ni ens garantirà retornar a l’ordinalitat perduda després de tants anys de solidaritat forçada (oximoron). No em digueu pessimista ni negatiu. La realitat no és pessimista ni optimista, ni negativa ni positiva. I jo
Vaig estar a punt de no escriure l’últim post. Que ningú no es pensés que m’afegia a l’onada antiCarod que la dreta atia de forma sistemàtica. No m’hi trobaran pas. Repasseu el post i us reto a descobrir-hi la més petita malvolença personal i partidista. Ni que us hi ajudés el mateix Poirot! El meu
Comptes clars, diu Carod en un article de fa dos dies. Comptes tardans, afegiria jo. Carod, sí senyor, és molt clar. Amb quatre dades molt concretes assenyala els cops que amb precisió mortal els tisoraires Mas-Zapatero van assestar a l’estatut del Parlament per convertir-lo en l’estatut parrac actual. O com diu Carod, un estatut desproveït
Ens vàrem veure les cares i vàrem copsar el gest. Érem els blocaires de Vilaweb aplegats a la renovada matriu d’aquest projecte que segueix expandint-se. Gràcies als blocs, Vilaweb s’ha convertit en una gran família de gent que comparteix sensibilitats i informació. I és el gest el que acaba de perfilar la sensibilitat que es