BioSofia
Cercant la saviesa de l'art de viure
L’espai polític està sacsejat. Els casos de corrupció recent han esquitxat en grau diferent cinc polítics amb pedigrí. N’hi ha hagut prou perquè tot l’estament se senti afectat i ens atabali amb contundents declaracions. L’escenari públic bull.
Reaccions. Primera, la que estem sentint clamorosament: Jo no aniré a votar. Segona, aprofitar l’atenció que tothom posa aquests dies en la política per implicar el màxim de persones en l’exigència de canvis en profunditat.
Evidentment, em decanto per la segona. Crisi és oportunitat. Els que normalment tenim la sensació de parlar en el desert ara podem plantejar les nostres propostes de renovació democràtica amb més garanties de ser escoltats. Els que detectem les malalties del sistema, els que constatem que els polítics professionals tenen segrestada la veu de la majoria, ara tenim l’ocasió de fer-nos sentir. Perquè, per una banda, a la nostra veu s’hi poden afegir els que, amb els recents afers de corrupció, han acabat per obrir els ulls. Per una altra, perquè els polítics, en sentir-se qüestionats, es poden mostrar més receptius. El malestar és general: o deixem que aquest malestar es decanti cap a la desafecció política o el convertim en veu d’exigència democràtica. És el moment per convèncer la gent que cal aprofitar la vulnerabilitat actual de la classe política per exigir-li les reformes necessàries en el sistema.
Anem a concretar. No inventaré res perquè soms molts els que compartim des de fa temps les propostes que ara esmentaré.
1. Cal que hi hagi votacions uninominals i que la resta sigui de llistes obertes. Les dues mesures coadjuven al mateix objectiu: apropar els càrrecs electes als seus electors. Aquests els tindran a l’abast per fer-los arribar les seves necessitats i alhora controlar la seva tasca. És ineludible i urgent. Les eleccions catalanes són per dintre d’un any. Rigol, expresident del parlament, considera que tot i que “el marge de temps és molt escàs, la urgència del tema és encara més peremptòria. Si s’ha de treballar intensament en l’elaboració de la llei, cal fer-ho. I si els partits han de donar exemple de generositat, també.”
2. L’acord de transparència i autolimitació de despeses electorals i de finançament dels partits s’ha d’elevar a categoria de llei. L’acord és del 2001 i el van subscriure tots els partits. No s’ha complert; si s’hagués fet, no estaríem on estem. Salta a la vista la seva necessitat. Convertir-lo en llei seria el primer pas per exigir-ne el compliment.
3. No duplicació de càrrecs. Democràcia real dintre dels partits. Un botó de mostra. Bartumeu Muñoz, el fins ara alcalde de Sta. Coloma de Gramanet, era també vicepresident primer de la diputació barcelonina i el secretari de l’agrupació del PSC de Barcelona Nord. Tres en un. Qui diuen que el succeirà? Antoni Fogué, actual president de la Diputació. Qui és Fogué? El marit de l’antiga alcaldessa de la ciutat, Manuela de Madre. Què fa actualment Manuela de Madre? Treballa com a vicepresidenta del PSC tot i estar de baixa per malaltia. L’ajuntament de Santa Coloma de Gramanet, la diputació i el PSC semblen un clos d’interessos inaccessible a altres persones ben preparades del mateix partit. No em calen més detalls per deduir que la democràcia interna dels socialistes grinyola de mala manera. Potser en els altres partits el control del poder és menys estricte, però segur que tampoc se’n poden sentir massa orgullosos.
Montilla ens demana confiança en les institucions. Apa! Com si fos un xec en blanc. No, els polítics han de guanyar-se aquesta confiança posant en pràctica mesures que impedeixin la recaiguda en la corrupció. No pot demanar-nos confiança cega. És estúpid. És tractar-nos com a infants. La societat actual no funciona sobre la base de la confiança personal feta de bones paraules. L’única garantia vàlida actualment són les mesures objectivament eficaces i els texts legals. Això és el que demanem.
Què podem fer? Ser proactius i estendre la brama. Internet és un bon mitjà. Les cartes al director, les trucades als mitjans, els missatges, els fòrums, Facebook, Twitter… Al meu parer, els canvis urgents que cal exigir ineluctablement són els tres que he proposat.
On exercir pressió.
Diaris:
http://www.elperiodico.cat/registrousuarios.asp
http://www.lavanguardia.es/participacion/cartas/index.html
Programes de ràdio:
http://rac1.org/elmon/contacte/
http://www.facebook.com/elmatidecatalunyaradio
http://www.catradio.cat/pcatradio/atcItem.jsp?item=programa&idint=933
Diputats:
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
És una bona oportunitat per a fer neteja. Però no només dels aparells polítics sinó també de tota la “societat civil” i cultural subvencionada i comprada.
Bé, més que oportunitat és que no n’hi ha més remei…
Molt interessant aquest post! Coincideixo amb tu amb que seria millor aprofitar el moment per exigir canvis que no caure en l´abstencionisme. De totes formes em temo que els polítics no reaccionaran fins que només vagin a votar quatre arreplegats i el gos. Sí, coincideixo, llistes obertes i finançament de partits. No sé si fer primàries a l´americana seria també una bona idea. Per cert, tens un bloc de molta qualitat, sort però dels subratllats blaus!! 🙂 Una abraçada!