BioSofia
Cercant la saviesa de l'art de viure
Que bé que s’hi està en aquestes places de poble de França! Semblants a les nostres. Només que allà un o dos arbres de generosa brancada són suficients per regalar-nos fresca verda i relaxant. A sota s’hi recull la remor humana de vilatans i visitants que omplen les terrasses.
Doncs, allà vàrem trobar una “formule” per satisfer la gana a bon preu. Sense presses. Poques vegades agraeixes tant una bona cadira com quan has passat el matí recorrent els interiors d’ un“château du Loire”. Poques vegades sents la necessitat d’aprofitar llargament el descans com quan saps la calorassa que t’espera fora de la verda protecció de la plaça. Així és com, ja havent dinat, continuàvem romancejant i assaboríem el cafè a petites glopades.
Tomáááás! Espetec verbal que irromp sobtadament sobre la plaça. Tomáááás! Una altra fuetada sonora que sorgeix d’una segona gargamella. El crit té accent castellà: encara més sorprenent. Qui s’ha atrevit a lacerar la pau i els costums dels vilatans? Gent de fora, sens dubte. Gent a qui no importa el respecte. Gent que considera casa seva tot el que trepitja. Gent que imposa, s’apropia, conquesta. Moltes persones enraonen fort quan estan a l’estranger, però aquest crit d’ara ho alterava tot i anava d’una punta a l’altra de la plaça.
Allà estaven. Drets. Podien apreciar perfectament que atreien les mirades de tothom; semblava no importar-los-hi. Em va fer l’efecte que fins i tot estaven ufanosos de l’atenció que acaparaven. Ho eren també del costum que trencaven? Eren conscients que violentaven l’ambient? Set persones, tres adultes. Dos d’elles havien gosat conquerir els aires de la plaça. Amb la seva veu estrangera. Amb la llengua d’un imperi que encara no és mort i es vanta de la seva penetració en territoris forans. Que són no sé quants milions, ens diuen orgullosos. Per tenir-ho ben en compte!
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
I sobre l’actitud “extrovertida” que tenen (per anomenar-la d’alguna manera) crec que això ho ha vist tothom que se n’ha topat viatjant per l’estranger. Aquesta manera de mostrar menyspreu pel que no coneixen (a França sobretot) i la incapacitat que tenen de dir simplement “bon dia” en l’idioma visitat encara que sigui per cortesia amb el botiguer o el recepcionista de l’hotel. I malgrat tot es pensen (ho diuen) que cauen simpàtics arreu on van….
Quan he anat a algun museu d’Europa on les audio-guies eren en llengua local i anglès (i potser algun altre però no espanyol, cosa habitual) i veia que hi havia gent que feia la visita amb guia pensava “Te, segur que són espanyols” i no m’he equivocava mai.
Com deia l’altre dia, generalitzar és totalment incorrecte però si que cal dir que és una actitud molt estesa.
Les dos històries dels turistes espanyols serveixen per a qualsevol ciutadà poc cultivat de qualsevol país del món i no crec que siguen un exemple de tot un país, nació o estat. Sóc d’un poble del país valencià, de majoria catalanoparlant, de set mil habitants i eixe comportament que descriviu és molt típic per estes contrades. És més, vos diré que més d’una vegada he rigut la suposada gràcia d’eixa “espontaneitat”, els “acudits” grollers i el parlar a tota veu a qualsevol lloc, i tot això en un perfecte català/valencià. Segurament vos haureu parat més atenció per un cert prejudici i per conéixer el castellà, però pense que igual haguera pogut ser algú del nord d’europa, d’amèrica o ves tu a saber. En la meua opinió el millor títol seria “històries de turistes desvergonyits”. Salut i pau.