Editorial de mínims, deia algú ahir. Jo hi he llegit un editorial de màxims. Sí, editorial de mínims en els continguts: cap ombra de sobiranisme. Però és un editorial de màxims en el to. L’editorial reflexa al màxim el to de la dignitat.
Ni rastre de servilisme. D’aquell que hem gastat massa vegades. En cap moment treu el nas l’interès per fer-se el bon noi. En situacions semblants fins ara ens havia semblat prudent compensar qualsevol demanda amb una declaració de fidelitat. Fins ara quan la nostra exposició sabíem que els podia molestar, intentàvem fer-la colar amb una confessió compensatòria d’amor a Espanya o qualsevol altra cosa que els fos agradable de sentir. No hi ha cap rastre de voler-nos fer perdonar res i enlloc demostrem que tenim por de molestar-vos. Aquesta vegada no.
No hi ha ensabonament ni copet a l’esquena ni somriure daurat. Cap concessió que suposi abaixar el cap o rebaixar el to del plantejament. Res que mitigui el cabreig que motiva l’escrit. Perquè voler amagar la humiliació que ells són conscients d’infligir-nos hagués demostrat feblesa. No, tampoc cap rastre de feblesa.
La dignitat no circula amb por. Aquest editorial tampoc. Ni por a ser titllats d’ infidels a Espanya, ni por a ofendre, ni por a mantenir la contundència de la denúncia ni por a l’exactitud descriptiva d’aquest espectre de tribunal, el Constitucional, ni por a relatar amb tots els ets i uts la vergonyosa trajectòria de la justícia espanyola ni por a dissimular els parracs d’aquest esperpent de democràcia postfranquista. Ens ha reconfortat que no s’hagi reculat a l’hora de desvelar les “maniobres tàctiques”, la “tèrbola maniobra” , el “sòrdid desacord”. Res els ha impedit deixar clar que el “prestigi dels tribunal se l’han erosionat” ells solets.
La dignitat es vesteix d’exigència. Els recordem, i el recordatori és exigència, que hi ha hagut un pacte i que els pactes es compleixen. “Tornem a recordar-ho: l’Estatut és fruit d’un doble pacte polític sotmès a referèndum.” Amb quina alegria no constato que ja ens hem desempallegat del sentiment d’inferioritat que el franquisme ens va inocular! “No som davant d’una societat feble, postrada i disposada a assistir impassible al deteriorament de la seva dignitat.” “Que ningú que conegui Catalunya posarà en dubte que el reconeixement de la identitat, la millora de l’autogovern, l’obtenció d’un finançament just i un salt qualitatiu en la gestió de les infraestructures són i continuaran sent reclamacions tenaçment plantejades amb un amplíssim suport polític i social. Si és necessari, la solidaritat catalana tornarà a articular la legítima resposta d’una societat responsable.”
Fantàstic companys redactors de l’editorial. Heu donat el to de la dignitat. Contingut de mínims, per posar-se d’acord, val. To de màxims per expressar-se amb la dignitat del poble que representeu, fantàstic. En això, en el to, és on també espero veure els polítics a partir d’ara. I no només els blasmats polítics.Tots nosaltres hem d’aprendre dignitat per dir les coses com son i dir-les amb la llengua que tenim. Sempre.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
molt d’acord amb:
“Contingut de mínims”,
i desitjo que la intenció n’hagi estat la de
poder-se “posar-se d’acord” tots, els diaris, en l’amalgama variopinta (?) que representen.
Voldria que el to en resultés, a l’hora d’arribar al públic receptor, un
“To de màxims per expressar-se amb la dignitat del poble …”,
perquè així aquesta unió de veus en l’àmbit informatiu podria valdre com una minúscula vàlvula d’escapament alhora d’unificar voluntats per a accions pràctiques com la del 13D, que aquestes sí que són autènticament potents i temibles per a la carcúndia unionista i centralista spaniola.
no hem demanat permisos ni disculpes; no hem volgut caure simpàtics ni antipàtics; hem bandejat la pedagogia i simplement hem dit al pa, pa, i al vi, vi. I a qui li piqui que rasqui i rasqui.
Molts!
Sempre…