BioSofia

Cal veure,
gairebé com una obligació, el Mikimoto i els Afers Exteriors de TV3. És una obligació que tenim el país.
És aire fresc, obrir la finestra, davant l’empastifada permanent que expliquem
cada matí, del que ens està passant a Catalunya.

Per veure que el meu país és petit,

però la nació és gran.

Que tenim una
terra magnífica i una gent meravellosa, que Catalunya és de colors, i que el
blanc i negre és d’una altra època i amb poca gent. Cal veure el Mikimoto als
Afers Exteriors perquè és la imatge necessària per l’autoestima d’un país, per
descobrir que tenim gent catalana emigrant, que viu a fora sense perdre el gust
del seu origen.

Catalunya és l’Afers Exteriors, exemple de
programa, exemple de comunicador, copiat per altres grans cadenes espanyoles. 

El Mikimoto em
va regar novament l’autoestima ahir després d’uns dies de depressió quadribarrada.
Catalunya no són els Millet, els Montull i els que puguin venir, ni els
blanquejadors ni els que posen negre, ni els lladres, ni els presumptes ni els
corruptes. No ens equivoquem. El nostre país és el del doctor Baselga, dels doctors Gatell i Clotet, del doctor Valentí Fuster, de la cuina del Ferran Adià,
dels germans Roca,
de la Ruscalleda  del Fermí Puig… Al meu país juga un Barça catalanista amb
catalans i obert a tothom. A Catalunya tenim Sergi López, tenim en Tàpies, en
Llach, en Serrat, en Carreres, Els Pets i en Guardiola. I tenim la sardana i
els castellers, els trabucaires i la Patum.
I la
Cerdanya, el Tarragonès, l’Empordà,el Delta de l’Ebe, el
Segrià, el Ripollès, el Pla de l’Estany, Osona, el Bages… A Catalunya tenim
muntanya i tenim mar, aigua i neu i fins i tot tenim, una
muntanya santa amb una Verge negra. De gegants i de capgrossos, rumba i havaneres,
I tenim mongetes amb que tapem les botifarres, i ens agrada l’olor de brassa i
fem una cosa tan estranya com esclafar tomàquets damunt del pa i rascar. Al meu
país es fa castanyada i fem que les criatures demà arrebossin amb pinyons el
massapà com també els permetem un dia a l’any fer cagar un bastó anomenat tió -aviam
si s’han portat bé.  

I també tenim
un Palau de la Música. I
tant que el tenim!.  El meu país és tant
petit que és meravellós i no podem perdre aquesta idea, mai!. Tot i la
pudor de podrit que no ens permet olorar el fems del camp que ens envolta. 

El meu país ha
de tirar endavant i hem de saber fer-ho, i a qui li correspongui ens ha de saber guiar. I haurem d’anar a votar.

Sí, sí, sí, sí. S’ha d’anar a votar. No, amics, no: això no és Itàlia,
això és Catalunya, la dels emprenedors que la volen tirar endavant, la dels pensadors, la
dels científics, la dels artistes i de qui se la faci seva, siguin
d’on siguin i vinguin d’on vinguin.

Catalunya se
sent, Catalunya no es pateix; és massa
meravellosa per castigar-la amb quatre xoriços. Ens
l’hem de creure!  Alcem el cap
d’una punyetera vegada i qui vulgui pensar que estem morint com a país que se’n
oblidi!

Ens n’hem de sortir. Som-hi d’una vegada!

Aquest va ser El davantal de Jordi Basté del
divendres 30 d’octubre

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!