BioSofia

Aquest finançament pràcticament només servirà per pagar deutes i dubto que siguin tots. Ni ens acostarà a resoldre el dèficit fiscal ni ens garantirà retornar a l’ordinalitat perduda després de tants anys de solidaritat forçada (oximoron). No em digueu pessimista ni negatiu. La realitat no és pessimista ni optimista, ni negativa ni positiva. I jo només estic constatant la realitat. Ser realista és veure la meitat plena i la meitat buida alhora. És veritat, em falta dir la part mig plena: potser s’ha aconseguit alguna cosa més que altres vegades perquè ara disposem d’un nou Estatut, per molt vaporós que sigui.



Intentaré ser realista i alhora positiu.  I convido els meus compatriotes a ser positius. És l’actitud adequada tant en la vida personal com en els afers col.lectius. Ser positius és, d’entrada, no disfressar la punyent realitat d’un finançament injust. Ser positius també vol dir procurar que l’enuig no ens oculti els guanys reals, que no ens faci caure en la frustració i que no ens impedeixi’extreure’n lliçons per al futur. Jo concretaria aquesta actitud positiva en els següents punts. 

Primer. Abandonem decididament frases amb “Hauríem d’haver fet…” “Si haguéssim…” “Ens
ha faltat…”. Ens porten a penedir-nos del passat  Penedir-se? No porta
enlloc. No se’n treu res. Ens fixen en el passat i el passat no torna.

Més: aquestes
frases culpabilitzen tot el país en bloc. Està fora de tota lògica
carregar al conjunt de la comunitat l’actuació d’uns polítics concrets. I és injust.
Desterrem el “nosaltres”, la primera persona del plural, quan ens referim a
l’actuació d’unes persones determinades; el col.lectiu no ha protagonitzat res.

Finalment, frases com
aquestes arriben tard:
els tertulians i periodistes que a posteriori es mostren tant perspicaços sobre
el que s’havia d’haver fet ¿per què no orientaven els negociadors quan era el
moment?¿per què s’ho tenien tan callat quan s’estava negociant? Els demano que
aparquin la saviesa barata i s’adonin que aquestes frases són desmoralitza­dores  i ens encallen en un passat inoperant.

Segon.  El
resultat és insatisfactori, però el procés ha
tingut elements positius. Elements que caldrà enfortir. Em refereixo a
haver introduït en els estaments de l’Estat la idea que Catalunya ha patit una
injustícia històrica. Des de l’Aquila, Zapatero ha hagut de reconèixer, tot
mirant d’obtenir el nostre placet, que Catalunya no rep d’acord amb el que
aporta. Ens fa falta
sentir-ho més, com correspon a la magnitud de l’espoli i del temps que ho hem estat suportant. Ara haurem de treballar perquè s’hi sumin altres veus (De la Vega, Blanco, Chaves… que
callen malintencionadament). I que ho repeteixin fins a subvertir
el discurs contrari sobre el que descansa el victimisme sureny i espanyol en
general. Doncs bé, jo crec que haver forçat Zapatero  a reconéixer la nostra aportació a la
solidaritat i la compensació que ens mereixem és una de les grans conquestes d’aquest
procés. N’hem d’estar contents.

Tercer. Convé valorar positivament el fet que els socialistes espanyols
d’Andalusia i Extremadura comencin a acceptar la realitat. El discurs sobre
finançament ha canviat radicalment i han deixat l’altivesa de la falsa víctima
que reclama drets inexistents (que ja està bé la broma del “deute històric”
andalús!). Un exemple, les declaracions de la consellera andalusa d’ Economia i
Hisenda, Carmen Martínez Aguayo:  Andalucía “siempre estará entre las que más reciba del
sistema de financiación  porque es la
comunidad más poblada, pero analizando los fondos adicionales no tendría lógica
que fuera la que más recibiera porque no es la que más ha crecido en población,
algo que sí ha ocurrido en Cataluña“.
Tot és començar.
Andalucía i Extremadura eren
fins ara les regions més hostils amb nosaltres quan parlaven de finançament. N’he
donat exemples en aquest bloc.

Quart. Valorem també que s’hagi desfet el mite de l’Espanya irredempta. Un
irredemptisme que induïa en alguns ben intencionats filosocialistes del nostre
país a una emotiva i irracional solidaritat de la que andalusos i extremenys se
n’han aprofitat sense manies. Per primera vegada hem sentit veus dintre del PSC,
Izeta, insinuant el tracte excessivament favorable d’aquestes regions per part de l’Estat.
Una conseqüència positiva del procés negociador. No s’han atrevit a
assenyalar-les pel seu nom, però. D’això se n’han encarregat les veus d’altres
parits. Ja era hora. Una llosa de por a ser titllats d’insensibles i
insolidaris ens impedia reconèixer l’hostilitat de la resta d’Espanya envers
nosaltres. I mira que ve de segles enrere! Primer tal descoberta ens va deixar
perplexos. Ara estem caient del cavall de la badoca perplexitat per aterrar
sense por a la batalla dialèctica amb uns enemics de debò. Sí, es comportem com enemics nostres, diguem-ho
sense por: han mostrat una rapinya financera sense escrúpols i a sobre ens
titllaven d’egoistes. (Però en el tracte personal no els veig mai com a enemics, aprecio a tothom, per més que no renunciï a detectar el mal que institucionalment ens fan.) Animem els polítics a continuar no ocultant més aquesta realitat. Tots hem d’aprendre a dir les coses pel seu nom. Això,  també s’ha començat a guanyar en tot aquest procés. 

Aquests
guanys no ens han de distreure de la xifra, és clar. Les veus socialistes ja
malden (Montilla amb M.Fuentes i Zaragoza a X. Grasset el mateix dia,
divendres, en una operació conjunta de venda de l’acord) per restar importància
a la quantitat i exaltar el model com a contrapartida. Eteri, el model,
inconcret i per això fàcil de fer passar per bo sense cap explicació. L’opereta
socialista no respon a una actitud positiva perquè si destaca els aspectes favorables només és amb l’objectiu de tapar les gans mancances de l’acord. És una disfressa de la realitat. Ser positius ens obliga primer
de tot a acceptar-ne el seu aspecte més punyent per poder millorar-lo en el futur. Compte a deixar-se endur per aquesta cerimònia de confusió! La importància del model no treu gens ni mica la importància de la xifra. Seria com dir que una cançó ja
és prou bona mentre ho sigui la lletra. 
Doncs és ben bé
que no. Cal també una bona música de millions dringant sobre la taula de la Generalitat.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!