BioSofia

N’hi ha que demanen seny. Afirmen que el nou finançament suposa un pas endavant i un pas molt gran. Que no cal demanar la lluna.

Un pas endavant? Home, faltaria sinó! Que tot el guany sigui no haver anat enrere, amb ben poca cosa s’acontenten alguns! Vaja quina manera de no-pensar o de pensar… malament! Que és molt gran el salt? Com ho sabem? L’apreciació de gran o petit sempre és subjectiva. A menys que trobem un referent objectiu i aquest referent és l’Estatut. 


La pregunta podria ser: Un pas suficient? És clar que no. Evident, perquè si ho fos, els que són favorables a l’acord no ens el vendrien amb el seu ambigu “pas endavant” i explicarien sense embuts com n’és de suficient i bo. Però, ens han explicat quins serveis es podran cobrir amb aquests eteris diners? No, perquè no poden. A la que comencessin a anomenar algun servei tothom veuria que més de la meitat quedaran encara despullats. No poden assegurar amb dades que sigui un pas suficient. Però, com hem dit abans, per no caure en subjectivismes, jo ho crec suficient i tu no, hem de prendre un referent objectiu.

L’Estatut és un referent de mínims. Cap independestista ni sobiranista ha d’acontentar-se amb això. 

I
a més és un acord enganyós, un miratge. D’entrada,
l’estat espanyol no ha donat xifres i ningú pot creure en res
que no estigui ben concretat per escrit.Els pactes polítics no són actes de fe. Donar per bo un acord no escrit, no concretat en xifres, és o de babaus
o de cobards.  Si a més ens ho volen vendre, se’ns estan rifant. Perquè
el govern espanyol no és de fiar.  Els % de participació en els tributs
està sotmés a massa variables i el 50% que es queda l’Estat ningú assegura que
ho repartirà per subsanar la nostra deficiència en serveis i infraestructures.

Què volen dir els que diuen que cal ser pragmàtics? Si llegim el seu comentari fins al final ho sabrem. Pragmàtics vol dir donar per fet d’entrada que no es pot aconseguir tot el que es demana. Bonica manera d’anar a una negociació: començar per mínims (així va qualificar la Cambra la seva xifra de3.800€ fa tres anys, el 2006) i a més pensar que caldrà rebaixar-los per pragmatisme!

Diuen que ser pragmàtics és no voler-ho tot. Aviam. Oi que hem de pagar tots els imposos? Això és el que cal. La paraula “tot” porta a engany. Tot no és ni poc ni massa, ni molt ni poc. Tot és el conjunt d’un paquet i per tant quelcom limitat i per tant factible. Tots els impostos que he de pagar, per exemple, estan limitats a una quantitat determinada. I l’estat no considera pas pragmàtic que jo me’ls rebaixi!! Que hagi de complir totes les normes de trànsit jo també ho trobo normal… i que s’hagi d’exigir el compliment de tota la llei estatutària és normal i no és cap excentricitat.


Per això està la llei, per delimitar al més fort. L’Estatut limita al fort Estat Espanyol i estableix les regles de relació amb Catalunya. Perquè no tingui un poder absolut sinó limitat  ¿Recordeu per què va sevir la Revolució Francesa? Doncs, per això. Recordeu els fonaments de tot estat de dret? O traiem la força al fort, impedint-li que es faci amb els nostres impostos, com han fet el País Basc i Navarra, o li exigim el compliment escrupolós de la llei. Demanar el compliment total de l’estatut és allò més pragmàtic!

O potser l’estat ja el compleix i nosaltres ens volem creure que aquest estatut diu el que no diu? És veritat allò que CiU i PSC ens van voler fer creure sobre l’Estatut? Òndia! Pensant, pensant, sí que hem arribat lluny! Però com avui apunta Vicent Partal, hi ha articles molt concrets de l’Estatut que s’incompleixen amb aquest acord i això nosaltres no ho hauríem de permetre. Per exemple diu clarament que s’ha de tenir en compte l’immigració i aquesta dada no apareix a l’acord. Com els terminis, que són molt importants. I si nosaltres ens avenim a allargar-los s’ha de fer a canvi d’una compensació, com es fa en qualsevol negociació. I això no s’ha fet. Mira que som macos: un regalet a l’Estat que es porta molt bé amb nosaltres!

Però que ningú no es desanimi. No hem arribat en cap cul de sac. Que ningú caigui en el rosari de retrets del que hauríem pogut fer i no s’ha fet. Ja no toca ni serveix de res. Cap frustració: hi ha sortides. Hi ha futur i per tant cap endavant!  Ei, que dir que la cosa no és bona no és fer ni retrets sobre el procés ni caure en frustració. Sempre mirant endavant: les coses les farem millor i d’una altra manera a partir d’ara. En parlarem un altra dia, de moment ens toca descansar una mica i
evitar tant la flagel·lació derrotista com el cofoisme estúpid i paralitzador. 

Però quedi clar, no tenim l’acord que ens cal.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!