BioSofia
Cercant la saviesa de l'art de viure
Salvador Cot és un encertat comentarista polític. Agut, sempre percep algun replec de la situació que a la majoria ens havia passat desapercebut. En l’article d’abans d’ahir, Oblidant l’Estatut, destaca que la negociació del finançament no ha seguit cap model estatutari sinó el més tradicional del peix al cove, utilitzat ara pel tripartit com abans ho havia estat pels convergents. L’esgotament, les pressions i les urgències dineràries els hi han empès. Doncs això, d’Estatut, res de res; el pobre ha quedat reduït a una pelleringa política. Per dignitat, no el remenem més i deixem-lo morir o dormitar en pau. Què podem fer sinó?
Però traiem-ne les conseqüències pertinents. Cot creu que, així les coses, val més quedar-se quietets: qualsevol intent d’establir unes noves bases de relació amb Espanya reverteix finalment en contra nostra. Els autogols encara fan més mal. Quietets! I una segona idea: “El catalanisme polític s’ha quedat sense cap horitzó possible en l’espai que va entre el peix al cove i la independència. Ni Espanya plurinacional, ni federalisme asimètric, ni confederació, ni Estat lliure associat ni cap altre invent. Hi ha dues opcions. Només.” O peix al cove o independència. Els pegots intermedis han fracassat.
Tot això que hi hem guanyat: encara hi havia qui es volia distreure imaginant l’impossible. S’ha acabat. No més càbales: o peix al cove o independència. Sí senyor, hem sortit de dubtes en més d’un tema en tot aquest procés. Si algú s’havia fet il.lusions que la “amable Espanya d’esquerres” admetria raonablement, negociadament, cedir una petita part del seu control sobre nosaltres i sobre els nostres diners, ara sap què en pot esperar. Salvar la unió amb Espanya i alhora servir al país s’ha manifestat tan impossible com satisfer a dues dones o a dos homes alhora. Cosa de bojos, deia La Trinca!
Fins aquí Salvador Cot i una mica més. Però podem aprofundir en el tema.
Cot
col.loca en la mateixa corda totes les
opcions de relació amb Espanya que esmenta. Els extrems són clars: en l’un, la dependència
pidolaire o peix al cove; en l’altre, la independència. Entremig i en perfecte
ordre, la Espanya
plurinacional, el federalisme, la confederació i l’Estat lliure associat. Aquesta ordenació està
feta des de l’òptica dependència/sobirania.
Ara bé, jo vull assenyalar que
tal ordenació és inadequada si prenem una altra òptica: la de l’estratègia a seguir. Des de la perspectiva de l’estratègia en
comptes d’una línia contínua, ens veiem obligats a fer dos grups. Perquè
dues són les estratègies a seguir segons la relació amb Espanya que vulguem
obtenir. M’explico. L’estratègia que segueixen les opcions peix al cove i
independència són radicalment diferents de les altres quatre. Aquestes, des de
la plurinacionalitat a l’Estat associat, aspiren a imposar-se per la pedagogia,
per la raó argumentada. La gota malaia que Maragall deia que acabaria per fer
forat; fórmula que va fracassar fa tres anys. Ibarretxe raonava a favor de
l’Estat associat i va ser escoltat amb taps a les orelles per ses eminències
congressistes: el silenci per resposta.
El peix al cove i la
independència, per altra banda, intenten imposar-se per una altra estratègia: la força.
Una força democràtica, clar, però que, no siguem il.lusos, no té res d’
argumentativa ni de raonada; res de pedagògica. Com s’omple el cove? Amb la
força. Poca la nostra i poc el peix, per tant (però uns quants amb això es
conformen). Bé, quan tenim més força o quan ells són més febles perquè cap
partit no té majoria absoluta, aleshores el cove s’omple més. “Con qué socios
va a aprobar los presupuestos? Como vas a ir a la presidencia europea si no los
apruebas i el PP te saca una moción de confianza?”, li va dir fa poc Ridao a Zapatero. Resultat: el
peix al cove del finançament.
I la independència? Igual. No ens la donaran pas;
ni somiar-ho. Si parlem
d’independència o de sobirania,
hem de parlar de com obtenir força. Tot ha de
referir-se a aquest objectiu. Caldrà situar-se en una posició de molta i molta
força. Perquè l’estrebada haurà de ser descomunal; preparem-nos-hi. L’ímpetu de
la topada serà brutal.
En som
conscients? Ens hem plantejat d’on obtindrem aquesta força? No donem la batalla
per impossible o per perduda. No, perquè encara ningú, que jo sàpiga, no ha
planificat la independència en aquests termes. Això és el que vull amb aquest
apunt. Cal ser conscients de la batalla que ens espera. I enfortir-nos. O això
o pidolaires per sempre.
col.loca en la mateixa corda totes les
opcions de relació amb Espanya que esmenta. Els extrems són clars: en l’un, la dependència
pidolaire o peix al cove; en l’altre, la independència. Entremig i en perfecte
ordre, la Espanya
plurinacional, el federalisme, la confederació i l’Estat lliure associat. Aquesta ordenació està
feta des de l’òptica dependència/sobirania.
tal ordenació és inadequada si prenem una altra òptica: la de l’estratègia a seguir. Des de la perspectiva de l’estratègia en
comptes d’una línia contínua, ens veiem obligats a fer dos grups. Perquè
dues són les estratègies a seguir segons la relació amb Espanya que vulguem
obtenir. M’explico. L’estratègia que segueixen les opcions peix al cove i
independència són radicalment diferents de les altres quatre. Aquestes, des de
la plurinacionalitat a l’Estat associat, aspiren a imposar-se per la pedagogia,
per la raó argumentada. La gota malaia que Maragall deia que acabaria per fer
forat; fórmula que va fracassar fa tres anys. Ibarretxe raonava a favor de
l’Estat associat i va ser escoltat amb taps a les orelles per ses eminències
congressistes: el silenci per resposta.
independència, per altra banda, intenten imposar-se per una altra estratègia: la força.
Una força democràtica, clar, però que, no siguem il.lusos, no té res d’
argumentativa ni de raonada; res de pedagògica. Com s’omple el cove? Amb la
força. Poca la nostra i poc el peix, per tant (però uns quants amb això es
conformen). Bé, quan tenim més força o quan ells són més febles perquè cap
partit no té majoria absoluta, aleshores el cove s’omple més. “Con qué socios
va a aprobar los presupuestos? Como vas a ir a la presidencia europea si no los
apruebas i el PP te saca una moción de confianza?”, li va dir fa poc Ridao a Zapatero. Resultat: el
peix al cove del finançament.
I la independència? Igual. No ens la donaran pas;
ni somiar-ho. Si parlem
hem de parlar de com obtenir força. Tot ha de
referir-se a aquest objectiu. Caldrà situar-se en una posició de molta i molta
força. Perquè l’estrebada haurà de ser descomunal; preparem-nos-hi. L’ímpetu de
la topada serà brutal.
En som
conscients? Ens hem plantejat d’on obtindrem aquesta força? No donem la batalla
per impossible o per perduda. No, perquè encara ningú, que jo sàpiga, no ha
planificat la independència en aquests termes. Això és el que vull amb aquest
apunt. Cal ser conscients de la batalla que ens espera. I enfortir-nos. O això
o pidolaires per sempre.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Per a mi (segurament que prou fora de joc) l’autèntica novetat de l’article és:
“”Con qué socios va a aprobar los presupuestos? Como vas a ir a la presidencia europea si no los apruebas i el PP te saca una moción de confianza?”, li va dir fa poc Ridao a Zapatero. Resultat: el peix al cove del finançament.””
Perquè la política del “peix al cove” ja és la que s’ha fet típica i tòpica, entre els nostres representants polítics. Vull dir que com a programa a seguir tampoc no és cap novetat.
I pel que fa a l’altre extrem, la independència:
a què es refereix, aquí, la posició de “força” en què ens hem de situar? També al politiqueig: “jo et dono suport, si tu, etc.”, o a alguna altra possibilitat que en l’article no es concreta perquè resta tan difusa com sempre? Perquè tan sols s’hi diu, hiperbòlicament:
“”l’estrebada haurà de ser descomunal; preparem-nos-hi. L’ímpetu de la topada serà brutal””.
Molt interessant que assenyalis que només amb el debat i la seva força no en fem prou…, ni d’altra força que es juga, a banda de l’argumentativa i la raonada.
Sobre l’article que refereixes, gens clar que el catalanisme, que un catalanisme que no sigui una versió extre-mega-super-light!, versió Iceta, per exemple, tingui com a opció triar més de peix al cove.
Es va veient més clar que la opció i via que queda és la de la independència? Sí, oi?