BioSofia

Contracte de transparència. Sona bé. Montilla, emocionat, així ho destaca la premsa, anuncia un “compromís d’exemplaritat dels socialistes amb l’objectiu de reforçar la transparència”. Sona bé, massa i tot perquè no m’assaltin les suspicàcies.

Així s’explica en la web del PSC. El Sr.Montilla, “a més, ha concretat també que al Partit dels Socialistes de Catalunya es crearà un Contracte de Servei Públic amb la Ciutadania, per garantir també la transparència dels nostres ingressos, patrimoni i interessos de qualsevol tipus”.

Hi ha un teatre que no m’agrada. Com, per exemple, el que van muntar els socialistes aquest dissabte passat. Montilla puja a l’escenari per proclamar grans i vells principis. Bonic. Ens anuncia mesuresde control i transparència, però les deixa sense concretar i les posposa per al “pròxim Govern”. Interessant per una banda, sospitós per l’altra. S’inventa un Contracte de Servei Públic amb la Ciutadania que sona d’allò més bé. Però massa bé i massa grandiloqüent per no pensar que es tracta d’un cant de sirenes.

Què vol dir que els polítics hagin d’afegir un nou contracte, que hagin de signar un nou compromís, en el moment de ser designats? És que el mateix fet d’acceptar un càrrec de servei públic no porta implícit un compromís amb la ciutadania i un compromís de transparència? Jo crec que sí. La voluntat de servei es dóna per suposada i no cal revestir-la amb cap nou contracte escrit. Per altra banda, si s’ha de fer una declaració patrimonial, es fa. A què ve signar un compromís de fer-la? Es fa i punt. Aquest Contracte el trobo una mica enrevessat. No ho veieu així també vosaltres? Per a mi la cosa és ben senzilla. Aquests polítics socialistes fan la declaració de renda cada any, oi? Doncs, apa, que ens la ensenyin en una web i prou; res de cap Contracte. Suposo que no tenen res a amagar. No cobren dels nostres impostos? Doncs nosaltres els volem controlar.

Quan les coses deixen la seva naturalitat i es teatralitzen, em pren el temor que s’hi està amagant alguna cosa. Sóc massa suspicaç? Potser sí.

És el mateix teatre amb què Montilla va voler demanar perdó als votants de Santa Coloma. Us heu fixat que no diu de què demana perdó? Curiós. Ni s’esmenta la corrupció ni el tràfic d’influències, ni el blanqueig de diners ni cap de les acusacions del jutge. Curiosa manera de demanar perdó. Ei, però, llegiu bé: “Amics i amigues, el dany sobre les sigles del PSC és greu. I el dany en la nostra imatge, també. Com a primer secretari demano disculpes a tothom, a tots els nostres votants, en especial als ciutadans de Santa Coloma.”. Què és el que de debò li sap greu al Sr. Montilla? Què és el que el mou a demanar perdó? No el mal que hagi pogut causar als votants de Santa Coloma, sinó el dany a la imatge i a les sigles del partit. El que li sap greu de debò és que ara aquestes sigles ja no indueixin a votar al partit. Tot el contrari del que pugui semblar en una primera audició o en una ràpida lectura. Els psicòlegs sabem que les idees reals es detecten pel llenguatge implícit de les  juxtaposicions més que pels connectors lingüístics explícits. I just abans del perdó hi ha la idea del mal causat al partit. Aquesta és la causa de la demanda de perdó. En les paraules de Montilla jo no hi sé veure cap perdó pels fets delictius. No hi sé veure cap dolor sincer pel mal causat als habitants de Santa Coloma. Al contrari, ell i el seu partit s’erigeixen en víctimes, les úniques víctimes, de les malifetes dels seus correligionaris.  No esmenta pas els mals causats als habitants, l’únic mal que esmenta és el “dany a les sigles i a la imatge” del partit. L’únic que li sap greu. La corrupció i els habitants de la ciutat l’importen un zero. És bo voler llegir dues vegades. 

Sr. Montilla, necessitem fets, no teatre. 

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!