S’acosta la primavera. Els cirerers ben florits i vestits de fulles com coàguls de sang. Les moreres apuntant fulles i fruits, sucosos, promeses d’ombres generoses a l’estiu. El nesprer arrodonint les peces. El presseguer fent flors fràgils i esparses, el meu que és molt jove. Els pins s’atipen d’escampar una pluja fina, com d’or, responsable de moltes
IDENTITAT Una ombra , no exactament igual que aquesta d’ara, dibuixarà demà secrets inabastables, amagats al cor del sol i de les coses, apressada al meu pit, confegint en mi, a tall d’esguard, una entitat variable, no exactament igual que
L’ESCALFOR SUAU La llum em segueix, mentre baixo l’escala. Resto uns instants immòbil, corpresa pel blanc. L’escalfor suau d’un hivern, molt plàcid, entra tranquil·la pel finestral, es detura a l’esquena i s’endinsa a l’ànima. Dubto si he de continuar baixant pel
“Un dia no hi haurà res que escriure, res que llegir, només existirà allò intraduïble de la vida” “La mort de qualsevol és la mort sencera” Aquestes dues cites de na Margueritte Duras contenen, amb essència, com ho fan els grans mestres, allò fonamental que sento avui i jo voldria dir, davant de la instrumentalització
EL VAPOR FRÀGIL DEL PRESENT Estessos a una roca, on hi faig la bugada, assolello els pensaments que em fan recança. Llanço a la mar esques amb sentiments. El pes de plom de l’ham errant els arrossega mar endins, allí on la vida neix i s’hi cova el desig. Replego el
Un salvapantalles gris fosc pertot on la mirada s’estenia i un fumet, pensat blanc, però ben bé gris clar, sorgint de les muntanyes, com pintat a la gruixa amb els dits. Boira, poca llum i opaca, ensaïmada, un plugim escàs. La línia de la mar, gris, també emboirada , mal definida, sense solució de continuïtat. Acostant-se
Silenci Sento les petjades dels dits, colpejant el teclat, esculpint-lo , aprenent a entendre la invitació dels quadrats esparsos, la seva provocació. Sento el batec del rellotge , tocant les dotze. I els renous del silenci que acompanya els poemes. Sento els
NOMÉS A UNA CASA ON ELS HOSTES HI PODEN ENTRAR EN LLIBERTAT Només a una casa on els hostes hi poden entrar, la memòria del temps no hi fa ombra, just manté desvetllades les passes i no és una gàbia amb un sostre de llosa
Llepen les aigües els meus peus cansats. Esborro l’horitzó, plegat convenientment, l’estotjo a la butxaca, s’esvaeix. Em fico dins la capsa de sabates i espero que em desen al prestatge. Hi ha dies que dormir et fa el pes
M’han inundat, avui, en un esclat de groc, els llimoners i les mimoses. Potser hi eren ahir, però ha estat avui que els he copsat. Els llimoners i les mimoses i uns ulls marrons, fidels, de gos llop, tristos,
“Només hi ha una finestra tancada, i tot el món allà fora” F.Pessoa Darrera la finestra hi ha un paisatge, com ens explicava na Maria Jesús al seu bloc, fa uns dies, un món sencer, tot el món. Només cal obrir els porticons i deixar passar la llum, mirar-se’l.
Talment la barca, perduda i oblidada, que al fons del llac conserva allò essencial, ancorada entre llot i pedres blanques, al recer de les traquil·les aigües, gaudeixo d’un espai lliure i intacte. Els petits peixos s’aixopluguen a proa. Els peixos joves s’embriaguen en llur salt. Mentre tu i jo, companys de l’incert viatge, vivim al
FRÀGILS I SALADES Fràgils i salades, les cabelleres de les algues pentinen blancs miracles a les roques aspres. El sol vesteix el rastre d’ombres blaves, que els corbs marins escampen, batent les ales. L’aigua llepa, incansable, els braços de la platja. Les seves
Avui he anat a treballar. Res a veure amb l’anar i el venir, el decidir i expectar, el calibrar i elegir la dedicació, que pot tenir un dia de festa. Però no ens queixàrem, tinc feina i és prou bona. Us parlaré d’ahir, dia primer de gener, l’únic dia de l’any que es deixa veure l’home del
Al xamfrà de l’escenari darrera els domassos comença un any petit Tremolen els records de dolç accent. Somnis folls i adversos esgarrapen la pell. Els neguits quotidians, a mitjanit, s’aturen amb campanes i raïm. S’estenen dolces xarxes, prou benigne a la platja de l’ahir que apaivaguen insomnis i secrets. Que tingueu