El pèndol de petites oscil·lacions

Avui he anat a treballar. Res a veure amb l’anar i el venir, el decidir i expectar, el calibrar i elegir la dedicació, que pot tenir un dia de festa. Però no ens queixàrem, tinc feina i és prou bona.

Us parlaré d’ahir, dia primer de gener, l’únic dia de l’any que es deixa veure l’home del nassos, aquell que té tants de nassos com dies té l’any.

De matí en J. i jo anàrem a veure el mar. Els núvols esfilagarsats, empesos per un vent continuat del nord, semblaven pintats amb els dits, mentre el penell, un corb marí capdavanter i altiu, mirava cap a llevant, encara ple de llum. El sol rossejava la mar de l’hivern, grisa i arrissada, sense desmesura.   

Vam dinar a casa amb els fills, d’un bon brou, servit ben fumejant, amb un ou estrellat, la carn i la pilota esmicolades, gratinat tot uns segons amb formatge , de segon, un tall rodó de vedella, farcit amb pinyons i pistatxos i acompanyat de prunes i patató. Na M. va fer un pastis de poma tapada, deliciós.

L’horabaixa a gaudir de la llum del dia-pas-de-llebre i de l’espectacle del sol ponent fregant l’horitzó, acotxant-se a la mar. Enduts de la màgia varem fer volar la imaginació i ens vam posar a jugar a percaçar quimeres i coses absurdes. Jugàvem a trobar l’home dels nassos.

De sobte va comparèixer la meva infantesa i la dels fills petits, les dues inseparables, juntes. El meu germà i jo, agafats de la mà i obsedits, cercant l’home dels nassos. Allí, és allí, deia mon pare, fent descabdellar el somni. On, mon pare? no el veig. Allí, allí, a la plaça. Allí, allí, esquitllant el xamfrà. Ara és a aquell terrat. Nosaltres imaginàvem un home amb un rostre ple de nassos com un pop, amb un abric llarg i un capell.

No recordo quan es va esvair el joc, però sé que allò que em resultà més difícil d’acceptar, a més del fet que l’home dels nassos podia ser qualsevol, va ser aquesta dualitat d’ésser objecte i subjecte. Crec que encara no me’n he sortit. Cercar a defora el que és a dedins. Quan esdevens la mare, repeteixes aquells jocs i aquella màgia que et va fer vibrar i cada pic que ho penses, et ve l’embruix, ets la mare i la filla, objecte i subjecte, protectora i protegida, mare i infant. Els meus tres fills, de petits, van deixar que el seu cor s’accelerés en la recerca de l’home del nassos i segurament hi jugaran amb els seus fills, quan els tinguen, com les cançons de bressol, que et venen no saps d’on, com la importància de donar la paraula i complir-la. 

El passeig va continuar xerrim, xerram, vora la platja deserta, compartint anhels. En el crepuscle un de nosaltres va exclamar: mireu, mireu, han crescut coprinus gegants a la platja!. I tots vam ser infants i vam percaçar un bell somni per enguany, un somni fet de lleialtats i esperances, de quimeres i futur.

Heu trobat l’home dels nassos? l’heu cercat? Us desitjo la força de percaçar somnis fins a fer-los realitat.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!